Vegueries: un debat de país

A vegades sembla que el debat sobre la divisió territorial de Catalunya en vegueries sigui una cosa que afecta bàsicament la gent de les comarques penedesenques. Tanmateix és un tema que interessa o deixa d’interessar a tot el país. L’Estatut diu ben clar que Catalunya s’organitza en municipis i vegueries, i per tant, si no és que el Tribunal Constitucional ho modifiqui, això serà així. A partir d’aquí el Govern haurà de fer una proposta de com funciona aquesta nova Administració que, com diu també l’Estatut, substitueix les diputacions, a banda que pugui tenir d’altres competències que li atorgui el Govern. Per tant, les províncies, a Catalunya, només subsistirien per a l’organització dels serveis dependents de l’Estat i les eleccions espanyoles. Al mateix temps, haurà de pactar amb l’Estat el canvi de província d’algunes comarques (la Cerdanya, el Solsonès i el Baix Penedès si es crea la vegueria Penedès), de manera que les vegueries no cavalquin sobre dues províncies sinó que estiguin íntegrament en una. Per tant, sembla que no es preveu fer províncies noves (cosa que eternitzaria el tema) sinó una divisió pròpia del país.



A partir d’aquí, l’únic que es reclama des del Penedès és que en comptes d’haver-hi set vegueries n’hi hagi vuit, a fi de respectar una realitat palpable. Per tant, no som aquí els impulsors d’un nou sistema d’organització del país, sinó que en el moment que s’instauri es tingui en compte aquesta demanda, que ni complica ni arregla el nou sistema general. Lògicament, a partir d’aquí, tothom pot tenir la seva opinió sobre quantes vegueries hi ha d’haver, però segurament el seu nombre no trasbalsarà res. Com passa sempre, és normal que qui té la responsabilitat del Govern, pensi que el que ja està previst val més no tocar-ho, que ja li va bé, cosa que fins ara ha dit el PSC, i que quan es va tirar endavant l’àmbit de planificació dels Pirineus, deia CiU llavors en el Govern, fins que va veure que no podia aguantar més la posició i es va afegir a la majoria del Parlament, com penso que, probablement passarà ara.