El govern, ja ha aprovat l’avantprojecte de Llei de Vegueries. Ha aprovat una divisió territorial en set vegueries, obviant el posicionament del nostre territori i mantenint-lo contra les aspiracions dels penedesencs, esquarterat, trossejat i subordinat als interessos i a les necessitats de les grans capitals del nord i del sud. Com a resposta a les nostres aspiracions, ens ha deixat amb un pam de nas, sense donar-nos cap explicació raonada, contundent (o no), estratègica o filosòfica que justifiqui la seva decisió.
Els ciutadans del Penedès - Garraf – Anoia, no ens mereixem que ens tractin d’aquesta manera; hem d’exigir un altre tracte. Volem ser considerats ciutadans i no subdits i volem que la nostra voluntat sigui tinguda en compte per part dels nostres representants. No ens mereixem ser tractats amb aquesta prepotència, i per això també exigim una explicació del perquè se’ns nega la possibilitat de poder-nos governar nosaltres mateixos sense subordinacions a altres centralitats.
Sincerament, penso que aquesta llei ara, és inoportuna; “ara no toca” aprovar una llei que implica un canvi organitzatiu de gran envergadura i que, lògicament, ha de provocar tensions territorials i competencials. Els refrany castellà de “en tiempo de turbaciones no hacer mudanza”, és perfectament aplicable en aquest cas. Ara, les prioritats han de ser la lluita contra la crisi i la reactivació de la economia i no muntar un sidral per tot el territori, amb l’agravant, com és el cas del Penedès, que s’ha aprovat d’esquena al sentiment majoritari de la població. Ara, el Govern, en uns temps que precisa pau i tranquil•litat per encarar la sortida de la crisi, s’embolica amb un tema que, de ben segur, suposarà una revolta popular semblant a la del Pla de Residus de l’època de Pujol o de l’època del “Plan Hidrológico Nacional” de l’època d’Aznar amb el suport convergent. Aquest posicionament polític en contra de la Vegueria Penedès, ni al Govern ni al PSC li sortirà de franc, n’haurà de pagar un alt preu polític.
Els raonaments per acceptar la vuitena vegueria són molt contundents: 1) tenim una massa crítica suficient, atès que per població seríem la quarta demarcació de Catalunya i això faria possible tenir serveis que requereixin uns mínims per a ser eficients. 2) una extensió abastable, amb unes capitals naturals que estan ben situades en el conjunt del territori, i on tots ens hi reconeixem com a territori propi, casa nostra –de la mateixa manera que no ens reconeixem formant part del mateix àmbit geogràfic del Maresme o Vallès Oriental- 3) Un patrimoni i un discurs cultural homogeni, on les diferents parts del territori es complementen en un relat global que dóna estructura al sentiment de pertinença a la realitat penedesenca. 4) Una diversificació econòmica repartida de forma força compensada pel conjunt de la nostra geografia, on podem trobar complementarietats i una bona convivència entre l’agricultura, la industria i els serveis. Aquests raonaments i d’altres que ara se’ns farien llargs de relatar, són prou assenyats i prou sòlids com per merèixer una consideració per part del Govern.
A Catalunya, i al Penedès, sempre s’ha rebutjat la divisió provincial perquè ens ha estat imposada, perquè no ha respectat ni les centralitats ni les àrees comunes, ni els territoris naturals on la població s’havia relacionat des del neolític, des de que el món era món. Ara, amb la nova ordenació territorial teníem l’oportunitat d’esmenar un error i era el moment de recomposar la unitat perduda, ajuntar de nou en un sol àmbit el paradigma del Penedès Històric.
Per acabar-ho d’adobar i per refermar la necessitat imperativa de tenir una vegueria pròpia si no volem ser fagocitats per gran conurbació barcelonina , en la mateixa sessió del govern, s’aprova la Llei de la Corporació Metropolitana, que ens deixa clavats en un racó de territori i ens aparta de qualsevol transcendència política dins de la futura Vegueria de Barcelona. Si ja érem poca cosa –com el punt de la i- dins de la vegueria de Barcelona, ara amb l’àrea metropolitana, serem invisibles, atès que com s’han afanyat a declarar des de Barcelona, ells només contemplen l’àrea metropolitana i això de la vegueria, els fa més nosa que servei. El drama ja està servit.
Si vingués una persona d’un altre planeta, d’un altre món, al veure la realitat en què ens movem, no entendria res. Li hauríem d’explicar que tenim unes persones que ens representen, però en realitat només representen els seus interessos, que en comptes de vetllar pel progrés general de la ciutadania, procuren pel seu profit personal, i que el fet de tenir una cadira, a més de fer-la servir per seure, la fan servir per manar. Manar molt i molt, però sempre en funció dels seus interessos.
Quan parlem de desafecció política i de manca d’interès de la ciutadania en la cosa pública, hauríem d’acceptar que és alguna cosa més que retòrica. Hauríem d’ entendre que hi ha un divorci entre el que reclama la població i el que decideixen els polítics. Hauríem d’entendre que s’ha produït una perversió del concepte de la democràcia, entesa com la sobirania popular delegada en un sistema representatiu, que actua segons els interessos manifestats per la ciutadania a través de les eleccions. Ara, estem lluny d’aquesta definició. Estem més a prop de la Catalunya del segle XVIII amb el despotisme il•lustrat “tot pel poble però sense el poble”, on les classes dirigents tenien als súbdits per ignorants, i per això no calia fer-los cap cas, que ells ja sabien el que era bo i el que era necessari. Molta culpa d’aquesta situació la podem trobar en les llistes tancades.
El fet que em fa més mal, però, no és l’aprovació de la Llei de Vegueries, que de ben segur no tirarà endavant perquè decaurà amb la legislatura, o perquè es muntarà un “cristo” que no tindran “nassos” d’aprovar-la. El que em fa més mal, repeteixo, és que el PSC local i comarcal, defensor i impulsor històric del Gran Penedès, vagi en contra de la vuitena vegueria sense haver fet un debat per fixar la seva posició de forma democràtica. Hi ha moltes veus dins del partit -i algunes molt qualificades- que reclamen un debat a fons, d’on surti un posicionament raonat a favor o en contra. Hem deixat el discurs polític en mans d’aprenents de bruixot que únicament busquen consolidar el seu poder fent-se els escuders de les centrals del partit, del centre de poder, sense comptar amb les persones i els interessos de la comunitat a la que es deuen. La democràcia al revés.
divendres, 5 de febrer del 2010
La Llei de Vegueries: democràcia de baixa intensitat.
dilluns, 1 de febrer del 2010
Vic, naranja; Vic, cristal
La pregunta, que em pregunto –pura retòrica- és: Perquè l’alcalde de la Vila de CiU no va anar a fer costat a l’alcalde de Vic, el CiU Vila d’Abadal que no vol empadronar amb el padró, als qui no tinguin els papers, no els que diu la llei, sinó els que ell vol? Li ha aconsellat la CUP que no hi anés? Li ha prohibit?. Només pregunto.
Una altra pregunta no tan retòrica. Als darrers 30 anys el consistori vilatà acostumava per aquestes dades a tenir discutits i aprovats els pressupostos. Que els passa, la CUP els ho impedeix, el PSOE, el de ERC? Ho volen aprovar en funció de la correlació de forces concretes en un moment concret?
El que està passant a Vic passa a Vilafranca encara que no d’una manera tant punyent. No en va, a qui volgués escoltar-lo, l’ex-alcalde socialista Marcel Esteve, en la darrera campanya electoral (2007), quan el pisos valien diners, hi havia feina, també per a “ells” va dir que el primer, el segon, i també el tercer problema per a la majoria de vilafranquins eren “ells”, millor dit “tots ells”
Més enllà d’un dels espots que va fer època i que encara és una mostra de la senzillesa i habilitats publicitàries, el del bolígraf “Bic”, segur que a Internet el poden veure, “ells”, “tot ells” son un percentatge de vilatans provinents d’altres països, entre un 10 i un 14%. Molt bé. És pot teoritzar millor, però la llarga cita sobre el que és una “immigrant” crec que és molt cabal, encertada:
“Me da absolutamente igual que sea legal o no la decisión del Ayuntamiento de Vic. Me parece igual de repugnante. En una sociedad en que la igualdad se ha convertido en una quimera, al inmigrante ilegal -esta terrible figura que niega la condición humana a una parte de los que habitan entre nosotros- sólo le quedaba una forma de reconocimiento público, un primer esbozo de ciudadanía: figurar en el padrón. Era la única posibilidad de ser algo más que nadie: tener, por lo menos, el nombre reconocido en la lista de los habitantes de la ciudad. Primera y tibia promesa de una futura ciudadanía y puerta de acceso a la más elemental atención: la sanitaria.” (Josep Ramonada El País 14.01.2010)
Els immigrants, no són una nota a peu de pàgina, ni dígits després d’una coma, són ciutadans que sumen i per tant les administracions els han de comptar com a ciutadans i ja que paguen impostos, i si no els paguen és perquè les administracions no volen, els polítics, que són també administració no han de mirar al padró la nacionalitat, sinó el nombre i planificar les escoles, els ambulatoris, les guarderies, hospitals, etc.,pel el nombre de ciutadans, no pel seu origen. Que les regles laborals, socials, econòmiques se les han de fer seves? D’acord; que cal recordar que els drets de que gaudeixen no ens els van regalar? D’acord. Que ells no haurien d’oblidar mai, que nosaltres els necessitem, però que a ells –en la majoria de casos- els ha expulsat dels seu país la misèria, el subdesenvolupament secular? També. A la immigració no se li pot aplicar una ERE, ni acomiadar-los. Si busquem una solució no la trobarem, però, des del diàleg i la serenitat podrem – i és molt important- evitar la violència. Palpem-nos, fem memòria: perquè els anys 50 i als 60 marxaren centenars de milers d’espanyols a treballar Franca, Alemanya... No, papers per a tothom, perquè el que jamai hauríem de voler és que totes aquestes persones, com ha fet la màfia a Itàlia, els converteixi en el que va dir Marx:en l’exèrcit de reserva. El 20% d’atur ens ha recordat on estem, qui som. Els sociòlegs parlen de migracions, de migrar...el dia que no quedin famèlics podrem parlar-ne. Ara no.
Però... perquè no va anar l’alcalde de Vilafranca a fer costat al de Vic? Perquè la CUP és tan o més hipòcrita que el PSC. La CUP i el seu líder, són més rígids que el pal d’una escombra, tan rígids que han preferit donar el poder a la CiU, pensant-se, els molt demagogs, que CiU és més nacionalista que de dretes, quan és justament al inrevés. Per això no va anar a Vic, o pot ser sí i no el vaig veure...la pregunta de fet és pura retòrica. El missatge del Sr. Navarro, pobrissó, és d’una, per entendre’s xenofòbia política que fa feredat: a veure si ara per ser d’esquerres s’ha de votar a la CUP. Sou el pal de l’escombra de CiU. Per tant al PSC li pertoca deixar ven clar, és a dir negar, el que han dit el seus col•legues a Vic i no fer oposicions, sinó oposició que és molt diferent, i moltes vegades els socialistes, aquí i arreu, han confós un fet per l’altre. Tot i això, estaria encantat de que CiU guanyessin les autonòmiques, d’aquesta manera el parlamentari de Convergència, Joan Raventós, de cop, ens resoldria el problemes de l’atur, la vegueria, el que no arribi ni una xavo de la plaça St. Jaume a la Vila i podria treballar i no fer tanta declaració als mitjans locals. Seria un decans, entengui’s bé, per a tothom.
Enric Tomàs
dimecres, 11 de novembre del 2009
Un consistori florit
De moment la moció de censura contra el PSC ens ha servit als vilafranquins perquè CiU ens decori la Vila – i la vista- amb floretes. Floretes aquí, allà i a la balconada de l’Ajuntament, precisament aquestes han estat un encert posar-les: trenquen la immensa paret de pedra que formen els edificis de l’ajuntament i cal Macià, tot i que, segons han dit, gotegen. En fi, que tot plegat és molt “prety”.
Ara bé, quan vaig veure “nostra senyera” verda, absolutament ecològica que sembla dissenyada pel “Capità Enciam”, davant la “zero-zero”, és dir de l'oficina central de Caixa Penedès, renoi, vaig pensar si que us cobren poc pels descoberts: amb una senyera en tenen prou. En fi.
Cada cop més els arguments de la dreta (CiU) i la CUP, aquesta esquerra esgarrifada -aquests senyors que més que fer política, la pateixen (i per Catalunya, escoltin!)- van quedant en un no res; bé sí: arguments florits amb flors. I això no és el més important. El més important és l’ inactivitat del consistori, aquest passà i passà setmanes amb uns plens anodins, és el que va obrint el següent raonament: No els hagués anat més bé a CiU anar contradient, criticant i presentant alternatives ven muntades a un govern, el del PSC que tenia més d’un forat? Perquè, la precipitació de CiU ens porta a la següent paradoxa: amb la mania de treure de la cadira a Marcel Esteva, han estalviat, al PSC perdre, molt segurament les properes eleccions municipals i ara, mercès a la moció, és el PSC qui, amb tota la raó és pot presentar com víctima d’una moció que vist el que s’ha de veure, tocar i palpar, no ha servit de res per resoldre els problemes municipals dels vilafranquins. La gestió de CiU és un calc de la del PSC. Els pactes “de sarsuela” per arribar a aprovar els pressupostos d’aquest any és la prova més eloqüent de la imperícia del sector de CiU que de totes, totes, volia la moció. Sí, sí, no tots els convergents hi estaven d’acord i molt menys una part important dels seus votants.
Des del 1977, aleshores només CDC, el partit de Pujol a Vilafranca ha tingut un problema estructural, de fons, que els seus líders no han sabut resoldre ni de bon tros: Una part molt important dels votants que fidelment voten CiU a les autonòmiques i a les generals, els hi han negat sistemàticament a les municipals. En les darreres, van ser una llenca d’aquests votants i, sobretot del PSC, els que és quedaren a casa.
El cas més aclaridor va ser en unes eleccions municipals que coincidiren amb unes al Parlament Europeu: més vots de CiU per Europa que per l’ajuntament. Segur que amb aquesta moció i aquest tartamudeig en la gestió –floretes a banda- és guanyaran aquesta part de l’electorat? Podria ser ben bé si els socialistes no aprofiten l’avinentesa, no per fer el ploramiques, sinó per repassar persones i programes; si abandonen traduir sempre i sempre les idees en números i retornen a posar per davant les idees i els números desprès, i no és, al meu entendre un joc de paraules. Han de deixar clar, molt clar el que els diferencia amb la CUP, presentar la Vegueria com el que és: un nova divisió territorial i respondre amb contundència a aquests comediants que, algun d’ells, voldria tornar, amb la Vegaria, a l’economia de subsistència per, d’aquesta manera, servar la identitat penedesenca en el marc i el sí de la identitat catalana, etc. etc. etc.
Si CiU té un problema que no ha resolt des del 1977, els socialistes vilatans fa anys que es pensen que parlant de “farem”, “construirem”, o “teixint programes fills de tranversalitat perduda” és pensen que amb aquest discurs “fan socialisme” i el que ha esdevingut el PSC a la Vila és una marca electoral dibuixada de números i estadístiques, tot i tenir una idea molt clara de ciutat, de comarca i una gestió que ha obtingut la confiança dels vilafranquins durant 30 anys per ser el partit nuclear, quan no ha tingut majoria absoluta. Quan manaven, els socialistes s’han dedicat a rebatre a l’oposició amb números i guardant per a millor ocasió les seves idees... d’esquerres. Fa anys que els fa molta mandra “polititzar” els plens municipals; fa anys que prefereixen contemporitzaran a dir alt i clar el que pensen. La conseqüència a la vista està: els darrers resultats electorals, a més de veure algunes escenes als plens municipals que fan de tot menys riure.
PD: Fonts socialistes m’han explicat que en l’ampliació –de 40.000 €- del pressupost d’enguany en l’àrea de Parcs i Jardins ja en porten gastats, en floretes ornamentals, uns 20.000 €. Segons aquestes mateixes fonts un mòdul de formació ocupacional té un cost que oscil•la entre els 6.000 i el 12.000 €.
Enric Tomàs
divendres, 2 d’octubre del 2009
Jo també vull votar, si, però...
Arran de la moció que ja s’ha anunciat pel proper Ple de l’Ajuntament de Vilafranca, on es vol reeditar des de una entitat “privada” el referèndum sobre la independència de Catalunya, celebrat a Arenys de Munt, i desprès de veure tota la polseguera que s’ha creat, entenc que cal reflexionar una mica sobre el qui, el què i el com s’ha fet, i, si volem ser seriosos, també fer-ho sobre el qui, el què i el com s’hauria de fer.
Els antecedents i els causes que provoquen aquest rebombori, cal buscar-los en la decepció de la ciutadania amb tot el procés de reforma de l’Estatut. Les promeses incomplertes pel President del Govern espanyol, la fatxenderia d’alguns comentaris (cepillar el Estatuto), la incomprensió de la realitat catalana per part de les esquerres espanyoles i les campanyes de desprestigi de tot el que feia olor de català per part del PP (boicot als productes catalans, recollida de signatures, etc), van provocar que ens sentíssim odiats, despreciats i objecte d’escarni. L’assetjament a que ens van sotmetre, posant-nos sota sospita permanent de ser culpables tots els mals, van provocar entre la ciutadania catalana (no només la nacionalista) un estat d’ànim de rebuig a tot el que ens vingués de més enllà de la riera de la Sènia o de més enllà de la Franja de Ponent.
Per acabar-ho d’amanir, només ha faltat, el sainet del finançament i el drama de que un Tribunal Constitucional absolutament desprestigiat, vulgui esmenar la plana a una llei votada per les Corts Generals com a fruit d’un pacte entre l’Estat i Catalunya, i que després, ha estat ratificada en referèndum (quan la mateixa Constitució que ells diuen que vetllen, sentència que la sobirania, rau en el poble).
Si volem comprendre tot aquest moviment identitari, en molt bona part generat pels antecedents descrits més amunt, cal que entenguem el joc d’interessos que s’hi amaga; cal que separem el gra de la palla, i entenguem que la situació no és clara, sinó que estem en un aiguabarreig on tots els pescadors d’oportunitats hi pretenen omplir el cove. El rerafons, el perquè de tot plegat, el trobem en l’inici d’un període electoral en el que diferents partits disputen un mateix espai polític: Esquerra i Convergència (Unió mira cap un altre costat); un espai que, en cap cas, tampoc volen entregar als puristes de les CUP, que també busquen fer-los-hi forat dins del seu electorat. No podem deixar-nos enredar ni per les postures interessades ni per les segones intencions d’aquests tres partits, ni per les dels altres partits, moviments i plataformes sense discurs que es dediquen a postular coses que ni ells mateixos entenen.
Hi ha dues constatacions importants a fer: la primera és que la consulta no és vinculant i la segona que no ofereix cap garantia de transparència ni de fiabilitat (entre altres coses, no hi ha cens electoral que determini qui pot i qui no pot votar, ni hi ha interventors que vetllin per l’absència d’irregularitats, ni apoderats en representació de cap partit que no formi part dels grups convocants). No es tracta de posar en dubte la bona fe dels convocants ni dels membres de la mesa, però, per poder homologar un procés electoral, cal actuar sempre de forma objectiva; cal demostrar i certificar cada un dels actes que validen la elecció.
Dit això, he d’aclarir que soc dels que penso que a Catalunya, com a la resta del món, la ciutadania, té dret a autodeterminar-se, te dret a decidir si vol viure sola o amb qui vol formar comunitat (Espanya o Europa). Però, no ens enganyem, Catalunya s’autodetermina cada vegada que va a votar i ho fa de forma lliure; amb garanties de transparència, amb un cens fiable i veraç, amb la fiscalització de tots els partits i amb un recompte fet de forma pública, on gent neutral vetlla per la claredat i objectivitat dels resultats.
Per reblar la meva postura, en donaré un exemple de com s’hauria de fer si el que volem és fer-ho bé i no només ser un element d’agitació política per fer el caldo gros a determinats partits: si en un procés electoral per escollir el Parlament de Catalunya, obtenen majoria els partits que en el seu programa electoral plantegen de forma unívoca el seu posicionament favorable a la independència, s’ha d’entendre que el poble català s’ha autodeterminat i ha decidit la separació d’Espanya. I això, no hi ha Corts Espanyoles que ho tombin, ni Tribunal Constitucional que ho revisi, ni comunitat internacional que no ho respecti. És així de fàcil; és així com s’ha de fer.
I mentre això no és doni, mentre els partits amb representació parlamentària (Populars, Unió, Convergència, Socialistes, Iniciativa) no ho plantegin de forma clara i ho sotmetin a escrutini, no hi ha cas. Actualment, l’únic partit parlamentari que ho defensa, és Esquerra Republicana, i ara per ara, està lluny de aconseguir una majoria absoluta. En tot cas, si la voluntat popular és la de separar-se, cal fer pressió als partits perquè ho incorporin a la seva proposta electoral i d’aquesta manera poder aconseguir una majoria que ens encamini cap aquest horitzó. Ens agradi o no, si ens considerem demòcrates, en política, el que suma més voluntats és el que guanya, i ara per ara, aquest no és el cas.
Tant pels del moviment de la ceba com pels del nacionalisme espanyol transversal, s’ha sobredimensionat la rellevància d’aquest referèndum que, al meu entendre, en cap cas, justifica el rebombori creat. Si la seva celebració no té una validesa juridica real, ni tampoc és creïble el resultat per la manca de rigor que s’ha d’exigir a un procés que vulgui ser homologable o equiparable a una consulta democràtica, a que ve tanta por per part d’uns i tanta eufòria per part dels altres?
En aquest procés, entenc que s’han comès masses errors, s’ha treballat massa precipitadament i s’ha actuat de forma excessiva amb un pinzell gruixut; en definitiva: s’ha fet servir massa la rauxa en comptes de la serenor que exigeix un procés que vol ser seriós. Aquest tema, s’ha de treballar amb un traç fi, precís i carregat de raó. No es pot preparar com si fos una Entrada de Sant Fèlix on tot peti de cop i la barreja de missatges i sorolls acabin provocant uns efectes contraris al que és busca.
Si l’objectiu que es pretén aconseguir és que la ciutadania es pronuncii entre pertànyer a un estat espanyol o el separar-se’n per integrar-se de forma directa amb la Unió Europea, si us plau, feu-ho (fem-ho) bé.
dimecres, 16 de setembre del 2009
Educació i territori a l' Alt Penedès
El passat dimarts 28 de juliol el Consell Executiu va aprovar la construcció del nou edifici de l’escola Font Rubia a Guardiola de Fontrubí. La inversió no és menor : 4.758.655 euros per atendre una població escolar de 225 alumnes. La inversió aprovada, la cinquena en el transcurs d’aquest any, fa que el total de recursos que el Govern destini a l’Alt Penedès en matèria de nous equipaments estigui ja superant els 25 milions d’euros i que pot acostar-se, amb noves aprovacions, als 30 milions d’euros abans de finals del 2009.
No és la meva intenció parlar exclusivament de xifres, tot i que la suma dels recursos aprovats i compromesos multiplica per 0,5 el pressupost que el Parlament va aprovar per a la comarca a finals del desembre passat. Vull posar l’accent en la transformació considerable que en matèria educativa s’està fent des de l’any 2004 a la nostra comarca, l’any del primer exercici polític de les esquerres al capdavant del Govern de la Generalitat. Hem assistit així a la creació de l’escola d’idiomes, a la recuperació d’escoles tancades feia dècades (Pontons ja en funcionament i Les Cabanyes en procés de construcció), a la creació de nous instituts a poblacions i zones que no en tenien ( Sant Martí Sarroca i la sots comarca de l’Alt Foix), a l’ampliació de centres educatius i a la construcció de noves escoles.
Aquest període ha estat un període molt fructífer en matèria d’educació pública, en especial per a les escoles de l’àmbit rural. Qualsevol que vulgui fer una passejada per les escoles d’Avinyonet, de Sant Pau d’Ordal, de Pontons, de Vilobí, de Sant Marçal, de La Ràpita, etc, podrà observar com s’han dotat els municipis petits de la comarca d’uns bons equipaments, consolidant una bona tendència en favor de l’escola pública, de les escoles de poble. L’esforç només és comparable, històricament, a aquella simbòlica aposta que en temps de la II República es va fer en matèria educativa a les nostres contrades.
També els municipis més grans han tingut dotacions potents a Vilafranca, a Sant Sadurní d’Anoia, a Gelida, a Santa Margarida i Els Monjos i a Sant Martí Sarroca.
L’esforç s’ha fet en gran mesura a primària. Ara és l’hora de secundària. Correspon, també, dedicar esforços i recursos a la millora continua de la qualitat educativa, a l’atenció a la diversitat, a la formació dels mestres, a la integració educativa de nous contingents d’alumnes. La nova pedra era i és imprescindible, però el treball en els continguts, en els materials, en formació continua dels professionals ha de ser el desafiament dels propers anys.
Els esforços també s’han de centrar, i molt, en la formació vinculada als sectors productius. Un fet que ha passat inadvertit és la conversió de l’Escola d’Espiells, que és ara un centre depenent de la Conselleria d’Agricultura, seguint el model clàssic europeu de l’escola de formació per al treball sectorial. L’hem de treure punta i suc a aquest posicionament en favor del sector agrari i agroindustrial. D’altra banda ens cal una revisió substancial de l’oferta de cicles formatius de tipus industrials i un impuls del cicles professionals del comerç i dels serveis, en especials els del turisme. Hem de fugir de les clàssiques llegendes de la dinamització econòmica pendents més de les modes i de la incidència dels consultors de torn i cercar els autèntics filons de treball del sector serveis. Durant molt de temps s’ha especulat amb l’enoturisme com a element potencial de la nostra economia i en canvi no han sortir operadors comercials disposats a jugar- s’hi diners a banda dels esforços, sempre limitats, de els administracions públiques. Hem de fugir, en aquest tema com d’altres, de la iconografia virtual i hem d’anar a trobar els recursos i les oportunitats reals de negoci.
En matèria educativa com en matèria econòmica el nostre futur està lligat a un mercat primordial: el de la regió de Barcelona. Allà hem de concentrar els nostres esforços. Si som capaços de sumar l’allau de recursos en matèria de formació obligatòria en una inversió intel.ligent en matèria de formació i investigació per a l’economia productiva, el posicionament destacat de la comarca en l’escala de competitivitat dels territoris de Catalunya podrà estar assegurat en els propers anys.
Roberto Labandera
Diputat del PSC
dimecres, 26 d’agost del 2009
De política i ideologia
Ciutadania, política i ideologia
Podem definir la pràctica política com aquella acció que consisteix en proposar actuacions i prendre decisions a partir d’uns principis ideològics compartits per part de la població. D’aquesta manera quan periòdicament els ciutadans i ciutadanes són convocats a les urnes voten una opció ideològica amb la que se senten més identificats, per tal que el partit o col•lectiu pel que han optat governi o influeixi en les polítiques que tirarà endavant el govern. Es a dir, votem a una opció ideològica perquè prengui decisions que afecten tots els àmbits de les nostres vides, com el treball i les relacions laborals, el tipus de formació que tindran els nostres fills i les nostres filles o el model de sanitat, entre moltes altres qüestions.
Si la política juga un paper tant important en les nostres vides, no deixa de sorprendre que els ciutadans i les ciutadanes cada vegada s’allunyin més de la pràctica política. Sorprenen, també, els elevats índexs d’abstenció i la poca o la mala consideració social de les persones que es dediquen a la pràctica política. Com s’explica aquest aparent contradicció?
Hi ha especialistes que han escrit abastament sobre el tema i, per tant, segurament em manquen coneixements i no soc la persona més adequada per reflexionar sobre aquestes qüestions. Tot i així penso que hi ha alguns factors que cal destacar, i que ens poden permetre fer algunes consideracions a nivell local.
En primer lloc cal incidir en la distància que hi ha entre ciutadans i polítics. A la major part dels països europeus es vota a uns diputats de districte o de zona, que han de procurar buscar solucions als problemes i inquietuds que preocupen realment a la ciutadania, i que al cap d’un temps, en les següents eleccions, han de passar comptes amb els seus votants. En el cas català es tracta de llistes tancades, escollides per les direccions dels partits, de tal manera que els diputats i diputades a l’hora de repetir en les llistes electorals, depenen més de les executives dels seus partits que no pas de l’opinió que sobre ells tenen els electors.
Això ens porta, en segon lloc, a parlar de les estructures dels partits. Es tracta d’unes estructures centralitzades, moltes vegades allunyades de les realitats i inquietuds dels diferents territoris. I això es produeix en un context en el que, com a resposta al procés de globalització, la ciutadania valora cada vegada més allò que li és proper, tant en l’àmbit de la cultura com en el de l’economia o el de la política, entre d’altres.
Alguna persona podria vincular, també, el desprestigi de la política i dels polítics a diferents casos de suposada corrupció que han aparegut en els mitjans de comunicació i que s’investiguen des del poder judicial. Aquest plantejament és més una conseqüència que una causa del descrèdit de la política, ja que aquests presumptes casos de corrupció afecten a un percentatge molt petit de persones que es dediquen a l’activitat política.
Finalment, alguns polítics i algunes polítiques opten per un llenguatge críptic, difícil d’entendre per la resta de la ciutadania. Massa sovint s’expliquen propostes polítiques referint-se tant sols a l’àmbit de la gestió, deixant de banda qualsevol interpretació ideològica, de tal manera que moltes vegades es fa difícil entendre les diferències existents entre les diverses opcions polítiques.
Aquesta darrera observació ens porta a parlar d’una contradicció greu: si com apuntava al començament la política consisteix en la presa de decisions a partir d’uns principis ideològics, al deixar de banda qualsevol manifestació ideològica, estem allunyant la política de la ciutadania. Per tant, a partir dels arguments exposats fins aquest punt, podem arribar a unes primeres conclusions: cal reivindicar la política de proximitat, tant als territoris com a les persones, i aquesta política s’ha de basar en uns criteris ideològics clars, que permetin diferenciar unes opcions polítiques d’unes altres.
Ideologia i ciutat
En l’àmbit on és més important aquesta política de proximitat és en la pròpia ciutat, en la política municipal. De fet, totes les opcions polítiques, siguin del color que siguin, intenten amb més o menys fortuna aquest apropament a la ciutadania. Les mocions que es presenten als Plens Municipals i que fan referència a problemes locals en son un bon exemple, com també ho son les preguntes sobre temes concrets que es fan abans d’acabar el Ple. Tots els grups polítics es reuneixen amb associacions de veïns, entitats esportives o culturals, empreses i sindicats o atenen a demandes particulars.
Un tema diferent, on no coincideixen tots els grups és en la importància que han de jugar els plantejaments ideològics en el discurs polític. Els sectors més reaccionaris argumenten que no existeixen grans diferències entre les partits conservadors i els d’esquerres. En el fons, aquesta afirmació és un argument ideològic que al llarg de la història ja han defensat diferents dictadors i polítics ultra-conservadors, i que han servit per reprimir qualsevol manifestació que reclamés major justícia social. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol en tenim un trist record.
En front d’aquests plantejaments, els partits i els militants d’esquerres han de reclamar la possibilitat de construir ciutat i ciutadania a partir d’una ideologia que defensi una major igualtat social. I més en un context com l’actual, quan les conseqüències de la crisi econòmica l’està patint, principalment, la població assalariada (augment de l’atur, congelació i/o regressió salarial, intents d’abaratir l’acomiadament, etc.)
En aquestes circumstàncies, els partits i els militants d’esquerres hem de defensar, sense pors ni ambigüetats, unes propostes polítiques que permetin una redistribució més justa de les rendes i dels beneficis empresarials. Segurament algú pot pensar que això és utòpic, però res més lluny de la realitat. El PSC ja ha plantejat en diferents documents la seva defensa d’una economia social, especialment important en un context de globalització dels mercats a partir d’uns criteris ultralliberals, perfectament representats a casa nostra per CiU. Aquesta economia social, entre altres coses, es tradueix en potenciar l’aparició de noves cooperatives, formant a homes i dones que hagin quedat a l’atur o a joves que entren per primera vegada en el mercat laboral. Aquestes cooperatives han d’apostar per la millora dels factors qualitatius de la producció, s’han de vincular al comerç just i han de ser energèticament sostenibles.
En la defensa d’aquesta economia social, les institucions i molt particularment els Ajuntaments hi tenen molt a dir. Els Ajuntaments poden facilitar la formació necessària dels treballadors i treballadores; poden oferir assessorament jurídic; poden potenciar aquests projectes estimulant la presència a la ciutat d’una banca ètica que els hi doni suport; poden externalitzar diferents activitats a aquestes cooperatives (manteniment de la via pública, per exemple), els hi poden obrir nous mercats (catering dels menjadors de les escoles públiques) o cedir la gestió de determinats serveis (l’Alberg o la gestió de menjadors socials, entre d’altres). Aquesta és una via real de lluitar contra l’atur, a partir de les possibilitats limitades que tenen els municipis. Al mateix temps, s’implica de forma directa a una part de la població en la gestió de la seva ciutat.
Per altra banda, no es tracta de menystenir l’estructura empresarial tradicional. Ara bé, aquestes empreses també s’han d’adaptar, en cas de que no ho hagin fet, a uns nous plantejaments. L’Ajuntament no pot treballar amb empreses que no siguin ambientalment sostenibles; no pot treballar amb empreses que per tal de mantenir llurs beneficis enviïn a treballadors i treballadores a l’atur. L’Ajuntament ha de treballar amb empreses vinculades amb el comerç just, innovadores pel que fa a l’ús de noves fonts d’energia, que garanteixin la igualtat salarial entre sexes, que estimulin el transport sostenible, que tirin endavant políques de seguretat eficients per tal d’evitar els accidents laborals, i que tinguin una bona política de formació constant pels seus treballadors i treballadores, per tal d’apostar per una producció de qualitat. Al mateix temps aquestes empreses s’han de vincular a les activitats socials i culturals de la ciutat.
Aquest és tant sols un exemple de com vincular ideologia i ciutat. Estic segur que al llegir aquestes línies a algú se li pot escapar un somriure i definir aquest article com a utòpic. Segurament tindrà raó , però penso que la utopia es possible sempre que reivindiquem la política a partir d’unes propostes ideològiques clares, escoltant als ciutadans i a les ciutadanes i, sobretot, sense tenir por de fer propostes atrevides. Aquestes propostes no s’han de limitar tant sols als temes econòmics, sinó que han de fer referència a tots els àmbits de la política local que permetin millorar les condicions de vida de la població, garantint una major igualtat d’oportunitats i una societat realment més justa.
En el fons, sempre podem escollir el futur que volem.
Pep Colomé
Militant del PSC
dilluns, 13 de juliol del 2009
Reivindicar la diferència; buscar la identitat
Immersos en la actualitat vilafranquina, estem observant la deriva política dels partits de casa nostra que, després de l’aquelarre protagonitzat pel tripartit CiU – CUP – ERC, amb la moció i canvi de majories al govern de Vilafranca, ha aparegut la ressaca “post festum” , que deixa al descobert els excessos i les mancances de cada formació i que obliguen a cada partit a fer un exercici de recomposició dels espais que ocupen.
Els que han donat suport a la moció, estan obligats a redefinir el seus objectius polítics per situar-se en un espai propi, identificable i coherent amb els seus actes. El discurs carlí i tronat de la barreja, del tots son iguals, del final de les ideologies ja s’ha acabat per a tots els partits, si realment tenen ganes de ser rellevants a la propera legislatura. No és de rebut ni és comprensible per la gent del carrer, una aliança -real o circumstancial- on uns partits que es diuen d’esquerra donen suport a un partit de dreta que defensa polítiques conservadores.
La deriva vilafranquina, en una bona part, ha provocat l’allunyament de la ciutadania de la política, a causa de la pèrdua del discurs ideològic dels partits.
I qui més suport ha perdut ha estat qui ha renunciat en major mesura a defensar un projecte ideològic per adaptar-ne un de circumstancial. Però el problema és general, no ens enganyem. En major o menor mesura,tots volen i pretenen fer-nos creure que tenen resposta a totes les inquietuds de tots els ciutadans, i prometen de fer-ho en el sentit que els hi demana cada individu; no tenen mai un NO per ningú, tots volen ocupar tots els espais, tant els propis con els dels altres. I això és un error, perquè la confusió dels missatges, les contradiccions entre el que prediquen i el que fan, no ajuda a implicar a la ciutadania en la vida política sinó que l’efecte és contrari al desitjat: l’allunya perquè la població acaba per percebre que tothom predica el que no creu, afirma el que no pensa complir i finalment fa el que li mana el grup de pressió corresponent. D’exemples en tenim molts i que afecten a totes les formacions polítiques. Totes. No cal concretar-los perquè la llista se’ns faria insuportable als que encara creiem en la necessitat d’un discurs ideològic que sustenti la pràctica política.
Trobo molt decebedor l’augment de la abstenció en les eleccions; però d’això no se’n pot fer culpable a la ciutadania. En cap cas. El culpable és sempre el que provoca el desinterès, fent campanyes que no tenen res a veure amb el que hom s’hi juga, i dissenyant estratègies que, quan hi penses una mica, et planteges si realment no ens estan prenent a tots plegats per tontos.
El retorn de la ideologia, de la discussió dreta-esquerra del discurs polític, és imprescindible perquè la ciutadania es torni a motivar per la cosa pública. Si el debat continua amb la universalització de la no-ideologia per tenir a tothom content, on els partits de dreta plantegen polítiques d’esquerra per acabar fent tot el contrari, o els d’esquerra no es diferencien ni en el discurs ni en les pràctiques de la política que fa la dreta, la població acaba entenent –i amb una bona part de raó- que tots son iguals, que l’únic que busquen és el vot per poder manar durant quatre anys sense importar que faran amb la confiança que els hi ha dipositat els ciutadans.
El mercat del vot ha de canviar la formulació. El vot s’ha de guanyar a partir d’un discurs diferenciat; a partir d’un discurs polític propi, clarament ideològic, on el votant tingui consciència de quina opció agafa i tingui clar que se’n farà d’aquest vot un cop s’hagin triat els representants en funció dels vots recollits. Com en el comerç; quan un individu compra un producte (escull una opció política) espera que la seva compra sigui encertada i fiable, que respongui a les seves expectatives i que, la fidelitat a una marca es guanya en funció de la resposta que li retorna la seva elecció. Si el producte no funciona o no satisfà les seves exigències, o bé canvia de marca (partit), o bé deixa de comprar (s’abstén ).
Es així de senzill i de fàcil. Tenir clara la proposta i procurar que la majoria social entengui que el teu discurs polític és el millor per als seus interessos pels de la nació o per la ciutat. I mentrestant, abans de demanar que et torni a triar com opció preferida, donar explicacions del perquè i del com es treballa amb la intenció de que el votant tingui la informació necessària en cada moment. I finalment, actualitzar el missatge constantment de forma que la renovació d’idees sigui permanent, tot evitant l’esgotament intel•lectual del projecte polític, i evitant de forma prioritària les pràctiques que desacrediten qualsevol projecte polític, practiques que posen per davant la lleialtat personal al polític o posant la fidelitat orgànica al partit per davant de la capacitat intel•lectual i a la competència professional.
dijous, 25 de juny del 2009
ELS NOUS AEROPORTS I LES OPORTUNITATS DEL PENEDÈS
Sóc dels que creu que les possibilitats futures del Penedès depenen de la capacitat col.lectiva d’aprofitar les oportunitats que genera el territori de la Regió de Barcelona, un dels territoris més dinàmics d’Europa i el primer per la significació econòmica i empresarial de tota la Mediterrània.Barcelona és un pol d’atracció extraordinari en matèria industrial, de consum, de comerç, de turisme i, també, de recerca i de modernitat. Barcelona, amb la seva dinàmica de gran ciutat europea i mediterrània, ens ha posat al món i nosaltres hem d’aprofitar les oportunitats que aquesta situació ens permet.
El passat 17 de juny va entrar en funcionament la Terminal 1 de l’Aeroport del Prat- Barcelona. La posada en marxa de la nova terminal significa un increment fins a 55 milions de la seva capacitat de trànsit de passatgers. La construcció de la tercera terminal ( o terminal satèl.lit) posarà el llistó en 70 milions de passatgers. Ens cal reflexionar, des del Penedès, com podem treure profit d’una infraestructura tan potent en benefici de l’economia i de l’ocupació a les nostres contrades.
L’endemà, dijous 18 de juny, el Govern feia públic l’adjudicació a l’aeròdrom d’Òdena - Igualada, del futur aeroport corporatiu de la regió per a vols empresarials i professionals . Un altra porta empresarial i professional s’obrirà ben a prop de casa i els penedesencs l’hem de saber aprofitar. La línia directa que comunica el futur aeroport d’Òdena, la futura estació de trens regionals de Vilafranca i el port de Vilanova posa en evidència que l’aposta per un Eix Diagonal potent, plantejada el novembre de l’any 99 pels alcaldes de Vilafranca, Vilanova i La Geltrú, Igualada i Manresa, té avui un bon encaix i esdevé una plataforma excel.lent de creixement econòmic i social.
La terminal 1 i el futur aeroport d’Òdena són dos de les infraestructures de les que també s’ha dotat el Penedès. És així de clar. A 10 minuts d’Òdena, per la C-15, i a 30’ d’El Prat pels túnels del Garraf, el Penedès ja pot oferir-se al món com a seu per a noves empreses, per a centres de recerca, per a iniciatives de innovació i de turisme, tan de caràcter europeu com internacional. Hem d’apostar per tal que la suma d’esforços ens faci més competitius i les dues inversions aeroportuàries, una ja en funcionament i la segona en perspectiva immediata, esdevinguin dos excel.lents oportunitats, dues portes obertes a un futur més sòlid per a la nostra comarca.
Roberto Labandera
Diputat al Parlament.
dimecres, 24 de juny del 2009
La invisibilitat de la crisi
Des de que hi ha Convergència al poder municipal de Vilafranca, degudament acomboiada per Esquerra i per la CUP, partits que donen “suport” al govern, no veig que s’hagi fet cap proposta, cap comentari ni cap esforç per donar sortides a la crisi que està (estem) patint al nostre país.
Malgrat ser cert que el govern municipal no pot canviar la deriva econòmica que està vivint la societat, en tot cas, el què si que pot fer -i molt- és esmorteir els seus efectes sobre les capes socials més desprotegides. La ciutadania, perplexa, no entén com els polítics que (ens) manen i els que els hi donen “suport” extern per a que puguin governar, estiguin amb una actitud despreocupada per les penúries que passen molts –masses- conciutadans.
Des del canvi de govern, ni els que manen (CiU) ni els que els hi fan de crossa (ERC i CUP), han plantejat cap acció de caràcter social. Ni una. Ni mitja. En el seu moment, per justificar-se davant la opinió pública i la opinió publicada, van dir que el primer que farien és un pla de xoc per pal•liar la situació dels desesperats i per evitar la expulsió del sistema dels més febles. Però la realitat és una altra. No ha sortit ni una espurna d’humanitat de dins d’aquesta casta de polítics pagats de si mateixos, d’aquests elements que es dediquen a pontifcar sobre l’estalvi, i el primer que aproven, són contractacions a doble jornada i sous estratosfèrics per a fer no se ben bé què.
La pregunta que cada vegada més vilafranquins es plantegen és: perquè no es preocupen per tot el què esta patint la gent?. La resposta és senzilla: perquè no és el seu problema: un advocat, dos pensionistes amb una pensió generosa, altres dos que també viuen dels pressupostos públics de les administracions, dos empresaris i una treballadora d’una multinacional molt potent, no són, precisament, carn de canó, i per tant, la crisi la tenen lluny; hi conviuen, si, es clar, perquè d’això no se’n escapa ningú, però ho perceben més com un acte de filantropia o de caritat que no pas una urgència social.
Hem de ser conscients de que les dificultats no han fet més que començar; amb molta força, però només estem en una primera fase. Fins ara, han caigut les empreses que ja estaven tocades i, les que no tenien una situació còmoda dins del mercat. Ara, començaran a caure les que s’han aguantat a empentes i rodolons, tot esperant un canvi de tendència o, les empreses que, senzillament, no han pogut tancar perquè no podien pagar les indemnitzacions dels treballadors per manca que liquiditat i, han aguantat les plantilles pagant salaris sense que les vendes i/o els pagaments els permetessin suportar les despeses, a costa d’una descapitalització cada cop més insuportable.
La majoria d’aquestes empreses son mitjanes o petites que, juntament amb els autònoms, ocupen a les tres quartes parts dels treballadors del país. Desgraciadament, no tenen prou solvència per aguantar el temporal, ni prou dimensió perquè l’Estat les contempli com un problema estructural, aportant-hi recursos per fer-les viables com fa amb les grans: Nissan, Seat, o tot el conjunt del sistema bancari.
Mentrestant a Vilafranca, els partits, com si fossin autistes, no s’adonen que el món real està en una altre dimensió; viuen aliens a la gravetat del moment i estan embarcats amb les seves disputes de barriada, incapaços de seure i pactar per treballar plegats contra l’adversitat. Amb aquesta actitud, estan alimentant de forma accelerada l’augment de l’abstenció, i la desafecció de la ciutadania de la política i dels politics.
Els partits, s’han convertit en un instrument de poder que, més enllà de les ideologies, l’únic que els interessa és el manteniment d’aquest poder. El manar per manar. Han perdut el nord, i no entenen que, la seva principal raó de ser, és la de treballar per transformar la societat d’acord amb les aspiracions i la orientació que la ciutadania expressa a través de les eleccions. En temps de turbulències com els actuals, el que no poden fer ni els partits ni els polítics que els representen, és desentendre’s dels problemes i mirar cap a un altre costat; no poden dedicar-se a tirar-se els plats pel cap, ni a parlar únicament de temes que no interessen gairebé a ningú (com els indígenes de la Amazònia al darrer Ple, o el dret a decidir, votat tres cops cada any, un cop per activa, un altre per passiva, o si s’escau, per motius circumstancials).
La caiguda del poder per part del PSC, en gran part, fou deguda a una manca de lideratge, que va fer perdre les complicitats necessàries per assumir un govern municipal. Però el relleu de l’alcalde Regull, no ha millorat la situació; al contrari, més aviat ho ha empitjorat. Convergència, ni aconsegueix rectificar la deriva, ni suma complicitats per aprovar el pressupost, ni sap transmetre il•lusió. Al contrari, cada dia demostra i fa evident la carència de projecte i la manca d’una visió de ciutat que permeti encarar el futur amb esperança. Per tant, si durant la primera meitat de la legislatura, entenc que un PSC mancat d’ideologia, oportunista i més gestor que polític, no va saber liderar un projecte de ciutat, a partir del canvi, el responsable del desgavell, és l’equip de CiU.
Però, aquesta partida no és únicament cosa de dos: també en són responsables els grups polítics que han donat suport a la moció de censura (ERC i CUP). Canviar d'alcalde no ha de ser una rebequeria de nens petits, no es tracta de substituir-lo perquè el que hi ha no els cau bé, sinó que la ruptura i creació d’una alternativa, ha d'estar sustentada en un projecte polític consensuat a curt i mig termini, amb actuacions i pressupostos pactats per sortir de la suposada “paralització” que generaven els anteriors. Canviar ha de servir per construir sinergies positives per la ciutat i procurar la regeneració el sistema. Però això no ha estat així. Son aprenents de bruixot; nens que juguen amb benzina sense saber el què es porten entre mans.
La societat vilafranquina, reclama un esforç de proximitat als problemes reals dels ciutadans, que no son ni la independència de Catxemira ni una senyera amb estels ni polítiques d’horitzons inabastables. Vol respostes al dia a dia; resolució i proximitat. Només això. Senzillament això. Tant complicat és d’entendre?
divendres, 29 de maig del 2009
La inconsistència de tot plegat
Ja tenim rècord. El govern de Convergència ha assolit per mèrits propis el primer lloc del rànquing d’alcaldades de Vilafranca; sense ajudes. Sense xarxa. A pèl.Ja fa dies, i els lectors d’aquest bloc en sou testimonis, que m’estic fent creus de com han arribat a aconseguir el govern de la ciutat, els perdedors de totes les eleccions municipals. També me’n faig creus de com els que manaven s’han deixat desnonar per gent amb més ambició que capacitat, per gent amb més aspiracions que projecte.
Ara em podeu dir que a la Generalitat també hi governa el tripartit i les eleccions les va guanyar Convergència.. Si, ho sé, però hi ha un matís: els tripartits han aconseguit articular un pacte per sumar els vots de les tres formacions per fer possible un projecte nacional i d’esquerres; aplicar un programa i, d’aquesta manera, obtenir la majoria parlamentària.
A Vilafranca, xulos que som tots plegats, ens ho muntem (us ho munteu) diferent, sense projecte, sense pactes d’estabilitat i sense cap intenció de fer viable el govern a través d’uns pressupostos. Som (sou) així de simples. I així ens va.
No tinc vocació de profeta però, la experiència i la observació de fenòmens semblants, em fa preveure que, quan les coses comencen malament, normalment acaben malament. Amb la moció de censura, no es va fer un canvi de govern per aconseguir governabilitat, per donar estabilitat a la nova minoria i per fer rutllar la ciutat, sinó que els partits minoritaris, en un exercici d’autodestrucció col•lectiva, han optat per continuar amb el joc de la ruleta russa, amb el joc suïcida de practicar el posamelaaquiquenotincbutxaca; han optat per actuar com a corsaris de la política que, en comptes de buscar el benefici col•lectiu, busquen el desgast dels partits grans, creient que així serveixen als seus interessos particulars.
Però, tot te un preu, i espero que la ciutadania observi les actuacions d’uns i altres per jutjar-los (jutjar-nos) adequadament quan toqui fer-ho.
Com que on no n’hi ha, no en pot rajar, els convergents i unionaires, no han necessitat ni cent, ni cinquanta ni trenta dies per mostrar-nos com són; amb vint i cinc, ja n’han tingut prou per fer la primera alcaldada, per fer evident el veritable tronc del seu projecte polític: sectarisme, oscurantisme i amiguisme. Tinc altres “ismes” però tampoc vull fer la llista inacabable.
A la comissió de govern municipal del divendres dia 22 de maig, es va iniciar el veritable desembarcament del nou equip de govern a la estructura municipal. Més enllà del miratge inicial, de presentar-se amb “bon rotllo”, de fer bona cara a tots els treballadors de l’ajuntament perquè els ajudessin a aterrar a “La Casa”, el propòsit amagat, real, era (és) el de obrir un procés de depuració de tot funcionari desafecte, sospitós o hostil a la seva visió política. Volien (volen) iniciar una “Causa General” contra tots els treballadors de l’ajuntament sospitosos de no combregar amb la seva opció política.
Amb aquest motiu, sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, van acordar contractar una persona que, sense capacitació ni els coneixements necessaris per dirigir el servei de Recursos Humans, havia d’iniciar aquest procés de purga i sanejament de les idees de l’Ajuntament, de depuració de tot el que fes olor a socialista.
Creient-se impunes pel sol fet de tenir el poder i sense temor de la fiscalització de la oposició, no han dubtat en cap moment en fer servir mètodes irregulars, fora de la legalitat establerta pel procediment administratiu i, inacceptables per al conjunt de la ciutadania. Volien (volen) fitxar a una persona fidel com a càrrec de confiança, que malgrat el que ara ens vulguin dir, malgrat ens vulguin vendre que només és per sis mesos, en el projecte de pressupost que han presentat a tots els grups municipals, està contemplat per tot l’any (com a mínim), atès que hi ha un increment de la partida de personal eventual de 56.655 €.
El volien fitxar com a càrrec eventual però la obligatorietat de passar la contractació pel Ple municipal els va fer desistir d’aquesta opció. Volien contractar-lo a través d’una comissió de serveis (que ve a ser un préstec de personal entre administracions), però és una opció reservada a personal tècnic i per a fer la mateixa feina que feia al lloc d’orígen, i el personatge, que té categoria de subaltern, no li poden encarregar funcions dun cap de recursos humans que en el catàleg de llocs de treball està reservat a titulats superiors.
Finalment, només els quedava la opció de fitxar-lo com assessor, però en aquest cas, no pot fer tasques executives perquè únicament és assessor i això suposaria un frau de llei; l’encàrrec de cap de recursos humans no el pot desenvolupar perquè aquestes places, son reservades a funcionaris.
Per acabar el cúmul de despropòsits i per reblar el clau, el procediment administratiu, exigeix que hi hagi informes favorables de l’interventor i del secretari. I a l’expedient no hi consten, no existeixen, no es poden fer, perquè no s’aguanta per enlloc un encàrrec de feina executiva, reservada a funcionaris titulats superiors, a una persona que és subalterna. No es pot s’acreditar ni el mèrit ni la capacitat per contractar-lo. Per això no hi ha els informes favorables. A més, això no es pot fer a posteriori, obligatòriament han d’estar-hi en el moment de prendre la decisió de fer la contractació, si no volen incórrer en una il•legalitat. Han tirat pel dret pensant-se que ningú se’n donaria compte, i això, és una alcaldada. Aquí està el seu error, es creien impunes pel sol fet de tenir el poder, i no és el cas. Cadells.
I el pitjor de tot és que no poden al•legar ignorància perquè tant la regidora com l’alcalde son advocats, i això ho saben, saben que no ho podien fer, que no es podien saltar el procediment i no poden ignorar les lleis que els afecten.
Si fins aquí ja era decebedora l’actuació de l’equip de govern, i per si no hi havia prous motius per reconèixer l’error i rectificar la seva actuació, la resposta de la regidora no podia ser més desafortunada: l’atac visceral i poc meditat contra els funcionaris, acusant-los de poc professionals, desmotivats, vividors i d’estar de baixa de forma permanent. Tot un exercici de sectarisme i de poca habilitat política acusant d’aquestes barbaritats als que, després, els haurà de demanar dedicació, motivació i esforços complementaris i suplementaris. Suposo que és la reacció del caçador caçat, el procurar engegar el ventilador per esquitxar a tothom per mirar d’esmorteir la seva poca traça.
Però, amb tot això, em ve al cap un altre tema, una altre pregunta adreçada als que han fet possible que això sigui així; m’agradaria saber que en pensen de tot plegat els altres dos partits que els han posat al govern: recolzen aquesta forma d’actuar, fan costat a l’oscurantisme, estan per la caça de bruixes entre el personal municipal o bé estan a favor de la transparència. Fins avui no han opinat, no han dit ni mu, no han demanat l’expedient a Secretaria. Es vergonya ? és complicitat ? potser que ens ho diguin perquè entenc que la ciutadania ha de saber de quin pal van tots plegats.
