Els vilafranquins ens mereixem aquest ajuntament ?

Per sobre de l’interès de qualsevol militant, hi ha el partit i el projecte polític que l’ha escollit per defensar un model de ciutat. Igualment, també per davant de qualsevol ideologia, també hi ha un interès superior: l’interès dels vilafranquins i el seu benestar col•lectiu i individual.

Estic observant, que això que he manifestat més amunt, que qualsevol ho podria qualificar com una obvietat, a casa nostra ni s’entén ni es practica: prima per damunt de tot, la tàctica de revolcar al rival i la del joc ras i la patada al ventre, en comptes de meditar conjuntament les solucions que necessita la ciutat per sortir d’aquesta crisi que s’ha desfermat de cop i que, molts vilafranquins la viuen en primera persona de forma descarnada.

L’ajuntament de Vilafranca, des de fa massa temps, viu instal•lat en una crisi permanent; amb la no aprovació dels pressupostos, s’ha reblat el clau i enceta una nova etapa de inestabilitat sense precedents. Amb la poca destresa que tenen uns per fer-se escoltar i els altres per plantejar alternatives viables, em temo que qualsevol crisi anterior, serà una minúcia davant del que s’apropa.

Si no hi ha un pressupost aprovat, no es pot adaptar la despesa municipal a la nova realitat, no es pot donar suport a les famílies amb necessitats urgents ni es pot socòrrer a les empreses en dificultats. Al contrari, implica mantenir unes partides desproporcionades a les necessitats reals de l’ajuntament i a impedir l’adaptació de la Entitat a les exigències del present immediat.

D’aquesta nova situació creada com a resultat de primar les misèries particulars per sobre de les necessitats col•lectives, els regidors del consistori, en seran plenament responsables; tant del patiment a què exposaran a les famílies expulsades del sistema, com de les situacions, sovint dramàtiques, a què abocaran a moltes empreses petites i mitjanes de la ciutat.

Els regidors del consistori, encegats per les seves ambicions i estratègies, no paren compte en què el creixement de l’atur no és únicament una estadística sinó que també és el creixement d’esperances trencades, l’augment de somnis interromputs i projectes frustrats.

Quan la economia funcionava amb uns índex de creixement del 2 o el 3 per cent, la prosperitat, tapava les esquerdes estructurals que tenia la ciutat: hi havia diners per tot, quan en faltaven, s’apujaven les taxes i, les llicències d’obres o d’activitats semblaven una font inesgotable d’ingressos. Però la vida pública vilafranquina creixia sense aplicar uns bons fonaments; una bona armadura estructural que no ens fes tant fràgils davant les oscilacions cícliques, que no ens deixés tant desamparats davant les èpoques de frenada. Aquesta errada, la pagarem a un preu molt alt, perquè la recuperació només es donarà si si estem en la posició correcta, si tenim una bona base d’arrencada, si abans s’ha treballat amb planificació preparant el futur, en comptes d’optar per la discòrdia.



Un cop arribat a aquest punt, lluny de lamentar-nos pel que no s’ha fet, ara, el més sensat seria posar remei a les causes de la desgràcia: repensar les prioritats de la ciutat i posar els instruments humans i tècnics necessaris per fer possible una recuperació. Els polítics vilafranquins han d’entendre que, mes enllà de tàctiques partidistes, ara toca millorar la capacitat d’acord; han de tenir clar que en aquest moment, les baralles i empentes per un pam de poder, l’únic que fan és augmentar la velocitat de la destrucció. La no aprovació dels pressupostos és un exemple; el bloqueig operatiu de l’ajuntament és una realitat i les conseqüències, seran catastròfiques malgrat ara tots ho vulguin minimitzar i vulguin fer veure que no és important.

La unitat en temps de crisi, és un requisit elemental per poder-la superar. Amb tot el que esta passant, és suïcida dedicar-se a un a lluita descarnada pel poder; és suïcida ajornar la recerca de solucions entre tots i dedicar-se a conspirar un partit contra l’altre i els del mateix partit entre ells. Es irresponsable alimentar debats artificials quan la ciutadania espera una altra cosa dels governants. Després es queixen de que la gent no participa de la vida política, que no va a votar.

El retret va dirigit a tots els grups municipals; ningú està lliure de culpa, perquè tots primen la estratègia de partit per davant dels interessos ciutadans: uns suspirant per la moció de censura, els altres per impedir-ho i els altres per voler manar sense que mai els puguin dir que han entrat en el sistema. Entre tots han matat la esperança i ella sola s’ha mort. Aquesta és la Vilafranca per la que suspiren? Els vilafranquins s’ho mereixen?