I mentrestant, la casa per escombrar.

Ja fa uns dies del relleu a l’Ajuntament de Vilafranca, de l’assalt al poder de Convergència, ajudada pels masovers de la CUP i ERC, en una acció de manifesta insolvència política per part de tots plegats: dels que surten, dels que entren i dels que els hi aguanten la cadira perquè està mal falcada.

Jo, me’n faig creus de tot plegat perquè, entenc que, quan es promou una moció de censura, sempre se’n espera obtenir un resultat positiu per a les aspiracions polítiques de cadascuna de les opcions que li donen suport, i aquest, no ha estat el cas. Cada partit ha tirat pel dret, i pel que es veu, sense nord ni orientació; Convergència ha fet un “pugrama” de govern, que en tot o en part, s’ha inspirat en el dels que ha fet fora. Per fer-lo creïble i agradable als ulls dels masovers, hi ha incorporat una vinagreta especiada amb aromes nacionals, territorials i participatius per acontentar-los i distreure’ls. Tant a ERC com a la CUP.

D’aquesta manera s’han cregut legitimats per expulsar una opció de govern.

La pregunta que es fan molts ciutadans és: era necessari paralitzar tota la iniciativa municipal durant dos anys, negar-se a participar en el dia a dia vilatà, negar-se a aprovar uns pressupostos adaptats als moments d’incertesa que vivim, i, negar qualsevol col•laboració amb l’equip de govern ? No era una opció millor, la de pressionar als que governaven, obligant-los a fer un gir conceptual per aplicar polítiques consensuades de promoció de la ciutat, de reforç de la seva economia i de protecció social als que quedaven despenjats del sistema per causa de la crisi ? No era millor buscar sortides positives, no traumàtiques i adaptades a les necessitats de la població en comptes de dedicar-se a muntar batalles que, a banda dels aspirants en ocupar les cadires, no interessaven a ningú ?

Ser historiador, permet tenir els criteris d’anàlisi que permeten buscar situacions paral•leles a les que vivim, i també, permet veure -amb preocupació- les conseqüències de les males pràctiques polítiques. Als anys trenta del segle XX, com a conseqüència de la incapacitat dels partits per captar la verdaderes necessitats que reclamaven els ciutadans, en un context de crisi mundial provocada pel crac del 1929, van sorgir els partits feixistes que, amb la promesa d’ordre, prosperitat i fortalesa nacional, van acabar dessagnant Europa (Hitler, Mussolini, Calvo Sotelo, Franco, Dencàs, Salazar).

Ara, a casa nostra, també és òbvia la incapacitat dels governants per a captar les inquietuds dels ciutadans en aquests moments de dificultat. Actuen fent veure que la cosa no va amb ells, fan el mateix discurs de quan tot era prosperitat i semblava que totes ens ponien; fan un discurs autista fent-se ressò de banalitats, futeses i coses que, en aquest moment, no importen un carall a ningú.

Tenim exemples a manta; des de els horts urbans fins a les bosses de plàstic; des de la participació ciutadana fins a un clúster vitivinícola que ningú sap perquè serveix. Aquests aspectes, son bons per plantejar en temps de prosperitat o d’eufòria, però no en uns moments en què les famílies pateixen el drama de l’atur i que la economia necessita suports importants. No es pot governar la ciutat en base a ocurrències.

Però el món va en una altre direcció; les necessitats dels ciutadans estan en un altre àmbit. La situació econòmica és molt preocupant. A Espanya hi ha més de quatre milions d’aturats; i un de cada quatre no cobra subsidi. Vilafranca te un disset per cent d’aturats, i també, un de cada quatre no cobra cap subsidi. El drama ja està servit: uns aferrant-se a la família demanant-los diners, uns altres, els que no tenen família a qui acudir, van a Càritas, i els altres intenten sobreviure assaltant els contenidors de prop dels supermercats per arreplegar el que s’hi llença perquè ha caducat. Aquesta és la realitat. Aquest és el drama.



Mentrestant, aquests onze regidors, (vuit de Convergència, dos de la CUP i un d’Esquerra), driblant-se les necessitats dels vilafranquins, s’han dedicat, uns més que altres, a bloquejar la situació, s’han esforçat en tombar els pressupostos (que podrien donar una mica de sortida a aquestes situacions precàries) i, han fet irrespirable qualsevol aire d’entesa. Aquest joc de despropòsits, seria per riure si es tractés d’un sainet, però la realitat ens demostra amb dades a la mà, que és una tragèdia.

Si un aturat -amb subsidi o no- es dirigeix a qualsevol dels onze i li explica el tràngol que està vivint, li podrà aguantar la mirada sense morir-se de vergonya ? S’atrevirà a dir-li que no s’han pogut ocupar de la situació dels vilafranquins perquè estaven conspirant i, que els pressupostos, no es podien aprovar perquè era imprescindible tombar-los per desgastar el govern, malgrat que sabien que això implicava bloquejar les ajudes a les famílies ?
L’alçada moral es guanya en els moments de dificultat i el crèdit intel•lectual s’aconsegueix buscant i assolint acords impossibles. Algú em pot dir a quin nivell de crèdit situem a la classe política vilafranquina ?. Tinc la impressió de que estem fregant la insolvència.

Davant d’aquests fets, algú s’estranya de la desafecció política dels ciutadans ?. Una mostra la veurem el proper juny amb les eleccions europees on, si algú no hi posa remei, no anirà a votar ni la família dels candidats.

Si continuem per aquest camí, veurem com floreixen a casa nostra partits com la Plataforma per Catalunya que, amb un discurs racista contra els immigrants, pretenen fer forat entre els autòctons en els barris on l’atur és molt més elevat que la mitjana i, d’aquesta manera, incitar actituds xenòfobes en un entorn on, uns i altres, entren en ferotge competència per accedir als recursos dels serveis socials i per accedir al mercat de treball de baixa qualificació.

A la dreta ja li va bé aquesta situació; dividir el vot de classe és el millor escenari per a les seves aspiracions, i per tant, és la millor opció per afavorir els seus interessos.