En temps de crisi, no hi pot haver “Cafè per a tothom”

Per aprovar els pressupostos de l’any 2008, l’equip de govern municipal negocià intensament i fins a l’extenuació amb la resta de grups polítics amb representació a l’ajuntament vilafranquí. És lògic i de bona pràctica que quan hi ha negociació, per arribar a un consens i a uns acords, cadascuna de les parts cedeixi posicionaments propis i entomi postulats de l’altre interlocutor.

Fins aquí, pel que fa a la pràctica negociadora, no hi ha res a dir; és més, cal valorar positivament qualsevol acord que sorgeixi del consens. El perill, però, s’instal•la quan les formacions polítiques volen sortir visiblement guanyadores de la negociació i quan en els seus postulats es prioritzen, a manca de bones idees, propostes demagògiques i populistes sense cap criteri polític. És en aquest moment quan les diferents parts han de saber posicionar la seva “línia vermella”, una línia que impedeix traspassar ni fer cessions, perquè fer-ho significa trair l’esperit ideològic del seu grup i el programa presentat per al qual se’ls va votar.

En una societat diversa i heterogènia com la nostra, des d’un posicionament de justícia social, no es pot tenir com a bona la màxima del “cafè per a tothom”. Les necessitats de la ciutadania són tan diverses com ho és el seu teixit. Els ajuts, per tant, han d’anar del bracet de la comprovació i de la justificació de la necessitat explicitada.

En aquest sentit, hom valora molt positivament tot el seguit d’ajuts a l’escolarització (menjadors, colònies, sortides, convivències...) que el departament corresponent del nostre ajuntament està facilitant a les famílies. I aquest afirmació la faig des del coneixement de causa i fent-me ressò de l’opinió de moltes famílies que han pogut, i poden, gaudir d’aquests ajuts atorgats amb criteri objectiu.



No es pot dir el mateix da la universalització de l’ajut de llibres i material escolar. Una proposta formulada des del desconeixement més absolut del món educatiu i de la realitat social que l’envolta.

A aquestes alçades algú es podria preguntar si la proposta sobre la gratuïtat de llibres fou positiva. La resposta és afirmativa. Però també és cert que la seva rellevància radica no en la seva pròpia essència, sinó en el fet de possibilitar l’aprovació d’uns pressupostos municipals que han permès portar a terme moltes altres actuacions positives per als nostres veïns i veïnes. Es tracta, doncs, d’una proposta constructiva i que facilità la governabilitat.

Ara bé, com diu el cantautor: “els temps estan canviant”, el context social, econòmic i laboral de l’any passat no és el d’ara. A les arques municipals els ingressos es redueixen i les despeses s’incrementen. Cal, per tant, una racionalització d’aquesta despesa, i l’ajut s’ha d’establir amb criteris de justícia social, de redistribució de riquesa. Vilafranca no es pot permetre el luxe de pagar els llibres i els materials a tot l’alumnat. Tant de bo!

És precisament en època de crisi com l’actual quan els criteris de la “línia vermella” s’han de mantenir amb major rigor i argumentar-los i defensar-los des del posicionament ideològic propi.

Ramon Zaballa Serra