Hola i adéu!

La misteriosa dimissió de Cèsar Martín,regidor del grup socialista de l’ajuntament de Vilafranca.

La inexistència d’una explicació convincent sobre els motius de la seva retirada de la vida política local genera tota mena d’especulacions i d’interrogants, com és habitual en aquests casos.

Vist i no vist. No ha durat ni un any. El fitxatge estrella del grup socialista de l’ajuntament de la capital comarcal a les darreres eleccions municipals ha presentat la dimissió i abandona el càrrec. Fins aquí, res a dir. Poden haver-hi mil i una raons que justifiquin una decisió d’aquesta naturalesa. Des de problemes d’incompatibilitat de la feina professional amb la dedicació política, qüestions més o menys greus de salut o trastorns passatgers, esgotament físic o psíquic, circumstàncies personals o familiars adverses, un enamorament fortuït o la fortuna d’una loteria que permet replantejar-s’ho tot de cap a peus, un desencís personal en adonar-se de les dificultats de resoldre els problemes ciutadans al gust de tothom, una eventual atzagaida que quan es faci pública esdevindrà en escàndol, el reconeixement de les pròpies limitacions pel càrrec, la rebel•lia i autonomia del qui no està sotmès a cap disciplina de partit, un canvi sobtat d’ideologia o desavinences insuperables amb els correligionaris, una crida divina a la vida monàstica, una oferta de treball per a una missió còsmica o, simplement, un avorriment insuportable. N’hi ha moltes més de possibilitats, però tampoc es tracta de cansar al lector amb un inventari improvisat a corre-cuita.
Per voluntat pròpia el regidor vilafranquí Cèsar Martín ha decidit però no fer públic els motius pels quals se’n va de l’ajuntament. Hi té tot el dret, oi i tant que sí, la qual cosa és perfectament compatible en que, qui més qui menys, tingui també tot el dret de voler saber el perquè i d’especular sobre quina en pot ser la raó.
No és freqüent que s’amaguin a l’opinió pública els motius d’una decisió d’aquesta envergadura. Es podria haver optar per recórrer als eufemismes habituals que permeten fer-se’n una idea, i el tema s’hauria acabat, però no. Si hem de fer cas al que diu la premsa comarcal que reprodueix un comentari del propi Cèsar Martín “ les persones que han de saber perquè plego ja ho saben”, haurem de convenir que hi ha un o uns motius ocults que només uns pocs privilegiats poden conèixer i valorar.
Davant la incògnita sembla aconsellable ser molt prudent a l’hora d’imaginar què ha motivat aquest desenllaç. Però amb aquesta estratègia d’opacitat no s’haurà pogut evitar que ja circulin diverses versions, interessades o no, malintencionades o no, recargolades o no, que ara carreguen sobre els socialistes, ara sobre el protagonista, la responsabilitat d’una decisió absolutament personal, però que transcendeix l’àmbit privat en tractar-se d’un càrrec públic electe fa només quatre dies.
La forma de procedir del personatge principal d’aquest afer, notari de professió, a l’hora d’informar de la seva dimissió sense exposar-ne les motivacions, és pròpia del seu ofici: prudent ( la virtut dels juristes), discreta ( la virtut dels notaris) i respectant en tot cas el secret del protocol. Aquests tres atributs no es traspassen mimèticament a la vida política. Tal vegada sense pretendre-ho, ell mateix ha servit l’especulació amb safata de plata.
Amic Cèsar, des de l’estima i consideració que et tinc, em temo que hauràs de donar alguna explicació més si no vols que es manipuli l’opinió pública local i comarcal amb fabulacions que tal vegada no s’ajusten a la realitat. No és qüestió de satisfer la xafarderia del públic, ni d’evitar fer més sang del compte, sinó de preservar intacte per sobre de tot l’honestedat de l’actor que ara ocupa l’escenari. No tothom té la fortuna de conèixer el teu impecable historial cívic.
si em permets una broma suada i recurrent, dóna al Cèsar el que és del Cèsar, i al Martín el que és del Martín. En qualssevol cas, i sigui quina sigui la causa, permete’m també que et doni un consell de veterà en aquestes llices : no subestimis mai la capacitat de comprensió, de superació, d’oblit i de benvolença infinita de la ciutadania.