La vuitena Veguería?

La organització territorial de Catalunya esta definida per l’ordenament jurídic vigent i, per tant, delimitada per unes premisses que s’han de respectar.
Concretament, Catalunya esta dividida en municipis i províncies (art 137 de la Constitució Espanyola) i en comarques i vegueries (art 83 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya). Tanmateix, la Constitució també estipula (art 140) que qualsevol alteració dels límits provincials, haurà de ser aprovada per les Corts Generals d’Espanya per mitjà d’una Llei Orgànica (que implica una majoria dels 2/3 dels diputats). Aquest és el marc legal on hem de situar el debat de la vegueria.
Per tant, la legislació, ens delimita el procés de revisió o reforma de l’ordenament territorial. La Llei, ens diu fins on podem arribar des de Catalunya amb les institucions pròpiament catalanes i, a partir d’on hem de fer força sobre els nostres representants al Parlament espanyol perquè, si s’escau, es resolguin la situació al Congrés dels Diputats. Només si s’explica d’una forma precisa i plantegem el problema en la seva globalitat, podem encertar en la solució. Ja n’hi ha prou de demagògia, de mitges veritats i de jugar a l’embolica que fa fort, buscant la forma de fer la traveta al rival per guanyar els espais polítics que les urnes han negat, o, de buscar protagonisme polític a través de mètodes assemblearis, sense haver-se refrendat per unes eleccions homologables, sense haver donat opció al ciutadà a pronunciar-s’hi.


Mes enllà de suscitar la qüestió de la representativitat, tinc la percepció de què el tema de la creació de la Vegueria Penedès s’ha plantejat més com a un element de discussió i de desgast a través del qual, determinats elements volen mediatitzar el discurs polític d’algunes ciutats, deixant , mutatis mutandis, plena llibertat a altres municipis, com si allà el tema no fos tant important ni tant transcendental.
Soc partidari de la Vegueria Penedès per unes raons que mes endavant exposaré, però, se’m fa difícil recolzar unes actituds sectàries i oportunistes, que enfilen els canons en direcció al balcó de l’ajuntament amb el propòsit de canviar el govern municipal de Vilafranca com a objectiu principal deixant com a fita secundària la consecució del reconeixement funcional de la vegueria Penedès dins del marc de la organització territorial catalana en vuit demarcacions.
No és de rebut la claudicació dels partits polítics, que moguts per l’afany de fer forat en la debilitat del govern municipal, accepten una comissió paritària on, sis membres dels partits polítics representats a l’Ajuntament de Vilafranca, comparteixen taula amb sis representants de ningú (o d’ells mateixos, o d’interessos inconfessables, o d’interessos descaradament confessables). No es de rebut, no. Quines credencials tenen, mes enllà d‘una plataforma, mes enllà d‘un article d‘opinió o d’un manifest elaborat entre quatre persones de ploma fàcil. Això és representativitat? això és democràtic?
Com a ciutadà em nego a donar credibilitat ni carta de naturalesa a una plataforma que vol i intenta planificar, ordenar, prioritzar i determinar l’acció política per davant dels propis partits politics. Ja ha passat el temps assembleari on un grup determina el sentit dels debats i el contingut dels acords sense passar mai per un procés electoral; s’ha d’acabar el temps del discursos sectaris i manipuladors. Podria afinar més, però aquest article només pretén ser conceptual i no una tesi del comportament polític en els moviments assemblearis.
Per altra banda, també penso que cal ser ponderat en la crítica: més enllà del pecat original de la plataforma, haig de reconèixer que tenen una enorme capacitat de treball, que hi posen molt d’entusiasme i molta energia i que aquest esforç, és un actiu que s’ha d’aprofitar si volem tenir vegueria pròpia. Cal reconduir la situació perquè cadascú des del seu lloc precís hi pugui aportar l’empenta necessària per impulsar-ho, per engegar alguna acció on tots els partits s’hi puguin sentir integrats i on cap element polític es senti estrany ni assetjat per interessos aliens.
Tots els partits amb representació al Penedès s’han manifestat i posicionat en aquesta qüestió. Uns de forma clara, i altres més de forma més equívoca. Cal que el partit socialista enceti un debat, sincer, sense determinismes, sense posicions ni interessos personals, que ens porti a posicionar-nos a favor de la vegueria. El partit ha d’entendre que estar en una vegueria pròpia, no ens allunya de Barcelona; amb vegueria o sense, continuarem estant a cinquanta kilòmetres, continuarem passant per l’Ordal, continuarem estimant Barcelona com a capital de Catalunya i a Tarragona com a ciutat germana. Amb la vegueria, però, guanyarem proximitat amb els que ens governen; no seran personatges anònims i llunyans, sinó que els coneixerem i ens hauran de donar explicacions quan els trobem pel carrer, perquè no son anònims, no som estranys.
Soc dels que penso que els bons polítics son els que interpreten els sentiments dels seus simpatitzants, dels seus votants, i per extensió dels ciutadans. Si en l’actuació d’un partit no s’hi reflexa el pensament i les aspiracions de la societat a la qual vol representar, estem parlant d’una organització allunyada de la realitat, sectària, pròpia de les èpoques del despotisme il•lustrat, on la frase “tot pel poble però sense el poble” adquireix de forma dramàtica tot el seu significat.
No tinc cap dubte de la viabilitat econòmica i funcional de la Vegueria Penedès: tenim territori homogeni, amb senyal d’identitat pròpia i voluntat de pertinença a una comunitat singular. Això es molt important, però encara és més important quan a més, hi ha sentiments que, sense negar la realitat de Barcelona i la seva òrbita d’influència, ens fan sentir propis, ens fa sentir penedesencs. Es una qüestió identitària, una qüestió emocional i, els sentiments, els volem gestionar com més a pop millor; per la mateixa raó que volem ser catalans, volem ser penedesencs. I no es un motiu balder.