L'anònim i el pseudònim són sinònims de covard

Qui no dóna la cara i amaga la seva identitat a l’hora d’emetre la seva opinió escrita , ¿ és un covard o hem d’acceptar resignadament que hi hagi qui s’aprofiti de la total llibertat d’expressió per a tirar la pedra i amagar la mà?

D’entrada em mullo: als anònims i als pseudònims, ni aigua. Així de clar. Sóc absolutament contrari a que qualssevol mitjà de comunicació es faci ressò d’un comentari o d’una opinió sense identificar amb pèls i senyals a qui els formula. Haver patit els seus efectes en pròpia carn m’ha fet tornar del tot intransigent en aquesta matèria i em sorprèn que encara hi hagi qui defensi exactament el contrari.

El lector d’aquest breu article d’opinió podrà adonar-se de que la gran majoria de comentaris als treballs apareguts fins ara en aquest blog són de procedència desconeguda. No tenen ni pare ni mare. No és cap novetat ja que passa exactament el mateix en molts altres blogs que es troben a la xarxa.

Aquesta circumstància s’acostuma a resoldre deixant a criteri dels administradors del blog la decisió de publicar articles i comentaris anònims o amb pseudònim. Els criteris que apliquen aquests administradors són de diversa índole: si el text en qüestió és ofensiu o denigrant per algú, si atempta contra la intimitat personal, si es considera que els comentaris no es corresponen o es tracte simplement d’insults o de desqualificacions sense solta ni volta.

En una societat democràtica, amb llibertat total d’expressió i amb el dret de rèplica, em sembla del tot inadmissible acceptar la fórmula de l’anònim o el pseudònim. Previ a la consideració del contingut d’un article o d’un comentari cal posar una cara i uns ulls. (El problema sorgeix, quan, com en aquest cas, entre els administradors del blog, entre els qual m’hi compto, no hi un criteri unívoc, sinó que hi ha flagrants discrepàncies).

En el món clàssic l’admirat Ulisses recorre a l’anonimat per a enganyar Polifem quan aquest li pregunta el seu nom: “Ningú és el meu nom i Ningú n’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys”. L’infortunat ciclop havia pensat que la seva dissort li arribaria de la ma “ d’un home gran, ben plantat i dotat d’una gran força. I ara ha estat un escanyolit, un no-res, un nycris el qui m’ha cegat l’ull, després d’haver-me dominat amb el vi”.

Darrere un anònim o un pseudònim s’hi amaga algú que no vol donar la cara o que no té prou valentia per a mirar-te els ulls; o algun escanyolit, un no-res o un nycris; o algú que et vol enganyar , estafar o inquietar; i fins i tot s’hi pot amagar un suposat amic que aprofita la penombra per a intentar minar la teva fortalesa.

Tornant als clàssics, Ulisses no podia passar a la història com un no-res, com un Ningú. Per això el poeta Homer el col•loca al seu lloc quan li fa confessar: “Ciclop, si mai un dels homes mortals el pregunta per la vergonyosa ceguesa de l’ull, digues-li que te’l va treure Odisseu, el destructor de ciutats, el fill de Laertes, que té el seu estatge a Ítaca”. És a dir, el nom, l’ofici, qui és el pare i on viu.
Quedi clara doncs la meva opció: els anònims i els pseudònims d’entrada a la paperera de reciclatge i d’aquí immediatament a la bassa per a evitar que perverteixin la llibertat d’expressió. Si es vol publicar en aquest blog lliure i independent i mantenir un cert prestigi, el meu criteri es que figurin el nom i cognoms a la signatura dels comentaris als articles d’opinió i el DNI preparat per a si un cas.