La política de la no política

El divendres passat, es va celebrar el Ple d’investidura del nou Alcalde de Vilafranca. Va ser un Ple extraordinari convocat per a donar sortida a un situació gens ordinària en la que es veu immersa la ciutat des de fa dos anys.


Els resultats electorals, certament, van ser un desastre per a Vilafranca. La composició del consistori municipal, va deixar la formació de les majories en mans de gent que no te cap interès en el funcionament normal de la ciutat, i no tant sols això, sinó que el seu màxim interès i la seva raó de ser, és posar-lo en tensió fins a fer evidents les contradiccions del propi sistema polític. La governabilitat de la ciutat, ha quedat en mans de gent que s’empara en la legalitat quan li va bé i rebutja el sistema quan no li interessa; per segons què, miren cap un altre costat tot xiulant per despistar, i al contrari, quan els convé, agafen una lent d’augment per enfocar el problema donant-li la màxima projecció.

Estem immersos en una situació complexa que cal desgranar, per entendre de què va tot plegat i perquè, si la observem en la seva globalitat, ens pugem fer capaços de la magnitud del problema. En primer lloc ens trobem amb una Convergència que, des del primer dia, no accepta els resultats electorals i es dedica a trencar la convivència política amb la intenció de plantejar una moció de censura tant aviat com els suports li permetin. I no m’ho invento: ho va reconèixer el mateix Regull en la entrevista a El Punt reproduïda a la pròpia web de CiU de Vilafranca “El 2007[amb les eleccions], no ens en vam sortir. [A continuació, nega els resultats electorals] Crec que veient els resultats els socialistes haurien d'haver renunciat, perquè hi havia molts punts en comú entre la resta de forces i segurament hauríem pogut evitar situacions que ara lamentem.” Es a dir, que des de l’inici de la legislatura s’ha dedicat a negar la legitimitat del govern municipal adduint que no té suports suficients, quan ell contràriament, pretén estar-ne quan a hores d’ara encara no els ha aconseguit. Com es pot postular per ser l’alternativa si té menys suports que el PSC?.

Ja des de l’endemà de saber el resultat electoral, des de Convergència, es van iniciar les activitats conspiratives amb els grups que preveien més proclius a fer-los costat. En comptes d’acceptar la derrota, es van dedicar des del primer moment a negar la legitimitat als guanyadors, quan ells en cap cas, disposaven d’una majoria alternativa. No els importava Vilafranca, ni la governabilitat, ni el benestar dels ciutadans. Igual que ara, no els importa la ciutat ni la crisi amb els efectes devastadors sobre els ciutadans que la pateixen, ni la governabilitat necessària per encarar-la. Únicament els importava i els importa fer fora del govern als socialistes. Aquest era l’objectiu, i qualsevol eina, instrument o mitjà era i és útil si servia o serveix per la consecució d’aquesta fita.

També cal reconèixer que en moltes ocasions l’equip de govern els hi ha posat fàcil i han tingut actuacions que podrien ser motiu de retret per part dels grups opositors, i que, la poca habilitat de gestionar aquest escenari de crisi política (acostumats a treballar en contextes de majories còmodes), ha fet que acabessin aïllats i orfes de cap suport alternatiu.



Els opositors, han estat hàbils teixint una teranyina en la que poc a poc s’hi ha anat enredant el govern municipal; han aconseguit bombardejar l’activitat política del govern des de tots els angles amb la cooperació necessària de la CUP, que com aliat estratègic, els hi ha fet la feina per l’esquerra, i ells, s’han encarregat d’atacar per la dreta. ERC, també ha participat en l’assetjament, però la seva debilitat política els ha portat a ser uns espectadors d’excepció de tot el procés.

Els que lideren tot aquest encerclament al govern municipal, des de l’endemà mateix de les eleccions, son el sector Regull de la convergència vilafranquina, el sector de la CUP més procliu al pacte amb CIU i, un sector d’Esquerra. Amb aquesta determinació, han dirigit el debat polític vilafranquí dia darrera dia. I el govern, sense donar-se’n compte ha anat picant en tots els paranys que li han plantat. Tota aquesta estratègia ha estat i està ben calculada i emmarcada, dins d’un procés que ha d’acabar al dia de la presentació de la moció.

Un dels que està en el nucli dur d’aquesta operació m’ho va confessar al cap de poc temps de les eleccions: “l’objectiu, és que els socialistes estiguin com a màxim dos anys, i a les properes eleccions ja en tornarem a parlar”. I totes les converses que he mantingut amb diverses persones del “pinyol conspiratiu” m’han donat a entendre que aquesta estratègia existeix i ha estat una constant en aquests dos anys. Per tant ja podem parlar d’estratègia i planificació.

Malgrat negar-ho, la CUP, que es diu d’esquerra i que, es queixa de que el PSC no fa polítiques d’esquerra, ha establert un pacte amb CIU, que no te cap intenció de fer cap política d’esquerra. Aquest pacte existeix, “El programa l'hem elaborat conjuntament. I jo li puc donar la meva garantia personal que tot el que depengui de la feina tirarà endavant.” i te un recorregut que va més enllà dels dos anys que queden de legislatura; és molt més estable del que pot semblar d’entrada. Jo ja ho sabia, perquè Vilafranca és petita i les notícies corren, però el Pere Regull també m’ho confirma amb aquestes declaracions al Punt: “El programa l'hem elaborat conjuntament (...) El que és clar és que el programa que hem redactat no és per governar només dos anys, és un programa a llarg termini, però és una base que serveix per arrancar bé.” Per tant, també podem parlar d’acord programàtic o de coalició CIU-CUP.

Mentrestant, Esquerra, que encara està purgant tot el procés de relleu de l’antiga direcció per l’actual, es veu atrapada per una dinàmica que en cap cas li és favorable: La opció de canviar d’alcalde per posar-hi el candidat d’un partit rival que, acte seguit els hi plantejarà una OPA hostil per quedar-se amb tot el seu espai polític, és dolenta. Si a més s’hi afegeix que tampoc poden participar en el govern i per tant no podran fer visible el seu projecte polític, a més de dolenta, la operació és desastrosa. L’alternativa més raonable, es la de no participar en aventures on tothom hi guanya menys ells.

La CUP, en aquesta trama conspitariva és la perfecta aliada de CIU; com en el seu moment ho va ser l’Anguita de l’Aznar en fer la pinça al govern de Felipe González, que al final va desembocar en els vuit anys del govern ultraconservador del PP.

Per resumir, podem afirmar que, malgrat el que puguin dir per amagar-se les vergonyes els uns als altres, existeix un pacte estratègic perfectament planificat, que d’acord amb un programa pactat entre la CUP, Convergència i un sector de Esquerra, que més enllà de la ideologia, busca la substitució simple dels socialistes pels convergents, amb la intenció de ocupar l’alcaldia almenys fins el 2015.