Els peatges: realitat i neguit dels penedesencs

En contraposició als articles apareguts sobre els peatges a la premsa comarcal i a la premsa digital, vull fer una sèrie de consideracions o reflexions que, entenc poden ajudar a veure el problema des de una altre perspectiva i per tant generar una opinió un cop s’ha valorat els diferents punts de vista.

Sense voler polemitzar amb el diputat i bon amic Roberto Labandera (o si), manifestaré la meva posició de forma raonada i faré propostes o reflexions que poden servir per a prendre partit davant del greuge que suportem els penedesencs (marítims i de l’interior) davant els altres ciutadans de Catalunya que no pateixen aquesta discriminació negativa pel que fa a la seva mobilitat.

En primer lloc, vull senyalar la contradicció que patim els catalans, com si fos un trastorn bipolar que, per una banda, ens cansem de queixar-nos del centralisme de l’estat, de la seva visió jacobina de la governació de la cosa pública i, per altre banda, tolerem sense critica el mateix centralisme jacobí del poder instal•lat a Barcelona (Generalitat, Diputació, Entitat metropolitana), en relació a la resta del territori català.

Qualsevol pla de mobilitat, qualsevol projecte d’infraestructures, o programa de millora de la intermodalitat (te collons aquesta paraula!!!), passa sempre per l’eix barceloní, i a continuació, per la seva àrea d’interessos directes (Maresme, Vallès i Girona), que és on van a treballar o a descansar els caps de setmana i ponts, els que defineixen i planifiquen el país o, els que detenten el poder econòmic de Barcelona. La resta, per a ells és “terra indomita, terra incognita o el rerapaís” com definien els mapes del renaixement les terres no descobertes o poc explorades.
Per reblar l’argument, apuntaré que només sota aquesta concepció centralista que considera el sud de Barcelona com el rerapaís, que el considera com aquell tros de terra que no fa ni nosa ni servei, es pot entendre que des del Govern de la Generalitat, en el seu moment, es donés suport al Plan Hidrológico Nacional, o que es vulgui plantificar el SIM al Baix Penedès o, que es vulgui fer un transvassament del Segre o, que no s’enllesteixi la connexió en xarxa amb la Catalunya central (carretera d’Igualada) o, no es connecti per ferrocarril el Penedès amb Tarragona i amb la Universitat Autònoma de forma directa. Com que no és una necessitat seva, no existeix el problema, i per tant, no cal donar-li solució.

També per aquesta mateixa raó, es pot entendre que es suprimeixi el peatge de Mollet, el de Les Fonts i, s’alliberi als residents de la Cerdanya del pagament del túnel del Cadí amb la excusa de què, com que és pas obligat i davant de la manca d’una alternativa en condicions, han de tenir franquícia de pas. Igualment per aquesta raó, s’entén que estableixin dobles tarifes a les autopistes que porten al Vallès, amb descomptes per freqüència o bé amb rebaixes per fer-les servir en hores de menys densitat de trànsit.

Mentrestant, a les autopistes que passen pel nostre territori no ens apliquen ni un cèntim d’euro de bonificació per als residents, i a més, patim les tarifes més altes per Quilòmetre recorregut de tota la xarxa viària. Som catalans de segona, i el Penedès, a ulls barcelonins continua essent “Terra indomita”, territori per explotar, rebost metropolità.



Aquesta és la realitat, i al buscar-hi solucions, no s’hi val fugir d’estudi i proclamar que el que cal és potenciar el transport públic. D’entrada, el que cal és abaratir i/o alliberar peatges, mentre la proclama del transport públic no sigui una realitat efectiva. Mentre un penedesenc emprant el transport públic no tingui opció d’anar ni a Igualada ni a la Zona Franca, ni a Esplugues, ni a Mataró ni a Mollet, ni a Terrassa o Gavà, no li podem demanar que deixi el cotxe tancat a casa. Ara per ara no és una alternativa viable. A no ser que hom estigui disposat a perdre el dia en trens i autobusos que no lliguen els horaris i, la majoria de les vegades, un transport arriba quan l’altre ja és fora. No ens valen promeses; primer s’ha de donar l’alternativa viable i després que es posin els preus i les taxes que vulguin, mai al revés.

Es obvi que el transport públic és una bona opció, la millor en el cas de que funcioni, però repeteixo, la mobilitat no és únicament una línia que uneix Barcelona amb el territori de forma radial. La mobilitat ha de permetre connexions en xarxa, entre les ciutats petites i mitjanes, i aquestes amb els corresponents polígons industrials. La gent no va al centre de la ciutats sinó que la majoria de les vegades s’ha de desplaçar la perifèria. Per il•lustrar el raonament posaré un exemple: posem per cas que ens desplacem a Vilafranca o a Vilanova amb el tren (plens d’un esperit sostenible), però hem d’anar a les Roquetes o a la tèrmica de Cubelles o, des de Vilafranca hem d’arribar al polígon del Clot de Moja o al de Sant Pere. La pregunta és: com ens ho fem si no tenim també un transport públic de qualitat que ens permeti aquest segon desplaçament? No és tant fàcil com volen pintar els abanderats de la sostenibilitat. Ni tant fàcil ni tant barat com pretenen vendre-ho.

El mes eficient, el mes barat i el millor pel país és una bona xarxa pública de carreteres i ferrocarrils, que permetin la connexió entre les ciutats petites i mitjanes de Catalunya i, que de passada, ens eviti travessar Barcelona sinó en tenim cap necessitat. Aquesta és l’autèntica planificació estratègica de Catalunya que ens pot portar a avançar sense colls d’ampolla.

Mentrestant, els penedesencs ens hem de queixar i reivindicar amb energia i, si convé amb contundència, una igualtat amb els altres catalans a l’hora de moure’ns. Els desplaçaments ens han de costar el mateix que els usuaris de Mollet, del Maresme o de la Cerdanya, perquè sinó, haurem de pensar que ens prenen per mesells, per rucs als que se’ls encoloma tot i, a més, no es queixen. Aquesta no és una qüestió menor, ni la podem prendre a la lleugera perquè, si nosaltres paguem i els altres van de franc o amb descomptes, estem perdent poder adquisitiu si som particulars que ens hem de desplaçar per anar a la feina, com si som autònoms o empresaris. Estem perdent marge de maniobra davant dels competidors que no han de suportar aquesta depesa. Per tant, en un moment de crisi on, tant els particulars com els empresaris ho compten i descompten tot, els és molt menys atractiu viure o instal•lar-se o mantenir la seva activitat industrial al Penedès.
Tampoc s’hi val a argumentar que cada vegada que és bonifica un peatge, el paguem tots els ciutadans, tant si fem servir les autopistes com si no les fem servir, perquè per aquesta mateixa raó, el penedesencs hem pagat i paguem les rebaixes del Vallès, del Maresme, del Cadí, i el rescat de Mollet, i en canvi no ens beneficiem per a res d’aquestes bonificacions i hem de pagar íntegra la tarifa més cara del món mundial.

Els penedesencs (de mar i de muntanya) no ens hem de deixar entabanar per conceptes pretesament megasuperxupiguais com el de la mobilitat sostenible. O almenys, no ho hem de fer sense contrapesar-ho amb la qualitat de vida que perdem al estar hores i hores desplaçant-nos, contrapesant-lo amb les hores que ens passem aturats a les estacions sense motiu ni raó aparent, contrapesant-lo també amb el dret a disposar del nostre temps de lleure, o amb el dret a poder conciliar la vida laboral amb la familiar o al dret a no estar penalitzat per viure a un lloc o a un altre del país.