Pernil i cansalada

“N’hi ha (vilafranquins) que sempre menjaran pernil i n’hi ha que sempre menjaran cansalada”
De la simbiosi de la dreta casposa post franquista i de la dreta moderna, democràtica i moderadament catalanista, als anys vuitanta, va sorgir un moviment (que no partit) al voltant d’un gran estadista que fou Jordi Pujol. Amb la jubilació del seu líder i la pèrdua del poder, Convergència està buscant el seu lloc en el panorama polític dins d’aquest món canviant. Unes setmanes sembla que està còmode en una posició i, en qüestió d’hores, entra en una nova deriva que els acosta a posicions incomprensibles per a un partit de classe.
Pretenen dissimular els interessos reals amb un vernís nacionalista que, a aquestes alçades de la pel•lícula ja no son creïbles. Que ningú em vingui amb la collonada de que Convergència és abans de tot catalanista, que això no s’ho creu ni la canalla que encara no sap que els reis son els pares. Tot son cortines de fum dissimulant la seva pertinença a un estament social que defensa polítiques classistes (i menys després del pacte del Majèstic);
A Vilafranca, passa tres quarts del mateix. Gent que estava perfectament acomodada en el franquisme, van fer la seva conversió democràtica arrambant-se a les formulacions de Convergència. Per ideologia? no, penso que no, fou per interessos de classe, per afinitats socials; pel vilafranquinisme de la senyora vila, pel sentiment classista que els portava a manifestar públicament que “n’hi ha (vilafranquins) que sempre menjaran pernil i n’hi ha que sempre menjaran cansalada” volent fer palès que les diferencies socials formaven part de la mateixa naturalesa humana, que formaven part de la “Llei natural”.
Lluís Companys va fer una afirmació que molt sovint em ve al cap perquè està carregada de raó: “les esquerres només ens posem d’acord quan estem a la presó”. Val la pena reflexionar-hi perquè, d’aquí deriven tots els problemes. La dreta sap quins interessos defensa, no s’equivoca mai: el benefici econòmic i el personal. La esquerra sempre te una objecció a qualsevol plantejament, sempre està disposada a discutir i a puntualitzar qualsevol opinió. Òbviament, la dreta sempre juga amb avantatge, només s’ha de preocupar de que els rivals es discuteixin, i a partir d’aquí, sempre te les de guanyar.
Per això, penso que tots els partits d’esquerra de Vilafranca, han de fer un esforç per no fer el llit a la dreta, han de fer l’esforç de pactar, acordar i impulsar un a sèrie de polítiques per fer possible un govern de progrés. No fer-ho, en podeu estar segurs, serà pa per avui però gana per demà, no únicament pels que governen sinó per a tota la esquerra.
Cal que tots els partits d’esquerra plantegin les exigències que creguin oportunes, les que creguin necessàries i les que siguin imprescindibles; si cal, amb noms i cognoms, amb programes de treball i amb prioritats. Un cop plantejades, acordar-les entre ells i elaborar un pacte de ciutat. Només això frenarà la dreta; només això impulsarà polítiques de progrés. Tot altre plantejament és oportunisme polític i deriva ideològica.