La crisi sempre la paguen els mateixos

La situació de crisi que pateix el país, te uns culpables amb nom i cognoms; te uns responsables que, en comptes de fer una acte de sinceritat i reconèixer que tenen mes cara que esquena, treuen pit i encara ens volen fer creure que ens fan un favor.
M’explico. Fa vint anys, els préstecs hipotecaris estaven al voltant del quinze per cent d’interès i, amb l’entrada d’Espanya a la comunitat europea, van venir temps de prosperitat i de vaques grasses: els diners europeus entraven a senalles amb la finalitat de què el país acabés convergint amb els més desenvolupats de la Unió Europea. Tot semblava poc, i es va produir un desenvolupament com mai s’havia vist; semblava que anéssim a velocitat sideral i fins i tot hi havia qui afirmava, santa il•lusió, que estàvem en camí de sobrepassar Alemanya, França o Anglaterra en nivells de riquesa i progrés.
Les taxes d’interès van anar baixant primer al nou, després al vuit, mes tard al set i mig per cent. Amb l’entrada de la moneda única, aquesta tendència es va accentuar i els interessos van arribar a límits desconeguts fins aleshores: el tres per cent.
En un país normal, dins d’una economia dominada pel sentit comú (el menys comú dels sentits) aquesta situació favorable hauria servit per abaratir els preus de la vivenda i facilitar l’accés a l’habitatge de propietat a una gran massa social. Però no, no va anar així. Es va entrar en una espiral inflacionista (de inflar) els preus de venda dels pisos i incrementar els imports de les hipoteques de manera que, els ciutadans acabaven pagant el mateix rebut (al començament i ara quasi doblant) que quan els interessos estaven al quinze per cent. El mateix producte, que quan la taxa d’interès estava al quinze per cent es pagava en dotze anys, ara estant al quatre o el cinc per cent, es paga a quaranta anys. Si abans la hipoteca només suposava un rebut mensual del trenta per cent del sou, ara en molts casos representa el sou d’una persona.
Faré quatre números per demostrar la magnitud de la estafa: Un pis comprat a l’any 1986 per 36.000 Euros, ara s’ha venut per 270.000, Mentre el increment del preu del pis ha estat de un 1.075,5 per cent, la inflació acumulada des del 1986 fins el 2008 ha estat del 143,4 per cent (dades del INE). Com es pot justificar aquesta situació, com es pot vendre com a progrés el que únicament és empobriment de la població.
Tornem als culpables: Els bancs i caixes, han seguit una política de fugida cap endavant perquè l’únic que els interessa és el compte de resultats. Mes diners, més diners i més diners, sense aturador i sense cap mirament. S’ha arribat a situacions escandaloses: s’ha empobrit artificialment a la població mentre ells es vanten d’augmentar cada any un quinze per cent més els seus beneficis. Això es pornografia econòmica; senzillament és un atracament amb el vist i plau del poder polític.
Han empobrit el país perquè han hipotecat a la població fins a límits insostenibles, i ara amb la situació de crisi, volen socialitzar les pèrdues i demanen a l’Estat que els doni ajuts perquè tot plegat no faci un crac que ho engegui tot a rodar. Es queixen perquè no guanyen tants diners.
La primera ja ens la han fotut al mig del cap: pagant l’Estat les despeses de registre i perdonant les taxes i impostos corresponents, es podran allargar les hipoteques fins a deu anys per abaixar l’import del rebut mensual. Dòmino! Han allargat el negoci deu anys més perquè l’interès, el continuaran cobrant, i per tant podran continuar explicant a la junta d’accionistes, que, en anys de crisi mantenen els increments de beneficis en un quinze per cent. Ells que provoquen la crisi, ens la fan pagar a nosaltres, i l’Estat mentrestant va tocant la gralla perquè el ball no pari. I això que mana la esquerra!!! Realment, amb am,ics així, no ens calen enemics.
Per veure si estem en un miratge o realment estam en una situació còmoda, cal que ens fem la pregunta clau: ara som mes rics o mes pobres. Tenim majors nivells de benestar o vivim angoixats de forma permanent?