Perquè no es parla de la crisi?

Davant de greu situació econòmica que patim al nostre país, amb molta perplexitat veig com la majoria dels partits amb representació a l’ajuntament de Vilafranca, no mouen fitxa, i no es dignen fer ni un comentari, ni una proposta, ni un plantejament. Ni un.

Constato que, en comptes de posar per davant el progrés econòmic i social dels vilafranquins, es dediquen a reunir-se i conspirar per mirar de capgirar el govern, com si l’important fos el manar i el secundari fos el què s’ha de fer i el com ho ham de fer. Per això tenen temps i idees; per fer funcionar la ciutat no.
Ells sabran el què es porten entre mans, però em temo que seran víctimes de la seva pròpia estratègia: organitzant tronades i castells de foc amb temes secundaris, l’únic que fan és allunyar el debat polític de la realitat, com si el problema no anés amb ells, com si estiguessin en una bombolla, i els ciutadans de Vilafranca i del Penedès, veuen amb desolació que hi ha una manca de retorn de les expectatives que han dipositat en ells. Davant de l’allunyament dels representats polítics dels problemes que els afecten, de ben segur que la ciutadania els ho farà pagar amb el corresponent interès de demora.

Pensant en el perquè de tot plegat, en el moment i en la situació en què ens trobem, tinc la percepció de que no hi ha mes cera que la que crema. Tinc la sensació de què alguns partits amaguen el cap sota l’ala, no perquè creguin que és el que cal fer, sinó per manca de discurs, perquè ni tenen cap resposta als reptes que planteja l’actual situació socioeconòmica, ni tenen idea del què es pot fer per posar-hi remei des de la política. Fins ara, Convergència i el Partit Popular no han fet cap proposta raonable, mes enllà de demanar baixar les taxes, sense dir-nos com gestionarien els serveis amb menys ingressos, sense dir-nos com pensa eixugar el dèficit que aquest posicionament genera.

Esquerra, manté un discurs que no el deixa sortir del bucle on s’ha instal•lat. Tot son excuses de mal pagador i pretextos per no abandonar l’escenari de la moció de censura. Repeteixen el mateix argumentari de forma sistemàtica com si es tractés de recitar un mantra hindú, una lletania gregoriana o, aprendre l’àrab a una madrassa memoritzant l’Alcorà. Han eliminat el discurs polític i s’han instal•lat en el paper de “cheerleaders” del Regull.

La Cup, està atrapada amb el dilema de Hamlet, amb el “to be or not to be”, que al mateix temps és la base de la seva manera de ser. El seu discurs polític es semblant al debat metafísic del “Vivir sin vivir en mi” de Santa Teresa de Jesús. La utopia portada al terreny polític i amb “pretensions” de fer-la realitat. La Cup, Dins de la seva radicalitat i, malgrat pensar que sovint no toquen de peus a terra, em cauen simpàtics; és una opció política que presenta propostes alternatives i que fa plantejaments que sacsegen l’immobilisme vilafranquí. Es bo i necessari que hi hagi un grup així. Malgrat ens facin patir. I molt.

Iniciativa cal que es plantegi quin model vol de ciutat més enllà de fer seguidisme de propostes metropolitanes supermegapijoguais com la del bicing o la minideixalleria a cinc-cents mil euros de cost. No es tracta de ser ocurrents sinó de ser pràctics. Ara no es tracta de parir escenaris innovadors que no hi ha déu que entengui sinó de fer possible que moltes famílies de Vilafranca puguin posar un plat a taula; de generar expectatives i donar esperança als expulsats del sistema. Iniciativa s’hauria de sentir còmode en aquest context. Perquè no hi treballa? No ho entenc!!!



L’equip de govern, ha d’entendre que aquesta situació s’ha de plantejar de forma diferent a com s’ha portat fins ara. Si els altres partits no estan per la labor i volen continuar alimentant la espiral de crispació, és el seu problema. El PSC s’ha de plantar. El que reclama la societat de Vilafranca és iniciativa, resolució i resultats en favor de la ciutadania. El PSC ha de treballar únicament per liderar la societat sense perdre més temps en batalles supèrflues i ridícules entre partits. Ha de posar-se al costat dels que pateixen i retornar-los-hi la esperança, posicionant a Vilafranca en un punt que li permeti ser de les primeres ciutats en notar la reactivació. No ha de caure més en les tàctiques dels “mindundis” polítics que volen derivar el debat polític cap a aspectes allunyats de les necessitats dels ciutadans.
El PSC ha de liderar un projecte polític de partit, que va més enllà de les persones que actualment estan a l’equip de govern. Fa massa temps que s’han deixat de banda les idees per primar la gestió, i l’Ajuntament, que no és una gestoria, sinó que és la reunió del teixit social; no s’ha de conformar en el paper de ser un simple tramitador de permisos i concessions, sinó que fonamentalment, ha de governar els interessos i les esperances d’aquest grup humà constituït en ciutadania. El PSC te un projecte polític del qual els regidors n’han de ser els executors; la connexió entre uns i altres ha de ser directe i en cap cas s’han de dissociar perquè de la mateixa manera que el cap no es pot separar del cos, en política les idees no es poden diferenciar dels actes.

Tots els partits han de tenir present que, la cordura i el seny, a la llarga, sempre ha d’imperar per damunt del caos i el guerracivilisme. Quan es torni a cridar a la població a les urnes per expressar les seves preferències, els ciutadans, que son savis i saben el que volen, castigaran o premiaran a cada partit en funció de la coherència i del retorn de les expectatives que en el seu moment els hi havien dipositat; votaran en funció de les actituds que han mantingut durant aquests anys crítics en què els necessitaven al seu costat i, s’han dedicat a proclamar independències de països remots, a saltar balcons o a disparar contra tot el que es belluga. Cal que tots hi reflexionin.