Va som-hi, o encara serà més pesat anar contra el peatges

Les Institucions de l’ Alt Penedès ens han convocat a sortir al carrer per manifestar el rebuig als peatges de l’AP-7 per anar a Barcelona, alhora que reclamar un millor transport públic. No deixa de ser molt particular el fet de que els nostres representants elegits democràticament ens demanin el suport de tothom per aconseguir uns resultats que tant des del punt de vista de la ciutadania (es va veure, entre altres, amb les signatures recollides fa més d’un any) com dels responsables polítics de la comarca són evidents: que no podem seguir pagant el peatge per anar a Barcelona com si anar-hi per l’autopista fos un capritx i quan ja s’han fet reduccions o supressions a altres llocs. Però si ens demanen el suport és per que no s’ha pogut solucionar amb el diàleg institucional.

Penso que tenim tres raons molt clares per sortir al carrer i seguir la crida dels nostres Ajuntaments i del Consell Comarcal. La primera per respondre a la crida de suport que ens fan; de ben segur que no és una cosa gratuïta ni els hi fa cap gràcia de fer, però si ho fan és per que creuen que només pot avançar el diàleg amb els responsables si es nota una forta pressió al carrer; i penso que l’hem de donar sense reserves i que la sabran administrar amb eficàcia i sense partidismes, que avui toca donar un suport sense condicions. La segona és que ja és hora de que ens puguem desfogar, que puguem manifestar públicament i davant dels mitjans de comunicació del país que ja n’estem farts de pagar una infrastructura de la que ja hem pagat la seva realització varies vegades, que ja està bé que ens prenguin el pel.



I la tercera és que si no surt bé, encara haurem, de treballar molt més. És evident que amb aquest acte s’acaba d’alguna manera la possibilitat de que siguin les Institucions comarcals les que liderin aquesta reivindicació; si això no funciona caldrà tornar a l’època i els mètodes de la Declaració de Gelida, o organitzar-nos en plataformes de l’estil de la de la Vegueria Penedès. És clar que si no hi ha una solució les coses no es quedaran aquí, que caldrà trobar altres mètodes en els que el paper de les Institucions hi haurà de ser, però serà menor. I això no ha de ser normal quan tothom hi està d’acord i, alhora és molt més pesat, ja que cal anar donant la tabarra per tot arreu. Per tant premem-nos-ho com un acte reivindicatiu que culminarà un seguit de gestions i que, alhora podria ser que fos el primer acte d’una nova etapa, que millor que no calgui i puguem guardar les forces per altres objectius.