divendres, 24 d’abril de 2009

Moció de censura

Avui al migdia (dilluns dia 20/04/2009) s’ha consumat el relleu a l’alcaldia de Vilafranca. Vuit regidors de la oposició (CiU), han substituït als vuit de l’equip de govern. Com deien els gladiadors abans de començar els combats al Coliseum romà, a l’ajuntament vilafranquí, Alea jacta est.

En primer lloc, i abans de començar a disparar en totes les direccions de la rosa dels vents, vull felicitar al Pere al que, malgrat les discrepàncies polítiques que són moltes i profundes, el tinc per un amic. Ha tingut la constància i la decisió d’encarar el repte de sumar voluntats, fins i tot en moments en què semblava que tot se li girava en contra. Cal reconèixer, que n’ha sabut molt més que els seus rivals i ha aconseguit el què semblava impensable només fa sis mesos. De fet és a l’únic que puc felicitar, perquè és l’únic beneficiari d’aquesta moció i perquè tinc el presentiment de que tots els altres grups, tant els que li han rigut les gràcies com els que no, hi perdran.
El PSC, és el principal perjudicat. D’entrada hi perd el govern i de ben segur haurà de transitar per un període de reestructuració, que li permeti passar pàgina i encarar un projecte nou; diferenciat del que ha desenvolupat fins ara i que l’ha portat de forma inexorable de victòria en victòria fins a la derrota final: fins a la moció de censura.

Els altres partits, els que han fet una aposta pel canvi, també en sortiran perjudicats perquè, de forma gratuïta, si és cert el que diuen, que ha estat sense contrapartides, s’han convertit en crossa d’un govern aliè a la seva orientació: un govern de dretes. Encara que ens vulguin fer creure el contrari, per molt que ho neguin, tant la CUP com ERC son els suports i la causa principal de que Vilafranca tingui un govern de Convergència. Per moltes culpes que vulguin engaltar al PSC, a l’hora de la veritat
, mutatis mutandis, l’alcalde de Convergència l’han votat ells.

El PSC, certament, ha desenvolupat algunes polítiques i ha tingut unes formes d’actuar inadequades; ho hem de reconèixer, però, si tant la CUP com ERC haguéssin posat la meitat de l’interès que han fet servir per canviar el govern, en fer rectificar aquestes polítiques i formes de treball, de ben segur que aquesta moció no hagués tingut cap mena de sentit. Vilafranca hi hagués guanyat i s’hagueren pogut desenvolupar polítiques de progrés.

La insistència i contumàcia de la CUP i ERC (i per descomptat Convergència) en posar constantment entrebancs a la governabilitat, es convertia en condescendència i tolerància quan es relacionaven entre ells procurant en tot moment passar el ribot a les arestes polítiques que hi havia entre el tripartit de CIU, ERC i la CUP, amb la finalitat d’eliminar entrebancs que dificultessin la moció. Aquesta situació reiterada un dia darrera l’altre, em fa arribar al convenciment gairebé inequívoc de que la sort del PSC, ja es va determinar als pocs dies de les darreres eleccions. Un cop valorats els resultats electorals, ja es va plantejar la estratègia de dos anys i dos anys (dos el PSC i dos CIU). Fos com fos i, si no hi havia motius, ja es buscarien.
Intentaré raonar el perquè de tot plegat; els motius pels quals la CUP i Esquerra, partits d’orígens diferents i enfrontats tàcticament per la disputa d’un mateix espai electoral, conflueixen en un objectiu comú: fer fora al PSC del govern.

Candidatura d’Unitat Popular

Evidència Numero ú: si analitzem les seves argumentacions, veurem que, per molts motors que volguessin fer servir pel canvi, tant si son cinc, com set o dotze, això era secundari a l’hora de donar suport a la moció de censura i en canvi era causa principal per negar-lo al PSC.

Evidència numero dos: era més important fer fora del govern al PSC que saber el què es faria des de l’ajuntament un cop Convergència assolís el poder. El no pactar un programa de govern i negar un suport explícit a la política de Convergència així ho demostra. Es el canvi pel canvi; el pescar en l’aiguabarreig.

Evidència número tres: quant s’accepta el paper de masovers, còmplices o col•laboradors necessaris per implantar un govern de dretes que, inevitablement, farà polítiques de dretes adreçades a la gent de dretes, la CUP ha perdut la seva carga ideològica d’esquerra per adquirir una posició frontista: no importa el què sinó qui.

Evidència número quatre: la Cup, repartint-se entre els regidors els papers de poli bo i poli dolent, un negociant la moció de censura i l’altre els pressupostos amb el PSC amb la finalitat de tenir-los entretinguts i confiats, van fent avançar la moció a passos accelerats, tot fent creure als del PSC que els que perdien el temps eren els altres. Els teníen en la inòpia.


Esquerra Republicana de Catalunya

Evidència número cinc: ja fa temps que sospira per un govern de Convergència; ja fa temps que la corrent que va foragitar l’anterior equip d’Esquerra volia passar pàgina i fer pagar als socialistes les seves pròpies desavinences i enganxades amb el Ramon Xena (la culpa sempre és dels altres).

Evidència número sis: l’actitud passiva d’Esquerra en els debats per la moció denunciada per la CUP, l’altre masover de la moció, fa evident que el menys important era el dia després de la moció; l’únic objectiu era fer fora al PSC.

La suma de les evidències porten a un resultat final:

1.- Els Convergents han pogut aliar-se amb l’esquerra i els antisistema sense tenir-hi connexions ideològiques. Ells son els únics que han pescat en l’aiguabarreig i s’han endut el peix (alcaldia) al cove, i segons diuen, a canvi de res. Per tant, ERC i la CUP, han fet un negoci ben galdós.

2.- Els electors han vist modificat el sentit del seu vot i, els que han votat a la CUP veuen que s’ha fet servir per fer fora a un partit d’esquerres per posar-ne un de dretes, on les polítiques socials i de progrés “ni estan ni se las esperan”. Els electors d’aquesta formació, malgrat tot, encara tenen la esperança de que, perdut l’espai ideològic d’esquerra no renunciïn a la part independentista del seu ideari, que aplicant-lo a l’espai vilafranquí, podran negociar en una altre taula de partits creada “ad hoc”, la declaració de la independència del carrer d’Amàlia o si és el cas, en un acte de gosadia revolucionària, podran arrencar al Regull com a moneda de canvi de la cadira regalada, un Estatut pel Poble Nou amb dret d’autodeterminació inclòs.

3.- Els electors d’Esquerra Republicana, que encara no havien entès l’embolic de la darrera substitució del Xena pel Quelart, van i els engalten un nou terratrèmol fent alcalde al líder del partit que pretén xuclar-los-hi la sang i els hi vol plantejar una opa hostil per fer-se amb tot el seu electorat hagut i per haver.

4.- Vilafranca entra en una fase d’incertesa que indefectiblement portarà a l’aturada del creixement i progrés (cosa certament desitjada per Convergència, perquè a la seva base social ja li va bé mantenir el seu estatus) que, de rebot ens implicarà una recessió profunda i una pèrdua de pes dins del conjunt de les ciutats mitjanes de Catalunya.


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Josep, em podries dir quin cost ha tingut (amb repartiment inclòs) el darrer pamflet del PSC i el Romero amb el segell de l'Ajuntament i pagat per totes nosaltres?
Polítiques d'esquerres?
GAME OVER!

Llucifer ha dit...

On son les polítiques de esquerra i progressistes desprès de 30 anys? Invertides en la rotonda de 300.000€ potser? o potser en les esquerdes de l'Ave a les cases properes a la via?
A calla no potser estan sota els blocs de pisos del barri dormitori de la girada.

Josep Maria Masachs ha dit...

Després de trenta anys les haurà de fer el Regull, perquè l’aniversari és al maig; durant trenta anys, moltes, o és que ara direu que no n’han fet cap?
Reitero el que he dit a l’escrit: si en comptes de buscar totes les excuses possibles fer possible la moció, s’haguessin esmerçat la meitat dels esforços per redireccionar les polítiques del PSC, ara tindríem polítiques progressistes de debò, un govern d’esquerres i CiU a la oposició com a perdedor de les eleccions. Que cadascú purgui les seves decisions i carregui amb les conseqüències (vosaltres també).
Pel que dieu del pasquí famós (jo encara no l’he vist perquè a casa no l’han repartit), pregunto: no va fer igual el Jordi Pujol quan va plegar i ningú va dir res? Tothom va trobar normal que s’adrecés a la ciutadania. Altra cosa, és si aquest s’ha fet amb un luxe asiàtic, cosa que trobo una extralimitació; amb un foli n’hi havia prou. L’important era el missatge i no l’embolcall.