Ja fa uns dies del relleu a l’Ajuntament de Vilafranca, de l’assalt al poder de Convergència, ajudada pels masovers de la CUP i ERC, en una acció de manifesta insolvència política per part de tots plegats: dels que surten, dels que entren i dels que els hi aguanten la cadira perquè està mal falcada.
Jo, me’n faig creus de tot plegat perquè, entenc que, quan es promou una moció de censura, sempre se’n espera obtenir un resultat positiu per a les aspiracions polítiques de cadascuna de les opcions que li donen suport, i aquest, no ha estat el cas. Cada partit ha tirat pel dret, i pel que es veu, sense nord ni orientació; Convergència ha fet un “pugrama” de govern, que en tot o en part, s’ha inspirat en el dels que ha fet fora. Per fer-lo creïble i agradable als ulls dels masovers, hi ha incorporat una vinagreta especiada amb aromes nacionals, territorials i participatius per acontentar-los i distreure’ls. Tant a ERC com a la CUP.
D’aquesta manera s’han cregut legitimats per expulsar una opció de govern.
La pregunta que es fan molts ciutadans és: era necessari paralitzar tota la iniciativa municipal durant dos anys, negar-se a participar en el dia a dia vilatà, negar-se a aprovar uns pressupostos adaptats als moments d’incertesa que vivim, i, negar qualsevol col•laboració amb l’equip de govern ? No era una opció millor, la de pressionar als que governaven, obligant-los a fer un gir conceptual per aplicar polítiques consensuades de promoció de la ciutat, de reforç de la seva economia i de protecció social als que quedaven despenjats del sistema per causa de la crisi ? No era millor buscar sortides positives, no traumàtiques i adaptades a les necessitats de la població en comptes de dedicar-se a muntar batalles que, a banda dels aspirants en ocupar les cadires, no interessaven a ningú ?
Ser historiador, permet tenir els criteris d’anàlisi que permeten buscar situacions paral•leles a les que vivim, i també, permet veure -amb preocupació- les conseqüències de les males pràctiques polítiques. Als anys trenta del segle XX, com a conseqüència de la incapacitat dels partits per captar la verdaderes necessitats que reclamaven els ciutadans, en un context de crisi mundial provocada pel crac del 1929, van sorgir els partits feixistes que, amb la promesa d’ordre, prosperitat i fortalesa nacional, van acabar dessagnant Europa (Hitler, Mussolini, Calvo Sotelo, Franco, Dencàs, Salazar).
Ara, a casa nostra, també és òbvia la incapacitat dels governants per a captar les inquietuds dels ciutadans en aquests moments de dificultat. Actuen fent veure que la cosa no va amb ells, fan el mateix discurs de quan tot era prosperitat i semblava que totes ens ponien; fan un discurs autista fent-se ressò de banalitats, futeses i coses que, en aquest moment, no importen un carall a ningú.
Tenim exemples a manta; des de els horts urbans fins a les bosses de plàstic; des de la participació ciutadana fins a un clúster vitivinícola que ningú sap perquè serveix. Aquests aspectes, son bons per plantejar en temps de prosperitat o d’eufòria, però no en uns moments en què les famílies pateixen el drama de l’atur i que la economia necessita suports importants. No es pot governar la ciutat en base a ocurrències.
Però el món va en una altre direcció; les necessitats dels ciutadans estan en un altre àmbit. La situació econòmica és molt preocupant. A Espanya hi ha més de quatre milions d’aturats; i un de cada quatre no cobra subsidi. Vilafranca te un disset per cent d’aturats, i també, un de cada quatre no cobra cap subsidi. El drama ja està servit: uns aferrant-se a la família demanant-los diners, uns altres, els que no tenen família a qui acudir, van a Càritas, i els altres intenten sobreviure assaltant els contenidors de prop dels supermercats per arreplegar el que s’hi llença perquè ha caducat. Aquesta és la realitat. Aquest és el drama.
Mentrestant, aquests onze regidors, (vuit de Convergència, dos de la CUP i un d’Esquerra), driblant-se les necessitats dels vilafranquins, s’han dedicat, uns més que altres, a bloquejar la situació, s’han esforçat en tombar els pressupostos (que podrien donar una mica de sortida a aquestes situacions precàries) i, han fet irrespirable qualsevol aire d’entesa. Aquest joc de despropòsits, seria per riure si es tractés d’un sainet, però la realitat ens demostra amb dades a la mà, que és una tragèdia.
Si un aturat -amb subsidi o no- es dirigeix a qualsevol dels onze i li explica el tràngol que està vivint, li podrà aguantar la mirada sense morir-se de vergonya ? S’atrevirà a dir-li que no s’han pogut ocupar de la situació dels vilafranquins perquè estaven conspirant i, que els pressupostos, no es podien aprovar perquè era imprescindible tombar-los per desgastar el govern, malgrat que sabien que això implicava bloquejar les ajudes a les famílies ?
L’alçada moral es guanya en els moments de dificultat i el crèdit intel•lectual s’aconsegueix buscant i assolint acords impossibles. Algú em pot dir a quin nivell de crèdit situem a la classe política vilafranquina ?. Tinc la impressió de que estem fregant la insolvència.
Davant d’aquests fets, algú s’estranya de la desafecció política dels ciutadans ?. Una mostra la veurem el proper juny amb les eleccions europees on, si algú no hi posa remei, no anirà a votar ni la família dels candidats.
Si continuem per aquest camí, veurem com floreixen a casa nostra partits com la Plataforma per Catalunya que, amb un discurs racista contra els immigrants, pretenen fer forat entre els autòctons en els barris on l’atur és molt més elevat que la mitjana i, d’aquesta manera, incitar actituds xenòfobes en un entorn on, uns i altres, entren en ferotge competència per accedir als recursos dels serveis socials i per accedir al mercat de treball de baixa qualificació.
A la dreta ja li va bé aquesta situació; dividir el vot de classe és el millor escenari per a les seves aspiracions, i per tant, és la millor opció per afavorir els seus interessos.
dijous, 7 de maig del 2009
I mentrestant, la casa per escombrar.
divendres, 24 d’abril del 2009
Moció de censura
Avui al migdia (dilluns dia 20/04/2009) s’ha consumat el relleu a l’alcaldia de Vilafranca. Vuit regidors de la oposició (CiU), han substituït als vuit de l’equip de govern. Com deien els gladiadors abans de començar els combats al Coliseum romà, a l’ajuntament vilafranquí, Alea jacta est.
En primer lloc, i abans de començar a disparar en totes les direccions de la rosa dels vents, vull felicitar al Pere al que, malgrat les discrepàncies polítiques que són moltes i profundes, el tinc per un amic. Ha tingut la constància i la decisió d’encarar el repte de sumar voluntats, fins i tot en moments en què semblava que tot se li girava en contra. Cal reconèixer, que n’ha sabut molt més que els seus rivals i ha aconseguit el què semblava impensable només fa sis mesos. De fet és a l’únic que puc felicitar, perquè és l’únic beneficiari d’aquesta moció i perquè tinc el presentiment de que tots els altres grups, tant els que li han rigut les gràcies com els que no, hi perdran.
El PSC, és el principal perjudicat. D’entrada hi perd el govern i de ben segur haurà de transitar per un període de reestructuració, que li permeti passar pàgina i encarar un projecte nou; diferenciat del que ha desenvolupat fins ara i que l’ha portat de forma inexorable de victòria en victòria fins a la derrota final: fins a la moció de censura.
Els altres partits, els que han fet una aposta pel canvi, també en sortiran perjudicats perquè, de forma gratuïta, si és cert el que diuen, que ha estat sense contrapartides, s’han convertit en crossa d’un govern aliè a la seva orientació: un govern de dretes. Encara que ens vulguin fer creure el contrari, per molt que ho neguin, tant la CUP com ERC son els suports i la causa principal de que Vilafranca tingui un govern de Convergència. Per moltes culpes que vulguin engaltar al PSC, a l’hora de la veritat, mutatis mutandis, l’alcalde de Convergència l’han votat ells.
El PSC, certament, ha desenvolupat algunes polítiques i ha tingut unes formes d’actuar inadequades; ho hem de reconèixer, però, si tant la CUP com ERC haguéssin posat la meitat de l’interès que han fet servir per canviar el govern, en fer rectificar aquestes polítiques i formes de treball, de ben segur que aquesta moció no hagués tingut cap mena de sentit. Vilafranca hi hagués guanyat i s’hagueren pogut desenvolupar polítiques de progrés.
La insistència i contumàcia de la CUP i ERC (i per descomptat Convergència) en posar constantment entrebancs a la governabilitat, es convertia en condescendència i tolerància quan es relacionaven entre ells procurant en tot moment passar el ribot a les arestes polítiques que hi havia entre el tripartit de CIU, ERC i la CUP, amb la finalitat d’eliminar entrebancs que dificultessin la moció. Aquesta situació reiterada un dia darrera l’altre, em fa arribar al convenciment gairebé inequívoc de que la sort del PSC, ja es va determinar als pocs dies de les darreres eleccions. Un cop valorats els resultats electorals, ja es va plantejar la estratègia de dos anys i dos anys (dos el PSC i dos CIU). Fos com fos i, si no hi havia motius, ja es buscarien.
Intentaré raonar el perquè de tot plegat; els motius pels quals la CUP i Esquerra, partits d’orígens diferents i enfrontats tàcticament per la disputa d’un mateix espai electoral, conflueixen en un objectiu comú: fer fora al PSC del govern.
Candidatura d’Unitat Popular
Evidència Numero ú: si analitzem les seves argumentacions, veurem que, per molts motors que volguessin fer servir pel canvi, tant si son cinc, com set o dotze, això era secundari a l’hora de donar suport a la moció de censura i en canvi era causa principal per negar-lo al PSC.
Evidència numero dos: era més important fer fora del govern al PSC que saber el què es faria des de l’ajuntament un cop Convergència assolís el poder. El no pactar un programa de govern i negar un suport explícit a la política de Convergència així ho demostra. Es el canvi pel canvi; el pescar en l’aiguabarreig.
Evidència número tres: quant s’accepta el paper de masovers, còmplices o col•laboradors necessaris per implantar un govern de dretes que, inevitablement, farà polítiques de dretes adreçades a la gent de dretes, la CUP ha perdut la seva carga ideològica d’esquerra per adquirir una posició frontista: no importa el què sinó qui.
Evidència número quatre: la Cup, repartint-se entre els regidors els papers de poli bo i poli dolent, un negociant la moció de censura i l’altre els pressupostos amb el PSC amb la finalitat de tenir-los entretinguts i confiats, van fent avançar la moció a passos accelerats, tot fent creure als del PSC que els que perdien el temps eren els altres. Els teníen en la inòpia.
Esquerra Republicana de Catalunya
Evidència número cinc: ja fa temps que sospira per un govern de Convergència; ja fa temps que la corrent que va foragitar l’anterior equip d’Esquerra volia passar pàgina i fer pagar als socialistes les seves pròpies desavinences i enganxades amb el Ramon Xena (la culpa sempre és dels altres).
Evidència número sis: l’actitud passiva d’Esquerra en els debats per la moció denunciada per la CUP, l’altre masover de la moció, fa evident que el menys important era el dia després de la moció; l’únic objectiu era fer fora al PSC.
La suma de les evidències porten a un resultat final:
1.- Els Convergents han pogut aliar-se amb l’esquerra i els antisistema sense tenir-hi connexions ideològiques. Ells son els únics que han pescat en l’aiguabarreig i s’han endut el peix (alcaldia) al cove, i segons diuen, a canvi de res. Per tant, ERC i la CUP, han fet un negoci ben galdós.
2.- Els electors han vist modificat el sentit del seu vot i, els que han votat a la CUP veuen que s’ha fet servir per fer fora a un partit d’esquerres per posar-ne un de dretes, on les polítiques socials i de progrés “ni estan ni se las esperan”. Els electors d’aquesta formació, malgrat tot, encara tenen la esperança de que, perdut l’espai ideològic d’esquerra no renunciïn a la part independentista del seu ideari, que aplicant-lo a l’espai vilafranquí, podran negociar en una altre taula de partits creada “ad hoc”, la declaració de la independència del carrer d’Amàlia o si és el cas, en un acte de gosadia revolucionària, podran arrencar al Regull com a moneda de canvi de la cadira regalada, un Estatut pel Poble Nou amb dret d’autodeterminació inclòs.
3.- Els electors d’Esquerra Republicana, que encara no havien entès l’embolic de la darrera substitució del Xena pel Quelart, van i els engalten un nou terratrèmol fent alcalde al líder del partit que pretén xuclar-los-hi la sang i els hi vol plantejar una opa hostil per fer-se amb tot el seu electorat hagut i per haver.
4.- Vilafranca entra en una fase d’incertesa que indefectiblement portarà a l’aturada del creixement i progrés (cosa certament desitjada per Convergència, perquè a la seva base social ja li va bé mantenir el seu estatus) que, de rebot ens implicarà una recessió profunda i una pèrdua de pes dins del conjunt de les ciutats mitjanes de Catalunya.
dijous, 23 d’abril del 2009
AIXÒ ÉS UN ALCALDE?
Trenta anys i dies després de les primeres eleccions democràtiques ençà de la dictadura, CiU de Vilafranca obté, sortejant les urnes, el seu primer alcalde democràticament elegit.
El ple que ha elegit el nou alcalde ha demostrat a bastament la degradació en les relacions personals entre els diferents partits; degradació del que n’és responsable únic el PSC. Els caldrà una bona purga per ensortir-se’n d’aquesta.
La baralles familiars en sortir de l’alcova no tenen cap gràcia (a dintre tampoc!). Un servidor que té una llarga i espessa memòria en aquests afers pot afirmar que aquests tipus de discussions només serveixen per definir a cops de daga, la posició de cada u, i mai, o casi mai per resoldre el problema. L’intent, per tant, el passat dilluns de convertir aquest esbronc, en el que hi han participat d’una manera o altra tots els assistents al ple, en arguments polítics, va fracassar estrepitosament. Quants ciutadans varen veure clarament la utilitat de la moció de censura? Sort de la intervenció del regidor de PP que va ser l’únic que va donar el to. Va ser ell qui amb una breu intervenció va posar la gramàtica a tot aquell aldarull d’arguments: va criticar al PSC per les seves mancances en la gestió i en fer pactes amb altres forces polítiques i tot seguit va dir que donada la composició del consistori, i la diferència de criteris, era impossible gestionar l’ajuntament. Com es poden aprovar els pressupostos, doncs? Sense la CUP vostès –CiU- són un “ninot”.
Només va faltar que la mesa d’edat, presidida per un regidor de CiU que estrenava ulleres noves, no se l’entengués ni en castellà, que el va triturar de mala manera i martiritzà el català fins l’agramaticalitat. Sort que va afinar en donar la paraula als portaveus de cada grup. És indignant que a aquestes alçades un regidor de la força més nacionalista de les que es fan i... tingui a les seves files un ciutadà que no sap enraonar en cap llengua, l'oficial i la cooficial.
Pel que fa a l’alcalde més breu que ha tingut la vila en el que va d’aquest segle i part de l’anterior, va sorprendre al personal amb un discurs d’esquerres ben plantejat, ben escrit i millor llegit: se’l va sentir segur i convincent i sense donar canya ni tralla va començar, ara sí, a retratar al que en minuts seria el nou alcalde. Però tampoc va explicar el qué, el cuanto y el sinembargo.
La confiança que durant 30 anys ha donat la ciutadania al PSC bé valia entretenir-s’hi més temps i sobretot defensar el més preuat: el PSC ha tingut sempre molt clara la idea de Vila emmarcada en la comarca d'ídem.
El retrat del candidat i de la lamentable situació en què ha arribat l’ajuntament del meu poble, la varen continuar fent, sobretot, els d’Iniciativa per Catalunya.
Perquè en aquesta comèdia els dos principals actors van ser els partits Candidatura d’ Unitat Popular i Convergència i Unió. A banda de que ambdós partits comparteixen dues de les tres lletres que conformem les seves sigles, els CUP(eros) van donar una magistral lliçó del que és la nova esquerra. La CUP trenca, o vol trencar, l’esquema ideològic dreta- esquerra, substituint-lo per un esquema – a veure si el sabre escriure- on ells són l’esquerra i la dreta desapareix en una nebulosa on prima el concepte “nacional”. La dreta no existeix, perquè és “nacional” i per tant ja no és de dretes, és nacional; ho entenen bé? Vaja que la CUP d’Albacete, d’existir (no ho sé) preferiria pactar amb el PP que amb el PSOE, però com que el PP també és “nacional”, tampoc és de dretes. És a dir, ells, la CUP són l’agulla de la balança ideològica.
De totes formes l’argument més contundent sobre la CUP el va donar l’exalcalde en dir que on té regidors la CUP, ha acabat donant el poder a CiU i el demés són trons, escoltin.
Ara bé, com s’entén Vilafranca del Penedès tots aquests anys sense la col·laboració, és a dir el vot, de CiU en la immensa majoria de votacions cabdals per a la Vila ? com? CiU no s’atreveix ni a defensar el que ha votat, junt amb els socialistes en benefici de tots els ciutadans de la Vila.
I el que ja és alcalde de la Vila arrenca el seu argumentari, per escalfar la cadira d’alcalde i anar a la cua de la processó del dia 30, dient que ha arribat la democràcia a l’ajuntament de Vilafranca perquè ha canviat el partit que mana. Una afirmació d’aquest estil vol dir, ras i curt, que tenim un alcalde, perquè també – per imperatiu legal- és el meu alcalde, d’una ignorància de dret i de fet (ell que és advocat) només comparable a la d’un pàrvul primerenc.
Però a més que aquest argument no el voldrien ni al museu de les andròmines dels PP.CC, va voler aparèixer davant els vilafranquins com l’home de la pau, el polític institucional i apaivagador d’ensurts i disputes. Escolta’m, maco, no ets responsable de tot el que ha passat fins ara a l’ajuntament? Dóna’m 3 o 4 arguments de pes per justificar aquest ple. A mi desprès del ple no em va quedar clar el perquè de tot plegat, però no per part de CiU, sinó per part de tots els polítics presents que, insisteixo, sort del representant del PP i del d’IC.
I què hi tenia a veure la vegueria, Sr. Alcalde, en tot això? Estem parlant d’una nova legislació en l’àmbit administratiu, de divisió territorial!. Tots aquests que veuen en la vegueria, que com en tota celebració litúrgica han d’alçar al cel la seva pancarta, la salvació de la vila i comarca, demostren una debilitat argumental i una ignorància sense parió. A veure si ens aclarim: la vegueria no resoldrà res per se (com la legislació contra la violència de gènere no ha fet baixar el nombre de dones assassinades), la “personalitat” urbanística i per tant social i econòmica de Vilafranca del Penedès, fins ara, ens ha permès no el no ser englotits per la metròpoli, sinó conviure amb ella, ja fent-li costat, o oposant-nos a les seves pretensions, i l’argument serveix també per la relació de Vilafranca i la seva comarca. Em va fer molta gràcia la seva assistència a un congrés urbanístic a Logroño i encara més quan va explicar que tant bon punt li va ensenyar el “mapa de Vilafranca” la ponent del congrés, amb una resposta de manual, li va dir: “...teniu moltes oportunitats”, Sr. Alcalde, tenim moltes oportunitats... nosaltres sols?
La seva arrancada és la del pitjor alcalde de la democràcia i del que va de segle XXI. I li dic amb el següent argument: no es va preparar el discurs, perquè no tenia arguments, i per això només li va sortir la següent argumentació: “El tema del tema, és el tema...”.
Enric Tomàs Guix
dimecres, 25 de març del 2009
La política de la no política
El divendres passat, es va celebrar el Ple d’investidura del nou Alcalde de Vilafranca. Va ser un Ple extraordinari convocat per a donar sortida a un situació gens ordinària en la que es veu immersa la ciutat des de fa dos anys.
Els resultats electorals, certament, van ser un desastre per a Vilafranca. La composició del consistori municipal, va deixar la formació de les majories en mans de gent que no te cap interès en el funcionament normal de la ciutat, i no tant sols això, sinó que el seu màxim interès i la seva raó de ser, és posar-lo en tensió fins a fer evidents les contradiccions del propi sistema polític. La governabilitat de la ciutat, ha quedat en mans de gent que s’empara en la legalitat quan li va bé i rebutja el sistema quan no li interessa; per segons què, miren cap un altre costat tot xiulant per despistar, i al contrari, quan els convé, agafen una lent d’augment per enfocar el problema donant-li la màxima projecció.
Estem immersos en una situació complexa que cal desgranar, per entendre de què va tot plegat i perquè, si la observem en la seva globalitat, ens pugem fer capaços de la magnitud del problema. En primer lloc ens trobem amb una Convergència que, des del primer dia, no accepta els resultats electorals i es dedica a trencar la convivència política amb la intenció de plantejar una moció de censura tant aviat com els suports li permetin. I no m’ho invento: ho va reconèixer el mateix Regull en la entrevista a El Punt reproduïda a la pròpia web de CiU de Vilafranca “El 2007[amb les eleccions], no ens en vam sortir. [A continuació, nega els resultats electorals] Crec que veient els resultats els socialistes haurien d'haver renunciat, perquè hi havia molts punts en comú entre la resta de forces i segurament hauríem pogut evitar situacions que ara lamentem.” Es a dir, que des de l’inici de la legislatura s’ha dedicat a negar la legitimitat del govern municipal adduint que no té suports suficients, quan ell contràriament, pretén estar-ne quan a hores d’ara encara no els ha aconseguit. Com es pot postular per ser l’alternativa si té menys suports que el PSC?.
Ja des de l’endemà de saber el resultat electoral, des de Convergència, es van iniciar les activitats conspiratives amb els grups que preveien més proclius a fer-los costat. En comptes d’acceptar la derrota, es van dedicar des del primer moment a negar la legitimitat als guanyadors, quan ells en cap cas, disposaven d’una majoria alternativa. No els importava Vilafranca, ni la governabilitat, ni el benestar dels ciutadans. Igual que ara, no els importa la ciutat ni la crisi amb els efectes devastadors sobre els ciutadans que la pateixen, ni la governabilitat necessària per encarar-la. Únicament els importava i els importa fer fora del govern als socialistes. Aquest era l’objectiu, i qualsevol eina, instrument o mitjà era i és útil si servia o serveix per la consecució d’aquesta fita.
També cal reconèixer que en moltes ocasions l’equip de govern els hi ha posat fàcil i han tingut actuacions que podrien ser motiu de retret per part dels grups opositors, i que, la poca habilitat de gestionar aquest escenari de crisi política (acostumats a treballar en contextes de majories còmodes), ha fet que acabessin aïllats i orfes de cap suport alternatiu.
Els opositors, han estat hàbils teixint una teranyina en la que poc a poc s’hi ha anat enredant el govern municipal; han aconseguit bombardejar l’activitat política del govern des de tots els angles amb la cooperació necessària de la CUP, que com aliat estratègic, els hi ha fet la feina per l’esquerra, i ells, s’han encarregat d’atacar per la dreta. ERC, també ha participat en l’assetjament, però la seva debilitat política els ha portat a ser uns espectadors d’excepció de tot el procés.
Els que lideren tot aquest encerclament al govern municipal, des de l’endemà mateix de les eleccions, son el sector Regull de la convergència vilafranquina, el sector de la CUP més procliu al pacte amb CIU i, un sector d’Esquerra. Amb aquesta determinació, han dirigit el debat polític vilafranquí dia darrera dia. I el govern, sense donar-se’n compte ha anat picant en tots els paranys que li han plantat. Tota aquesta estratègia ha estat i està ben calculada i emmarcada, dins d’un procés que ha d’acabar al dia de la presentació de la moció.
Un dels que està en el nucli dur d’aquesta operació m’ho va confessar al cap de poc temps de les eleccions: “l’objectiu, és que els socialistes estiguin com a màxim dos anys, i a les properes eleccions ja en tornarem a parlar”. I totes les converses que he mantingut amb diverses persones del “pinyol conspiratiu” m’han donat a entendre que aquesta estratègia existeix i ha estat una constant en aquests dos anys. Per tant ja podem parlar d’estratègia i planificació.
Malgrat negar-ho, la CUP, que es diu d’esquerra i que, es queixa de que el PSC no fa polítiques d’esquerra, ha establert un pacte amb CIU, que no te cap intenció de fer cap política d’esquerra. Aquest pacte existeix, “El programa l'hem elaborat conjuntament. I jo li puc donar la meva garantia personal que tot el que depengui de la feina tirarà endavant.” i te un recorregut que va més enllà dels dos anys que queden de legislatura; és molt més estable del que pot semblar d’entrada. Jo ja ho sabia, perquè Vilafranca és petita i les notícies corren, però el Pere Regull també m’ho confirma amb aquestes declaracions al Punt: “El programa l'hem elaborat conjuntament (...) El que és clar és que el programa que hem redactat no és per governar només dos anys, és un programa a llarg termini, però és una base que serveix per arrancar bé.” Per tant, també podem parlar d’acord programàtic o de coalició CIU-CUP.
Mentrestant, Esquerra, que encara està purgant tot el procés de relleu de l’antiga direcció per l’actual, es veu atrapada per una dinàmica que en cap cas li és favorable: La opció de canviar d’alcalde per posar-hi el candidat d’un partit rival que, acte seguit els hi plantejarà una OPA hostil per quedar-se amb tot el seu espai polític, és dolenta. Si a més s’hi afegeix que tampoc poden participar en el govern i per tant no podran fer visible el seu projecte polític, a més de dolenta, la operació és desastrosa. L’alternativa més raonable, es la de no participar en aventures on tothom hi guanya menys ells.
La CUP, en aquesta trama conspitariva és la perfecta aliada de CIU; com en el seu moment ho va ser l’Anguita de l’Aznar en fer la pinça al govern de Felipe González, que al final va desembocar en els vuit anys del govern ultraconservador del PP.
Per resumir, podem afirmar que, malgrat el que puguin dir per amagar-se les vergonyes els uns als altres, existeix un pacte estratègic perfectament planificat, que d’acord amb un programa pactat entre la CUP, Convergència i un sector de Esquerra, que més enllà de la ideologia, busca la substitució simple dels socialistes pels convergents, amb la intenció de ocupar l’alcaldia almenys fins el 2015.
dimecres, 18 de març del 2009
Ple municipal de capvespre
Els resultats electorals de les eleccions municipals de 2007 varen convertir les senyorials cadires del saló de sessions de l’Ajuntament de Vilafranca en balancins, artefacte que és inestable per definició. Només un grapat de vots de diferència entre PSC i CiU no expliquen prou l'enrenou que és viu portes endins de l’ajuntament, perquè a peu de carrer amb o sense la crisi aquest rebombori ni es nota ni s’ha notat. Prova que aquesta inestabilitat és entre els polítics és que ahir un dels regidors, que no està al govern explicava a la concurrència que “jo mai havia parlat tant pel mòbil com divendres passat” (dia 13-03-09 per al lector).
Però els resultats de les darreres municipals explicaven moltes coses i la més i important era que el ple de renuncia celebrat ahir dia 16 de març no estava escrit: el model de gestió del PSC no està esgotat, el que està esgotat són les idees que hi han al darrera. He parlat amb el Marcel Esteve un parell de vegades, la primera d’elles poc abans de l’inici de la companya electoral, i la meva percepció es que coneixia amb profunditat tant l’administració municipal com els problemes de la Vila, i el que és més important, la història d’aquests problemes. La segona, després de les eleccions. I, en la conversa va sortir un detall que em va fer esfereir i a ell potser el va aclaparar: Durant la campanya electoral, parlant amb la gent del carrer va detectar, per les converses amb els veïns, que el primer, el segon i també el tercer problema que veien més proper els vilafranquins, en plena follia del diner fàcil i feina “a cor que vols”, era la immigració.
Que ha passat doncs? Al meu parer els resultats electorals varen dir clarament que la ideologia, el gruix ideològic, del PSC estava ven difús i desdibuixat. Pocs dies abans de les eleccions generals, ens varen convidar a donar una volta per la Vila per visitar les noves realitzacions: el bloc de pisos assistits; les obres de cobriment de les vies de l’ AVE, ja casi acabades; la nova escola i centre de recursos pedagògics a La Girada, etc. Els dos regidors socialismes que ens acompanyaven, tant l’espiquer com l’altre, ni una vegada, escoltin, ni una vegada varen dir que totes aquestes realitzacions, al seu darrera, hi havia una certa manera de veure la Vila i sobretot, la necessitat dels ciutadans en aquesta cas de Vilafranca. Menys encara varen dir que eren fruit d’una visió d’esquerres, o socialdemòcrata. Ni una vegada. Això sí, no és van cansar de dir que tot allò eren “pels ciutadans, per les persones”, tot!. La pregunta és òbvia: si no eren pels ciutadans, per les persones, per qui eren?.
El tro final del tour va ser la visita al nou equipament cultural “L’Auditori” en el que ens esperava el notari-regidor de cultura que ara no li recordo el nom, però si l’article –innoble i groller- que li va dedicar al PSC ara fa 15 dies publicat al col•lega “El 3 de vuit”. Com saben vostès aquest regidor va dimitir i com si és tractes d’un document elaborat pel Centro Nacional de Inteligéncia (CNI, el serveis secrets del nostre país) la carta de dimissió roman en el més pur secret.
Però tornem als fets, als fets importants. Els resultats de les municipals, no eren una amenaça, ho han esdevingut, perquè el PSC no tenia les idees clares. Certs espectacles en sengles plens municipals així ho mostren. En més d’un d’ells, alguns dels participants haurien d’haver sortit amb companyia -de gorra de plat- a costat i costat. Amb les idees clares i, sobretot amb molta més cultura política, això hagués estat un altra cosa: com és que el meu ajuntament no m’ha fet arribar clarament que aquests polítics intrèpids de la CUP que la seva pretensió només és canviar de “ninot” ara que estem a les portes de les Falles, per continuar tirant pilotes de paper o cartró ara que –el ninot, és clar- serà CiU, perquè? Perquè l’esquerra s’ha de deixar prendre el pel per un parell de marrecs que volen que els disculpem perquè ells, no actuen de la mateixa manera que l’Herri Batasuna abans de ser il•legalitzats, perquè?.
Marcel Esteva és el final d’una manera de fer que va iniciar l’exalcalde Joan Aguado que ahir, em sembla, que no hi era al ple.
Enric Tomàs Guix
Per on ha d’anar la estratègia de Vilafranca: pel canvi, pel bescanvi, per l’intercanvi o per solucionar els problemes de la ciutat ?
Sembla que tirarà endavant la moció de censura i, que Convergència i Unió, accedirà a la alcaldia de Vilafranca sense mes suports que el dels seus vuit regidors. De fet s’ha canviat precarietat (vuit regidors amb anys de govern) per més precarietat (vuit regidors sense cap experiència de govern); es miri per on es miri, ha estat un pacte basat en el canvi de cadires, atès que no es garanteix cap estabilitat al govern de Vilafranca (llevat de que hi hagi un pacte amagat).
De fet, ha passat el que molta gent es temia: que des del primer pacte amb Esquerra Republicana, a la legislatura anterior, el PSC entraria en una dinàmica destructiva que, de forma inevitable, havia d’acabar com és possible que acabi en un futur proper: perdent l’alcaldia. Ja en aquells moments, es va donar una imatge d’excessiva tolerància als estirabots i sortides de to del cap de llista d’Esquerra, de manera que semblava que, ell solet, feia ballar el govern per on volia. Aquest va ser el punt d’arrencada del declivi del govern del PSC.
Al permetre aquesta manera d’actuar, la oposició va constatar què es podia jugar a ridiculitzar al govern i que no passava res. Davant d’aquesta evidència, va començar la paròdia: llençant ceps al saló de sessions, saltant el balcó de l’ajuntament amb una escala, donant veu a personatges que s’atrevien a dirigir-se al ple amb un to intimidatori, etc, etc, etc. L’ajuntament era can seixanta, que s’hi podia fer de tot, i per descrèdit de la Institució, es tolerava qualsevol actuació o actitud sense cap més conseqüència. El ridícul, sempre quedava per l’equip de govern, que era qui havia de posar límits a aquesta situació i, a l’hora de la veritat, mirava cap un altre costat.
Un lideratge dèbil, un excés de “lasser faire” i una confiança exagerada en que això no tenia un cost polític, van acabar provocant que la situació s’anés degradant, i al contrari, la oposició anava descobrint les seves possibilitats de desgast davant la manca de resposta des del govern a les provocacions que els hi engaltaven un Ple darrera l’altre.
Quan en un grup que hauria de ser homogeni es produeix una manca de lideratge, immediatament es desenvolupen les capelletes, i, apareix la temptació de que cada
regidor faci la guerra pel seu compte; la temptació d’actuar per lliure sense tenir en compte la coherència del missatge, la necessitat de impulsar projectes polítics de partit i evitar els projectes personals. Governar, vol dir lideratge, autoritat i determinació en aplicar el projecte. No en pot fallar cap element, tot va en un paquet i no se’n pot treure una part sense que se’n ressenteixin els altres. Aquesta és la meva diagnosi de les causes de la decadència política del PSC.
Però aquest procés no ha perjudicat únicament al PSC, els altres partits també estan amb moltes carències. Tot aquest procés ha desembocat en una situació de doble crisi: una de lideratge que ja he comentat i una altre de definició de projecte. Encegats en la lluita per veure qui mana, ens hem oblidat del perquè cada partit és a l’ajuntament; ens trobem en un estancament que impedeix el debat plural i la resolució dels problemes. S’actua “a salto de mata”, i sovint a remolc dels projectes que ens arriben de Barcelona sense encetar un debat del què volem ser i com volem viure a Vilafranca. Aquesta situació de no estar per la feina, ens passarà una factura que l’hauran de pagar tots els partits en la mesura que en són responsables: és passarà a cobrar la factura de la desafecció i distanciament social de la classe política i es traduirà en l’augment de l’abstenció fins a límits insostenibles.
Durant el temps que portem d’aquesta legislatura, malauradament s’han dedicat masses esforços a conspirar, a erosionar i a plantejar mocions que no tenen res a veure amb el benestar dels vilafranquins i s’ha dedicat poca estona a encarar els problemes de la ciutat, i per tant, els deutes encara els tenim per fer. Ara, un dels principals reptes a què s’enfronta Vilafranca, és el d’identificar la ciutat amb un projecte, perquè fins ara, a banda dels quatre tòpics suats i recurrents, ningú ha sabut respondre la pregunta del milió. Més enllà de la pancarta de torn, encara no hem afrontat la discussió de quin és el model de ciutat que volem. Ocupats en barallar-nos tots contra tots, ens hem distret de fer la planificació estratègica que necessita tota ciutat que vulgui tenir un futur.
Mes enllà de negar el creixement com postulen la CUP i CiU, que comparteixen -entre altres coses- una visió agrària del nostre entorn, jo veig més necessari optar pel creixement responsable, sostingut, però no fora de mida (perquè una ciutat que no creix és una ciutat morta), evitant convertir-nos una ciutat satèl•lit o ciutat dormitori (perquè una ciutat que creix sense control i en excés pot acabar semblant un guetto de ciutat americana o una “banlieue” francesa). Vilafranca s’ha de plantejar si vol un futur basat en la indústria i els serveis com a motor econòmic o, si vol aturar el creixement i dedicar-se a la agricultura vitivinícola amb un valor afegit miserable. El repte polític més enllà del soroll de la moció si o moció no, ara per ara, és aquest, el rellegir sense prejudicis les coordenades de la nova Vilafranca del segle XXI, si no es vol perdre la connexió amb una realitat que muda a gran velocitat. Amb urgència, hem de decidir si volem ser una ciutat del coneixement o un parc temàtic on els pagesos faran de figurants d’una activitat econòmica -la vinya- sense futur. Altre cosa i altre debat és el Penedès, la seva racionalització productiva i el seu equilibri econòmic, però essencialment, ara i en aquest escrit, parlo de Vilafranca.
dissabte, 28 de febrer del 2009
En temps de crisi, no hi pot haver “Cafè per a tothom”
Per aprovar els pressupostos de l’any 2008, l’equip de govern municipal negocià intensament i fins a l’extenuació amb la resta de grups polítics amb representació a l’ajuntament vilafranquí. És lògic i de bona pràctica que quan hi ha negociació, per arribar a un consens i a uns acords, cadascuna de les parts cedeixi posicionaments propis i entomi postulats de l’altre interlocutor.
Fins aquí, pel que fa a la pràctica negociadora, no hi ha res a dir; és més, cal valorar positivament qualsevol acord que sorgeixi del consens. El perill, però, s’instal•la quan les formacions polítiques volen sortir visiblement guanyadores de la negociació i quan en els seus postulats es prioritzen, a manca de bones idees, propostes demagògiques i populistes sense cap criteri polític. És en aquest moment quan les diferents parts han de saber posicionar la seva “línia vermella”, una línia que impedeix traspassar ni fer cessions, perquè fer-ho significa trair l’esperit ideològic del seu grup i el programa presentat per al qual se’ls va votar.
En una societat diversa i heterogènia com la nostra, des d’un posicionament de justícia social, no es pot tenir com a bona la màxima del “cafè per a tothom”. Les necessitats de la ciutadania són tan diverses com ho és el seu teixit. Els ajuts, per tant, han d’anar del bracet de la comprovació i de la justificació de la necessitat explicitada.
En aquest sentit, hom valora molt positivament tot el seguit d’ajuts a l’escolarització (menjadors, colònies, sortides, convivències...) que el departament corresponent del nostre ajuntament està facilitant a les famílies. I aquest afirmació la faig des del coneixement de causa i fent-me ressò de l’opinió de moltes famílies que han pogut, i poden, gaudir d’aquests ajuts atorgats amb criteri objectiu.
No es pot dir el mateix da la universalització de l’ajut de llibres i material escolar. Una proposta formulada des del desconeixement més absolut del món educatiu i de la realitat social que l’envolta.
A aquestes alçades algú es podria preguntar si la proposta sobre la gratuïtat de llibres fou positiva. La resposta és afirmativa. Però també és cert que la seva rellevància radica no en la seva pròpia essència, sinó en el fet de possibilitar l’aprovació d’uns pressupostos municipals que han permès portar a terme moltes altres actuacions positives per als nostres veïns i veïnes. Es tracta, doncs, d’una proposta constructiva i que facilità la governabilitat.
Ara bé, com diu el cantautor: “els temps estan canviant”, el context social, econòmic i laboral de l’any passat no és el d’ara. A les arques municipals els ingressos es redueixen i les despeses s’incrementen. Cal, per tant, una racionalització d’aquesta despesa, i l’ajut s’ha d’establir amb criteris de justícia social, de redistribució de riquesa. Vilafranca no es pot permetre el luxe de pagar els llibres i els materials a tot l’alumnat. Tant de bo!
És precisament en època de crisi com l’actual quan els criteris de la “línia vermella” s’han de mantenir amb major rigor i argumentar-los i defensar-los des del posicionament ideològic propi.
Ramon Zaballa Serra
dijous, 26 de febrer del 2009
Perquè no es parla de la crisi?
Davant de greu situació econòmica que patim al nostre país, amb molta perplexitat veig com la majoria dels partits amb representació a l’ajuntament de Vilafranca, no mouen fitxa, i no es dignen fer ni un comentari, ni una proposta, ni un plantejament. Ni un.
Constato que, en comptes de posar per davant el progrés econòmic i social dels vilafranquins, es dediquen a reunir-se i conspirar per mirar de capgirar el govern, com si l’important fos el manar i el secundari fos el què s’ha de fer i el com ho ham de fer. Per això tenen temps i idees; per fer funcionar la ciutat no.
Ells sabran el què es porten entre mans, però em temo que seran víctimes de la seva pròpia estratègia: organitzant tronades i castells de foc amb temes secundaris, l’únic que fan és allunyar el debat polític de la realitat, com si el problema no anés amb ells, com si estiguessin en una bombolla, i els ciutadans de Vilafranca i del Penedès, veuen amb desolació que hi ha una manca de retorn de les expectatives que han dipositat en ells. Davant de l’allunyament dels representats polítics dels problemes que els afecten, de ben segur que la ciutadania els ho farà pagar amb el corresponent interès de demora.
Pensant en el perquè de tot plegat, en el moment i en la situació en què ens trobem, tinc la percepció de que no hi ha mes cera que la que crema. Tinc la sensació de què alguns partits amaguen el cap sota l’ala, no perquè creguin que és el que cal fer, sinó per manca de discurs, perquè ni tenen cap resposta als reptes que planteja l’actual situació socioeconòmica, ni tenen idea del què es pot fer per posar-hi remei des de la política. Fins ara, Convergència i el Partit Popular no han fet cap proposta raonable, mes enllà de demanar baixar les taxes, sense dir-nos com gestionarien els serveis amb menys ingressos, sense dir-nos com pensa eixugar el dèficit que aquest posicionament genera.
Esquerra, manté un discurs que no el deixa sortir del bucle on s’ha instal•lat. Tot son excuses de mal pagador i pretextos per no abandonar l’escenari de la moció de censura. Repeteixen el mateix argumentari de forma sistemàtica com si es tractés de recitar un mantra hindú, una lletania gregoriana o, aprendre l’àrab a una madrassa memoritzant l’Alcorà. Han eliminat el discurs polític i s’han instal•lat en el paper de “cheerleaders” del Regull.
La Cup, està atrapada amb el dilema de Hamlet, amb el “to be or not to be”, que al mateix temps és la base de la seva manera de ser. El seu discurs polític es semblant al debat metafísic del “Vivir sin vivir en mi” de Santa Teresa de Jesús. La utopia portada al terreny polític i amb “pretensions” de fer-la realitat. La Cup, Dins de la seva radicalitat i, malgrat pensar que sovint no toquen de peus a terra, em cauen simpàtics; és una opció política que presenta propostes alternatives i que fa plantejaments que sacsegen l’immobilisme vilafranquí. Es bo i necessari que hi hagi un grup així. Malgrat ens facin patir. I molt.
Iniciativa cal que es plantegi quin model vol de ciutat més enllà de fer seguidisme de propostes metropolitanes supermegapijoguais com la del bicing o la minideixalleria a cinc-cents mil euros de cost. No es tracta de ser ocurrents sinó de ser pràctics. Ara no es tracta de parir escenaris innovadors que no hi ha déu que entengui sinó de fer possible que moltes famílies de Vilafranca puguin posar un plat a taula; de generar expectatives i donar esperança als expulsats del sistema. Iniciativa s’hauria de sentir còmode en aquest context. Perquè no hi treballa? No ho entenc!!!
L’equip de govern, ha d’entendre que aquesta situació s’ha de plantejar de forma diferent a com s’ha portat fins ara. Si els altres partits no estan per la labor i volen continuar alimentant la espiral de crispació, és el seu problema. El PSC s’ha de plantar. El que reclama la societat de Vilafranca és iniciativa, resolució i resultats en favor de la ciutadania. El PSC ha de treballar únicament per liderar la societat sense perdre més temps en batalles supèrflues i ridícules entre partits. Ha de posar-se al costat dels que pateixen i retornar-los-hi la esperança, posicionant a Vilafranca en un punt que li permeti ser de les primeres ciutats en notar la reactivació. No ha de caure més en les tàctiques dels “mindundis” polítics que volen derivar el debat polític cap a aspectes allunyats de les necessitats dels ciutadans.
El PSC ha de liderar un projecte polític de partit, que va més enllà de les persones que actualment estan a l’equip de govern. Fa massa temps que s’han deixat de banda les idees per primar la gestió, i l’Ajuntament, que no és una gestoria, sinó que és la reunió del teixit social; no s’ha de conformar en el paper de ser un simple tramitador de permisos i concessions, sinó que fonamentalment, ha de governar els interessos i les esperances d’aquest grup humà constituït en ciutadania. El PSC te un projecte polític del qual els regidors n’han de ser els executors; la connexió entre uns i altres ha de ser directe i en cap cas s’han de dissociar perquè de la mateixa manera que el cap no es pot separar del cos, en política les idees no es poden diferenciar dels actes.
Tots els partits han de tenir present que, la cordura i el seny, a la llarga, sempre ha d’imperar per damunt del caos i el guerracivilisme. Quan es torni a cridar a la població a les urnes per expressar les seves preferències, els ciutadans, que son savis i saben el que volen, castigaran o premiaran a cada partit en funció de la coherència i del retorn de les expectatives que en el seu moment els hi havien dipositat; votaran en funció de les actituds que han mantingut durant aquests anys crítics en què els necessitaven al seu costat i, s’han dedicat a proclamar independències de països remots, a saltar balcons o a disparar contra tot el que es belluga. Cal que tots hi reflexionin.
dimarts, 24 de febrer del 2009
Qui fa les polítiques socials?
Fa mesos que els mitjans de comunicació locals i comarcals es fan ressò de la moció de censura anunciada en vàries ocasions, i amb diversos terminis, per CiU. Uns terminis, però, que s’han vist ajornats reiteradament per manca de complicitats dels altres partits.
En els darrers dies aquesta amenaça ha tornat a tenir una nova data de caducitat, primers de març. Segons el senyor Regull, tot està a punt i la coincidència de programa amb els partits que li han de donar suport és màxima. Només cal esperar que l’esquerra independentista vilfranquina li doni el seu vist-i-plau.
Des del punt de vista del càlcul matemàtic, els resultats de les aritmètiques parlamentàries o consistorials, tant se val, segueixen i contemplen les elementals propietats de la summa: la commutativa, l’associativa, l’element neutre i la distributiva. Ni l’ordre dels sumands ni les operacions internes d’aquests alteren el resultats.
Des del punt de vista de la resolució de problemes, però, l’essència de les quantitats és definitiva. I, a la política, les operacions matemàtiques s’apliquen per resoldre problemes, per tant, caldria tenir present quina és la qualitat dels sumands que intervenen en una mateixa operació.
Totes les formacions polítiques disposen d’una ideologia que sustenta la seva praxi; sense ideologia aquesta no tindria cap altra sentit que el de l’oportunisme o la satisfacció del “manar per manar”.
No només és bo, sinó eminentment necessari que el ciutadà tingui ben clar quin és el criteri polític de la formació a la qual li dona el seu vot. Crec que no m’equivoco si dic que tota la ciutadania de Vilafranca sap perfectament què i qui hi ha darrera de cada formació amb representació al consistori.
La moció de censura, pel que ha anunciat el portaveu de la “centredretana” CiU, té el recolzament d’una formació “esquerrana” (ERC) i espera la decisió final de “l’esquerra independentista” (CUP). Personalment, em costa molt creure que tres formacions tant allunyades ideològicament puguin haver arribat a pactar un únic programa. També és cert, però, que no tinc cap motiu per dubtar de la paraula de ningú i molt menys quan no tinc proves del contrari.
No obstant, la ciutadania, els votants, aquells que amb el seu vot atorguen i distribueixen les responsabilitats polítiques, identifica perfectament com s’utilitza el vot dipositat. I, en aquest moment, el sentit del vot s’ha d’interpretar en el terreny de les polítiques socials, no en el de les identitats. Ara, cal implementar polítiques que resolguin els problemes quotidians de les famílies, l’atur, l’economia, la formació, la seguretat... El ciment identitari queda en un segon terme, ara no ens és útil.
I la bona lògica, el seny ens diu que en aquest moment qui millor pot portar a terme les polítiques necessàries per a la població són les formacions que tradicionalment han estat i són sensibles a la problemàtica de la gent. Ara, més que mai, a Vilafranca s’escau un govern on estiguin representades totes les formacions de l’anomenada “esquerra plural”.
Ramon Zaballa Serra
dilluns, 23 de febrer del 2009
Definitivament volen ensorrar les cooperatives?
Les grans empreses elaboradores de vi i cava de la comarca han mogut fitxa a l’hora de marcar el preu al què pensen pagar el vi que compren, bàsicament, a les cooperatives. I així com a l’hora de comprar el raïm van mantenir, més o menys, els preus de l’any passat, al comprar el vi han decidit, especialment la que en compra més, baixar-lo un 15%. És una cosa inaudita, tothom sap com estan els marges comercials dels pagesos i com han evolucionat els preus de les matèries que fem servir al camp durant l’any passat. I els pagesos ens trobem atrapats per aquesta política de preus, a menys que decidíssim no vendre durant un any i que passi el que Deu vulgui. Aquestes empreses diuen que els hi ha baixat el volum de venda. Molt bé, si és així que comprin menys, però el que no pot ser és que vulguin escanyar encara més al sector pagés i, ara, han començat pels que estan a les cooperatives, on es transforma el raïm en vi. Quan tinguin aquest grup ensorrat deuran anar pels que els hi venen el raïm i, a la fi, controlar-ho tot directament. Ens cal unitat de les organitzacions pageses per canviar aquesta relació de subordinació a la que ens estan sometent.
I això no és tant sols un problema que afecta als pagesos; és que si no podem mantenir les vinyes canviarà completament el paisatge que tenim i sobre el que volem tenir-hi una indústria turística de qualitat. Però és que tot el que s’ha planificat en el Pla Director, en els debats i decisions que s’han pres sobre el paisatge,...acabarà sent paper mullat. Pensem que és hora de que el conjunt de la ciutadania es pronunciï sobre si quatre senyors poden fer i desfer al Penedès com els senyors feudals. Nosaltres, la pagesia, podem posar-hi la cara però hem de notar que això interessa a la gent del Penedès i junts encarem solucions.
Finalment això, a més d’un problema del sector i de la ciutadania, és també un problema al que no hi dona cap solució l’Administració Pública, sinó que, al contrari, està prenent un seguit de decisions que només beneficien als quatre de sempre. Per un costat ens agradaria que les Institucions comarcals es posicionessin en aquest debat de supervivència i no fessin com si sentissin ploure. Per altre, i molt més greu, voldríem que els governs català i espanyol fossin conscients de on estem i no fessin més gros el problema amb decisions com que els diners de la Unió Europea que venen per la OCM del vi per promocionar-lo a fora, els donen principalment a les empreses elaboradores per promocionar la seva marca en comptes de vehicular la promoció genèrica a través del Consell Regulador, on hi és tothom. En fi, maneres de fer que s’han d’acabar si volem ser competitius del segle XXI (i no del dinou).
Unió de Pagesos