La veu del territori contra el jacobinisme català.

Les fórmules centralitzadores són les opcions més còmodes per governar un país, i per això estan tan de moda entre els partits polítics. La centralització de la presa de decisions, fa que moltes vegades, no es contemplin les necessitats del territori, i només se’l consideri com un instrument de les seves necessitats.

El jacobinisme, com a corrent centralitzador, des de sempre ha tingut els seus seguidors entre les elits dirigents dels partits polítics. Dels catalans i dels espanyols. Instal•lats en el del jacobinisme, els partits fan servir la fórmula que els és més còmoda per governar, perquè la presa de decisions es fa des dels òrgans centrals de poder, i els territoris afectats reben les conseqüències de les decisions sense massa possibilitats de fer-hi res.
Com a barrera de contenció a les critiques, les oligarquies polítiques, els aparells dels partits, tenen sempre a punt uns argumentaris per tallar qualsevol intent de separar-se de la línia marcada. Titllen com a discurs reaccionari qualsevol mostra de desacord i postulen que la modernitat només pot venir de les propostes fetes des dels òrgans centrals, que són els únics que entenen el país en la seva globalitat.
Portem mes de cent anys queixant-nos del centralisme de Madrid; ens queixem d’un Estat amb tics jacobins, però si ens examinem a nosaltres mateixos, veurem que les mateixes actituds són a Barcelona.
Tot el que es fa i es desfà es decideix a Barcelona, sense que el territori tingui massa opció a poder determinar si s’hi està d’acord o no. Ni tan sols en tot allò que l’afecta.
Arran de la sequera, s’acusa les terres de l’Ebre d’insolidaritat amb la resta del territori, i aquest és el missatge que se’ns transmet a través dels altaveus de tots els mitjans de comunicació.
Fent servir tot el poder mediàtic, des de la capital s’està generant una opinió contrària a aquesta actitud dels habitants de les terres de l’Ebre, però per una altra banda si escoltem el territori, veiem que tenen molts arguments, i de pes, per mostrar les seves reticències, les seves queixes i manifestar els seus greuges contra la capital depredadora.
Als habitants de les comarques de l’Ebre no se’ls pot demanar més solidaritat, sense més ni més, com un “posa-me-la-aqui-que-no tinc-butxaca”; no se’ls pot tornar a demanar solidaritat, quan ja estan suportant les centrals nuclears de Vandellós i Ascó, la indústria química altament contaminant d’Ercros a Flix i la despoblació de la comarca per manca d’oportunitats a canvi de res. Ni una indústria, ni un equipament ni una activitat que els doni vida. Tot es fa per a beneficiar Barcelona i la seva àrea, i per a ells l’escòria, el rebuig, el que no vol ningú.
Al Penedès també en tenim exemples d’aquesta mena, amb el CIM, o amb el desdoblament de la general, per convertir-la en via ràpida que ompli la carretera de camions que no vulguin pagar el peatge, mentre nosaltres haurem d’anar per l’autopista, pagant, per a comunicar-nos amb una mica de fluïdesa.
Hi ha massa decisions preses únicament amb una òptica centralista; massa benefici per a uns mentre el perjudici és íntegre pels altres. Caldrà que ens ho fem mirar tots plegats. Cal buscar un reequilibri que permeti la ponderació dels interessos del territori en el seu conjunt. Cal que el territori tingui instruments, eines i organitzacions que puguin discutir en els fòrums, despatxos, gabinets i on calgui, les decisions que afecten el seu territori o els seus habitants. La qualitat de vida al Penedès és tan important com la de Barcelona, com la de la resta de Catalunya. No ens interessa que el futur de la nostra terra el dibuixin, el determinin i l’aprovin una o més persones que viuen a Barcelona i estiuegen a la Costa Brava. Com que no són part implicada, les solucions a mitges ja els semblen bones solucions. Hi volem ser; hi hem de ser.