El govern, ja ha aprovat l’avantprojecte de Llei de Vegueries. Ha aprovat una divisió territorial en set vegueries, obviant el posicionament del nostre territori i mantenint-lo contra les aspiracions dels penedesencs, esquarterat, trossejat i subordinat als interessos i a les necessitats de les grans capitals del nord i del sud. Com a resposta a les nostres aspiracions, ens ha deixat amb un pam de nas, sense donar-nos cap explicació raonada, contundent (o no), estratègica o filosòfica que justifiqui la seva decisió.
Els ciutadans del Penedès - Garraf – Anoia, no ens mereixem que ens tractin d’aquesta manera; hem d’exigir un altre tracte. Volem ser considerats ciutadans i no subdits i volem que la nostra voluntat sigui tinguda en compte per part dels nostres representants. No ens mereixem ser tractats amb aquesta prepotència, i per això també exigim una explicació del perquè se’ns nega la possibilitat de poder-nos governar nosaltres mateixos sense subordinacions a altres centralitats.
Sincerament, penso que aquesta llei ara, és inoportuna; “ara no toca” aprovar una llei que implica un canvi organitzatiu de gran envergadura i que, lògicament, ha de provocar tensions territorials i competencials. Els refrany castellà de “en tiempo de turbaciones no hacer mudanza”, és perfectament aplicable en aquest cas. Ara, les prioritats han de ser la lluita contra la crisi i la reactivació de la economia i no muntar un sidral per tot el territori, amb l’agravant, com és el cas del Penedès, que s’ha aprovat d’esquena al sentiment majoritari de la població. Ara, el Govern, en uns temps que precisa pau i tranquil•litat per encarar la sortida de la crisi, s’embolica amb un tema que, de ben segur, suposarà una revolta popular semblant a la del Pla de Residus de l’època de Pujol o de l’època del “Plan Hidrológico Nacional” de l’època d’Aznar amb el suport convergent. Aquest posicionament polític en contra de la Vegueria Penedès, ni al Govern ni al PSC li sortirà de franc, n’haurà de pagar un alt preu polític.
Els raonaments per acceptar la vuitena vegueria són molt contundents: 1) tenim una massa crítica suficient, atès que per població seríem la quarta demarcació de Catalunya i això faria possible tenir serveis que requereixin uns mínims per a ser eficients. 2) una extensió abastable, amb unes capitals naturals que estan ben situades en el conjunt del territori, i on tots ens hi reconeixem com a territori propi, casa nostra –de la mateixa manera que no ens reconeixem formant part del mateix àmbit geogràfic del Maresme o Vallès Oriental- 3) Un patrimoni i un discurs cultural homogeni, on les diferents parts del territori es complementen en un relat global que dóna estructura al sentiment de pertinença a la realitat penedesenca. 4) Una diversificació econòmica repartida de forma força compensada pel conjunt de la nostra geografia, on podem trobar complementarietats i una bona convivència entre l’agricultura, la industria i els serveis. Aquests raonaments i d’altres que ara se’ns farien llargs de relatar, són prou assenyats i prou sòlids com per merèixer una consideració per part del Govern.
A Catalunya, i al Penedès, sempre s’ha rebutjat la divisió provincial perquè ens ha estat imposada, perquè no ha respectat ni les centralitats ni les àrees comunes, ni els territoris naturals on la població s’havia relacionat des del neolític, des de que el món era món. Ara, amb la nova ordenació territorial teníem l’oportunitat d’esmenar un error i era el moment de recomposar la unitat perduda, ajuntar de nou en un sol àmbit el paradigma del Penedès Històric.
Per acabar-ho d’adobar i per refermar la necessitat imperativa de tenir una vegueria pròpia si no volem ser fagocitats per gran conurbació barcelonina , en la mateixa sessió del govern, s’aprova la Llei de la Corporació Metropolitana, que ens deixa clavats en un racó de territori i ens aparta de qualsevol transcendència política dins de la futura Vegueria de Barcelona. Si ja érem poca cosa –com el punt de la i- dins de la vegueria de Barcelona, ara amb l’àrea metropolitana, serem invisibles, atès que com s’han afanyat a declarar des de Barcelona, ells només contemplen l’àrea metropolitana i això de la vegueria, els fa més nosa que servei. El drama ja està servit.
Si vingués una persona d’un altre planeta, d’un altre món, al veure la realitat en què ens movem, no entendria res. Li hauríem d’explicar que tenim unes persones que ens representen, però en realitat només representen els seus interessos, que en comptes de vetllar pel progrés general de la ciutadania, procuren pel seu profit personal, i que el fet de tenir una cadira, a més de fer-la servir per seure, la fan servir per manar. Manar molt i molt, però sempre en funció dels seus interessos.
Quan parlem de desafecció política i de manca d’interès de la ciutadania en la cosa pública, hauríem d’acceptar que és alguna cosa més que retòrica. Hauríem d’ entendre que hi ha un divorci entre el que reclama la població i el que decideixen els polítics. Hauríem d’entendre que s’ha produït una perversió del concepte de la democràcia, entesa com la sobirania popular delegada en un sistema representatiu, que actua segons els interessos manifestats per la ciutadania a través de les eleccions. Ara, estem lluny d’aquesta definició. Estem més a prop de la Catalunya del segle XVIII amb el despotisme il•lustrat “tot pel poble però sense el poble”, on les classes dirigents tenien als súbdits per ignorants, i per això no calia fer-los cap cas, que ells ja sabien el que era bo i el que era necessari. Molta culpa d’aquesta situació la podem trobar en les llistes tancades.
El fet que em fa més mal, però, no és l’aprovació de la Llei de Vegueries, que de ben segur no tirarà endavant perquè decaurà amb la legislatura, o perquè es muntarà un “cristo” que no tindran “nassos” d’aprovar-la. El que em fa més mal, repeteixo, és que el PSC local i comarcal, defensor i impulsor històric del Gran Penedès, vagi en contra de la vuitena vegueria sense haver fet un debat per fixar la seva posició de forma democràtica. Hi ha moltes veus dins del partit -i algunes molt qualificades- que reclamen un debat a fons, d’on surti un posicionament raonat a favor o en contra. Hem deixat el discurs polític en mans d’aprenents de bruixot que únicament busquen consolidar el seu poder fent-se els escuders de les centrals del partit, del centre de poder, sense comptar amb les persones i els interessos de la comunitat a la que es deuen. La democràcia al revés.
divendres, 5 de febrer del 2010
La Llei de Vegueries: democràcia de baixa intensitat.
dilluns, 1 de febrer del 2010
Vic, naranja; Vic, cristal
La pregunta, que em pregunto –pura retòrica- és: Perquè l’alcalde de la Vila de CiU no va anar a fer costat a l’alcalde de Vic, el CiU Vila d’Abadal que no vol empadronar amb el padró, als qui no tinguin els papers, no els que diu la llei, sinó els que ell vol? Li ha aconsellat la CUP que no hi anés? Li ha prohibit?. Només pregunto.
Una altra pregunta no tan retòrica. Als darrers 30 anys el consistori vilatà acostumava per aquestes dades a tenir discutits i aprovats els pressupostos. Que els passa, la CUP els ho impedeix, el PSOE, el de ERC? Ho volen aprovar en funció de la correlació de forces concretes en un moment concret?
El que està passant a Vic passa a Vilafranca encara que no d’una manera tant punyent. No en va, a qui volgués escoltar-lo, l’ex-alcalde socialista Marcel Esteve, en la darrera campanya electoral (2007), quan el pisos valien diners, hi havia feina, també per a “ells” va dir que el primer, el segon, i també el tercer problema per a la majoria de vilafranquins eren “ells”, millor dit “tots ells”
Més enllà d’un dels espots que va fer època i que encara és una mostra de la senzillesa i habilitats publicitàries, el del bolígraf “Bic”, segur que a Internet el poden veure, “ells”, “tot ells” son un percentatge de vilatans provinents d’altres països, entre un 10 i un 14%. Molt bé. És pot teoritzar millor, però la llarga cita sobre el que és una “immigrant” crec que és molt cabal, encertada:
“Me da absolutamente igual que sea legal o no la decisión del Ayuntamiento de Vic. Me parece igual de repugnante. En una sociedad en que la igualdad se ha convertido en una quimera, al inmigrante ilegal -esta terrible figura que niega la condición humana a una parte de los que habitan entre nosotros- sólo le quedaba una forma de reconocimiento público, un primer esbozo de ciudadanía: figurar en el padrón. Era la única posibilidad de ser algo más que nadie: tener, por lo menos, el nombre reconocido en la lista de los habitantes de la ciudad. Primera y tibia promesa de una futura ciudadanía y puerta de acceso a la más elemental atención: la sanitaria.” (Josep Ramonada El País 14.01.2010)
Els immigrants, no són una nota a peu de pàgina, ni dígits després d’una coma, són ciutadans que sumen i per tant les administracions els han de comptar com a ciutadans i ja que paguen impostos, i si no els paguen és perquè les administracions no volen, els polítics, que són també administració no han de mirar al padró la nacionalitat, sinó el nombre i planificar les escoles, els ambulatoris, les guarderies, hospitals, etc.,pel el nombre de ciutadans, no pel seu origen. Que les regles laborals, socials, econòmiques se les han de fer seves? D’acord; que cal recordar que els drets de que gaudeixen no ens els van regalar? D’acord. Que ells no haurien d’oblidar mai, que nosaltres els necessitem, però que a ells –en la majoria de casos- els ha expulsat dels seu país la misèria, el subdesenvolupament secular? També. A la immigració no se li pot aplicar una ERE, ni acomiadar-los. Si busquem una solució no la trobarem, però, des del diàleg i la serenitat podrem – i és molt important- evitar la violència. Palpem-nos, fem memòria: perquè els anys 50 i als 60 marxaren centenars de milers d’espanyols a treballar Franca, Alemanya... No, papers per a tothom, perquè el que jamai hauríem de voler és que totes aquestes persones, com ha fet la màfia a Itàlia, els converteixi en el que va dir Marx:en l’exèrcit de reserva. El 20% d’atur ens ha recordat on estem, qui som. Els sociòlegs parlen de migracions, de migrar...el dia que no quedin famèlics podrem parlar-ne. Ara no.
Però... perquè no va anar l’alcalde de Vilafranca a fer costat al de Vic? Perquè la CUP és tan o més hipòcrita que el PSC. La CUP i el seu líder, són més rígids que el pal d’una escombra, tan rígids que han preferit donar el poder a la CiU, pensant-se, els molt demagogs, que CiU és més nacionalista que de dretes, quan és justament al inrevés. Per això no va anar a Vic, o pot ser sí i no el vaig veure...la pregunta de fet és pura retòrica. El missatge del Sr. Navarro, pobrissó, és d’una, per entendre’s xenofòbia política que fa feredat: a veure si ara per ser d’esquerres s’ha de votar a la CUP. Sou el pal de l’escombra de CiU. Per tant al PSC li pertoca deixar ven clar, és a dir negar, el que han dit el seus col•legues a Vic i no fer oposicions, sinó oposició que és molt diferent, i moltes vegades els socialistes, aquí i arreu, han confós un fet per l’altre. Tot i això, estaria encantat de que CiU guanyessin les autonòmiques, d’aquesta manera el parlamentari de Convergència, Joan Raventós, de cop, ens resoldria el problemes de l’atur, la vegueria, el que no arribi ni una xavo de la plaça St. Jaume a la Vila i podria treballar i no fer tanta declaració als mitjans locals. Seria un decans, entengui’s bé, per a tothom.
Enric Tomàs
dimecres, 11 de novembre del 2009
Un consistori florit
De moment la moció de censura contra el PSC ens ha servit als vilafranquins perquè CiU ens decori la Vila – i la vista- amb floretes. Floretes aquí, allà i a la balconada de l’Ajuntament, precisament aquestes han estat un encert posar-les: trenquen la immensa paret de pedra que formen els edificis de l’ajuntament i cal Macià, tot i que, segons han dit, gotegen. En fi, que tot plegat és molt “prety”.
Ara bé, quan vaig veure “nostra senyera” verda, absolutament ecològica que sembla dissenyada pel “Capità Enciam”, davant la “zero-zero”, és dir de l'oficina central de Caixa Penedès, renoi, vaig pensar si que us cobren poc pels descoberts: amb una senyera en tenen prou. En fi.
Cada cop més els arguments de la dreta (CiU) i la CUP, aquesta esquerra esgarrifada -aquests senyors que més que fer política, la pateixen (i per Catalunya, escoltin!)- van quedant en un no res; bé sí: arguments florits amb flors. I això no és el més important. El més important és l’ inactivitat del consistori, aquest passà i passà setmanes amb uns plens anodins, és el que va obrint el següent raonament: No els hagués anat més bé a CiU anar contradient, criticant i presentant alternatives ven muntades a un govern, el del PSC que tenia més d’un forat? Perquè, la precipitació de CiU ens porta a la següent paradoxa: amb la mania de treure de la cadira a Marcel Esteva, han estalviat, al PSC perdre, molt segurament les properes eleccions municipals i ara, mercès a la moció, és el PSC qui, amb tota la raó és pot presentar com víctima d’una moció que vist el que s’ha de veure, tocar i palpar, no ha servit de res per resoldre els problemes municipals dels vilafranquins. La gestió de CiU és un calc de la del PSC. Els pactes “de sarsuela” per arribar a aprovar els pressupostos d’aquest any és la prova més eloqüent de la imperícia del sector de CiU que de totes, totes, volia la moció. Sí, sí, no tots els convergents hi estaven d’acord i molt menys una part important dels seus votants.
Des del 1977, aleshores només CDC, el partit de Pujol a Vilafranca ha tingut un problema estructural, de fons, que els seus líders no han sabut resoldre ni de bon tros: Una part molt important dels votants que fidelment voten CiU a les autonòmiques i a les generals, els hi han negat sistemàticament a les municipals. En les darreres, van ser una llenca d’aquests votants i, sobretot del PSC, els que és quedaren a casa.
El cas més aclaridor va ser en unes eleccions municipals que coincidiren amb unes al Parlament Europeu: més vots de CiU per Europa que per l’ajuntament. Segur que amb aquesta moció i aquest tartamudeig en la gestió –floretes a banda- és guanyaran aquesta part de l’electorat? Podria ser ben bé si els socialistes no aprofiten l’avinentesa, no per fer el ploramiques, sinó per repassar persones i programes; si abandonen traduir sempre i sempre les idees en números i retornen a posar per davant les idees i els números desprès, i no és, al meu entendre un joc de paraules. Han de deixar clar, molt clar el que els diferencia amb la CUP, presentar la Vegueria com el que és: un nova divisió territorial i respondre amb contundència a aquests comediants que, algun d’ells, voldria tornar, amb la Vegaria, a l’economia de subsistència per, d’aquesta manera, servar la identitat penedesenca en el marc i el sí de la identitat catalana, etc. etc. etc.
Si CiU té un problema que no ha resolt des del 1977, els socialistes vilatans fa anys que es pensen que parlant de “farem”, “construirem”, o “teixint programes fills de tranversalitat perduda” és pensen que amb aquest discurs “fan socialisme” i el que ha esdevingut el PSC a la Vila és una marca electoral dibuixada de números i estadístiques, tot i tenir una idea molt clara de ciutat, de comarca i una gestió que ha obtingut la confiança dels vilafranquins durant 30 anys per ser el partit nuclear, quan no ha tingut majoria absoluta. Quan manaven, els socialistes s’han dedicat a rebatre a l’oposició amb números i guardant per a millor ocasió les seves idees... d’esquerres. Fa anys que els fa molta mandra “polititzar” els plens municipals; fa anys que prefereixen contemporitzaran a dir alt i clar el que pensen. La conseqüència a la vista està: els darrers resultats electorals, a més de veure algunes escenes als plens municipals que fan de tot menys riure.
PD: Fonts socialistes m’han explicat que en l’ampliació –de 40.000 €- del pressupost d’enguany en l’àrea de Parcs i Jardins ja en porten gastats, en floretes ornamentals, uns 20.000 €. Segons aquestes mateixes fonts un mòdul de formació ocupacional té un cost que oscil•la entre els 6.000 i el 12.000 €.
Enric Tomàs
dimecres, 16 de setembre del 2009
Educació i territori a l' Alt Penedès
El passat dimarts 28 de juliol el Consell Executiu va aprovar la construcció del nou edifici de l’escola Font Rubia a Guardiola de Fontrubí. La inversió no és menor : 4.758.655 euros per atendre una població escolar de 225 alumnes. La inversió aprovada, la cinquena en el transcurs d’aquest any, fa que el total de recursos que el Govern destini a l’Alt Penedès en matèria de nous equipaments estigui ja superant els 25 milions d’euros i que pot acostar-se, amb noves aprovacions, als 30 milions d’euros abans de finals del 2009.
No és la meva intenció parlar exclusivament de xifres, tot i que la suma dels recursos aprovats i compromesos multiplica per 0,5 el pressupost que el Parlament va aprovar per a la comarca a finals del desembre passat. Vull posar l’accent en la transformació considerable que en matèria educativa s’està fent des de l’any 2004 a la nostra comarca, l’any del primer exercici polític de les esquerres al capdavant del Govern de la Generalitat. Hem assistit així a la creació de l’escola d’idiomes, a la recuperació d’escoles tancades feia dècades (Pontons ja en funcionament i Les Cabanyes en procés de construcció), a la creació de nous instituts a poblacions i zones que no en tenien ( Sant Martí Sarroca i la sots comarca de l’Alt Foix), a l’ampliació de centres educatius i a la construcció de noves escoles.
Aquest període ha estat un període molt fructífer en matèria d’educació pública, en especial per a les escoles de l’àmbit rural. Qualsevol que vulgui fer una passejada per les escoles d’Avinyonet, de Sant Pau d’Ordal, de Pontons, de Vilobí, de Sant Marçal, de La Ràpita, etc, podrà observar com s’han dotat els municipis petits de la comarca d’uns bons equipaments, consolidant una bona tendència en favor de l’escola pública, de les escoles de poble. L’esforç només és comparable, històricament, a aquella simbòlica aposta que en temps de la II República es va fer en matèria educativa a les nostres contrades.
També els municipis més grans han tingut dotacions potents a Vilafranca, a Sant Sadurní d’Anoia, a Gelida, a Santa Margarida i Els Monjos i a Sant Martí Sarroca.
L’esforç s’ha fet en gran mesura a primària. Ara és l’hora de secundària. Correspon, també, dedicar esforços i recursos a la millora continua de la qualitat educativa, a l’atenció a la diversitat, a la formació dels mestres, a la integració educativa de nous contingents d’alumnes. La nova pedra era i és imprescindible, però el treball en els continguts, en els materials, en formació continua dels professionals ha de ser el desafiament dels propers anys.
Els esforços també s’han de centrar, i molt, en la formació vinculada als sectors productius. Un fet que ha passat inadvertit és la conversió de l’Escola d’Espiells, que és ara un centre depenent de la Conselleria d’Agricultura, seguint el model clàssic europeu de l’escola de formació per al treball sectorial. L’hem de treure punta i suc a aquest posicionament en favor del sector agrari i agroindustrial. D’altra banda ens cal una revisió substancial de l’oferta de cicles formatius de tipus industrials i un impuls del cicles professionals del comerç i dels serveis, en especials els del turisme. Hem de fugir de les clàssiques llegendes de la dinamització econòmica pendents més de les modes i de la incidència dels consultors de torn i cercar els autèntics filons de treball del sector serveis. Durant molt de temps s’ha especulat amb l’enoturisme com a element potencial de la nostra economia i en canvi no han sortir operadors comercials disposats a jugar- s’hi diners a banda dels esforços, sempre limitats, de els administracions públiques. Hem de fugir, en aquest tema com d’altres, de la iconografia virtual i hem d’anar a trobar els recursos i les oportunitats reals de negoci.
En matèria educativa com en matèria econòmica el nostre futur està lligat a un mercat primordial: el de la regió de Barcelona. Allà hem de concentrar els nostres esforços. Si som capaços de sumar l’allau de recursos en matèria de formació obligatòria en una inversió intel.ligent en matèria de formació i investigació per a l’economia productiva, el posicionament destacat de la comarca en l’escala de competitivitat dels territoris de Catalunya podrà estar assegurat en els propers anys.
Roberto Labandera
Diputat del PSC
dimecres, 26 d’agost del 2009
De política i ideologia
Ciutadania, política i ideologia
Podem definir la pràctica política com aquella acció que consisteix en proposar actuacions i prendre decisions a partir d’uns principis ideològics compartits per part de la població. D’aquesta manera quan periòdicament els ciutadans i ciutadanes són convocats a les urnes voten una opció ideològica amb la que se senten més identificats, per tal que el partit o col•lectiu pel que han optat governi o influeixi en les polítiques que tirarà endavant el govern. Es a dir, votem a una opció ideològica perquè prengui decisions que afecten tots els àmbits de les nostres vides, com el treball i les relacions laborals, el tipus de formació que tindran els nostres fills i les nostres filles o el model de sanitat, entre moltes altres qüestions.
Si la política juga un paper tant important en les nostres vides, no deixa de sorprendre que els ciutadans i les ciutadanes cada vegada s’allunyin més de la pràctica política. Sorprenen, també, els elevats índexs d’abstenció i la poca o la mala consideració social de les persones que es dediquen a la pràctica política. Com s’explica aquest aparent contradicció?
Hi ha especialistes que han escrit abastament sobre el tema i, per tant, segurament em manquen coneixements i no soc la persona més adequada per reflexionar sobre aquestes qüestions. Tot i així penso que hi ha alguns factors que cal destacar, i que ens poden permetre fer algunes consideracions a nivell local.
En primer lloc cal incidir en la distància que hi ha entre ciutadans i polítics. A la major part dels països europeus es vota a uns diputats de districte o de zona, que han de procurar buscar solucions als problemes i inquietuds que preocupen realment a la ciutadania, i que al cap d’un temps, en les següents eleccions, han de passar comptes amb els seus votants. En el cas català es tracta de llistes tancades, escollides per les direccions dels partits, de tal manera que els diputats i diputades a l’hora de repetir en les llistes electorals, depenen més de les executives dels seus partits que no pas de l’opinió que sobre ells tenen els electors.
Això ens porta, en segon lloc, a parlar de les estructures dels partits. Es tracta d’unes estructures centralitzades, moltes vegades allunyades de les realitats i inquietuds dels diferents territoris. I això es produeix en un context en el que, com a resposta al procés de globalització, la ciutadania valora cada vegada més allò que li és proper, tant en l’àmbit de la cultura com en el de l’economia o el de la política, entre d’altres.
Alguna persona podria vincular, també, el desprestigi de la política i dels polítics a diferents casos de suposada corrupció que han aparegut en els mitjans de comunicació i que s’investiguen des del poder judicial. Aquest plantejament és més una conseqüència que una causa del descrèdit de la política, ja que aquests presumptes casos de corrupció afecten a un percentatge molt petit de persones que es dediquen a l’activitat política.
Finalment, alguns polítics i algunes polítiques opten per un llenguatge críptic, difícil d’entendre per la resta de la ciutadania. Massa sovint s’expliquen propostes polítiques referint-se tant sols a l’àmbit de la gestió, deixant de banda qualsevol interpretació ideològica, de tal manera que moltes vegades es fa difícil entendre les diferències existents entre les diverses opcions polítiques.
Aquesta darrera observació ens porta a parlar d’una contradicció greu: si com apuntava al començament la política consisteix en la presa de decisions a partir d’uns principis ideològics, al deixar de banda qualsevol manifestació ideològica, estem allunyant la política de la ciutadania. Per tant, a partir dels arguments exposats fins aquest punt, podem arribar a unes primeres conclusions: cal reivindicar la política de proximitat, tant als territoris com a les persones, i aquesta política s’ha de basar en uns criteris ideològics clars, que permetin diferenciar unes opcions polítiques d’unes altres.
Ideologia i ciutat
En l’àmbit on és més important aquesta política de proximitat és en la pròpia ciutat, en la política municipal. De fet, totes les opcions polítiques, siguin del color que siguin, intenten amb més o menys fortuna aquest apropament a la ciutadania. Les mocions que es presenten als Plens Municipals i que fan referència a problemes locals en son un bon exemple, com també ho son les preguntes sobre temes concrets que es fan abans d’acabar el Ple. Tots els grups polítics es reuneixen amb associacions de veïns, entitats esportives o culturals, empreses i sindicats o atenen a demandes particulars.
Un tema diferent, on no coincideixen tots els grups és en la importància que han de jugar els plantejaments ideològics en el discurs polític. Els sectors més reaccionaris argumenten que no existeixen grans diferències entre les partits conservadors i els d’esquerres. En el fons, aquesta afirmació és un argument ideològic que al llarg de la història ja han defensat diferents dictadors i polítics ultra-conservadors, i que han servit per reprimir qualsevol manifestació que reclamés major justícia social. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol en tenim un trist record.
En front d’aquests plantejaments, els partits i els militants d’esquerres han de reclamar la possibilitat de construir ciutat i ciutadania a partir d’una ideologia que defensi una major igualtat social. I més en un context com l’actual, quan les conseqüències de la crisi econòmica l’està patint, principalment, la població assalariada (augment de l’atur, congelació i/o regressió salarial, intents d’abaratir l’acomiadament, etc.)
En aquestes circumstàncies, els partits i els militants d’esquerres hem de defensar, sense pors ni ambigüetats, unes propostes polítiques que permetin una redistribució més justa de les rendes i dels beneficis empresarials. Segurament algú pot pensar que això és utòpic, però res més lluny de la realitat. El PSC ja ha plantejat en diferents documents la seva defensa d’una economia social, especialment important en un context de globalització dels mercats a partir d’uns criteris ultralliberals, perfectament representats a casa nostra per CiU. Aquesta economia social, entre altres coses, es tradueix en potenciar l’aparició de noves cooperatives, formant a homes i dones que hagin quedat a l’atur o a joves que entren per primera vegada en el mercat laboral. Aquestes cooperatives han d’apostar per la millora dels factors qualitatius de la producció, s’han de vincular al comerç just i han de ser energèticament sostenibles.
En la defensa d’aquesta economia social, les institucions i molt particularment els Ajuntaments hi tenen molt a dir. Els Ajuntaments poden facilitar la formació necessària dels treballadors i treballadores; poden oferir assessorament jurídic; poden potenciar aquests projectes estimulant la presència a la ciutat d’una banca ètica que els hi doni suport; poden externalitzar diferents activitats a aquestes cooperatives (manteniment de la via pública, per exemple), els hi poden obrir nous mercats (catering dels menjadors de les escoles públiques) o cedir la gestió de determinats serveis (l’Alberg o la gestió de menjadors socials, entre d’altres). Aquesta és una via real de lluitar contra l’atur, a partir de les possibilitats limitades que tenen els municipis. Al mateix temps, s’implica de forma directa a una part de la població en la gestió de la seva ciutat.
Per altra banda, no es tracta de menystenir l’estructura empresarial tradicional. Ara bé, aquestes empreses també s’han d’adaptar, en cas de que no ho hagin fet, a uns nous plantejaments. L’Ajuntament no pot treballar amb empreses que no siguin ambientalment sostenibles; no pot treballar amb empreses que per tal de mantenir llurs beneficis enviïn a treballadors i treballadores a l’atur. L’Ajuntament ha de treballar amb empreses vinculades amb el comerç just, innovadores pel que fa a l’ús de noves fonts d’energia, que garanteixin la igualtat salarial entre sexes, que estimulin el transport sostenible, que tirin endavant políques de seguretat eficients per tal d’evitar els accidents laborals, i que tinguin una bona política de formació constant pels seus treballadors i treballadores, per tal d’apostar per una producció de qualitat. Al mateix temps aquestes empreses s’han de vincular a les activitats socials i culturals de la ciutat.
Aquest és tant sols un exemple de com vincular ideologia i ciutat. Estic segur que al llegir aquestes línies a algú se li pot escapar un somriure i definir aquest article com a utòpic. Segurament tindrà raó , però penso que la utopia es possible sempre que reivindiquem la política a partir d’unes propostes ideològiques clares, escoltant als ciutadans i a les ciutadanes i, sobretot, sense tenir por de fer propostes atrevides. Aquestes propostes no s’han de limitar tant sols als temes econòmics, sinó que han de fer referència a tots els àmbits de la política local que permetin millorar les condicions de vida de la població, garantint una major igualtat d’oportunitats i una societat realment més justa.
En el fons, sempre podem escollir el futur que volem.
Pep Colomé
Militant del PSC
dilluns, 13 de juliol del 2009
Reivindicar la diferència; buscar la identitat
Immersos en la actualitat vilafranquina, estem observant la deriva política dels partits de casa nostra que, després de l’aquelarre protagonitzat pel tripartit CiU – CUP – ERC, amb la moció i canvi de majories al govern de Vilafranca, ha aparegut la ressaca “post festum” , que deixa al descobert els excessos i les mancances de cada formació i que obliguen a cada partit a fer un exercici de recomposició dels espais que ocupen.
Els que han donat suport a la moció, estan obligats a redefinir el seus objectius polítics per situar-se en un espai propi, identificable i coherent amb els seus actes. El discurs carlí i tronat de la barreja, del tots son iguals, del final de les ideologies ja s’ha acabat per a tots els partits, si realment tenen ganes de ser rellevants a la propera legislatura. No és de rebut ni és comprensible per la gent del carrer, una aliança -real o circumstancial- on uns partits que es diuen d’esquerra donen suport a un partit de dreta que defensa polítiques conservadores.
La deriva vilafranquina, en una bona part, ha provocat l’allunyament de la ciutadania de la política, a causa de la pèrdua del discurs ideològic dels partits.
I qui més suport ha perdut ha estat qui ha renunciat en major mesura a defensar un projecte ideològic per adaptar-ne un de circumstancial. Però el problema és general, no ens enganyem. En major o menor mesura,tots volen i pretenen fer-nos creure que tenen resposta a totes les inquietuds de tots els ciutadans, i prometen de fer-ho en el sentit que els hi demana cada individu; no tenen mai un NO per ningú, tots volen ocupar tots els espais, tant els propis con els dels altres. I això és un error, perquè la confusió dels missatges, les contradiccions entre el que prediquen i el que fan, no ajuda a implicar a la ciutadania en la vida política sinó que l’efecte és contrari al desitjat: l’allunya perquè la població acaba per percebre que tothom predica el que no creu, afirma el que no pensa complir i finalment fa el que li mana el grup de pressió corresponent. D’exemples en tenim molts i que afecten a totes les formacions polítiques. Totes. No cal concretar-los perquè la llista se’ns faria insuportable als que encara creiem en la necessitat d’un discurs ideològic que sustenti la pràctica política.
Trobo molt decebedor l’augment de la abstenció en les eleccions; però d’això no se’n pot fer culpable a la ciutadania. En cap cas. El culpable és sempre el que provoca el desinterès, fent campanyes que no tenen res a veure amb el que hom s’hi juga, i dissenyant estratègies que, quan hi penses una mica, et planteges si realment no ens estan prenent a tots plegats per tontos.
El retorn de la ideologia, de la discussió dreta-esquerra del discurs polític, és imprescindible perquè la ciutadania es torni a motivar per la cosa pública. Si el debat continua amb la universalització de la no-ideologia per tenir a tothom content, on els partits de dreta plantegen polítiques d’esquerra per acabar fent tot el contrari, o els d’esquerra no es diferencien ni en el discurs ni en les pràctiques de la política que fa la dreta, la població acaba entenent –i amb una bona part de raó- que tots son iguals, que l’únic que busquen és el vot per poder manar durant quatre anys sense importar que faran amb la confiança que els hi ha dipositat els ciutadans.
El mercat del vot ha de canviar la formulació. El vot s’ha de guanyar a partir d’un discurs diferenciat; a partir d’un discurs polític propi, clarament ideològic, on el votant tingui consciència de quina opció agafa i tingui clar que se’n farà d’aquest vot un cop s’hagin triat els representants en funció dels vots recollits. Com en el comerç; quan un individu compra un producte (escull una opció política) espera que la seva compra sigui encertada i fiable, que respongui a les seves expectatives i que, la fidelitat a una marca es guanya en funció de la resposta que li retorna la seva elecció. Si el producte no funciona o no satisfà les seves exigències, o bé canvia de marca (partit), o bé deixa de comprar (s’abstén ).
Es així de senzill i de fàcil. Tenir clara la proposta i procurar que la majoria social entengui que el teu discurs polític és el millor per als seus interessos pels de la nació o per la ciutat. I mentrestant, abans de demanar que et torni a triar com opció preferida, donar explicacions del perquè i del com es treballa amb la intenció de que el votant tingui la informació necessària en cada moment. I finalment, actualitzar el missatge constantment de forma que la renovació d’idees sigui permanent, tot evitant l’esgotament intel•lectual del projecte polític, i evitant de forma prioritària les pràctiques que desacrediten qualsevol projecte polític, practiques que posen per davant la lleialtat personal al polític o posant la fidelitat orgànica al partit per davant de la capacitat intel•lectual i a la competència professional.
dimecres, 24 de juny del 2009
La invisibilitat de la crisi
Des de que hi ha Convergència al poder municipal de Vilafranca, degudament acomboiada per Esquerra i per la CUP, partits que donen “suport” al govern, no veig que s’hagi fet cap proposta, cap comentari ni cap esforç per donar sortides a la crisi que està (estem) patint al nostre país.
Malgrat ser cert que el govern municipal no pot canviar la deriva econòmica que està vivint la societat, en tot cas, el què si que pot fer -i molt- és esmorteir els seus efectes sobre les capes socials més desprotegides. La ciutadania, perplexa, no entén com els polítics que (ens) manen i els que els hi donen “suport” extern per a que puguin governar, estiguin amb una actitud despreocupada per les penúries que passen molts –masses- conciutadans.
Des del canvi de govern, ni els que manen (CiU) ni els que els hi fan de crossa (ERC i CUP), han plantejat cap acció de caràcter social. Ni una. Ni mitja. En el seu moment, per justificar-se davant la opinió pública i la opinió publicada, van dir que el primer que farien és un pla de xoc per pal•liar la situació dels desesperats i per evitar la expulsió del sistema dels més febles. Però la realitat és una altra. No ha sortit ni una espurna d’humanitat de dins d’aquesta casta de polítics pagats de si mateixos, d’aquests elements que es dediquen a pontifcar sobre l’estalvi, i el primer que aproven, són contractacions a doble jornada i sous estratosfèrics per a fer no se ben bé què.
La pregunta que cada vegada més vilafranquins es plantegen és: perquè no es preocupen per tot el què esta patint la gent?. La resposta és senzilla: perquè no és el seu problema: un advocat, dos pensionistes amb una pensió generosa, altres dos que també viuen dels pressupostos públics de les administracions, dos empresaris i una treballadora d’una multinacional molt potent, no són, precisament, carn de canó, i per tant, la crisi la tenen lluny; hi conviuen, si, es clar, perquè d’això no se’n escapa ningú, però ho perceben més com un acte de filantropia o de caritat que no pas una urgència social.
Hem de ser conscients de que les dificultats no han fet més que començar; amb molta força, però només estem en una primera fase. Fins ara, han caigut les empreses que ja estaven tocades i, les que no tenien una situació còmoda dins del mercat. Ara, començaran a caure les que s’han aguantat a empentes i rodolons, tot esperant un canvi de tendència o, les empreses que, senzillament, no han pogut tancar perquè no podien pagar les indemnitzacions dels treballadors per manca que liquiditat i, han aguantat les plantilles pagant salaris sense que les vendes i/o els pagaments els permetessin suportar les despeses, a costa d’una descapitalització cada cop més insuportable.
La majoria d’aquestes empreses son mitjanes o petites que, juntament amb els autònoms, ocupen a les tres quartes parts dels treballadors del país. Desgraciadament, no tenen prou solvència per aguantar el temporal, ni prou dimensió perquè l’Estat les contempli com un problema estructural, aportant-hi recursos per fer-les viables com fa amb les grans: Nissan, Seat, o tot el conjunt del sistema bancari.
Mentrestant a Vilafranca, els partits, com si fossin autistes, no s’adonen que el món real està en una altre dimensió; viuen aliens a la gravetat del moment i estan embarcats amb les seves disputes de barriada, incapaços de seure i pactar per treballar plegats contra l’adversitat. Amb aquesta actitud, estan alimentant de forma accelerada l’augment de l’abstenció, i la desafecció de la ciutadania de la política i dels politics.
Els partits, s’han convertit en un instrument de poder que, més enllà de les ideologies, l’únic que els interessa és el manteniment d’aquest poder. El manar per manar. Han perdut el nord, i no entenen que, la seva principal raó de ser, és la de treballar per transformar la societat d’acord amb les aspiracions i la orientació que la ciutadania expressa a través de les eleccions. En temps de turbulències com els actuals, el que no poden fer ni els partits ni els polítics que els representen, és desentendre’s dels problemes i mirar cap a un altre costat; no poden dedicar-se a tirar-se els plats pel cap, ni a parlar únicament de temes que no interessen gairebé a ningú (com els indígenes de la Amazònia al darrer Ple, o el dret a decidir, votat tres cops cada any, un cop per activa, un altre per passiva, o si s’escau, per motius circumstancials).
La caiguda del poder per part del PSC, en gran part, fou deguda a una manca de lideratge, que va fer perdre les complicitats necessàries per assumir un govern municipal. Però el relleu de l’alcalde Regull, no ha millorat la situació; al contrari, més aviat ho ha empitjorat. Convergència, ni aconsegueix rectificar la deriva, ni suma complicitats per aprovar el pressupost, ni sap transmetre il•lusió. Al contrari, cada dia demostra i fa evident la carència de projecte i la manca d’una visió de ciutat que permeti encarar el futur amb esperança. Per tant, si durant la primera meitat de la legislatura, entenc que un PSC mancat d’ideologia, oportunista i més gestor que polític, no va saber liderar un projecte de ciutat, a partir del canvi, el responsable del desgavell, és l’equip de CiU.
Però, aquesta partida no és únicament cosa de dos: també en són responsables els grups polítics que han donat suport a la moció de censura (ERC i CUP). Canviar d'alcalde no ha de ser una rebequeria de nens petits, no es tracta de substituir-lo perquè el que hi ha no els cau bé, sinó que la ruptura i creació d’una alternativa, ha d'estar sustentada en un projecte polític consensuat a curt i mig termini, amb actuacions i pressupostos pactats per sortir de la suposada “paralització” que generaven els anteriors. Canviar ha de servir per construir sinergies positives per la ciutat i procurar la regeneració el sistema. Però això no ha estat així. Son aprenents de bruixot; nens que juguen amb benzina sense saber el què es porten entre mans.
La societat vilafranquina, reclama un esforç de proximitat als problemes reals dels ciutadans, que no son ni la independència de Catxemira ni una senyera amb estels ni polítiques d’horitzons inabastables. Vol respostes al dia a dia; resolució i proximitat. Només això. Senzillament això. Tant complicat és d’entendre?
divendres, 29 de maig del 2009
La inconsistència de tot plegat
Ja tenim rècord. El govern de Convergència ha assolit per mèrits propis el primer lloc del rànquing d’alcaldades de Vilafranca; sense ajudes. Sense xarxa. A pèl.Ja fa dies, i els lectors d’aquest bloc en sou testimonis, que m’estic fent creus de com han arribat a aconseguir el govern de la ciutat, els perdedors de totes les eleccions municipals. També me’n faig creus de com els que manaven s’han deixat desnonar per gent amb més ambició que capacitat, per gent amb més aspiracions que projecte.
Ara em podeu dir que a la Generalitat també hi governa el tripartit i les eleccions les va guanyar Convergència.. Si, ho sé, però hi ha un matís: els tripartits han aconseguit articular un pacte per sumar els vots de les tres formacions per fer possible un projecte nacional i d’esquerres; aplicar un programa i, d’aquesta manera, obtenir la majoria parlamentària.
A Vilafranca, xulos que som tots plegats, ens ho muntem (us ho munteu) diferent, sense projecte, sense pactes d’estabilitat i sense cap intenció de fer viable el govern a través d’uns pressupostos. Som (sou) així de simples. I així ens va.
No tinc vocació de profeta però, la experiència i la observació de fenòmens semblants, em fa preveure que, quan les coses comencen malament, normalment acaben malament. Amb la moció de censura, no es va fer un canvi de govern per aconseguir governabilitat, per donar estabilitat a la nova minoria i per fer rutllar la ciutat, sinó que els partits minoritaris, en un exercici d’autodestrucció col•lectiva, han optat per continuar amb el joc de la ruleta russa, amb el joc suïcida de practicar el posamelaaquiquenotincbutxaca; han optat per actuar com a corsaris de la política que, en comptes de buscar el benefici col•lectiu, busquen el desgast dels partits grans, creient que així serveixen als seus interessos particulars.
Però, tot te un preu, i espero que la ciutadania observi les actuacions d’uns i altres per jutjar-los (jutjar-nos) adequadament quan toqui fer-ho.
Com que on no n’hi ha, no en pot rajar, els convergents i unionaires, no han necessitat ni cent, ni cinquanta ni trenta dies per mostrar-nos com són; amb vint i cinc, ja n’han tingut prou per fer la primera alcaldada, per fer evident el veritable tronc del seu projecte polític: sectarisme, oscurantisme i amiguisme. Tinc altres “ismes” però tampoc vull fer la llista inacabable.
A la comissió de govern municipal del divendres dia 22 de maig, es va iniciar el veritable desembarcament del nou equip de govern a la estructura municipal. Més enllà del miratge inicial, de presentar-se amb “bon rotllo”, de fer bona cara a tots els treballadors de l’ajuntament perquè els ajudessin a aterrar a “La Casa”, el propòsit amagat, real, era (és) el de obrir un procés de depuració de tot funcionari desafecte, sospitós o hostil a la seva visió política. Volien (volen) iniciar una “Causa General” contra tots els treballadors de l’ajuntament sospitosos de no combregar amb la seva opció política.
Amb aquest motiu, sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, van acordar contractar una persona que, sense capacitació ni els coneixements necessaris per dirigir el servei de Recursos Humans, havia d’iniciar aquest procés de purga i sanejament de les idees de l’Ajuntament, de depuració de tot el que fes olor a socialista.
Creient-se impunes pel sol fet de tenir el poder i sense temor de la fiscalització de la oposició, no han dubtat en cap moment en fer servir mètodes irregulars, fora de la legalitat establerta pel procediment administratiu i, inacceptables per al conjunt de la ciutadania. Volien (volen) fitxar a una persona fidel com a càrrec de confiança, que malgrat el que ara ens vulguin dir, malgrat ens vulguin vendre que només és per sis mesos, en el projecte de pressupost que han presentat a tots els grups municipals, està contemplat per tot l’any (com a mínim), atès que hi ha un increment de la partida de personal eventual de 56.655 €.
El volien fitxar com a càrrec eventual però la obligatorietat de passar la contractació pel Ple municipal els va fer desistir d’aquesta opció. Volien contractar-lo a través d’una comissió de serveis (que ve a ser un préstec de personal entre administracions), però és una opció reservada a personal tècnic i per a fer la mateixa feina que feia al lloc d’orígen, i el personatge, que té categoria de subaltern, no li poden encarregar funcions dun cap de recursos humans que en el catàleg de llocs de treball està reservat a titulats superiors.
Finalment, només els quedava la opció de fitxar-lo com assessor, però en aquest cas, no pot fer tasques executives perquè únicament és assessor i això suposaria un frau de llei; l’encàrrec de cap de recursos humans no el pot desenvolupar perquè aquestes places, son reservades a funcionaris.
Per acabar el cúmul de despropòsits i per reblar el clau, el procediment administratiu, exigeix que hi hagi informes favorables de l’interventor i del secretari. I a l’expedient no hi consten, no existeixen, no es poden fer, perquè no s’aguanta per enlloc un encàrrec de feina executiva, reservada a funcionaris titulats superiors, a una persona que és subalterna. No es pot s’acreditar ni el mèrit ni la capacitat per contractar-lo. Per això no hi ha els informes favorables. A més, això no es pot fer a posteriori, obligatòriament han d’estar-hi en el moment de prendre la decisió de fer la contractació, si no volen incórrer en una il•legalitat. Han tirat pel dret pensant-se que ningú se’n donaria compte, i això, és una alcaldada. Aquí està el seu error, es creien impunes pel sol fet de tenir el poder, i no és el cas. Cadells.
I el pitjor de tot és que no poden al•legar ignorància perquè tant la regidora com l’alcalde son advocats, i això ho saben, saben que no ho podien fer, que no es podien saltar el procediment i no poden ignorar les lleis que els afecten.
Si fins aquí ja era decebedora l’actuació de l’equip de govern, i per si no hi havia prous motius per reconèixer l’error i rectificar la seva actuació, la resposta de la regidora no podia ser més desafortunada: l’atac visceral i poc meditat contra els funcionaris, acusant-los de poc professionals, desmotivats, vividors i d’estar de baixa de forma permanent. Tot un exercici de sectarisme i de poca habilitat política acusant d’aquestes barbaritats als que, després, els haurà de demanar dedicació, motivació i esforços complementaris i suplementaris. Suposo que és la reacció del caçador caçat, el procurar engegar el ventilador per esquitxar a tothom per mirar d’esmorteir la seva poca traça.
Però, amb tot això, em ve al cap un altre tema, una altre pregunta adreçada als que han fet possible que això sigui així; m’agradaria saber que en pensen de tot plegat els altres dos partits que els han posat al govern: recolzen aquesta forma d’actuar, fan costat a l’oscurantisme, estan per la caça de bruixes entre el personal municipal o bé estan a favor de la transparència. Fins avui no han opinat, no han dit ni mu, no han demanat l’expedient a Secretaria. Es vergonya ? és complicitat ? potser que ens ho diguin perquè entenc que la ciutadania ha de saber de quin pal van tots plegats.
dijous, 7 de maig del 2009
I mentrestant, la casa per escombrar.
Ja fa uns dies del relleu a l’Ajuntament de Vilafranca, de l’assalt al poder de Convergència, ajudada pels masovers de la CUP i ERC, en una acció de manifesta insolvència política per part de tots plegats: dels que surten, dels que entren i dels que els hi aguanten la cadira perquè està mal falcada.
Jo, me’n faig creus de tot plegat perquè, entenc que, quan es promou una moció de censura, sempre se’n espera obtenir un resultat positiu per a les aspiracions polítiques de cadascuna de les opcions que li donen suport, i aquest, no ha estat el cas. Cada partit ha tirat pel dret, i pel que es veu, sense nord ni orientació; Convergència ha fet un “pugrama” de govern, que en tot o en part, s’ha inspirat en el dels que ha fet fora. Per fer-lo creïble i agradable als ulls dels masovers, hi ha incorporat una vinagreta especiada amb aromes nacionals, territorials i participatius per acontentar-los i distreure’ls. Tant a ERC com a la CUP.
D’aquesta manera s’han cregut legitimats per expulsar una opció de govern.
La pregunta que es fan molts ciutadans és: era necessari paralitzar tota la iniciativa municipal durant dos anys, negar-se a participar en el dia a dia vilatà, negar-se a aprovar uns pressupostos adaptats als moments d’incertesa que vivim, i, negar qualsevol col•laboració amb l’equip de govern ? No era una opció millor, la de pressionar als que governaven, obligant-los a fer un gir conceptual per aplicar polítiques consensuades de promoció de la ciutat, de reforç de la seva economia i de protecció social als que quedaven despenjats del sistema per causa de la crisi ? No era millor buscar sortides positives, no traumàtiques i adaptades a les necessitats de la població en comptes de dedicar-se a muntar batalles que, a banda dels aspirants en ocupar les cadires, no interessaven a ningú ?
Ser historiador, permet tenir els criteris d’anàlisi que permeten buscar situacions paral•leles a les que vivim, i també, permet veure -amb preocupació- les conseqüències de les males pràctiques polítiques. Als anys trenta del segle XX, com a conseqüència de la incapacitat dels partits per captar la verdaderes necessitats que reclamaven els ciutadans, en un context de crisi mundial provocada pel crac del 1929, van sorgir els partits feixistes que, amb la promesa d’ordre, prosperitat i fortalesa nacional, van acabar dessagnant Europa (Hitler, Mussolini, Calvo Sotelo, Franco, Dencàs, Salazar).
Ara, a casa nostra, també és òbvia la incapacitat dels governants per a captar les inquietuds dels ciutadans en aquests moments de dificultat. Actuen fent veure que la cosa no va amb ells, fan el mateix discurs de quan tot era prosperitat i semblava que totes ens ponien; fan un discurs autista fent-se ressò de banalitats, futeses i coses que, en aquest moment, no importen un carall a ningú.
Tenim exemples a manta; des de els horts urbans fins a les bosses de plàstic; des de la participació ciutadana fins a un clúster vitivinícola que ningú sap perquè serveix. Aquests aspectes, son bons per plantejar en temps de prosperitat o d’eufòria, però no en uns moments en què les famílies pateixen el drama de l’atur i que la economia necessita suports importants. No es pot governar la ciutat en base a ocurrències.
Però el món va en una altre direcció; les necessitats dels ciutadans estan en un altre àmbit. La situació econòmica és molt preocupant. A Espanya hi ha més de quatre milions d’aturats; i un de cada quatre no cobra subsidi. Vilafranca te un disset per cent d’aturats, i també, un de cada quatre no cobra cap subsidi. El drama ja està servit: uns aferrant-se a la família demanant-los diners, uns altres, els que no tenen família a qui acudir, van a Càritas, i els altres intenten sobreviure assaltant els contenidors de prop dels supermercats per arreplegar el que s’hi llença perquè ha caducat. Aquesta és la realitat. Aquest és el drama.
Mentrestant, aquests onze regidors, (vuit de Convergència, dos de la CUP i un d’Esquerra), driblant-se les necessitats dels vilafranquins, s’han dedicat, uns més que altres, a bloquejar la situació, s’han esforçat en tombar els pressupostos (que podrien donar una mica de sortida a aquestes situacions precàries) i, han fet irrespirable qualsevol aire d’entesa. Aquest joc de despropòsits, seria per riure si es tractés d’un sainet, però la realitat ens demostra amb dades a la mà, que és una tragèdia.
Si un aturat -amb subsidi o no- es dirigeix a qualsevol dels onze i li explica el tràngol que està vivint, li podrà aguantar la mirada sense morir-se de vergonya ? S’atrevirà a dir-li que no s’han pogut ocupar de la situació dels vilafranquins perquè estaven conspirant i, que els pressupostos, no es podien aprovar perquè era imprescindible tombar-los per desgastar el govern, malgrat que sabien que això implicava bloquejar les ajudes a les famílies ?
L’alçada moral es guanya en els moments de dificultat i el crèdit intel•lectual s’aconsegueix buscant i assolint acords impossibles. Algú em pot dir a quin nivell de crèdit situem a la classe política vilafranquina ?. Tinc la impressió de que estem fregant la insolvència.
Davant d’aquests fets, algú s’estranya de la desafecció política dels ciutadans ?. Una mostra la veurem el proper juny amb les eleccions europees on, si algú no hi posa remei, no anirà a votar ni la família dels candidats.
Si continuem per aquest camí, veurem com floreixen a casa nostra partits com la Plataforma per Catalunya que, amb un discurs racista contra els immigrants, pretenen fer forat entre els autòctons en els barris on l’atur és molt més elevat que la mitjana i, d’aquesta manera, incitar actituds xenòfobes en un entorn on, uns i altres, entren en ferotge competència per accedir als recursos dels serveis socials i per accedir al mercat de treball de baixa qualificació.
A la dreta ja li va bé aquesta situació; dividir el vot de classe és el millor escenari per a les seves aspiracions, i per tant, és la millor opció per afavorir els seus interessos.
divendres, 24 d’abril del 2009
Moció de censura
Avui al migdia (dilluns dia 20/04/2009) s’ha consumat el relleu a l’alcaldia de Vilafranca. Vuit regidors de la oposició (CiU), han substituït als vuit de l’equip de govern. Com deien els gladiadors abans de començar els combats al Coliseum romà, a l’ajuntament vilafranquí, Alea jacta est.
En primer lloc, i abans de començar a disparar en totes les direccions de la rosa dels vents, vull felicitar al Pere al que, malgrat les discrepàncies polítiques que són moltes i profundes, el tinc per un amic. Ha tingut la constància i la decisió d’encarar el repte de sumar voluntats, fins i tot en moments en què semblava que tot se li girava en contra. Cal reconèixer, que n’ha sabut molt més que els seus rivals i ha aconseguit el què semblava impensable només fa sis mesos. De fet és a l’únic que puc felicitar, perquè és l’únic beneficiari d’aquesta moció i perquè tinc el presentiment de que tots els altres grups, tant els que li han rigut les gràcies com els que no, hi perdran.
El PSC, és el principal perjudicat. D’entrada hi perd el govern i de ben segur haurà de transitar per un període de reestructuració, que li permeti passar pàgina i encarar un projecte nou; diferenciat del que ha desenvolupat fins ara i que l’ha portat de forma inexorable de victòria en victòria fins a la derrota final: fins a la moció de censura.
Els altres partits, els que han fet una aposta pel canvi, també en sortiran perjudicats perquè, de forma gratuïta, si és cert el que diuen, que ha estat sense contrapartides, s’han convertit en crossa d’un govern aliè a la seva orientació: un govern de dretes. Encara que ens vulguin fer creure el contrari, per molt que ho neguin, tant la CUP com ERC son els suports i la causa principal de que Vilafranca tingui un govern de Convergència. Per moltes culpes que vulguin engaltar al PSC, a l’hora de la veritat, mutatis mutandis, l’alcalde de Convergència l’han votat ells.
El PSC, certament, ha desenvolupat algunes polítiques i ha tingut unes formes d’actuar inadequades; ho hem de reconèixer, però, si tant la CUP com ERC haguéssin posat la meitat de l’interès que han fet servir per canviar el govern, en fer rectificar aquestes polítiques i formes de treball, de ben segur que aquesta moció no hagués tingut cap mena de sentit. Vilafranca hi hagués guanyat i s’hagueren pogut desenvolupar polítiques de progrés.
La insistència i contumàcia de la CUP i ERC (i per descomptat Convergència) en posar constantment entrebancs a la governabilitat, es convertia en condescendència i tolerància quan es relacionaven entre ells procurant en tot moment passar el ribot a les arestes polítiques que hi havia entre el tripartit de CIU, ERC i la CUP, amb la finalitat d’eliminar entrebancs que dificultessin la moció. Aquesta situació reiterada un dia darrera l’altre, em fa arribar al convenciment gairebé inequívoc de que la sort del PSC, ja es va determinar als pocs dies de les darreres eleccions. Un cop valorats els resultats electorals, ja es va plantejar la estratègia de dos anys i dos anys (dos el PSC i dos CIU). Fos com fos i, si no hi havia motius, ja es buscarien.
Intentaré raonar el perquè de tot plegat; els motius pels quals la CUP i Esquerra, partits d’orígens diferents i enfrontats tàcticament per la disputa d’un mateix espai electoral, conflueixen en un objectiu comú: fer fora al PSC del govern.
Candidatura d’Unitat Popular
Evidència Numero ú: si analitzem les seves argumentacions, veurem que, per molts motors que volguessin fer servir pel canvi, tant si son cinc, com set o dotze, això era secundari a l’hora de donar suport a la moció de censura i en canvi era causa principal per negar-lo al PSC.
Evidència numero dos: era més important fer fora del govern al PSC que saber el què es faria des de l’ajuntament un cop Convergència assolís el poder. El no pactar un programa de govern i negar un suport explícit a la política de Convergència així ho demostra. Es el canvi pel canvi; el pescar en l’aiguabarreig.
Evidència número tres: quant s’accepta el paper de masovers, còmplices o col•laboradors necessaris per implantar un govern de dretes que, inevitablement, farà polítiques de dretes adreçades a la gent de dretes, la CUP ha perdut la seva carga ideològica d’esquerra per adquirir una posició frontista: no importa el què sinó qui.
Evidència número quatre: la Cup, repartint-se entre els regidors els papers de poli bo i poli dolent, un negociant la moció de censura i l’altre els pressupostos amb el PSC amb la finalitat de tenir-los entretinguts i confiats, van fent avançar la moció a passos accelerats, tot fent creure als del PSC que els que perdien el temps eren els altres. Els teníen en la inòpia.
Esquerra Republicana de Catalunya
Evidència número cinc: ja fa temps que sospira per un govern de Convergència; ja fa temps que la corrent que va foragitar l’anterior equip d’Esquerra volia passar pàgina i fer pagar als socialistes les seves pròpies desavinences i enganxades amb el Ramon Xena (la culpa sempre és dels altres).
Evidència número sis: l’actitud passiva d’Esquerra en els debats per la moció denunciada per la CUP, l’altre masover de la moció, fa evident que el menys important era el dia després de la moció; l’únic objectiu era fer fora al PSC.
La suma de les evidències porten a un resultat final:
1.- Els Convergents han pogut aliar-se amb l’esquerra i els antisistema sense tenir-hi connexions ideològiques. Ells son els únics que han pescat en l’aiguabarreig i s’han endut el peix (alcaldia) al cove, i segons diuen, a canvi de res. Per tant, ERC i la CUP, han fet un negoci ben galdós.
2.- Els electors han vist modificat el sentit del seu vot i, els que han votat a la CUP veuen que s’ha fet servir per fer fora a un partit d’esquerres per posar-ne un de dretes, on les polítiques socials i de progrés “ni estan ni se las esperan”. Els electors d’aquesta formació, malgrat tot, encara tenen la esperança de que, perdut l’espai ideològic d’esquerra no renunciïn a la part independentista del seu ideari, que aplicant-lo a l’espai vilafranquí, podran negociar en una altre taula de partits creada “ad hoc”, la declaració de la independència del carrer d’Amàlia o si és el cas, en un acte de gosadia revolucionària, podran arrencar al Regull com a moneda de canvi de la cadira regalada, un Estatut pel Poble Nou amb dret d’autodeterminació inclòs.
3.- Els electors d’Esquerra Republicana, que encara no havien entès l’embolic de la darrera substitució del Xena pel Quelart, van i els engalten un nou terratrèmol fent alcalde al líder del partit que pretén xuclar-los-hi la sang i els hi vol plantejar una opa hostil per fer-se amb tot el seu electorat hagut i per haver.
4.- Vilafranca entra en una fase d’incertesa que indefectiblement portarà a l’aturada del creixement i progrés (cosa certament desitjada per Convergència, perquè a la seva base social ja li va bé mantenir el seu estatus) que, de rebot ens implicarà una recessió profunda i una pèrdua de pes dins del conjunt de les ciutats mitjanes de Catalunya.
dijous, 23 d’abril del 2009
AIXÒ ÉS UN ALCALDE?
Trenta anys i dies després de les primeres eleccions democràtiques ençà de la dictadura, CiU de Vilafranca obté, sortejant les urnes, el seu primer alcalde democràticament elegit.
El ple que ha elegit el nou alcalde ha demostrat a bastament la degradació en les relacions personals entre els diferents partits; degradació del que n’és responsable únic el PSC. Els caldrà una bona purga per ensortir-se’n d’aquesta.
La baralles familiars en sortir de l’alcova no tenen cap gràcia (a dintre tampoc!). Un servidor que té una llarga i espessa memòria en aquests afers pot afirmar que aquests tipus de discussions només serveixen per definir a cops de daga, la posició de cada u, i mai, o casi mai per resoldre el problema. L’intent, per tant, el passat dilluns de convertir aquest esbronc, en el que hi han participat d’una manera o altra tots els assistents al ple, en arguments polítics, va fracassar estrepitosament. Quants ciutadans varen veure clarament la utilitat de la moció de censura? Sort de la intervenció del regidor de PP que va ser l’únic que va donar el to. Va ser ell qui amb una breu intervenció va posar la gramàtica a tot aquell aldarull d’arguments: va criticar al PSC per les seves mancances en la gestió i en fer pactes amb altres forces polítiques i tot seguit va dir que donada la composició del consistori, i la diferència de criteris, era impossible gestionar l’ajuntament. Com es poden aprovar els pressupostos, doncs? Sense la CUP vostès –CiU- són un “ninot”.
Només va faltar que la mesa d’edat, presidida per un regidor de CiU que estrenava ulleres noves, no se l’entengués ni en castellà, que el va triturar de mala manera i martiritzà el català fins l’agramaticalitat. Sort que va afinar en donar la paraula als portaveus de cada grup. És indignant que a aquestes alçades un regidor de la força més nacionalista de les que es fan i... tingui a les seves files un ciutadà que no sap enraonar en cap llengua, l'oficial i la cooficial.
Pel que fa a l’alcalde més breu que ha tingut la vila en el que va d’aquest segle i part de l’anterior, va sorprendre al personal amb un discurs d’esquerres ben plantejat, ben escrit i millor llegit: se’l va sentir segur i convincent i sense donar canya ni tralla va començar, ara sí, a retratar al que en minuts seria el nou alcalde. Però tampoc va explicar el qué, el cuanto y el sinembargo.
La confiança que durant 30 anys ha donat la ciutadania al PSC bé valia entretenir-s’hi més temps i sobretot defensar el més preuat: el PSC ha tingut sempre molt clara la idea de Vila emmarcada en la comarca d'ídem.
El retrat del candidat i de la lamentable situació en què ha arribat l’ajuntament del meu poble, la varen continuar fent, sobretot, els d’Iniciativa per Catalunya.
Perquè en aquesta comèdia els dos principals actors van ser els partits Candidatura d’ Unitat Popular i Convergència i Unió. A banda de que ambdós partits comparteixen dues de les tres lletres que conformem les seves sigles, els CUP(eros) van donar una magistral lliçó del que és la nova esquerra. La CUP trenca, o vol trencar, l’esquema ideològic dreta- esquerra, substituint-lo per un esquema – a veure si el sabre escriure- on ells són l’esquerra i la dreta desapareix en una nebulosa on prima el concepte “nacional”. La dreta no existeix, perquè és “nacional” i per tant ja no és de dretes, és nacional; ho entenen bé? Vaja que la CUP d’Albacete, d’existir (no ho sé) preferiria pactar amb el PP que amb el PSOE, però com que el PP també és “nacional”, tampoc és de dretes. És a dir, ells, la CUP són l’agulla de la balança ideològica.
De totes formes l’argument més contundent sobre la CUP el va donar l’exalcalde en dir que on té regidors la CUP, ha acabat donant el poder a CiU i el demés són trons, escoltin.
Ara bé, com s’entén Vilafranca del Penedès tots aquests anys sense la col·laboració, és a dir el vot, de CiU en la immensa majoria de votacions cabdals per a la Vila ? com? CiU no s’atreveix ni a defensar el que ha votat, junt amb els socialistes en benefici de tots els ciutadans de la Vila.
I el que ja és alcalde de la Vila arrenca el seu argumentari, per escalfar la cadira d’alcalde i anar a la cua de la processó del dia 30, dient que ha arribat la democràcia a l’ajuntament de Vilafranca perquè ha canviat el partit que mana. Una afirmació d’aquest estil vol dir, ras i curt, que tenim un alcalde, perquè també – per imperatiu legal- és el meu alcalde, d’una ignorància de dret i de fet (ell que és advocat) només comparable a la d’un pàrvul primerenc.
Però a més que aquest argument no el voldrien ni al museu de les andròmines dels PP.CC, va voler aparèixer davant els vilafranquins com l’home de la pau, el polític institucional i apaivagador d’ensurts i disputes. Escolta’m, maco, no ets responsable de tot el que ha passat fins ara a l’ajuntament? Dóna’m 3 o 4 arguments de pes per justificar aquest ple. A mi desprès del ple no em va quedar clar el perquè de tot plegat, però no per part de CiU, sinó per part de tots els polítics presents que, insisteixo, sort del representant del PP i del d’IC.
I què hi tenia a veure la vegueria, Sr. Alcalde, en tot això? Estem parlant d’una nova legislació en l’àmbit administratiu, de divisió territorial!. Tots aquests que veuen en la vegueria, que com en tota celebració litúrgica han d’alçar al cel la seva pancarta, la salvació de la vila i comarca, demostren una debilitat argumental i una ignorància sense parió. A veure si ens aclarim: la vegueria no resoldrà res per se (com la legislació contra la violència de gènere no ha fet baixar el nombre de dones assassinades), la “personalitat” urbanística i per tant social i econòmica de Vilafranca del Penedès, fins ara, ens ha permès no el no ser englotits per la metròpoli, sinó conviure amb ella, ja fent-li costat, o oposant-nos a les seves pretensions, i l’argument serveix també per la relació de Vilafranca i la seva comarca. Em va fer molta gràcia la seva assistència a un congrés urbanístic a Logroño i encara més quan va explicar que tant bon punt li va ensenyar el “mapa de Vilafranca” la ponent del congrés, amb una resposta de manual, li va dir: “...teniu moltes oportunitats”, Sr. Alcalde, tenim moltes oportunitats... nosaltres sols?
La seva arrancada és la del pitjor alcalde de la democràcia i del que va de segle XXI. I li dic amb el següent argument: no es va preparar el discurs, perquè no tenia arguments, i per això només li va sortir la següent argumentació: “El tema del tema, és el tema...”.
Enric Tomàs Guix
dimecres, 25 de març del 2009
La política de la no política
Els resultats electorals, certament, van ser un desastre per a Vilafranca. La composició del consistori municipal, va deixar la formació de les majories en mans de gent que no te cap interès en el funcionament normal de la ciutat, i no tant sols això, sinó que el seu màxim interès i la seva raó de ser, és posar-lo en tensió fins a fer evidents les contradiccions del propi sistema polític. La governabilitat de la ciutat, ha quedat en mans de gent que s’empara en la legalitat quan li va bé i rebutja el sistema quan no li interessa; per segons què, miren cap un altre costat tot xiulant per despistar, i al contrari, quan els convé, agafen una lent d’augment per enfocar el problema donant-li la màxima projecció.
Estem immersos en una situació complexa que cal desgranar, per entendre de què va tot plegat i perquè, si la observem en la seva globalitat, ens pugem fer capaços de la magnitud del problema. En primer lloc ens trobem amb una Convergència que, des del primer dia, no accepta els resultats electorals i es dedica a trencar la convivència política amb la intenció de plantejar una moció de censura tant aviat com els suports li permetin. I no m’ho invento: ho va reconèixer el mateix Regull en la entrevista a El Punt reproduïda a la pròpia web de CiU de Vilafranca “El 2007[amb les eleccions], no ens en vam sortir. [A continuació, nega els resultats electorals] Crec que veient els resultats els socialistes haurien d'haver renunciat, perquè hi havia molts punts en comú entre la resta de forces i segurament hauríem pogut evitar situacions que ara lamentem.” Es a dir, que des de l’inici de la legislatura s’ha dedicat a negar la legitimitat del govern municipal adduint que no té suports suficients, quan ell contràriament, pretén estar-ne quan a hores d’ara encara no els ha aconseguit. Com es pot postular per ser l’alternativa si té menys suports que el PSC?.
Ja des de l’endemà de saber el resultat electoral, des de Convergència, es van iniciar les activitats conspiratives amb els grups que preveien més proclius a fer-los costat. En comptes d’acceptar la derrota, es van dedicar des del primer moment a negar la legitimitat als guanyadors, quan ells en cap cas, disposaven d’una majoria alternativa. No els importava Vilafranca, ni la governabilitat, ni el benestar dels ciutadans. Igual que ara, no els importa la ciutat ni la crisi amb els efectes devastadors sobre els ciutadans que la pateixen, ni la governabilitat necessària per encarar-la. Únicament els importava i els importa fer fora del govern als socialistes. Aquest era l’objectiu, i qualsevol eina, instrument o mitjà era i és útil si servia o serveix per la consecució d’aquesta fita.
També cal reconèixer que en moltes ocasions l’equip de govern els hi ha posat fàcil i han tingut actuacions que podrien ser motiu de retret per part dels grups opositors, i que, la poca habilitat de gestionar aquest escenari de crisi política (acostumats a treballar en contextes de majories còmodes), ha fet que acabessin aïllats i orfes de cap suport alternatiu.
Els opositors, han estat hàbils teixint una teranyina en la que poc a poc s’hi ha anat enredant el govern municipal; han aconseguit bombardejar l’activitat política del govern des de tots els angles amb la cooperació necessària de la CUP, que com aliat estratègic, els hi ha fet la feina per l’esquerra, i ells, s’han encarregat d’atacar per la dreta. ERC, també ha participat en l’assetjament, però la seva debilitat política els ha portat a ser uns espectadors d’excepció de tot el procés.
Els que lideren tot aquest encerclament al govern municipal, des de l’endemà mateix de les eleccions, son el sector Regull de la convergència vilafranquina, el sector de la CUP més procliu al pacte amb CIU i, un sector d’Esquerra. Amb aquesta determinació, han dirigit el debat polític vilafranquí dia darrera dia. I el govern, sense donar-se’n compte ha anat picant en tots els paranys que li han plantat. Tota aquesta estratègia ha estat i està ben calculada i emmarcada, dins d’un procés que ha d’acabar al dia de la presentació de la moció.
Un dels que està en el nucli dur d’aquesta operació m’ho va confessar al cap de poc temps de les eleccions: “l’objectiu, és que els socialistes estiguin com a màxim dos anys, i a les properes eleccions ja en tornarem a parlar”. I totes les converses que he mantingut amb diverses persones del “pinyol conspiratiu” m’han donat a entendre que aquesta estratègia existeix i ha estat una constant en aquests dos anys. Per tant ja podem parlar d’estratègia i planificació.
Malgrat negar-ho, la CUP, que es diu d’esquerra i que, es queixa de que el PSC no fa polítiques d’esquerra, ha establert un pacte amb CIU, que no te cap intenció de fer cap política d’esquerra. Aquest pacte existeix, “El programa l'hem elaborat conjuntament. I jo li puc donar la meva garantia personal que tot el que depengui de la feina tirarà endavant.” i te un recorregut que va més enllà dels dos anys que queden de legislatura; és molt més estable del que pot semblar d’entrada. Jo ja ho sabia, perquè Vilafranca és petita i les notícies corren, però el Pere Regull també m’ho confirma amb aquestes declaracions al Punt: “El programa l'hem elaborat conjuntament (...) El que és clar és que el programa que hem redactat no és per governar només dos anys, és un programa a llarg termini, però és una base que serveix per arrancar bé.” Per tant, també podem parlar d’acord programàtic o de coalició CIU-CUP.
Mentrestant, Esquerra, que encara està purgant tot el procés de relleu de l’antiga direcció per l’actual, es veu atrapada per una dinàmica que en cap cas li és favorable: La opció de canviar d’alcalde per posar-hi el candidat d’un partit rival que, acte seguit els hi plantejarà una OPA hostil per quedar-se amb tot el seu espai polític, és dolenta. Si a més s’hi afegeix que tampoc poden participar en el govern i per tant no podran fer visible el seu projecte polític, a més de dolenta, la operació és desastrosa. L’alternativa més raonable, es la de no participar en aventures on tothom hi guanya menys ells.
La CUP, en aquesta trama conspitariva és la perfecta aliada de CIU; com en el seu moment ho va ser l’Anguita de l’Aznar en fer la pinça al govern de Felipe González, que al final va desembocar en els vuit anys del govern ultraconservador del PP.
Per resumir, podem afirmar que, malgrat el que puguin dir per amagar-se les vergonyes els uns als altres, existeix un pacte estratègic perfectament planificat, que d’acord amb un programa pactat entre la CUP, Convergència i un sector de Esquerra, que més enllà de la ideologia, busca la substitució simple dels socialistes pels convergents, amb la intenció de ocupar l’alcaldia almenys fins el 2015.
dimecres, 18 de març del 2009
Ple municipal de capvespre
Els resultats electorals de les eleccions municipals de 2007 varen convertir les senyorials cadires del saló de sessions de l’Ajuntament de Vilafranca en balancins, artefacte que és inestable per definició. Només un grapat de vots de diferència entre PSC i CiU no expliquen prou l'enrenou que és viu portes endins de l’ajuntament, perquè a peu de carrer amb o sense la crisi aquest rebombori ni es nota ni s’ha notat. Prova que aquesta inestabilitat és entre els polítics és que ahir un dels regidors, que no està al govern explicava a la concurrència que “jo mai havia parlat tant pel mòbil com divendres passat” (dia 13-03-09 per al lector).
Però els resultats de les darreres municipals explicaven moltes coses i la més i important era que el ple de renuncia celebrat ahir dia 16 de març no estava escrit: el model de gestió del PSC no està esgotat, el que està esgotat són les idees que hi han al darrera. He parlat amb el Marcel Esteve un parell de vegades, la primera d’elles poc abans de l’inici de la companya electoral, i la meva percepció es que coneixia amb profunditat tant l’administració municipal com els problemes de la Vila, i el que és més important, la història d’aquests problemes. La segona, després de les eleccions. I, en la conversa va sortir un detall que em va fer esfereir i a ell potser el va aclaparar: Durant la campanya electoral, parlant amb la gent del carrer va detectar, per les converses amb els veïns, que el primer, el segon i també el tercer problema que veien més proper els vilafranquins, en plena follia del diner fàcil i feina “a cor que vols”, era la immigració.
Que ha passat doncs? Al meu parer els resultats electorals varen dir clarament que la ideologia, el gruix ideològic, del PSC estava ven difús i desdibuixat. Pocs dies abans de les eleccions generals, ens varen convidar a donar una volta per la Vila per visitar les noves realitzacions: el bloc de pisos assistits; les obres de cobriment de les vies de l’ AVE, ja casi acabades; la nova escola i centre de recursos pedagògics a La Girada, etc. Els dos regidors socialismes que ens acompanyaven, tant l’espiquer com l’altre, ni una vegada, escoltin, ni una vegada varen dir que totes aquestes realitzacions, al seu darrera, hi havia una certa manera de veure la Vila i sobretot, la necessitat dels ciutadans en aquesta cas de Vilafranca. Menys encara varen dir que eren fruit d’una visió d’esquerres, o socialdemòcrata. Ni una vegada. Això sí, no és van cansar de dir que tot allò eren “pels ciutadans, per les persones”, tot!. La pregunta és òbvia: si no eren pels ciutadans, per les persones, per qui eren?.
El tro final del tour va ser la visita al nou equipament cultural “L’Auditori” en el que ens esperava el notari-regidor de cultura que ara no li recordo el nom, però si l’article –innoble i groller- que li va dedicar al PSC ara fa 15 dies publicat al col•lega “El 3 de vuit”. Com saben vostès aquest regidor va dimitir i com si és tractes d’un document elaborat pel Centro Nacional de Inteligéncia (CNI, el serveis secrets del nostre país) la carta de dimissió roman en el més pur secret.
Però tornem als fets, als fets importants. Els resultats de les municipals, no eren una amenaça, ho han esdevingut, perquè el PSC no tenia les idees clares. Certs espectacles en sengles plens municipals així ho mostren. En més d’un d’ells, alguns dels participants haurien d’haver sortit amb companyia -de gorra de plat- a costat i costat. Amb les idees clares i, sobretot amb molta més cultura política, això hagués estat un altra cosa: com és que el meu ajuntament no m’ha fet arribar clarament que aquests polítics intrèpids de la CUP que la seva pretensió només és canviar de “ninot” ara que estem a les portes de les Falles, per continuar tirant pilotes de paper o cartró ara que –el ninot, és clar- serà CiU, perquè? Perquè l’esquerra s’ha de deixar prendre el pel per un parell de marrecs que volen que els disculpem perquè ells, no actuen de la mateixa manera que l’Herri Batasuna abans de ser il•legalitzats, perquè?.
Marcel Esteva és el final d’una manera de fer que va iniciar l’exalcalde Joan Aguado que ahir, em sembla, que no hi era al ple.
Enric Tomàs Guix
Per on ha d’anar la estratègia de Vilafranca: pel canvi, pel bescanvi, per l’intercanvi o per solucionar els problemes de la ciutat ?
Sembla que tirarà endavant la moció de censura i, que Convergència i Unió, accedirà a la alcaldia de Vilafranca sense mes suports que el dels seus vuit regidors. De fet s’ha canviat precarietat (vuit regidors amb anys de govern) per més precarietat (vuit regidors sense cap experiència de govern); es miri per on es miri, ha estat un pacte basat en el canvi de cadires, atès que no es garanteix cap estabilitat al govern de Vilafranca (llevat de que hi hagi un pacte amagat).
De fet, ha passat el que molta gent es temia: que des del primer pacte amb Esquerra Republicana, a la legislatura anterior, el PSC entraria en una dinàmica destructiva que, de forma inevitable, havia d’acabar com és possible que acabi en un futur proper: perdent l’alcaldia. Ja en aquells moments, es va donar una imatge d’excessiva tolerància als estirabots i sortides de to del cap de llista d’Esquerra, de manera que semblava que, ell solet, feia ballar el govern per on volia. Aquest va ser el punt d’arrencada del declivi del govern del PSC.
Al permetre aquesta manera d’actuar, la oposició va constatar què es podia jugar a ridiculitzar al govern i que no passava res. Davant d’aquesta evidència, va començar la paròdia: llençant ceps al saló de sessions, saltant el balcó de l’ajuntament amb una escala, donant veu a personatges que s’atrevien a dirigir-se al ple amb un to intimidatori, etc, etc, etc. L’ajuntament era can seixanta, que s’hi podia fer de tot, i per descrèdit de la Institució, es tolerava qualsevol actuació o actitud sense cap més conseqüència. El ridícul, sempre quedava per l’equip de govern, que era qui havia de posar límits a aquesta situació i, a l’hora de la veritat, mirava cap un altre costat.
Un lideratge dèbil, un excés de “lasser faire” i una confiança exagerada en que això no tenia un cost polític, van acabar provocant que la situació s’anés degradant, i al contrari, la oposició anava descobrint les seves possibilitats de desgast davant la manca de resposta des del govern a les provocacions que els hi engaltaven un Ple darrera l’altre.
Quan en un grup que hauria de ser homogeni es produeix una manca de lideratge, immediatament es desenvolupen les capelletes, i, apareix la temptació de que cada
regidor faci la guerra pel seu compte; la temptació d’actuar per lliure sense tenir en compte la coherència del missatge, la necessitat de impulsar projectes polítics de partit i evitar els projectes personals. Governar, vol dir lideratge, autoritat i determinació en aplicar el projecte. No en pot fallar cap element, tot va en un paquet i no se’n pot treure una part sense que se’n ressenteixin els altres. Aquesta és la meva diagnosi de les causes de la decadència política del PSC.
Però aquest procés no ha perjudicat únicament al PSC, els altres partits també estan amb moltes carències. Tot aquest procés ha desembocat en una situació de doble crisi: una de lideratge que ja he comentat i una altre de definició de projecte. Encegats en la lluita per veure qui mana, ens hem oblidat del perquè cada partit és a l’ajuntament; ens trobem en un estancament que impedeix el debat plural i la resolució dels problemes. S’actua “a salto de mata”, i sovint a remolc dels projectes que ens arriben de Barcelona sense encetar un debat del què volem ser i com volem viure a Vilafranca. Aquesta situació de no estar per la feina, ens passarà una factura que l’hauran de pagar tots els partits en la mesura que en són responsables: és passarà a cobrar la factura de la desafecció i distanciament social de la classe política i es traduirà en l’augment de l’abstenció fins a límits insostenibles.
Durant el temps que portem d’aquesta legislatura, malauradament s’han dedicat masses esforços a conspirar, a erosionar i a plantejar mocions que no tenen res a veure amb el benestar dels vilafranquins i s’ha dedicat poca estona a encarar els problemes de la ciutat, i per tant, els deutes encara els tenim per fer. Ara, un dels principals reptes a què s’enfronta Vilafranca, és el d’identificar la ciutat amb un projecte, perquè fins ara, a banda dels quatre tòpics suats i recurrents, ningú ha sabut respondre la pregunta del milió. Més enllà de la pancarta de torn, encara no hem afrontat la discussió de quin és el model de ciutat que volem. Ocupats en barallar-nos tots contra tots, ens hem distret de fer la planificació estratègica que necessita tota ciutat que vulgui tenir un futur.
Mes enllà de negar el creixement com postulen la CUP i CiU, que comparteixen -entre altres coses- una visió agrària del nostre entorn, jo veig més necessari optar pel creixement responsable, sostingut, però no fora de mida (perquè una ciutat que no creix és una ciutat morta), evitant convertir-nos una ciutat satèl•lit o ciutat dormitori (perquè una ciutat que creix sense control i en excés pot acabar semblant un guetto de ciutat americana o una “banlieue” francesa). Vilafranca s’ha de plantejar si vol un futur basat en la indústria i els serveis com a motor econòmic o, si vol aturar el creixement i dedicar-se a la agricultura vitivinícola amb un valor afegit miserable. El repte polític més enllà del soroll de la moció si o moció no, ara per ara, és aquest, el rellegir sense prejudicis les coordenades de la nova Vilafranca del segle XXI, si no es vol perdre la connexió amb una realitat que muda a gran velocitat. Amb urgència, hem de decidir si volem ser una ciutat del coneixement o un parc temàtic on els pagesos faran de figurants d’una activitat econòmica -la vinya- sense futur. Altre cosa i altre debat és el Penedès, la seva racionalització productiva i el seu equilibri econòmic, però essencialment, ara i en aquest escrit, parlo de Vilafranca.
