Jo també vull votar, si, però...

Arran de la moció que ja s’ha anunciat pel proper Ple de l’Ajuntament de Vilafranca, on es vol reeditar des de una entitat “privada” el referèndum sobre la independència de Catalunya, celebrat a Arenys de Munt, i desprès de veure tota la polseguera que s’ha creat, entenc que cal reflexionar una mica sobre el qui, el què i el com s’ha fet, i, si volem ser seriosos, també fer-ho sobre el qui, el què i el com s’hauria de fer.


Els antecedents i els causes que provoquen aquest rebombori, cal buscar-los en la decepció de la ciutadania amb tot el procés de reforma de l’Estatut. Les promeses incomplertes pel President del Govern espanyol, la fatxenderia d’alguns comentaris (cepillar el Estatuto), la incomprensió de la realitat catalana per part de les esquerres espanyoles i les campanyes de desprestigi de tot el que feia olor de català per part del PP (boicot als productes catalans, recollida de signatures, etc), van provocar que ens sentíssim odiats, despreciats i objecte d’escarni. L’assetjament a que ens van sotmetre, posant-nos sota sospita permanent de ser culpables tots els mals, van provocar entre la ciutadania catalana (no només la nacionalista) un estat d’ànim de rebuig a tot el que ens vingués de més enllà de la riera de la Sènia o de més enllà de la Franja de Ponent.

Per acabar-ho d’amanir, només ha faltat, el sainet del finançament i el drama de que un Tribunal Constitucional absolutament desprestigiat, vulgui esmenar la plana a una llei votada per les Corts Generals com a fruit d’un pacte entre l’Estat i Catalunya, i que després, ha estat ratificada en referèndum (quan la mateixa Constitució que ells diuen que vetllen, sentència que la sobirania, rau en el poble).

Si volem comprendre tot aquest moviment identitari, en molt bona part generat pels antecedents descrits més amunt, cal que entenguem el joc d’interessos que s’hi amaga; cal que separem el gra de la palla, i entenguem que la situació no és clara, sinó que estem en un aiguabarreig on tots els pescadors d’oportunitats hi pretenen omplir el cove. El rerafons, el perquè de tot plegat, el trobem en l’inici d’un període electoral en el que diferents partits disputen un mateix espai polític: Esquerra i Convergència (Unió mira cap un altre costat); un espai que, en cap cas, tampoc volen entregar als puristes de les CUP, que també busquen fer-los-hi forat dins del seu electorat. No podem deixar-nos enredar ni per les postures interessades ni per les segones intencions d’aquests tres partits, ni per les dels altres partits, moviments i plataformes sense discurs que es dediquen a postular coses que ni ells mateixos entenen.

Hi ha dues constatacions importants a fer: la primera és que la consulta no és vinculant i la segona que no ofereix cap garantia de transparència ni de fiabilitat (entre altres coses, no hi ha cens electoral que determini qui pot i qui no pot votar, ni hi ha interventors que vetllin per l’absència d’irregularitats, ni apoderats en representació de cap partit que no formi part dels grups convocants). No es tracta de posar en dubte la bona fe dels convocants ni dels membres de la mesa, però, per poder homologar un procés electoral, cal actuar sempre de forma objectiva; cal demostrar i certificar cada un dels actes que validen la elecció.
Dit això, he d’aclarir que soc dels que penso que a Catalunya, com a la resta del món, la ciutadania, té dret a autodeterminar-se, te dret a decidir si vol viure sola o amb qui vol formar comunitat (Espanya o Europa). Però, no ens enganyem, Catalunya s’autodetermina cada vegada que va a votar i ho fa de forma lliure; amb garanties de transparència, amb un cens fiable i veraç, amb la fiscalització de tots els partits i amb un recompte fet de forma pública, on gent neutral vetlla per la claredat i objectivitat dels resultats.

Per reblar la meva postura, en donaré un exemple de com s’hauria de fer si el que volem és fer-ho bé i no només ser un element d’agitació política per fer el caldo gros a determinats partits: si en un procés electoral per escollir el Parlament de Catalunya, obtenen majoria els partits que en el seu programa electoral plantegen de forma unívoca el seu posicionament favorable a la independència, s’ha d’entendre que el poble català s’ha autodeterminat i ha decidit la separació d’Espanya. I això, no hi ha Corts Espanyoles que ho tombin, ni Tribunal Constitucional que ho revisi, ni comunitat internacional que no ho respecti. És així de fàcil; és així com s’ha de fer.



I mentre això no és doni, mentre els partits amb representació parlamentària (Populars, Unió, Convergència, Socialistes, Iniciativa) no ho plantegin de forma clara i ho sotmetin a escrutini, no hi ha cas. Actualment, l’únic partit parlamentari que ho defensa, és Esquerra Republicana, i ara per ara, està lluny de aconseguir una majoria absoluta. En tot cas, si la voluntat popular és la de separar-se, cal fer pressió als partits perquè ho incorporin a la seva proposta electoral i d’aquesta manera poder aconseguir una majoria que ens encamini cap aquest horitzó. Ens agradi o no, si ens considerem demòcrates, en política, el que suma més voluntats és el que guanya, i ara per ara, aquest no és el cas.

Tant pels del moviment de la ceba com pels del nacionalisme espanyol transversal, s’ha sobredimensionat la rellevància d’aquest referèndum que, al meu entendre, en cap cas, justifica el rebombori creat. Si la seva celebració no té una validesa juridica real, ni tampoc és creïble el resultat per la manca de rigor que s’ha d’exigir a un procés que vulgui ser homologable o equiparable a una consulta democràtica, a que ve tanta por per part d’uns i tanta eufòria per part dels altres?
En aquest procés, entenc que s’han comès masses errors, s’ha treballat massa precipitadament i s’ha actuat de forma excessiva amb un pinzell gruixut; en definitiva: s’ha fet servir massa la rauxa en comptes de la serenor que exigeix un procés que vol ser seriós. Aquest tema, s’ha de treballar amb un traç fi, precís i carregat de raó. No es pot preparar com si fos una Entrada de Sant Fèlix on tot peti de cop i la barreja de missatges i sorolls acabin provocant uns efectes contraris al que és busca.

Si l’objectiu que es pretén aconseguir és que la ciutadania es pronuncii entre pertànyer a un estat espanyol o el separar-se’n per integrar-se de forma directa amb la Unió Europea, si us plau, feu-ho (fem-ho) bé.