Per on ha d’anar la estratègia de Vilafranca: pel canvi, pel bescanvi, per l’intercanvi o per solucionar els problemes de la ciutat ?

Sembla que tirarà endavant la moció de censura i, que Convergència i Unió, accedirà a la alcaldia de Vilafranca sense mes suports que el dels seus vuit regidors. De fet s’ha canviat precarietat (vuit regidors amb anys de govern) per més precarietat (vuit regidors sense cap experiència de govern); es miri per on es miri, ha estat un pacte basat en el canvi de cadires, atès que no es garanteix cap estabilitat al govern de Vilafranca (llevat de que hi hagi un pacte amagat).
De fet, ha passat el que molta gent es temia: que des del primer pacte amb Esquerra Republicana, a la legislatura anterior, el PSC entraria en una dinàmica destructiva que, de forma inevitable, havia d’acabar com és possible que acabi en un futur proper: perdent l’alcaldia. Ja en aquells moments, es va donar una imatge d’excessiva tolerància als estirabots i sortides de to del cap de llista d’Esquerra, de manera que semblava que, ell solet, feia ballar el govern per on volia. Aquest va ser el punt d’arrencada del declivi del govern del PSC.
Al permetre aquesta manera d’actuar, la oposició va constatar què es podia jugar a ridiculitzar al govern i que no passava res. Davant d’aquesta evidència, va començar la paròdia: llençant ceps al saló de sessions, saltant el balcó de l’ajuntament amb una escala, donant veu a personatges que s’atrevien a dirigir-se al ple amb un to intimidatori, etc, etc, etc. L’ajuntament era can seixanta, que s’hi podia fer de tot, i per descrèdit de la Institució, es tolerava qualsevol actuació o actitud sense cap més conseqüència. El ridícul, sempre quedava per l’equip de govern, que era qui havia de posar límits a aquesta situació i, a l’hora de la veritat, mirava cap un altre costat.
Un lideratge dèbil, un excés de “lasser faire” i una confiança exagerada en que això no tenia un cost polític, van acabar provocant que la situació s’anés degradant, i al contrari, la oposició anava descobrint les seves possibilitats de desgast davant la manca de resposta des del govern a les provocacions que els hi engaltaven un Ple darrera l’altre.
Quan en un grup que hauria de ser homogeni es produeix una manca de lideratge, immediatament es desenvolupen les capelletes, i, apareix la temptació de que cada regidor faci la guerra pel seu compte; la temptació d’actuar per lliure sense tenir en compte la coherència del missatge, la necessitat de impulsar projectes polítics de partit i evitar els projectes personals. Governar, vol dir lideratge, autoritat i determinació en aplicar el projecte. No en pot fallar cap element, tot va en un paquet i no se’n pot treure una part sense que se’n ressenteixin els altres. Aquesta és la meva diagnosi de les causes de la decadència política del PSC.
Però aquest procés no ha perjudicat únicament al PSC, els altres partits també estan amb moltes carències. Tot aquest procés ha desembocat en una situació de doble crisi: una de lideratge que ja he comentat i una altre de definició de projecte. Encegats en la lluita per veure qui mana, ens hem oblidat del perquè cada partit és a l’ajuntament; ens trobem en un estancament que impedeix el debat plural i la resolució dels problemes. S’actua “a salto de mata”, i sovint a remolc dels projectes que ens arriben de Barcelona sense encetar un debat del què volem ser i com volem viure a Vilafranca. Aquesta situació de no estar per la feina, ens passarà una factura que l’hauran de pagar tots els partits en la mesura que en són responsables: és passarà a cobrar la factura de la desafecció i distanciament social de la classe política i es traduirà en l’augment de l’abstenció fins a límits insostenibles.
Durant el temps que portem d’aquesta legislatura, malauradament s’han dedicat masses esforços a conspirar, a erosionar i a plantejar mocions que no tenen res a veure amb el benestar dels vilafranquins i s’ha dedicat poca estona a encarar els problemes de la ciutat, i per tant, els deutes encara els tenim per fer. Ara, un dels principals reptes a què s’enfronta Vilafranca, és el d’identificar la ciutat amb un projecte, perquè fins ara, a banda dels quatre tòpics suats i recurrents, ningú ha sabut respondre la pregunta del milió. Més enllà de la pancarta de torn, encara no hem afrontat la discussió de quin és el model de ciutat que volem. Ocupats en barallar-nos tots contra tots, ens hem distret de fer la planificació estratègica que necessita tota ciutat que vulgui tenir un futur.
Mes enllà de negar el creixement com postulen la CUP i CiU, que comparteixen -entre altres coses- una visió agrària del nostre entorn, jo veig més necessari optar pel creixement responsable, sostingut, però no fora de mida (perquè una ciutat que no creix és una ciutat morta), evitant convertir-nos una ciutat satèl•lit o ciutat dormitori (perquè una ciutat que creix sense control i en excés pot acabar semblant un guetto de ciutat americana o una “banlieue” francesa). Vilafranca s’ha de plantejar si vol un futur basat en la indústria i els serveis com a motor econòmic o, si vol aturar el creixement i dedicar-se a la agricultura vitivinícola amb un valor afegit miserable. El repte polític més enllà del soroll de la moció si o moció no, ara per ara, és aquest, el rellegir sense prejudicis les coordenades de la nova Vilafranca del segle XXI, si no es vol perdre la connexió amb una realitat que muda a gran velocitat. Amb urgència, hem de decidir si volem ser una ciutat del coneixement o un parc temàtic on els pagesos faran de figurants d’una activitat econòmica -la vinya- sense futur. Altre cosa i altre debat és el Penedès, la seva racionalització productiva i el seu equilibri econòmic, però essencialment, ara i en aquest escrit, parlo de Vilafranca.