Del Pla Territorial del Camp de Tarragona
Tot i l’encertada descripció de la situació comarcal, és incomprensible com la proposta del Pla es basa en “..concentrar creixements en una ciutat central potent”. En realitat, el creixement ja s’ha produït i ha generat un nucli desbordat, impotent i desestructurat, ple d’urbanitzacions disperses pel seu entorn i que s’estenen, com una taca d’oli, ocupant milers d’hectàrees, escampades al llarg de tota la costa. Proposar créixer, quan l’excés del mal créixer és la causa del problema del Baix Penedès, és una temeritat que l’agreuja. 
El Pla afirma, d’altra banda, que s’han de “contenir els creixements residencials” però no aplica mecanismes per contenir la bomba de rellotgeria que representa un territori amb 2.200 ha. de sòl urbanitzable per executar i un parc de 40.000 habitatges secundaris per omplir , que poden representar un creixement potencial de 350.000 habitants. No és de rebut tanta permissibilitat en un Pla que hauria d’afrontar seriosament els problemes d’una comarca que pateix incontinència urbanística.
La prova evident que el Pla permet seguir creixent de qualsevol manera és el cas de la zona logística de 55 ha. de nova creació per a uns grans magatzems que l’Ajuntament de la Bisbal vol desenvolupar en sòl de protecció preventiva fora de l’àmbit d’extensió d’activitat econòmica que el Pla preveu. Els 600 llocs de treball que prometen per pal•liar l’atur en prou feines serviran per donar feina a les 850 famílies nouvingudes que ocuparan els habitatges que el mateix municipi pretén construir. Si volem convertir la comarca en un barri metropolità perifèric, aquest és el camí.
Si finalment la comarca aposta per la logística s’haurà obert la veda a un cercle viciós que ens portarà a una ocupació exagerada de l’espai agrari. A una mitjana de 20 llocs de treball per hectàrea que ocupa l’activitat logística, quantes hectàrees seran necessàries per donar treball a 150.000 famílies? Aquestes famílies són les que poden venir en els propers anys si no hi ha un canvi de política de creixement residencial.
L’encert de redactar un Pla director urbanístic del Baix Penedès podria ser una bona idea, però donada la crítica situació, caldria portar-lo a terme immediatament, abans de desenvolupar el pla director d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques. Alhora, caldria decretar una moratòria sobre les grans actuacions previstes a la comarca – Logis, Corte Inglés, ARE, POUM, instal•lacions en sòl protegit..– que poden alterar les propostes que es derivin del desenvolupament del pla director urbanístic. Aquesta pot ser una eina eficaç, però si es fa a posteriori a totes aquestes actuacions esmentades, ja no tindrà sentit que es desenvolupi.
El més provable és que, de no actuar amb contundència, els cants de sirena dels qui defensen la implantació logística al nostre territori se surtin amb la seva. Cal que se sàpiga que no reduirà l’atur i que baixarà la qualitat de vida en una comarca on mana el sector immobiliari. Ens resignarem a tanta submissió? Certament, hi ha a qui no li fa res fer esclatar aquesta bomba, mentre s’omplin les butxaques alguns.
diumenge, 7 de setembre del 2008
Incontinència urbana
dimecres, 20 d’agost del 2008
Sopa de ganso
Aquí, al Baix Penedès, és el paradigma del contrari: els municipis entren en competició els uns amb els altres, i la pugna consisteix amb créixer més que l’altre –o a costa de l’altre–, pel que fa al nombre d’habitants, urbanitzacions, i ara, en logística. Els exemples són abundants: si un municipi rebutja la instal•lació d’una empresa, el veí l’admet; n’hi ha que acorden convenis 
amb les empreses que s’instal•len al municipi en els quals s’obliga que la majoria de treballadors siguin del mateix poble; d’altres, situen zones industrials que produeixen molèsties al municipi veí, o forcen equipaments comarcals en llocs inadequats només per interessos municipals. Aquest és el plat del dia de la nostra vida política.
Un territori que té uns valors ambientals qualitatius desvaloritzats amb l’excusa del progrés, del creixement i ara, en època de crisi, dels llocs de treball. Sempre hi ha un motiu per no fer el que ens portaria molts més beneficis a tots: organitzar-nos com a territori i trobar les potencialitats per optimitzar recursos. El localisme egoista en el qual estem submergits ens aboca a un model organitzatiu caòtic i desestructurat on qui guanya és la irracionalitat de l’especulació i els interessos aliens.
Grouxo tindria una inesgotable font d’inspiració per a les seves pel•lícules.
dijous, 17 de juliol del 2008
Va som-hi, o encara serà més pesat anar contra el peatges
Penso que tenim tres raons molt clares per sortir al carrer i seguir la crida dels nostres Ajuntaments i del Consell Comarcal. La primera per respondre a la crida de suport que ens fan; de ben segur que no és una cosa gratuïta ni els hi fa cap gràcia de fer, però si ho fan és per que creuen que només pot avançar el diàleg amb els responsables si es nota una forta pressió al carrer; i penso que l’hem de donar sense reserves i que la sabran administrar amb eficàcia i sense partidismes, que avui toca donar un suport sense condicions. La segona és que ja és hora de que ens puguem desfogar, que puguem manifestar públicament i davant dels mitjans de comunicació del país que ja n’estem farts de pagar una infrastructura de la que ja hem pagat la seva realització varies vegades, que ja està bé que ens prenguin el pel.
I la tercera és que si no surt bé, encara haurem, de treballar molt més. És evident que amb aquest acte s’acaba d’alguna manera la possibilitat de que siguin les Institucions comarcals les que liderin aquesta reivindicació; si això no funciona caldrà tornar a l’època i els mètodes de la Declaració de Gelida, o organitzar-nos en plataformes de l’estil de la de la Vegueria Penedès. És clar que si no hi ha una solució les coses no es quedaran aquí, que caldrà trobar altres mètodes en els que el paper de les Institucions hi haurà de ser, però serà menor. I això no ha de ser normal quan tothom hi està d’acord i, alhora és molt més pesat, ja que cal anar donant la tabarra per tot arreu. Per tant premem-nos-ho com un acte reivindicatiu que culminarà un seguit de gestions i que, alhora podria ser que fos el primer acte d’una nova etapa, que millor que no calgui i puguem guardar les forces per altres objectius.
dilluns, 30 de juny del 2008
Per la via han de passar trens útils a la gent
Dit això, sembla que ha arribat l’hora de deixar de mirar les vies i posar-nos a mirar els trens que hi passen. Per que, sense voler fer l’acudit que explicàvem quan érem petits, per la via hi passen trens, uns trens que han de ser útils a la gent del territori com ho foren els del segle XIX per la gent del Penedès. No pot ser que els trens de la Renfe que passen per les nostres vies estiguin el mateix temps per arribar a Barcelona que fa 50 anys; no pot ser que no es puguin transportar mercaderies per tren des del Penedès, quan sí que es feia fa 50 anys; no pot ser que la gent que agafa el tren no tingui la seguretat de a quina hora arribarà al destí, doncs cada setmana hi ha incidències; no pot ser que no hi hagi trens per anar a Tarragona sense perdre el temps en els canvis; no pot ser que no parin els trens regionals que passen per la via d’ample europeu; en definitiva, no pot ser que no puguem fer servir el millor transport públic que hi ha per manca d’eficàcia en la seva gestió.
I aquest és un tema que hauria de ser prioritari pels governs de la vila i de la comarca. Primer pel servei que cal donar a la gent i després per l’estalvi d’energia, de contaminació i de minvar la necessitat de noves carreteres. Per això cal que els nostres governs del territori liderin la posada al dia dels nostres trens. Per la comarca és més important això que el què passi amb l’aeroport o altres infraestructures que omplen l’espai dels mitjans de comunicació. Cal que la reivindicació del bon ús del tren sigui un dels eixos del nostre Ajuntament i del nostre Consell Comarcal. Només així disminuiran els cotxes de les nostres carreteres i la gent podrà viure amb menys angoixa per si arribarà a l’hora o no. Crec que una bona campanya, amb tots els nostres polítics i els líders socials al davant, per la millora dels trens junt amb la de que no ens prenguin el pel a l’autopista, amb plens extraordinaris inclosos, ajudaria a millorar la qualitat de vida de la gent del Penedès.
divendres, 13 de juny del 2008
Peatges
El Ministeri de Foment ja ha iniciat els tràmits per l’expropiació dels terrenys per instal•lar-hi les cabines de peatge a Vilafranca, Sant Sadurní i Gelida. Ja hi tornem a ser!. Ara que ja teníem el tram entre Sant Sadurní i Vilafranca de franc, quan ja fa temps que l’alliberament de peatges s’està imposant als ciutadans dels territoris per on passa aquesta infraestructura, tornen a intentar fer-nos pagar per desplaçar-nos cap al Nord o cap el Sud.
Tinc la sensació de que ens prenen per rucs. M’explico: ens hi prenen perquè no els fem cap mena de por i perquè, qui ens representa hauria de posar el crit al cel, hauria de fer tocar les campanes a sometent, fent una crida a la població a sortir al carrer, a manifestar-se, a demostrar que som alguna cosa més que xais obedients.Qui ens governa, hauria de plantar la bandera de la reivindicació, i dir-los en veu ferma i sense embuts que ja n’hi ha prou, que no acceptarem cap més imposició ni acceptarem cap mes greuge amb la resta de catalans.
Volem el mateix tracte que els ciutadans d’Alella, que els de Mollet o que el dels usuaris del Túnel del Cadí. Qui ens representai ens demana el vot cada quatre anys, ho hauria d’exigir i no claudicar ni deixar-se entabanar amb excuses ni amb males raons. Si ACESA vol diners, que cadascun dels membres del consell d’administració agafin un pic i una pala i vagin en filera o bé en garbuix, a fer clots als Monegros a veure si troben petroli. A nosaltres que ens deixin en pau.
Als que ens Governen, també els hauria d’arribar el missatge clar i net de que ja en tenim prou de demanar-nos solidaritat i a canvi donar-nos factures. Aquest es un canvi injust. Ja no ens poden demanar que no posem impediments per passar tot els que se’ls acut pel nostre territori, per donar vida a qui ens la fa perdre, i en facilitar riquesa a qui ens la nega.
Cal que des del Penedès tinguem una veu clara i única, ferma i sense transaccions. No es de rebut que si volem anar en ferrocarril, ens deixin tirats al mig de la via; que si volem anar en cotxe, quedem encallats a Vallirana (per cert, la variant de Vallirana, la va inaugurar el senyor Benigno Blanco en la pre-campanya electoral del 2004), i que si volem tirar cap el Sud, quedem encallats a l’Arboç.
Demano lideratge a les institucions, demano fermesa als nostres representants i que pensin d’una punyetera vegada en el territori i els seus habitants i no tant en la seva cadira i la seva permanència en la vida pública.
Exemples de lideratge n’hi ha uns quants. La Tura els pot donar lliçons als nostres representants de com es passa d’alcaldessa que toca el clàxon al peatge de Mollet fins a Consellera; d’altres alcaldes de la Costa Brava amb la MAT que han plantat a la guàrdia urbana impedint-ne l’inici dels treballs. Son exemples de lideratge. Son exemples de polítics que vetllen pels interessos dels seus. Son exemples de servei als ciutadans que t’han votat davant els abusos de les grans companyies i de les grans corporacions que l’únic que busquen és el seu benefici.
dimarts, 10 de juny del 2008
Dr.Jekyll i Mr. Hyde
La plataforma continua la seva feina principal, que és la de recollir informació, contrastar-la, estar vigilant als moviments, fer-los públics quan s’ho mereix, i divulgar-los tant com sigui possible. Mantenim els contactes amb els ajuntaments i compartim, en els punts essencials, maneres d’actuar.
De tant en tant, malgrat que ara no hi hagi grans titulars, apareixen mostres d’opinió que cal prendre en consideració. M’estic referint, en concret, a l’entrevista que la SER Penedès li va fer al senyor Jordi Sánchez, actual president del Consell Comarcal del Baix Penedès. Recordem que aquest òrgan es va posicionar, per majoria, contra la instal•lació del CIM.
En aquesta entrevista, el president del CCBP —PSC— aprofitant-se del càrrec que ocupa, gràcies a ERC i IC, fa una encesa defensa, durant un quart d’hora, dels múltiples avantatges del macropolígon, al qual li troba totes les gràcies. Parla d’un complex ben fet, i que serà tan i tan beneficiós per al Penedès. Arguments tots basats en suposicions demagògiques gens fiables. Tot al contrari dels arguments que la majoria d’ajuntaments han manifestat i que la plataforma ha demostrat sobradament amb arguments tècnics. La implantació d’un CIM/LOGIS a la comarca afectarà la qualitat de vida dels seus habitants, col•lapsarà les seves artèries i destruirà el medi i el paisatge convertint la comarca en un suburbi de l’àrea metropolitana.
No es pot tolerar que el senyor Sánchez, en la seva condició de president d’un consell comarcal que és contrari a la implantació d’aquest CIM, faci una apologia desmesurada d’aquest, recreant-s’hi com si li anés la vida. —potser la vida política?— i afegint amb tot el cinisme del món que parla en nom propi.
Per més que hagi de complir mandats de la cúpula del seu partit, pensem que, aquest senyor, es deu a l’opinió del que ell representa i que hauria de defensar. Amb això no s’hi juga. No seria objecte de dimissió si —posat el cas— el president de la Generalitat, un cop aprovat l’Estatut de Catalunya, es dediqués a expressar la seva opinió abastament contrària a l’estatut?
Aquests fets, faltar al respecte a la institució que representa, són els que motiven a la societat civil a no creure en les institucions. Com a ciutadà, l’opinió del senyor Sánchez té un valor relatiu, però no pas com a president d’un consell comarcal. En aquesta posició, com és el cas, té el deure d’emetre l’opinió de la institució, avalada per la gran majoria dels municipis del Baix Penedès.
I, en tot cas, si aquesta és contrària, potser s’hauria de plantejar què hi fa presidint un consell comarcal al qual no acata. Sap perfectament que la seva opinió com a ciutadà de a peu no té el mateix ressò mediàtic. Per tant, utilitzar el seu càrrec en contra dels qui representa hauria de ser objecte de dimissió.
Davant d’aquesta demagògia favorable al CIM emesa des de la poltrona presidencial del consell comarcal del Baix Penedès sorprèn a propis i estranys que dos grups polítics com ERC i IC que han demostrat públicament la seva posició contrària al CIM segueixin donant suport a la seva presidència.
La utilització d’un càrrec amb altres finalitats que no siguin la de respectar la democràcia, és un escàndol. Que la resta de consellers emmudeixin també. Sempre ens quedarà la plataforma “No fem el CIM”.
Carmina Malagarriga
“No Fem el CIM”
dijous, 29 de maig del 2008
La vegueria i els partits polítics
Els partits que estan per la Vegueria Penedès, ERC, CiU i PPC, han anat mantenint la seva línia i fins ara no han fet cap pas enrere. Al contrari, tot sembla indicar que van agafant confiança en el camí endegat i que la gent del Penedès que milita i dirigeix aquests partits està treballant de valent per arribar al final. Especialment significativa és l’actitud dels responsables territorials de CiU, partit que inicialment estava més tebi, i que tot sembla indicar que han aconseguit 
que el conjunt del partit vulgui tirar endavant amb el projecte. També cal constatar l’esforç dels militants d’IC que naveguen contra corrent del seu partit o l’actitud de la direcció nacional d’ ERC que defensa un tema que li porta complicacions al Govern.
Pel que fa al PSC segueix en la mateixa línia legítima de dir que amb set Vegueries n’hi ha prou i que no cal la del Penedès, tot i que hi ha força gent d’aquí que ha dit en Ajuntaments i en altres llocs que ho veu d’una altra manera. Llàstima que no hi hagi hagut un debat més ampli que, potser, hauria matisat les postures. Ara caldrà veure si al Parlament el PSC manté la seva postura fins al final, o bé s’arriba a un consens entre tots els grups.
dilluns, 26 de maig del 2008
Com s' acaba el pla director?
En primer lloc caldrà estar atents a la versió definitiva del Pla, no sigui que aprofitant algunes al•legacions, s’hagi desvirtuat allò que és essencial. En aquest sentit és normal que s’hagin introduït canvis que milloren aspectes concrets del Pla, però s’haurà de veure com queda definitivament la nova carretera que segueix el traçat de l’autopista i l’ AVE, més després de veure com estant resolent al Maresme el mateix tema, pel que la Generalitat ha signat un conveni amb el Ministeri de Foment per decidir la carretera des d’aquí i trencar que hagi de seguir el model de tota la N-II. Concretament es diu que no serà una autovia, sinó una carretera més integrada en el seu entorn, que permetrà connectar les poblacions entre sí i aquestes amb l’autopista de peatge. Vaja, el mateix que es deia aquí, que la Generalitat hi estava d’acord i que amb les al•legacions dels partits polítics comarcals sembla que es vol convertir aquesta carretera en una clara autovia. Cal tenir en compte el traçat de la nova N-340 pel Baix Penedès, que és vol construir una autovia exempta dels pobles. S’hauria de considerar, com a mínim, l’àmbit de les dues comarques en el tema d’infraestructures viàries, sinó seria un greu error que la N-340 fossi integradora a l’Alt i desestructuradora al Baix. Per tant, demanem una carretera integrada al territori a les dues comarques.
També caldrà veure com queda la pretesa reducció del creixement, ja que si be per posar-hi un límit es vol treure la possibilitat de creixement estratègic que es preveu a l’aprovació inicial per la part central de la comarca (creixement que es preveu a totes les capitals de comarca de Catalunya i del que tant sols en quedarà fora Vilafranca), fins ara créixer més del 30% a Vilafranca i Sant Sadurní (és adir, sobrepassar el desenvolupament els Plans que tenen en marxa) requeria un Pla Director Urbanístic amb la participació de tota la comarca i que permetia preveure compensacions intermunicipals; ara sembla que es posa el límit en el 60% (n’hi diuen “creixement mitjà”) i que cada ajuntament faci el què vulgui. És a dir, menys control, menys possibilitats de tenir una estratègia determinada i menys possibilitats de compensacions, ja que tant Vilafranca com Sant Sadurní podran créixer el doble del que preveuen els actuals (en tràmit en el cas de Sant Sadurní) Plans d’ Ordenació Urbanística Municipal i no està clar que calgui el vist-i-plau de tota la comarca per fer-ho.
Per posar un exemple, amb el redactat inicial del Pla Director, si Vilafranca volia fer una nova estació de tren, calia un acord previ en el Pla Urbanístic i era el moment per plantejar compensacions; ara tot això està a l’aire. Que la Generalitat proposi construir una ARE de 1700 habitatges (5.000 habitants) a Santa Oliva –un municipi de 2.000 habitants del Baix Penedès- demostra el poc respecte que la mateixa administració té sobre el territori Penedès ja que no es pot fer sense que això generi conflicte i el desestructuri escara més. Per tant, demanem que es mantingui la necessitat d’un Pla Director Urbanístic que faciliti la participació, les compensacions territorials i desenvolupar una estratègia consensuada.
Tot seguit, així que hi hagi l’aprovació definitiva del Pla s’hauria d’entrar, tal i com marca la llei, en l’elaboració dels Criteris del Paisatge, seguint l’estudi del paisatge que es va fer en el seu moment i tot el desplegat en la Carta del Paisatge. Aquests criteris no haurien de ser exclusius per l’ Alt Penedès, sinó que haurien d’abraçar tota la zona de la Denominació d’ Origen Penedès, amb el que, a més de treballar un espai que té sentit per sí mateix, es començaria a complir a la pràctica el que ha manat el Parlament sobre el nostre Àmbit de planificació. En fi, que com es pot veure la feina no s’ha acabat, sinó que tot just comença i caldrà veure si tots plegats som capaços de tirar endavant amb les eines que ens hem dotat o bé ens quedarem mig adormits esperant que des de lluny ens diguin el què hem de fer.
Pau Batlle, Jordi Cuyàs, Oscar Muñoz i Humbert Salvadó.
dimecres, 14 de maig del 2008
Vegueries: un debat de país
A partir d’aquí, l’únic que es reclama des del Penedès és que en comptes d’haver-hi set vegueries n’hi hagi vuit, a fi de respectar una realitat palpable. Per tant, no som aquí els impulsors d’un nou sistema d’organització del país, sinó que en el moment que s’instauri es tingui en compte aquesta demanda, que ni complica ni arregla el nou sistema general. Lògicament, a partir d’aquí, tothom pot tenir la seva opinió sobre quantes vegueries hi ha d’haver, però segurament el seu nombre no trasbalsarà res. Com passa sempre, és normal que qui té la responsabilitat del Govern, pensi que el que ja està previst val més no tocar-ho, que ja li va bé, cosa que fins ara ha dit el PSC, i que quan es va tirar endavant l’àmbit de planificació dels Pirineus, deia CiU llavors en el Govern, fins que va veure que no podia aguantar més la posició i es va afegir a la majoria del Parlament, com penso que, probablement passarà ara.
dilluns, 5 de maig del 2008
La terra per a qui la treballa
I em temo que el que està passant és que es va concentrant la propietat de la terra. Ara bé, no es concentra en mans de pagesos que abans podien portar unes quantes hectàrees de vinya cadascun, i ara en poden portar 40 (a més, les han de portar, tant si volen com no, per poder subsistir), sinó que és en mans de gent que inverteix en terra agrícola o el que pugui ser en el futur. Perquè, desenganyem-nos, concentració de la terra n’hi ha d’haver per força, puix ja fa uns anys que la Unió de Pagesos considerava que un pagès que tingués vinyes, havia de conrear unes 40 hectàrees a la zona del Penedès, per fer rendible el seu treball. I la realitat és que el promig de terra que porta un viticultor de la D.O. Penedès és de només 5 hectàrees, i si mirem el promig dels que porten el raïm a les cooperatives, és de 2,5 has. Per tant, ja es veu que cal concentrar, i que hi haurà menys viticultors, sobretot si tenim en compte els que ho són a temps parcial.
El que cal és donar ajuts perquè aquesta concentració la facin els propis pagesos, començant per legislar els contractes de conreu, de manera que es faciliti la compra de la terra per part del pagès o la compra dels drets d’arrendament per part del propietari, si és ell el que portarà la terra. Sembla que el Departament d’Agricultura està preparant una llei en aquest sentit (que pel que vaig sentir no agrada als grans propietaris rurals), a la qual s’hi haurien d’afegir ajuts econòmics per aconseguir el nombre de pagesos necessari, com també el compliment de la vella aspiració romàntica que la terra sigui del qui la treballa, o almenys que no sigui per viure de renda, especular o controlar el mercat del raïm. Segur que la resta de ciutadans, també aniríem millor.
dijous, 1 de maig del 2008
La veu del territori contra el jacobinisme català.
El jacobinisme, com a corrent centralitzador, des de sempre ha tingut els seus seguidors entre les elits dirigents dels partits polítics. Dels catalans i dels espanyols. Instal•lats en el del jacobinisme, els partits fan servir la fórmula que els és més còmoda per governar, perquè la presa de decisions es fa des dels òrgans centrals de poder, i els territoris afectats reben les conseqüències de les decisions sense massa possibilitats de fer-hi res.
Com a barrera de contenció a les critiques, les oligarquies polítiques, els aparells dels partits, tenen sempre a punt uns argumentaris per tallar qualsevol intent de separar-se de la línia marcada. Titllen com a discurs reaccionari qualsevol mostra de desacord i postulen que la modernitat només pot venir de les propostes fetes des dels òrgans centrals, que són els únics que entenen el país en la seva globalitat.
Portem mes de cent anys queixant-nos del centralisme de Madrid; ens queixem d’un Estat amb tics jacobins, però si ens examinem a nosaltres mateixos, veurem que les mateixes actituds són a Barcelona.
Tot el que es fa i es desfà es decideix a Barcelona, sense que el territori tingui massa opció a poder determinar si s’hi està d’acord o no. Ni tan sols en tot allò que l’afecta.
Arran de la sequera, s’acusa les terres de l’Ebre d’insolidaritat amb la resta del territori, i aquest és el missatge que se’ns transmet a través dels altaveus de tots els mitjans de comunicació.
Fent servir tot el poder mediàtic, des de la capital s’està generant una opinió contrària a aquesta actitud dels habitants de les terres de l’Ebre, però per una altra banda si escoltem el territori, veiem que tenen molts arguments, i de pes, per mostrar les seves reticències, les seves queixes i manifestar els seus greuges contra la capital depredadora.
Als habitants de les comarques de l’Ebre no se’ls pot demanar més solidaritat, sense més ni més, com un “posa-me-la-aqui-que-no tinc-butxaca”; no se’ls pot tornar a demanar solidaritat, quan ja estan suportant les centrals nuclears de Vandellós i Ascó, la indústria química altament contaminant d’Ercros a Flix i la despoblació de la comarca per manca d’oportunitats a canvi de res. Ni una indústria, ni un equipament ni una activitat que els doni vida. Tot es fa per a beneficiar Barcelona i la seva àrea, i per a ells l’escòria, el rebuig, el que no vol ningú.
Al Penedès també en tenim exemples d’aquesta mena, amb el CIM, o amb el desdoblament de la general, per convertir-la en via ràpida que ompli la carretera de camions que no vulguin pagar el peatge, mentre nosaltres haurem d’anar per l’autopista, pagant, per a comunicar-nos amb una mica de fluïdesa.
Hi ha massa decisions preses únicament amb una òptica centralista; massa benefici per a uns mentre el perjudici és íntegre pels altres. Caldrà que ens ho fem mirar tots plegats. Cal buscar un reequilibri que permeti la ponderació dels interessos del territori en el seu conjunt. Cal que el territori tingui instruments, eines i organitzacions que puguin discutir en els fòrums, despatxos, gabinets i on calgui, les decisions que afecten el seu territori o els seus habitants. La qualitat de vida al Penedès és tan important com la de Barcelona, com la de la resta de Catalunya. No ens interessa que el futur de la nostra terra el dibuixin, el determinin i l’aprovin una o més persones que viuen a Barcelona i estiuegen a la Costa Brava. Com que no són part implicada, les solucions a mitges ja els semblen bones solucions. Hi volem ser; hi hem de ser.
dimecres, 30 d’abril del 2008
No és això la promoció dels vins del Penedès, no és això.
I és que en cap moment surten les diferents Denominacions d’ Origen catalanes, sinó que tan sols es parla dels Vins de Catalunya. I això, precisament, quan hi ha una denominació d’origen que es diu Catalunya, que es va implantar com una denominació funcional per acabar amb un seguit de problemes i d’il•legalitats a l’hora d’embotellar. Ara, però, la denominació Catalunya s’ha convertit en la preferida per les grans marques, per escapar-se de la compra del raïm a les zones productores en què els pagesos poden fer més força, com és el cas del Penedès. I aquesta sensació queda reforçada quan veus els anuncis, similars als nostres, que fa el Govern de Galícia per a promocionar els vins gallecs, en els quals, tant a la televisió com a la premsa hi surt el nom de totes les denominacions d’origen que tenen.
Sembla que va essent hora que el Govern de Catalunya deixi de donar suport exclusivament als grans elaboradors i promocioni els vins i caves que es fan al país i que tenen el suport d’un conjunt de denominacions d’origen variat, a fi que els productors de raïm i els elaboradors de vi s’hi puguin guanyar la vida. I deixi que els grans facin el seu camí, que tenen prou força per fer-lo. Com diu la cançó, “no és això, companys, no és això pel que hem lluitat tant de temps”. A veure si, entre tots, aconseguim canviar el discurs.
dissabte, 26 d’abril del 2008
La gestió de la collita de 2007: una nova presa de pèl
Per una banda s’ha analitzat com a molt negatiu que el Consell Regulador del Cava, en una reunió estranya convocada el dia 28 d’agost, un cop la collita havia començat i ja no es poden modificar les normes i sense la presència del seu president, aprovés, amb l’opinió en contra de la Unió de Pagesos, augmentar el rendiment de raïm per hectàrea, és a dir, que en un any en el que va ploure poc i es van donar, en general, uns rendiments baixos dels ceps, s’augmentés els quilos de raïm que es podien declarar als cellers per cada hectàrea de vinya.. Un cop vist com ha anat tota la collita s’arriba a la conclusió, a menys que es donin més explicacions, de que o bé es tractava de legalitzar algun cas particular o bé va ser una porta oberta a entrar raïm no autoritzat com si fos collit en les vinyes del territori.
Per altra banda també s’ha vist com un pas enrere que el Consell Regulador de la Denominació d’origen Penedès aprovés en la seva darrera reunió, seguint la decisió dels elaboradors agrupats a UVIPE, amb el suport de l’ Associació de Viticultors i amb l’opinió en contra de la Unió de Pagesos coincident amb la dels vocals tècnics, una contradicció que tant sols afavoreix a les grans empreses que inverteixen en noves plantacions. Així es va aprovar que no es qualifiqués com a vi negre de la D.O. Penedès el sorgit de les vinyes que tenen menys de cinc anys, ja que hi ha excedent de vi; però per altra banda es continuava donant llum verda a la inscripció de noves vinyes a la D.O. Penedès, amb el que aquestes grans empreses que estan invertint en noves plantacions i que poden esperar treure’n un rendiment a mig termini, podran fer-ho, mentre que els pagesos que no poden esperar un seguit d’anys sense treure un rendiment econòmic acceptable hauran de vendre com a vi de taula allò que cullen, amb la dificultat que tindran per aguantar i no vendre la terra.
Amb aquestes decisions que considerem inacceptables i que suposen una presa de pel als pagesos, es trenca a més una pràctica que s’havia portat en els darrers anys al Consell Regulador de la DO Penedès, que era la de prendre les decisions per consens i no anar a votacions a fi de preservar els acords del sector, i ara veiem com UVIPE, a la que ha trobat aliats en un grup sindical, fa valer la majoria (UVIPE/Associació de Viticultors) per imposar les seves condicions. És per aquestes actituds que lamentem que, un cop més, la patronal UVIPE s’apropiï de la representació del sector i organitzi actes de presentació del vi del Penedès de bracet del Consell Regulador, com si en el Consell només hi fossin ells. Creiem que ja es hora de que tothom es posi al seu lloc i de que qui promocioni el nostre vi sigui el Consell Regulador i que si ha d’anar acompanyat d’ algú ho ha de ser tant dels elaboradors com dels viticultors.
Unió de Pagesos seguirà defensant tots els viticultors del Penedès, treballarà pel prestigi del nostre vi i cava i denunciarà les maniobres dels grans elaboradors que també controlen UVIPE, tant quan imposen, amb l’ajut de tercers, els seus criteris als diferents Consells Reguladors com quan s’arroguen una representativitat que no tenen.
Josep Esteve, Coordinador comarcal d’ Unió de Pagesos.
divendres, 25 d’abril del 2008
Un cep no és una coliflor
Amb tots els respectes per les coliflors, que es poden plantar o no cada any en funció de les necessitats del pagès o del mercat, els ceps, com les oliveres, no es poden posar i treure cada any segons com va el mercat, sinó que necessiten créixer i fer-se vells per a donar un bon fruit que faci un vi excel•lent. Per això la vinya es plantava antigament en els períodes de pau llarga, ja que no era el mateix que els invasors et cremessin el blat - que l’any següent ja tornava a poder-se segar- que no pas la vinya, que necessita anys perquè refaci la collita. Per això, el branquilló d’olivera, cosina germana del cep, és el signe de la pau: si n’hi havia, volia dir que en aquell indret hi havia pau.
Així doncs, cal anar amb molt de compte a proposar arrencades de ceps, fins i tot de canvis, com ha passat aquests darrers anys al Penedès, ja que si el mercat no assimila tot el negre, com passa ara, no pots tornar-ho a canviar d’un any per l’altre. Al Penedès, necessitem d’una llarga temporada de “pau urbanística” perquè es puguin fer inversions a la vinya, sense pensar si ens n’expropiaran un tros o si la immobiliària de torn ens oferirà la grossa de la Primitiva sense haver-hi jugat. Cal fer vins de qualitat, i això requereix vinyes d’uns quants anys: aquesta ha de ser la nostra aposta. I en aquest aspecte, el Pla Director hauria de ser l’expressió de la voluntat de tenir aquesta “pau urbanística” que hem d’aconseguir entre tots, i que faria que el conjunt de les vinyes tinguessin més valor, i no trobar-nos que uns ho guanyen tot i uns altres no res.
Cal tenir en compte, a més, que la vinya és un element fonamental del paisatge; representa la identitat del nostre territori. Per això és necessari que les decisions sobre noves introduccions o arrencades no es prenguin exclusivament en funció de valors mercantils, sinó que siguin l’expressió, també, d’una voluntat col•lectiva del territori. Per tant, pocs experiments, ben pensats i consensuats; i si s’arrenca alguna vinya, cal que es vegi clar, abans de fer-ho, què s’hi posarà allà per mantenir aquest paisatge que tots plegats volem.
dimarts, 22 d’abril del 2008
Abocadors de construcció? no gracies. Reciclatge
Aquests dies s’ha fet públic que, probablement s’obrirà al Baix Penedès un abocador de runes per abocar-hi les restes de construcció i demolició d’edificis, inclosos els materials que acostumen a estar-hi barrejats (plàstics, metalls, fusta, cautxú,...), excepte, llògicament, d’aquelles que continguin substàncies perilloses (cosa difícil de controlar).
Pels promotors del projecte, això és un pas endavant, ja que val més això que tenir abocadors il•legals. Això és cert, però sempre és millor fer les coses bé, i avui el país i el Penedès ja no està per enterrar més runa i després obrir pedreres per tenir material per l’obra pública i l’habitatge, 
Catalunya està molt endarrerida en aquest tema. Segons dades de la Generalitat es generen cada any set milions de tones de runa, o sigui, una tona per persona/any de promig. D’aquesta quantitat se’n recicla com a màxim mig milió de tones, aproximadament un 6,5%, quan, segons el pla de gestió de la pròpia Administració, hauríem d’haver arribat a l’any 2006 al 65% de la runa reciclada. Però donats els baixos costos i el poc control dels abocadors, és molt més avantatjós per les empreses abocar que reciclar. Actualment hi ha un Decret de l’estat que obliga a separar els residus de la construcció en origen i que entra en vigor a mitjans d’agost i la Generalitat també prepara una normativa per posar un cànon important a l’abocament per fomentar el reciclatge.
Per tant, en aquest context crec que és un error obrir nous abocadors de runa i que el què cal és apostar fermament pel reciclatge de tots els materials de rebuig de la construcció, cosa que avui es pot fer fàcilment i potser per part dels mateixos promotors del projecte del Baix Penedès. En tot cas, si en algun sector es clar que cal reciclar, és en el de la runa, i l’ Administració hi hauria d’apostar sense vacil•lacions.
dijous, 17 d’abril del 2008
La vuitena Veguería?
La organització territorial de Catalunya esta definida per l’ordenament jurídic vigent i, per tant, delimitada per unes premisses que s’han de respectar.
Concretament, Catalunya esta dividida en municipis i províncies (art 137 de la Constitució Espanyola) i en comarques i vegueries (art 83 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya). Tanmateix, la Constitució també estipula (art 140) que qualsevol alteració dels límits provincials, haurà de ser aprovada per les Corts Generals d’Espanya per mitjà d’una Llei Orgànica (que implica una majoria dels 2/3 dels diputats). Aquest és el marc legal on hem de situar el debat de la vegueria.
Per tant, la legislació, ens delimita el procés de revisió o reforma de l’ordenament territorial. La Llei, ens diu fins on podem arribar des de Catalunya amb les institucions pròpiament catalanes i, a partir d’on hem de fer força sobre els nostres representants al Parlament espanyol perquè, si s’escau, es resolguin la situació al Congrés dels Diputats. Només si s’explica d’una forma precisa i plantegem el problema en la seva globalitat, podem encertar en la solució. Ja n’hi ha prou de demagògia, de mitges veritats i de jugar a l’embolica que fa fort, buscant la forma de fer la traveta al rival per guanyar els espais polítics que les urnes han negat, o, de buscar protagonisme polític a través de mètodes assemblearis, sense haver-se refrendat per unes eleccions homologables, sense haver donat opció al ciutadà a pronunciar-s’hi.
Mes enllà de suscitar la qüestió de la representativitat, tinc la percepció de què el tema de la creació de la Vegueria Penedès s’ha plantejat més com a un element de discussió i de desgast a través del qual, determinats elements volen mediatitzar el discurs polític d’algunes ciutats, deixant , mutatis mutandis, plena llibertat a altres municipis, com si allà el tema no fos tant important ni tant transcendental.
Soc partidari de la Vegueria Penedès per unes raons que mes endavant exposaré, però, se’m fa difícil recolzar unes actituds sectàries i oportunistes, que enfilen els canons en direcció al balcó de l’ajuntament amb el propòsit de canviar el govern municipal de Vilafranca com a objectiu principal deixant com a fita secundària la consecució del reconeixement funcional de la vegueria Penedès dins del marc de la organització territorial catalana en vuit demarcacions.
No és de rebut la claudicació dels partits polítics, que moguts per l’afany de fer forat en la debilitat del govern municipal, accepten una comissió paritària on, sis membres dels partits polítics representats a l’Ajuntament de Vilafranca, comparteixen taula amb sis representants de ningú (o d’ells mateixos, o d’interessos inconfessables, o d’interessos descaradament confessables). No es de rebut, no. Quines credencials tenen, mes enllà d‘una plataforma, mes enllà d‘un article d‘opinió o d’un manifest elaborat entre quatre persones de ploma fàcil. Això és representativitat? això és democràtic?
Com a ciutadà em nego a donar credibilitat ni carta de naturalesa a una plataforma que vol i intenta planificar, ordenar, prioritzar i determinar l’acció política per davant dels propis partits politics. Ja ha passat el temps assembleari on un grup determina el sentit dels debats i el contingut dels acords sense passar mai per un procés electoral; s’ha d’acabar el temps del discursos sectaris i manipuladors. Podria afinar més, però aquest article només pretén ser conceptual i no una tesi del comportament polític en els moviments assemblearis.
Per altra banda, també penso que cal ser ponderat en la crítica: més enllà del pecat original de la plataforma, haig de reconèixer que tenen una enorme capacitat de treball, que hi posen molt d’entusiasme i molta energia i que aquest esforç, és un actiu que s’ha d’aprofitar si volem tenir vegueria pròpia. Cal reconduir la situació perquè cadascú des del seu lloc precís hi pugui aportar l’empenta necessària per impulsar-ho, per engegar alguna acció on tots els partits s’hi puguin sentir integrats i on cap element polític es senti estrany ni assetjat per interessos aliens.
Tots els partits amb representació al Penedès s’han manifestat i posicionat en aquesta qüestió. Uns de forma clara, i altres més de forma més equívoca. Cal que el partit socialista enceti un debat, sincer, sense determinismes, sense posicions ni interessos personals, que ens porti a posicionar-nos a favor de la vegueria. El partit ha d’entendre que estar en una vegueria pròpia, no ens allunya de Barcelona; amb vegueria o sense, continuarem estant a cinquanta kilòmetres, continuarem passant per l’Ordal, continuarem estimant Barcelona com a capital de Catalunya i a Tarragona com a ciutat germana. Amb la vegueria, però, guanyarem proximitat amb els que ens governen; no seran personatges anònims i llunyans, sinó que els coneixerem i ens hauran de donar explicacions quan els trobem pel carrer, perquè no son anònims, no som estranys.
Soc dels que penso que els bons polítics son els que interpreten els sentiments dels seus simpatitzants, dels seus votants, i per extensió dels ciutadans. Si en l’actuació d’un partit no s’hi reflexa el pensament i les aspiracions de la societat a la qual vol representar, estem parlant d’una organització allunyada de la realitat, sectària, pròpia de les èpoques del despotisme il•lustrat, on la frase “tot pel poble però sense el poble” adquireix de forma dramàtica tot el seu significat.
No tinc cap dubte de la viabilitat econòmica i funcional de la Vegueria Penedès: tenim territori homogeni, amb senyal d’identitat pròpia i voluntat de pertinença a una comunitat singular. Això es molt important, però encara és més important quan a més, hi ha sentiments que, sense negar la realitat de Barcelona i la seva òrbita d’influència, ens fan sentir propis, ens fa sentir penedesencs. Es una qüestió identitària, una qüestió emocional i, els sentiments, els volem gestionar com més a pop millor; per la mateixa raó que volem ser catalans, volem ser penedesencs. I no es un motiu balder.
dijous, 10 d’abril del 2008
L´impacte de la nova autovia
(Mentre a França es restringeix la construcció d’autopistes aquí seguim construint-ne)
L’impacte de la nova autovia proposada en el PTPCT —la mateixa que els sociovergents han decidit al Pla Diretor de l’Alt Penedès— consistent en l’alteració del sistema natural i agrícola de la plana, el tall de la Cobertera i sobretot el que representarà, segons dades del mateix projecte redactat pel Ministeri de Foment, de 129 hectàrees a raó de 5,5 a 6,3 ha. per quilòmetre. Es recorda —una vegada més— que la gran majoria d’ajuntaments i també els dos consells comarcals penedesencs van manifestar-se sobre aquesta proposta i que van apostar i reivindicar l’ampliació de l’autopista AP-7 a quatre carrils per banda i la seva gratuïtat per als usuaris residents al Penedès, tal com s’exposava en una de les propostes inicials del Ministeri de Foment. L’impacte seria molt menor, ja que l’ampliació consistiria en dos carrils per l’interior i dos per l’exterior de l’actual traça. També, pel que fa a es expropiacions, l’impacte seria mínim, a raó de menys de 05, ha. per quilòmetre i, a més, s’evitaria l’esquarterament del territori, ja de per sí, molt malmès. Així s’aconseguiria que l’actual traça de l’N-340 es convertís en un veritable eix vertebrador del territori comarcal relacionant amb més intensitat totes les poblacions i polígons industrials existents i facilitant el transport públic, a peu i en bicicleta.
A Catalunya no hi ha dèficit d’infraestructures sinó de serveis.
Per mitjà de diferents anàlisis comparatives, es posa de manifest que l’actual sistema d’infraestructures viàries —sobretot autopistes i autovies— no és en cap cas deficitari, sinó que segueix un model de suport al vehicle privat en detriment de la xarxa de ferrocarril. De fet Catalunya és una de les regions europees amb més percentatge de carreteres per habitant i una de les més deficitàries en quilòmetres de ferrocarril. Si augmentem desmesuradament les vies que afavoreixen el vehicle per carretera, els embussos no només no es resoldran, sinó que s’incrementaran a curt termini. Els projectes actuals que incrementen la xarxa ferroviària es deuen sobretot a l’arribada de l’AVE i molt poc als trens de rodalies. Tot això està en contradicció amb les tendències dels països europeus més avançats, que accentuen i posen de relleu l’absoluta importància del tren en l‘ús quotidià.
La garantía de tenir un procés de creixement ordenat
La garantía de tenir un procés de creixement ordenat i d’acord amb les necessitats reals de la població, és la planificació. Tinc la impressió que amb la democràcia això no ha estat la norma, sinó al contrari, la excepció.
La planificació estratègica, en qualsevol administració que vulgui ser moderna, és un element imprescindible que permet planificar les actuacions públiques sobre el territori i determinar o direccionar les necessitats en funció de les polítiques necessàries en cada cas.
La planificació, ha d’estar apartada de la confrontació política, de la confrontació partidària, atès que mani qui mani, haurà de obrir el calaix dels projectes, mirar la seva viabilitat econòmica, la seva oportunitat social i prendre la decisió sobre la seva execució.
Fa uns sis mesos, fent una recerca pels fons documentals de l’Ajuntament de Vilafranca, va caure a les meves mans un projecte d’obres d’infraestructura, de l’any 1974, que era el pas d’un tren d’alta velocitat per unir Madrid amb Barcelona. Vaig consultar les quatre caixes de documentació i els plànols, i per sorpresa meva, vaig constatar que el projecte és idèntic al que 
finalment s‘ha realitzat; passava paral•lel a la via de rodalies, i el recorregut pel Penedès era el mateix que s’ha acabat executant al 2007, amb trenta anys de diferència. Hi havia un estudi de freqüències, de viatgers, d’àrea d’influència, etc, etc. Estava molt ben fet, molt ben estructurat i tot plegat tenia d‘una claredat que feia possible que el polític que tingués de prendre la decisió tingues tots els elements sobre la taula per donar llum verda al projecte amb coneixement de causa. Una obra d’infraestructura d’aquesta envergadura no es pot improvisar.
Dic això perquè tinc la percepció de què actualment a Catalunya s’ha perdut l’ interés per la planificació. Tot es basa en la immediatesa, en el resultat a curt termini (quatre anys) i qualsevol projecte, s’executa no en funció de necessitats socials o estructurals sinó que queda supeditada a criteris de rendibilitat electoral. Ara, amb l’allau de diners que (diuen) que arribaran amb l’aplicació del nou Estatut ens podem trobar amb la paradoxa de que no tinguem en què gastar-los, que no sapiguem que fer-ne per manca de projectes. Te collons la cosa!!! Vint i cinc anys reclamant recursos i ara que ens els donen no sabrem que fer dels diners.
Els arbres no ens han deixat veure el bosc.
Els efectes del Pla Territorial sobre el Baix Penedès
1. Les demandes socials
El PTPCT hauria de recollir les demandes que des de la societat civil s’han expressat, de diferents formes i maneres, sobre dues qüestions bàsiques que determinaran la direcció del desenvolupament territorial:
1. Proposta per a la desaparició del sòl potencialment estratègic corresponent al Logis Penedès, demandada per la societat civil i la major part dels partits polítics de la comarca, així com per bona part dels ajuntaments i el Consell Comarcal del Baix Penedès.
2. Acceptar les al•legacions fetes pels ajuntaments i el Consell Comarcal sobre l’ampliació de l’AP-7 a 4 carrils, gratuïta, a canvi de no fer l’autovia com alternativa a la variant de la N-340.
Les dues implantacions generarien un impacte greu i alterarien substancialment de manera irreversible l’estructura socioeconòmica, ambiental i territorial del Baix Penedès. Aquest assumpte, considerat molt greu per bona part de la població penedesenca, mereix ser consultat, com a mínim, amb el territori. Les explicacions donades per la societat civil i les administracions locals i comarcals són prou convincents. És tot el contrari dels arguments exposats des de l’Administració actuant, que ha callat i ha fet la seva, tot menystenint els principis bàsics democràtics de la participació ciutadana, contemplada amb detall en la legalitat vigent. Donat el fet que el territori, de manera massiva, s’ha pronunciat inequívocament sobre la no construcció de l’autovia com a variant de la N-340 i la no implantació del CIM a la comarca, és preocupant que els documents de l’avanç de planejament del PTPCT no reflecteixin ni tan sols les esmentades demandes.
2. Un model contradictori.
El Baix Penedès no pot cenyir-se al model oficialista, aplicat arreu de Catalunya, a la lleugera. La proposta d’un nucli de creixement important a l’entorn del Vendrell, més l’aplicació d’uns creixements aleatoris a la resta dels nuclis en funció d’un model preestablert o d’uns determinats interessos ─el cas de Banyeres per la presència del Logis, per exemple─, junt amb l’afirmació que es preserva el territori agrícola, no és acceptable. Cal fer una anàlisi més en profunditat del territori comarcal, cosa que el PTPCT no fa.
Com a exemple, cal valorar que el conjunt de nuclis urbans del Vendrell té un empatx de creixement i no el pot pair. Donar-li més menjar és agreujar la malaltia. Cal pensar més a fons el model.
Tampoc no podem establir “no creixements” a la costa quan d’altra banda es preveuen creixements cap a dalt la muntanya ─cas de Segur de Calafell─ o preveure sòl de 
reserva fins a les carenes de la serralada litoral ─cas de Cunit. Això resulta contradictori i no contribueix a solucionar el problema de les urbanitzacions residencials extensives. Sabem que la solució és difícil, però la que s’ha adoptat no serveix.
La costa requereix d’una intervenció especial per a reconduir el desgavell existent, sobretot per la presència de les urbanitzacions de baixa densitat de 2a residencia en procés de primera. Per tant, és millor que el PTPCT no digui res sobre creixements i es limiti a protegir la poca serralada que ens queda en aquests indrets, i a fixar normes per al seu manteniment. Val més no dir res sobre com créixer i millor concretar on no créixer. Una fórmula més subtil que el Pla no ha sabut aplicar.
L’interior agrícola està ple d’instal•lacions que cal tractar. Abans de pensar si els nuclis creixen o no, cal detectar quins són els problemes que hi ha: el cas greu de la IDIADA o com resoldre l’impacte que creix, irreversiblement, de les indústries en el camp, escampades; de les urbanitzacions a les faldes de les muntanyes de 
l’interior; de les expectatives de creixement amb implantacions incompatibles previstes en els plans municipals i d’altres assumptes per venir. I fer una proposta raonada i convincent, consensuada amb els agents del territori que estan sensibilitzats pels problemes existents i per la manera menyspreable com l’administració ha tractat a la població —cas del CIM o l’autovia— impròpia d'una societat democràtica.
3. Necessitat d’un Pla Director.
Fa falta, amb tota urgència, un pla director urbanístic comarcal coordinat amb l’Alt Penedès.
Tenint en compte que ja s’ha aprovat l’àmbit de planificació de la Vegueria Penedès i que el Pla Director de l’Alt Penedès —tot i tenir el mateix llenguatge i nivell que el PTPCT— ha experimentat un procés de desenvolupament més dilatat en el temps i amb la participació activa de la societat civil, econòmica, política i cultural del territori, cal, amb urgència, elaborar el pla director urbanístic a fi d’equilibrar-lo amb la resta del territori penedesenc.
La presència de la pista de proves de l’Idiada ha contribuït —més que a generar “riquesa”— a crear un forat negre en paisatge agrícola. Fins fa poc, l’interior de la pista 3x1 quilòmetres, 300 hectàrees, —més gran que el CIM— era considerada sòl no urbanitzable. Cal que se li demani participar a pal•liar el desgavell que ha produït, que aporti recursos per a millorar el seu entorn i faci cessions al territori que ha malmès. Caldrà tenir-ho en compte a l’hora del debat sobre el territori.
Seria recomanable que l’àrea urbana del Vendrell limités el seu creixement. Els seus teixits urbans requereixen més d’una intervenció de reforma interior i de restitució del seu paisatge urbà a les necessitats ambientals del seu entorn: rieres, boscos, espai agrícola, etc. I això sense que aquesta necessitat d’ordre sigui excusa per a estendre més el seu sòl urbà, ja de per si caòtic i desordenat, paradigma de tots els defectes que aquest territori ha patit durant tota la segona meitat del segle passat.
S’ha de considerar i modificar l’article 2.9 de les normes sobre “sòl de protecció preventiva” ja que en molts casos ocupa tot el municipi –cas de Cunit– i en d’altres –disposats, incomprensiblement a l’entorn d’algunes urbanitzacions del Vendrell― és excessiu o determinat de forma aleatòria o seguint els criteris d’un interès aliè al model i a les necessitats del territori. Per aquesta raó cal eliminar el paràgraf on es proposa que aquests sòls puguin “delimitar àrees per a ser urbanitzades i edificades”. Si es vol endegar el paisatge destruït, s’han d’emprar altres elements més imaginatius. De fet, tot dependrà dels actors polítics locals. Cal no donar facilitats a alguns municipis ancorats, encara, en la mentalitat del segle passat.
Tampoc no és admissible acceptar el creixement d’àrees residencials per damunt de l’autopista al municipi de Calafell. Prou que s’ha permès deixar urbanitzar un polígon residencial en mig de les muntanyes de la Graiera amb l’excusa dels camps de golf. Cal posar seny, no cedir a les demandes desbordades i desbocades d’alguns actors del territori. El Pla Territorial, a qui tocaria desenvolupar la funció de posar un cert ordre a tant de desconcert, en molts casos, tanmateix, n’hi afegeix. Per a què ens servirà el PTPCT en aquestes circumstàncies? Sembla que sigui més orientat a definir noves infraestructures viàries i àmbits “de reserva estratègica o sòl de protecció preventiva”, que a cercar un "model" raonable on es conjuguin els interessos del territori amb l'economia.
Què proposa el PTPCT sobre els problemes comarcals?
Si bé en la seva documentació exposa el problema, ni tant sols apunta mecanismes per resoldre’l: Com hem de tractar els més de 40.000 habitatges de segona residència existents en els municipis costaners. Què hem de fer amb les 2.206 hectàrees de sòl urbanitzable dels nostres municipis? Dues bombes de rellotgeria que el PTPCT no diu com desactivar-les.
Potser pensa que no s’han de desactivar? Dels documents se’n desprèn que sembla que ja li vagi bé, ja que atribueix a molts municipis la possibilitat de créixer per damunt de les previsions existents actualment. La saturació d’aquests paràmetres podria arribar a representar més de 300.000 habitants al Baix Penedès. Volem convertir la comarca en una ciutat de més de 300.000 habitants? Com la volem, omplint insosteniblement les urbanitzacions de baixa densitat escampades per les nostres muntanyes? Emplenant les més de 2.200 hectàrees previstes de sòl urbanitzable? Sabem que és difícil resoldre la qüestió, és un problema existent a tota la costa del Camp de Tarragona i ningú s’atreveix a posar-li el cascavell al gat. Això no vol dir que, com a mínim, es plantegi el problema en els documents propositius, de la lectura dels plànols i la memòria no se’n desprèn, o potser no ho he sabut veure.
Dona la sensació que el PTPCT considera el Baix Penedès un territori que ha de servir exclusivament a interessos superiors, però quins són aquests interessos? La logística? equilibrar la piràmide d’edat? augmentar la insostenibilitat del Camp de Tarragona? Esperem que sigui, al final del procés participatiu, la millora del Penedès en el seu conjunt. Tots aquests paràmetres ens recorden massa actituds polítiques de “doctrina de xoc” més que propostes en una societat democràtica.
Demanaríem no fer cas de les pressions que determinats grups econòmics exerceixen sobre l’espai forestal que permet la continuïtat biològica entre les dues serralades: la prelitoral i la litoral.
Actualment el PTPCT preserva la muntanya de la Muga en el terme municipal de Bellvei com espai natural. Des de fa temps una empresa privada, d’acord amb l’equip de govern municipal de Bellvei volen construir-hi un camp de golf, evidentment amb urbanització inclosa. L’equip de govern comandat per un alcalde de CiU us demana el camp de golf. Esperem que no us deixeu portar pels cants de sirena i mantingueu i amplieu l’actual classificació d’espai protegit. Seria decebedor que algunes de les coses bones que té aquest avanç de pla desapareguessin
dimecres, 9 d’abril del 2008
Vegueria,si;Vegueria,no; el perquè de la vegueria
Mentre el sentiment de pertinença comarcal al Penedès històric oscil•la avui entre la ignorància i l’entelèquia; la idea de la vegueria es mou entre la indiferència i la utopia.
Fa 21 anys, els alcaldes socialistes de les principals poblacions de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf van signar solemnement el Pacte del Penedès. Era aquella una proposta unitària per a configurar una única comarca en el marc de la discussió al Parlament de la divisió territorial de Catalunya que inclogués tos els municipis del Penedès històric. Convergència i Unió s’hi va oposar frontalment i amb la seva majoria parlamentària la llei es va aprovar amb la definició de les tres comarques autònomes que actualment hi ha encara en vigor.
El Pacte del Penedès era, efectivament, una proposta unitària de l’esquerra hegemònica en aquells moments i en el seu redactat s’hi podien identificar els motius i els valors que l’inspiraven. La proposta de la dreta nacionalista també hegemònica era exactament la contrària.
Si fem balanç, en aquest període transcorregut des de l’aplicació de la llei s’ha establert una certa identificació administrativa dels penedesencs amb la seva particular àrea geogràfica, mentre que el sentiment de pertinença comarcal al gran Penedès històric oscil•la avui entre la ignorància i l’entelèquia. Com una nebulosa d’una altra galàxia.
Es poden comptar amb els dits d’una mà, i encara en sobren, les iniciatives promogudes dels respectius Consells Comarcals de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf per a enfortir aquell vell sentiment de pertinença col•lectiu. Tampoc és que cadascun d’ells pel seu compte hagi fet gran cosa per a definir uns senyals d’identitat propis, difondre’ls i promoure’ls. Poso del tot en qüestió, per exemple, que els gelidencs i els vilafranquins a l’Alt Penedès, o els vilanovins i els sitgetans al Garraf, o els vendrellencs i els bisbalencs al Baix Penedès comparteixin una idea comarcal en comú. I encara més, que tots ells s’identifiquin amb l’entelèquia comuna penedesenca. 
Sobre aquesta realitat planeja el debat de la nova vegueria. Vist el final del model implantat per la dreta nacionalista en contra de la proposta unitària socialista, ara es canvien les tornes i és la dreta, actualment a l’oposició, la que s’apunta a la nova fórmula de la vegueria encara que només sigui per a portar la contrària. Els socialistes de l’Alt Penedès, mentrestant, s’han deixat atrapar en un debat atípic, tant pel seu origen com per la seva gestió posterior.
Sóc de l’opinió que l’esquerra plural s’hauria de moure més per les vivències que per les essències. En aquest segon escenari, l’esquerra acostuma a perdre la perspectiva en mig de la voràgine identitària. Tot el contrari del que succeeix amb la dreta que frisa per mantenir viu l’estèril dilema nacionalista – no nacionalista.
En conseqüència, i malgrat les particulars circumstàncies conjunturals i domèstiques que es donen en determinats municipis, crec que el debat sobre la vegueria en l’àmbit de l’esquerra s’hauria de plantejar més pels continguts que per la geografia, més per l’actualitat i el futur que per la tradició, més per l’eficàcia de la gestió en el dia a dia que per una imaginària uniformitat comarcal, que no existeix. Pregunti el lector a qualsevol veí de qualsevol populós barri perifèric de Vilafranca, Sant Sadurní, Vilanova, Sitges, Sant Pere de Ribes o Vendrell què en sap del Penedès i s’adonarà de la inconsistència i la intrascendència de les seves respostes. I si li pregunta per la proposta de la ditjosa vegueria, encara pitjor.
Sorprèn que l’esquerra majoritària a la comarca, amb tants anys d’experiència en els governs municipals, no faci bandera que les estructures administratives i polítiques s’han de subordinar en darrera instància a la idea que per damunt de tot ha de primar l’eficàcia i la garantia d’uns bons serveis per als ciutadans, en l’àmbit de l’ensenyament, de la salut, de la cultura, de la integració, de la sostenibilitat... I sorprèn també que no denunciï que els debats identitaris acostumen a camuflar altres interessos menys confessables.
Des d’aquesta perspectiva m’agradaria contribuir al debat sobre futur comarcal; però des de l’adhesió incondicional a la fórmula artificial de la nova vegueria, ja s’ho faran.
