Com es mesuren els danys col•laterals de la crisi?

Quina és la unitat de mesura que permet precisar l’abast de l’actual cicle de desacceleració econòmica, altrament anomenat crisi, eufemisme darrere el qual s’amaga l’angoixa i la incertesa de centenars de milers de famílies?

Els indicadors recurrents són, com és ben sabut, la taxa de creixement i la taxa d’atur. La situació tendeix a empitjorar quan baixa la primera i quan creix la segona.

Pel 2008 i pel 2009 les previsions més optimistes del ministre Solbes situen la taxa de creixement a l’Estat en el 2’3% -els més pessimistes, com el Fons Monetari Internacional, auguren que no superarà el 2%- i que a partir del 2010 es situarà a l’entorn del 3%. Mentrestant, ningú no s’atreveix a precisar el futur comportament de l’atur. Creixerà fins el 15%? Superarà el 18%? S’assolirà, malauradament, el 20%?
Haurem de convenir que aquestes són unes dades objectives i fredes que no deixen gaire marge a l’elucubració, però que conformen els referents que s’utilitzen habitualment en el debat polític i sindical, en les anàlisis econòmiques i les valoracions socials.

En els darrers catorze anys de vaques grasses aquests índexs ens informaven que tot anava relativament bé, o bastant bé...; o relativament malament o molt malament, segons la posició que ocupava cadascú en el debat econòmic. D’una banda, l’eufòria obligada dels governants per a justificar les seves polítiques i d’una altra la denúncia sovint hipòcrita de la dreta apel•lant als problemes reals dels mileuristes, dels aturats, dels immigrants així com els derivats de la contractació temporal.
Ara que a l’Estat espanyol iniciem un cicle econòmic a la baixa, amb un govern d’esquerres al poder, que afectarà milions de persones (els aturats i les seves famílies), tal vegada caldria reconsiderar si no fóra millor dir les coses pel seu nom en comptes d’utilitzar els subterfugis de les maleïdes taxes de creixement i d’atur.

Identifico d’entrada una resistència numantina per part dels qui governen (siguin la dreta o l’esquerra) a modificar el llenguatge ambigu a l’ús, ja que mantenir-lo és la millor garantia per a confondre el personal i per a minimitzar l’impacte social de la crisi. La segona dificultat és determinar les unitats de mesura.

Perquè si bé és evident que el nombre d’aturats enregistrats és una dada prou eloqüent, desconeixem la quantificació dels efectes que la crisis provoca a l’economia submergida; desconeixem també el nombre de ciutadans directament afectats per la pèrdua del sou per part d’un membre rellevant de la seva família; ignorem la cascada de privacions i restriccions que els comporta en allò que els és més elemental; i ni ens imaginem l’envergadura dels patiments que genera la incertesa a les famílies i subjectes afectats i el grau de desesperació que suporten.
Com es mesura tot això? I també, a la inversa, ¿com es quantifiquen els beneficis en èpoques de bonança econòmica?

Tinc el convenciment que ja deuen existir indicadors prou vàlids per a definir amb precisió el que està succeint -i el que lamentablement succeirà- sota la calma aparent d’una simple desacceleració econòmica. El nombre de persones i famílies que cauen o sobreviuen en la pobresa extrema n’és un. El nombre de derrotats que després de perdre el sou perden també el subsidi n’és una altra. Però la quantitat d’il•lusions i de projectes de vida que sucumbeixen a l’envestida de l’atur no sé com es mesura. (Em resisteixo a admetre que el nombre d’immigrants que retornen resignats als seus països d’origen sigui l’únic indicador recurrent).

Aquests danys col•laterals de l’actual crisi econòmica que tot just s’acaba d’iniciar -conseqüència de la voracitat especulativa de l’etapa anterior- haurien d’adreçar-se, en el discurs de l’esquerra, a evidenciar, d’una banda, els estralls d’un determinat model de creixement i, d’una altra, a orientar les polítiques socials per a pal•liar-los. Fer l’esforç de dir les coses pel seu nom i no pregonar mimèticament els indicadors recurrents contribuiria a fer pedagogia sobre els orígens i les causes de la crisis, a assenyalar amb el dit els seus beneficiaris i responsables, a posar el dit a la llaga, a combatre la demagògia i a marcar les diferències entre dreta i esquerra.