Una estrafolària innocentada

Molt bona la innocentada publicada al setmanari comarcal El Tres de Vuit del dia 24 de desembre passat ( quatre dies abans d’hora) sobre el nomenament com nova portaveu del PPC de la diputada sadurninenca al Parlament de Catalunya, la incombustible Dolors Montserrat i Culleré. La falsa notícia reunia tots els atributs per caure-hi de quatre potes en un primer moment i per anar-se’n distanciant als pocs segons per la seva absurditat i incredulitat. Contràriament, l’altra innocentada publicada al mateix setmanari en relació a la celebració de l’acord sobre finançament autonòmic era encara més ridícula i rebuscada per la qual cosa es detectava a l’instant.
Atrapat en la sorpresa inicial, vaig recordar com en un reflex condicionat l’anterior etapa política de la diputada en la qual ocupava un lloc preferent a l’escenari mediàtic, amb les seves intervencions des de la tribuna de l’hemicicle que provocaven l’hilaritat dels adversaris i que aquests sabien dissimular perfectament per cortesia parlamentaria, les manifestacions als mitjans de comunicació amb argumentacions gens depurades que generaven més animadversió que simpaties ─de la qual cosa, òbviament, molts ens en alegràvem─, els comentaris i les declaracions sense solta ni volta que delataven en precisió la capacitat ideològica i cultural de la protagonista, i per arrodonir-ho, l’honor desproporcionat de ser nomenada Vicepresidenta segona del Parlament de Catalunya gràcies als aliats conjunturals de Convergència i Unió. En molts moments em va generar vergonya aliena, però també gràcies a ella, tot sigui dit, vaig poder desmitificar per sempre el càrrec de diputat i diputada i el de Vicepresident i Vicepresidenta, i vaig haver d’assumir a contracor que havíem entrat definitivament en l’era de la banalitat i del tripijoc.
Quan la van substituir de primera línia vàrem ser molts el qui creguérem que finalment s’havien adonat que no era aquella la imatge que el PPC necessitava a Catalunya per avançar electoralment. Després va venir l’etapa Piqué, que va transcórrer també amb més pena que glòria, no pas per culpa o desmèrit seu, sinó perquè els seus propis companys d’aquí i d’allí li van anar segant l’herba sota els peus fins que el van deixar penjat. Semblava que era més hàbil. El que deia i com ho deia, tot i no compartir-ho, era més intel•ligent, més sensat, més el.laborat i més propi d’un partit conservador del segle XXI.
Davant l’anunciat nomenament de la nova portaveu del PPC –mentida podrida, pròpia del dia dels Sants Innocents– confesso que se’m va fer evident per un moment que em tornaria a veure obligat a haver de donar moltes explicacions i justificacions, per allò tant primitiu i visceral d’intentar salvar el nivell d’una convilatana sadurninenca. Quina creu ! Sort que no és veritat!
Però no tot pot ser àcid en aquesta valoració i menys en unes festes tant entranyables. Quatre són les grans lliçons que ja podem extreure de la trajectòria política de la diputada sadurninenca, a saber que ,contràriament al que pensa la majoria desinformada, no calen atributs gaire especials per a ocupar llocs de gran responsabilitat als partits i als càrrecs públics; que si es té l’art o l’habilitat de saber-ho administrar amb astúcia, pots passar-te mitja vida ocupant un escó al Parlament, siguin quins siguin els mèrits i les limitacions personals i siguin quins siguin els èxits o els fracassos electorals; que amb el seu exemple ha contribuït de forma impagable a explicar ben clar a la ciutadania ─millor, molt millor que el que diuen els vells manuals d’ètica─, que una cosa és servir a la política i una altra molt diferent és servir-se de la política; i, finalment ─i encara que només sigui per deixar en ridícul als il•lusos─. que no és incompatible dedicar-se als afers públics i fer fortuna. Per tot això li hauríem d’estar eternament agraïts. Porca enveja!

P.E. Just en acabar aquest breu comentari, m’ha vingut un dubte inquietant: i si no es tractés d’una innocentada?