dimecres, 26 d’agost de 2009

De política i ideologia

Ciutadania, política i ideologia

Podem definir la pràctica política com aquella acció que consisteix en proposar actuacions i prendre decisions a partir d’uns principis ideològics compartits per part de la població. D’aquesta manera quan periòdicament els ciutadans i ciutadanes són convocats a les urnes voten una opció ideològica amb la que se senten més identificats, per tal que el partit o col•lectiu pel que han optat governi o influeixi en les polítiques que tirarà endavant el govern. Es a dir, votem a una opció ideològica perquè prengui decisions que afecten tots els àmbits de les nostres vides, com el treball i les relacions laborals, el tipus de formació que tindran els nostres fills i les nostres filles o el model de sanitat, entre moltes altres qüestions.

Si la política juga un paper tant important en les nostres vides, no deixa de sorprendre que els ciutadans i les ciutadanes cada vegada s’allunyin més de la pràctica política. Sorprenen, també, els elevats índexs d’abstenció i la poca o la mala consideració social de les persones que es dediquen a la pràctica política. Com s’explica aquest aparent contradicció?

Hi ha especialistes que han escrit abastament sobre el tema i, per tant, segurament em manquen coneixements i no soc la persona més adequada per reflexionar sobre aquestes qüestions. Tot i així penso que hi ha alguns factors que cal destacar, i que ens poden permetre fer algunes consideracions a nivell local.

En primer lloc cal incidir en la distància que hi ha entre ciutadans i polítics. A la major part dels països europeus es vota a uns diputats de districte o de zona, que han de procurar buscar solucions als problemes i inquietuds que preocupen realment a la ciutadania, i que al cap d’un temps, en les següents eleccions, han de passar comptes amb els seus votants. En el cas català es tracta de llistes tancades, escollides per les direccions dels partits, de tal manera que els diputats i diputades a l’hora de repetir en les llistes electorals, depenen més de les executives dels seus partits que no pas de l’opinió que sobre ells tenen els electors.

Això ens porta, en segon lloc, a parlar de les estructures dels partits. Es tracta d’unes estructures centralitzades, moltes vegades allunyades de les realitats i inquietuds dels diferents territoris. I això es produeix en un context en el que, com a resposta al procés de globalització, la ciutadania valora cada vegada més allò que li és proper, tant en l’àmbit de la cultura com en el de l’economia o el de la política, entre d’altres.

Alguna persona podria vincular, també, el desprestigi de la política i dels polítics a diferents casos de suposada corrupció que han aparegut en els mitjans de comunicació i que s’investiguen des del poder judicial. Aquest plantejament és més una conseqüència que una causa del descrèdit de la política, ja que aquests presumptes casos de corrupció afecten a un percentatge molt petit de persones que es dediquen a l’activitat política.

Finalment, alguns polítics i algunes polítiques opten per un llenguatge críptic, difícil d’entendre per la resta de la ciutadania. Massa sovint s’expliquen propostes polítiques referint-se tant sols a l’àmbit de la gestió, deixant de banda qualsevol interpretació ideològica, de tal manera que moltes vegades es fa difícil entendre les diferències existents entre les diverses opcions polítiques.

Aquesta darrera observació ens porta a parlar d’una contradicció greu: si com apuntava al començament la política consisteix en la presa de decisions a partir d’uns principis ideològics, al deixar de banda qualsevol manifestació ideològica, estem allunyant la política de la ciutadania. Per tant, a partir dels arguments exposats fins aquest punt, podem arribar a unes primeres conclusions: cal reivindicar la política de proximitat, tant als territoris com a les persones, i aquesta política s’ha de basar en uns criteris ideològics clars, que permetin diferenciar unes opcions polítiques d’unes altres.

Ideologia i ciutat

En l’àmbit on és més important aquesta política de proximitat és en la pròpia ciutat, en la política municipal. De fet, totes les opcions polítiques, siguin del color que siguin, intenten amb més o menys fortuna aquest apropament a la ciutadania. Les mocions que es presenten als Plens Municipals i que fan referència a problemes locals en son un bon exemple, com també ho son les preguntes sobre temes concrets que es fan abans d’acabar el Ple. Tots els grups polítics es reuneixen amb associacions de veïns, entitats esportives o culturals, empreses i sindicats o atenen a demandes particulars.



Un tema diferent, on no coincideixen tots els grups és en la importància que han de jugar els plantejaments ideològics en el discurs polític. Els sectors més reaccionaris argumenten que no existeixen grans diferències entre les partits conservadors i els d’esquerres. En el fons, aquesta afirmació és un argument ideològic que al llarg de la història ja han defensat diferents dictadors i polítics ultra-conservadors, i que han servit per reprimir qualsevol manifestació que reclamés major justícia social. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol en tenim un trist record.

En front d’aquests plantejaments, els partits i els militants d’esquerres han de reclamar la possibilitat de construir ciutat i ciutadania a partir d’una ideologia que defensi una major igualtat social. I més en un context com l’actual, quan les conseqüències de la crisi econòmica l’està patint, principalment, la població assalariada (augment de l’atur, congelació i/o regressió salarial, intents d’abaratir l’acomiadament, etc.)

En aquestes circumstàncies, els partits i els militants d’esquerres hem de defensar, sense pors ni ambigüetats, unes propostes polítiques que permetin una redistribució més justa de les rendes i dels beneficis empresarials. Segurament algú pot pensar que això és utòpic, però res més lluny de la realitat. El PSC ja ha plantejat en diferents documents la seva defensa d’una economia social, especialment important en un context de globalització dels mercats a partir d’uns criteris ultralliberals, perfectament representats a casa nostra per CiU. Aquesta economia social, entre altres coses, es tradueix en potenciar l’aparició de noves cooperatives, formant a homes i dones que hagin quedat a l’atur o a joves que entren per primera vegada en el mercat laboral. Aquestes cooperatives han d’apostar per la millora dels factors qualitatius de la producció, s’han de vincular al comerç just i han de ser energèticament sostenibles.

En la defensa d’aquesta economia social, les institucions i molt particularment els Ajuntaments hi tenen molt a dir. Els Ajuntaments poden facilitar la formació necessària dels treballadors i treballadores; poden oferir assessorament jurídic; poden potenciar aquests projectes estimulant la presència a la ciutat d’una banca ètica que els hi doni suport; poden externalitzar diferents activitats a aquestes cooperatives (manteniment de la via pública, per exemple), els hi poden obrir nous mercats (catering dels menjadors de les escoles públiques) o cedir la gestió de determinats serveis (l’Alberg o la gestió de menjadors socials, entre d’altres). Aquesta és una via real de lluitar contra l’atur, a partir de les possibilitats limitades que tenen els municipis. Al mateix temps, s’implica de forma directa a una part de la població en la gestió de la seva ciutat.

Per altra banda, no es tracta de menystenir l’estructura empresarial tradicional. Ara bé, aquestes empreses també s’han d’adaptar, en cas de que no ho hagin fet, a uns nous plantejaments. L’Ajuntament no pot treballar amb empreses que no siguin ambientalment sostenibles; no pot treballar amb empreses que per tal de mantenir llurs beneficis enviïn a treballadors i treballadores a l’atur. L’Ajuntament ha de treballar amb empreses vinculades amb el comerç just, innovadores pel que fa a l’ús de noves fonts d’energia, que garanteixin la igualtat salarial entre sexes, que estimulin el transport sostenible, que tirin endavant políques de seguretat eficients per tal d’evitar els accidents laborals, i que tinguin una bona política de formació constant pels seus treballadors i treballadores, per tal d’apostar per una producció de qualitat. Al mateix temps aquestes empreses s’han de vincular a les activitats socials i culturals de la ciutat.

Aquest és tant sols un exemple de com vincular ideologia i ciutat. Estic segur que al llegir aquestes línies a algú se li pot escapar un somriure i definir aquest article com a utòpic. Segurament tindrà raó , però penso que la utopia es possible sempre que reivindiquem la política a partir d’unes propostes ideològiques clares, escoltant als ciutadans i a les ciutadanes i, sobretot, sense tenir por de fer propostes atrevides. Aquestes propostes no s’han de limitar tant sols als temes econòmics, sinó que han de fer referència a tots els àmbits de la política local que permetin millorar les condicions de vida de la població, garantint una major igualtat d’oportunitats i una societat realment més justa.

En el fons, sempre podem escollir el futur que volem.


Pep Colomé
Militant del PSC

3 comentaris:

Ton ha dit...

De moment no voldria esgarrar-vos la Festa Major, però per ara, només et voldria contestar, estimat Pep Colomé, que el primer que s’ha de fer es “treballar” i vosaltres no ho vareu demostrar massa i si no, només cal veure els viatges a Cal Ramon a tota hora.
Aquest és el desencís de la gent cap els polítics, que creuen i veuen que no foten res (en el cas de Vilafranca, “no fotien res”).
No cal tanta demagògia i tombar per Vilafranca amb les mans a la butxaca i demostrar que la feina es fa treballant i no jugant a polític a l’oposició amb un bon sou de les administracions públiques (els nostres impostos).
Ton.

Sebi ha dit...

Estic en part d'acord amb el Ton. No només s'ha de tenir ideologia, també s'han de tenir ganes d'implementar-la i de concretar-la amb fets. I això normalment es fa "pencant" arremangant-se i treballant de bracet amb els tècnics, apropant-se a la població i interessant-se per la seva problemàtica, fent que els interlocutors se sentin escoltats...

Subscric, però, la totalitat de l'article. El Pep ha estat encertat i el marc teòric és adequat. Els intents d'eliminar la línia divisòria entre les polítiques de dreta i les d'esquerra es fan amb la clara voluntat de confondre l'elector i de treure'n un profit personal. Els polítics demagogs, populistes i messiànics, és a dir, els dictadors en nom del poble són els primers interessats en fer creure que només hi ha una política possible, evidentment, la seva, aquella que els permet seguir governant a ells i als seus.

Ricard ha dit...

Només una cosa, sense voler entrar a fons en l'article, parla de treballar, ha ha ha. Fa temps que vaig escriure això al meu bloc:

http://municipi.blogspot.com/2008/01/el-vicepresident-comarcal.html