No combregar amb rodes de molí

Amb tota la lògica i oportunisme del món el Partit Popular ha decidit centrar la seva oposició al govern socialista durant els propers anys en la crisi que amenaça greument l’economia espanyola, provocant , en conseqüència, el deteriorament de l’ocupació i l’increment de l’atur amb tota la llarga llista de greuges que afecten negativament i selectivament a persones, famílies i empreses. És una oportunitat servida en safata de plata. També la resta de partits de l’oposició s’apunten ja a la crítica que els ve com anell al dit per als seus interessos estratègics i electorals.

Si en els darrers catorze anys de vaques grasses, els successius governs de dretes i d’esquerres han presumit de la seva gestió, transmetent a la ciutadania que les coses marxaven raonablement bé gràcies principalment a les seves polítiques econòmiques, és una obvietat que ara que ja han arribat les vaques flaques qui està a l’oposició li passi factura al govern de torn, acusant-lo de ser el culpable també de tots els mals.

Per tal d’evitar ser titllat de sectarisme reconec que aquest joc el practiquen de manual uns i altres, tant quan estan al govern com quan es troben a l’oposició. La qual cosa no vol dir que sigui encertada aquesta argúcia.

Però si filem una mica més prim hauríem de fer-nos algunes preguntes pertinents. ¿Qui són els responsables reals de la crisi actual? ¿Quines mesures eficaces poden prendre realment els governs de torn en una economia de mercat per frenar o minimitzar la voracitat del capital? ¿Tenen realment els governs els ressorts per controlar el sistema o és el sistema qui desborda el marc econòmic i la política ?¿ A qui cal demanar responsabilitats per les hipoteques subprime, per l’augment imparable del preu del petroli, per la bombolla i l’especulació immobiliària, per l’endeutament de les famílies, per l’augment dels tipus d’interès, per la inflació...? ¿Com és que els principals beneficiats del període especulatiu i de creixement surten indemnes de totes les crisis i només els més febles paguen sempre els plats trencats?

Culpar al govern de tot, sigui del color que sigui, o deixar de votar-lo ¿ és un bona teràpia personal o col•lectiva, o es tracte simplement d’intentar fer-li vudú?

Molt em temo que aquesta identificació de la política dels governs amb la marxa de l’economia és inevitable i irreversible, ja que ha estat i és una de les armes més poderoses en mans de l’oposició quan les coses val maldades , com ho ha estat i és per qui governa quan tot va bé.

Però que això sigui així i que malauradament no tingui remei, no vol dir que haguem de combregar amb rodes de molí. En el marc d’una economia de mercat com la nostra , per molt que els governs de torn presumeixin de controlar la inflació, de promoure l’activitat econòmica, de fixar el preu del diner, de lluitar contra l’atur i ... els qui realment són determinants en la marxa real de l’economia no seuen ni als escons del Congrés ni als Consells de Ministres.

És una fal•làcia transmetre a la ciutadania que la política és la principal responsable dels encerts i de les atzagaiades del model econòmic. Com deia l’inoblidable Bill Clinton “ It’s the economy, stupid”. La política, com a molt, intenta preservar l’interès general per sobre del particular, legislar i regular el marc d’actuació; assegurar els drets dels ciutadans a una bona escola, una atenció mèdica com cal, una jubilació digne, una vivenda adequada... i unes infrastructures, una justícia i un llarg etcètera de serveis públics al dia, però ni la dreta ni l’esquerra no tenen la vareta màgica per a afrontar els desequilibris i les tensions que genera la voracitat del mercat. El mercat, quin eufemisme!

Així com podem posar nom i cognoms als responsables de la política econòmica de qualssevol govern, sigui nacional, estatal a de la Unió Europea ,i de lloar-los o denigrar-los segons bufi el vent, ens trobem davant d’una nebulosa a l’hora d’identificar els artífexs reals que mouen el sistema i els culpables de l’actual situació. I existeixen, segur. Estan ocupats gaudint dels beneficis assolits en el passat, segueixen explotant el present i es preparen ja atrinxerats pel al proper assalt quan torni a lluir el sol.

I mentrestant ells es freguen les mans de satisfacció i ens tenen entretinguts i divertits veient com els polítics es tiren els plats pel cap, com pugen i baixen les enquestes de intencions de vot, com els soferts ciutadans caiem en l’encanteri i el circ que munten tots els partits per a justificar o per a criticar la gestió de la crisis, i com els mitjans de comunicació se’n fan ressò creant encara més alarma entre la població.

Apel•lar ara a l’humiliat i al reconeixement de les limitacions de les capacitats d’intervenció d’un govern en l’economia és il.lusori i incompatible amb els castells de foc que es llençaven fa quatre mesos, o quatre anys, o dotze, quan tot anava sobre rodes.

Però sí que va sent hora de posar en evidència les contradiccions del model, la dura realitat de que per molt que un partit apliqui una determinada política la seva incidència sobre la marxa real de l’economia és més aviat irrisòria. Cal qüestionar el model?

El darrer congrés del PSOE que ha d’orientar els propers anys l’acció del govern i del partit s’ha centrat principalment en temes com l’eutanàsia, la nova regulació de l’avortament, el vot dels immigrants en les eleccions municipals, les relacions entre l’Església i l’Estat i el laicisme, el debat lingüístic, el federalisme i el finançament autonòmic. Per afrontar la crisis, segons ha afirmat Zapatero, la recepta es el compromís socialdemòcrata amb el manteniment de les històriques conquestes socials dels treballadors. Res de qüestionar el model. I el dia que l’esquerra majoritària el qüestionés (aquesta és una hipòtesis impossible ) , perdria les eleccions i tornaria a governar la dreta.

Aquest és malauradament el dilema. Per això nosaltres seguirem atrapats en l’eterna picabaralla mentre els autèntics factòtums de l’atzagaiada es fan un panxó de riure.