La indústria alimentària: la nova fil·loxera

Ben segur que, de la mateixa manera que els infants de les capitals es pensen que els pollastres són uns talls que es couen amb un ferro a dins, i que perquè ho aprenguin, cal portar-los a una masia o al parc a veure’n de debò, els infants del Penedès es deuen pensar que els pagesos són un grup de persones als qui uneix el fet de manifestar-se a Vilafranca, cada any en ple estiu, reclamant, o de poder continuar fent de pagès o, almenys, de tenir forces per tornar-se a manifestar l’any vinent. És trist, però és així. La distribució comercial actual obliga tenir grans empreses productores que fixen els preus i fan dels nostres pagesos uns personatges del tercer món. O això és el que diu la indústria alimentària.

Fa poc més de cent anys que va arribar de França una plaga que matava els ceps: la fil•loxera. Els penedesencs, encapçalats per un grup de sadurninencs, varen saber com respondre-hi i d’aquell fet en va sorgir la viticultura actual. Doncs bé, ara tenim una nova plaga: la comercialització en gran escala, aconduïda per l’anomenada indústria alimentària. I jo només hi veig dues maneres de com pot acabar tot plegat. Una, és que construïm un mur que eviti que ens arreplegui la plaga, de manera semblant com la fil•loxera no va arribar, per exemple, a l’illa de La Palma (Tenerife) on els ceps són com els de tota la vida. Això vol dir tenir coratge i mitjans per no caure en aquests grans canals, sinó fer com en molts països veïns i apostar per petites i mitjanes empreses que comercialitzen com més directament millor, i utilitzen el territori com a lloc d’atracció de visitants i de venda de producte.

L’altra, és que la indústria alimentària es vagi quedant la terra, les cooperatives i tot el que trobi al seu pas i vagi produint vi i cava, amb una nova concepció del territori i de la gent que el conrea. Per a mi, això és com si passés una nova fil•loxera, després de la qual també quedaran ceps, però ara ja amb un panorama on no hi cap el pagès tal i com el coneixem avui dia, sense ningú que s’estimi la terra per cuidar-la, i tots plegats supeditats als interessos d’unes poques mans que controlen el mercat. Desgraciadament, massa gent aposta per aquest model, inclosa una part de l’Administració, com vàrem poder comprovar en l’Assemblea de Vilafranca del Congrés del Món Rural. Manifestem-nos per que s’imposi el seny i almenys una part del Penedès faci vins i caves de qualitat, apropats al consumidor i amb estima al territori.