dilluns, 13 de juliol de 2009

Reivindicar la diferència; buscar la identitat

Immersos en la actualitat vilafranquina, estem observant la deriva política dels partits de casa nostra que, després de l’aquelarre protagonitzat pel tripartit CiU – CUP – ERC, amb la moció i canvi de majories al govern de Vilafranca, ha aparegut la ressaca “post festum” , que deixa al descobert els excessos i les mancances de cada formació i que obliguen a cada partit a fer un exercici de recomposició dels espais que ocupen.

Els que han donat suport a la moció, estan obligats a redefinir el seus objectius polítics per situar-se en un espai propi, identificable i coherent amb els seus actes. El discurs carlí i tronat de la barreja, del tots son iguals, del final de les ideologies ja s’ha acabat per a tots els partits, si realment tenen ganes de ser rellevants a la propera legislatura. No és de rebut ni és comprensible per la gent del carrer, una aliança -real o circumstancial- on uns partits que es diuen d’esquerra donen suport a un partit de dreta que defensa polítiques conservadores.
La deriva vilafranquina, en una bona part, ha provocat l’allunyament de la ciutadania de la política, a causa de la pèrdua del discurs ideològic dels partits.

I qui més suport ha perdut ha estat qui ha renunciat en major mesura a defensar un projecte ideològic per adaptar-ne un de circumstancial. Però el problema és general, no ens enganyem. En major o menor mesura,tots volen i pretenen fer-nos creure que tenen resposta a totes les inquietuds de tots els ciutadans, i prometen de fer-ho en el sentit que els hi demana cada individu; no tenen mai un NO per ningú, tots volen ocupar tots els espais, tant els propis con els dels altres. I això és un error, perquè la confusió dels missatges, les contradiccions entre el que prediquen i el que fan, no ajuda a implicar a la ciutadania en la vida política sinó que l’efecte és contrari al desitjat: l’allunya perquè la població acaba per percebre que tothom predica el que no creu, afirma el que no pensa complir i finalment fa el que li mana el grup de pressió corresponent. D’exemples en tenim molts i que afecten a totes les formacions polítiques. Totes. No cal concretar-los perquè la llista se’ns faria insuportable als que encara creiem en la necessitat d’un discurs ideològic que sustenti la pràctica política.

Trobo molt decebedor l’augment de la abstenció en les eleccions; però d’això no se’n pot fer culpable a la ciutadania. En cap cas. El culpable és sempre el que provoca el desinterès, fent campanyes que no tenen res a veure amb el que hom s’hi juga, i dissenyant estratègies que, quan hi penses una mica, et planteges si realment no ens estan prenent a tots plegats per tontos.

El retorn de la ideologia, de la discussió dreta-esquerra del discurs polític, és imprescindible perquè la ciutadania es torni a motivar per la cosa pública. Si el debat continua amb la universalització de la no-ideologia per tenir a tothom content, on els partits de dreta plantegen polítiques d’esquerra per acabar fent tot el contrari, o els d’esquerra no es diferencien ni en el discurs ni en les pràctiques de la política que fa la dreta, la població acaba entenent –i amb una bona part de raó- que tots son iguals, que l’únic que busquen és el vot per poder manar durant quatre anys sense importar que faran amb la confiança que els hi ha dipositat els ciutadans.



El mercat del vot ha de canviar la formulació. El vot s’ha de guanyar a partir d’un discurs diferenciat; a partir d’un discurs polític propi, clarament ideològic, on el votant tingui consciència de quina opció agafa i tingui clar que se’n farà d’aquest vot un cop s’hagin triat els representants en funció dels vots recollits. Com en el comerç; quan un individu compra un producte (escull una opció política) espera que la seva compra sigui encertada i fiable, que respongui a les seves expectatives i que, la fidelitat a una marca es guanya en funció de la resposta que li retorna la seva elecció. Si el producte no funciona o no satisfà les seves exigències, o bé canvia de marca (partit), o bé deixa de comprar (s’abstén ).

Es així de senzill i de fàcil. Tenir clara la proposta i procurar que la majoria social entengui que el teu discurs polític és el millor per als seus interessos pels de la nació o per la ciutat. I mentrestant, abans de demanar que et torni a triar com opció preferida, donar explicacions del perquè i del com es treballa amb la intenció de que el votant tingui la informació necessària en cada moment. I finalment, actualitzar el missatge constantment de forma que la renovació d’idees sigui permanent, tot evitant l’esgotament intel•lectual del projecte polític, i evitant de forma prioritària les pràctiques que desacrediten qualsevol projecte polític, practiques que posen per davant la lleialtat personal al polític o posant la fidelitat orgànica al partit per davant de la capacitat intel•lectual i a la competència professional.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Segur que sortirà l' Enric tomás a dir que aquest article és la repera, ha ha ha, quina llàstima que em feu,, ha ha.

Anònim ha dit...

la culpa és dels dolentots de la Cup! jua, jua

enric Tomàs ha dit...

Veien el que et dieun aquets dos anònims clients, encara té més valor el que diu el Sr. Masachs.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.