Artemio Baigorri.
Sociòleg i professor universitari.
Sociòleg i professor universitari.
Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.
El Penedès representa en bona part, encara avui, l’existència viva d’un model equilibrat basat en una estructura rural com espai diferenciat i a la vegada vinculat activament, a través de la seva xarxa de ciutats intermèdies i pobles, a l’economia global. Ara falta redefinir-lo a la llum de la nova cultura de l’economia ambiental, del canvi climàtic i de l’escassetat de recursos. No és apostar per un model obsolet, com pensen els penedesencs que encara associen “progrés” amb “creixement sense límits”, sinó tot el contrari. Voler una ciutat contínua des de Barcelona a Tarragona és el gran equívoc.
A diferència de la metròpoli que depreda el seu entorn, l’espai Penedès actua com una “mesòpoli” on les poblacions mantenen una relació positiva i equilibrada amb el seu entorn agrari —no és el cas de bona part de la costa que ja ha cedit a la pressió de la fal•lera constructiva d’urbanitzacions i al turisme barat—. És un sistema simbiòtic on les poblacions tenen capacitat per contribuir al desenvolupament de l’entorn, del que extrauen bona part de la seva fortalesa, sense degradar-lo.
Estem dons davant d’un dilema cada vegada més accentuat: escollir entre formar part de la cua del sistema metropolità que ens envolta —RMB i Camp de TRG—, i per tant, acceptar les imposicions d’un model expansiu, especialitzat i depenent, on predomina la indiferència i l’anonimat de les ciutats dormitori, de les activitats especialitzades expulsades del centre metropolità i, d’aquesta manera, acceptar la fragmentació del paisatge i la transformació econòmica radical a favor de les necessitats de les xarxes de comunicació que un sistema gegantí metropolità necessita, o emprar les energies en millorar el model de desenvolupament territorial, que ja tenim, en base a la pròpia dinàmica interna, complementaria d’una oferta externa de dubtosa qualitat.
Qui defensa la Vegueria Penedès no pot defensar plans directors i territorials que porten el germen del desenvolupament metropolità irracional i, implícitament, la fragmentació del Penedès —carta del paisatge a l’Alt i logística al Baix—. Cal un debat a fons sobre quin model porta sota el braç aquesta suposada vegueria que reclamem. Precipitar-nos és acceptar les condicions d’una expansió que no millora les condicions del territori ni la qualitat social i cultural dels seus habitants i relega la vegueria Penedès a utopia irrealitzable.
4 comentaris:
Bon article, amb molt de contingut ideològic.
De tota manera voldria manifestar un dubte: quan l'autor rebutja la regió metropolitana, sense més, tinc la sensació que s’agafa el tot per la part. Només parla de totxos i de indústria, però el cert és que la regió metropolitana també es cultura, és sanitat, és educació, és treball i potser en aquests àmbits ens interessa una relació fluïda amb aquesta àrea. Cal crear sinergies que ens facin treballar en positiu, perquè volem una bona sanitat, una bona cultura, un bon treball. Generalitzar és perillós i penso que potser fora millor entrar en les matisacions.
En unes coses potser ens interessa anar sols, i en altres ens interessa més estar integrats a l’àrea metropolitana. No tot ha de girar entorn a la cultura del totxo, No podem passar del blanc al negre, i ni tant sols hem de contemplar únicament la escala de grisos. Es millor emprar tota la paleta de colors.
Be, pel que veig no és tant bon article dons no a sabut exposar el què pretenia. No pretén ser un article ideològic sinó tècnic, no parla de rebuig cap a la RMB sinó que proposa un model alternatiu a la “cua de lleó” que representa la colonització de la part més negativa de l’expansió d’una metròpoli i, precisament, proposa un model alternatiu, la mesòpoli, que complementaria a la Regió metropolitana. De fet és un model una mica diferent del que va proposar en Serratosa, en el seu moment amb les illes urbanes envoltades d’espai agrícola però porta en si la mateixa essència: considerar el Penedès un espai on predomina un paisatge: la vinya i unes ciutats agràries.
El què ja no entenc és què té a veure uns bons serveis en un model alternatiu, se suposa que els serveis hi seran i millor, no són potestat d’un model de ciutat. En l’article ni es proposa anar sols ni acompanyats. Un model és una manera d’organitzar-se i de relacionar-se amb el model veí.
I la cultura del totxo és senzillament una manera de fer les coses, no representa cap model, ni el metropolità ni el mesopolità. Té més a veure amb l’especulació urbanística i la cultura del “pelotazo”.
La riquesa de colors precisament s’aconsegueix amb evitar l’homogeneïtzació que representa aplicar un mateix model al llarg del territori, com està passant a la costa, que s’ha convertit en un continu urbà isotròpic.
Resumint molt, l’article pretén indicar que fer les coses des de una sola direcció és negatiu per un bon desenvolupament d’un territori com el Penedès. Experiència obliga.
No se si és el que pretenies o no, però quan proposes un model, dónes un concepte de ciutat contraposant-lo amb un altre i això és ideologia. Si vols fer un article tècnic, has de donar arguments tècnics, no filosòfics.
Quan parlo de serveis, ho faig perquè un model de ciutat ha de ser integral, no només és economia i paisatge sinó que també s’ha de pensar amb les necessitats de les persones. L’un sense l’altre no te sentit.
Tampoc m’entens quan faig referència a la cultura del totxo. Es difícil que un arquitecte ho entengui, però soc dels que penso que una ciutat no només la fan els edificis, els blocs de pisos, les cases, les carreteres i ni tant sols els equipaments. La ciutat la fan els ciutadans, i tot ha de voltar entorn al seu benestar. El demés son instruments per a viure millor/pitjor segons el cas.
Pel que fa a les administracions, que en definitiva son les que preveuen els desenvolupaments urbans, per aquesta mateixa raó, crec que ham de bandejar la idea recurrent de que un pressupost és bo quan la partida d’inversió és elevada. Això es fals; un pressupost es bo quan garanteix que els equipaments funcionen a ple rendiment i quan la ciutat funciona sense colls d’ampolla en els serveis. La ciutat no funciona quan tenim un equipament a mig gas, o saturat, o tancat perquè no s’ha previst el manteniment.
De tota manera, també puc estar equivocat.
No veig que es generalitzi. Cal teoritzar per arribar a el que es concret, no? si no, no podriem elaborar cap model
Publica un comentari a l'entrada