dijous, 13 de novembre de 2008

La crisi i les caixes (I)

Vuit reflexions, sense assenyalar ningú,sobre un tema candent que malauradament es complicarà molt més els propers mesos

A finals de passat mes d’octubre, el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va reunir els màxims responsables de les caixes d’estalvis catalanes per tal de valorar l’evolució de la crisi financera i l’estat d’ànim del sector sobre eventuals fusions o absorcions, i per a intentar establir criteris comuns a l’hora d’acollir-se als plans de rescat que el Govern de l’Estat ha establert per afrontar la falta de liquiditat, tot fent repercutir immediatament aquestes mesures en benefici dels negocis i les empreses.

Hi van anar tots i la trobada va permetre escenificar una mena d’aquelarre en el qual es va pretendre foragitar les alarmes, les fusions i les amenaces que soto voce s’atribuïen ara aquí, ara allà, a algunes d’aquelles entitats financeres. Viatjar aquestes setmanes, ja sigui a Manresa, o a Sabadell, a Terrassa, a Manlleu, a Tarragona, a Girona, a Vilafranca o a Barcelona, i treure el tema de manera informal, permet adonar-se que els rumors corren com la pólvora, que són bastant homogenis i que cap entitat autòctona s’escapa de la rumorologia global i recurrent que es produeix en aquests casos.

Sense més pretensions que compartir la meva modesta anàlisi sobre aquesta matèria amb els lectors del bloc, intentaré exposar les primeres vuit reflexions que han anat sorgint sobre la marxa davant l’actual i futura crisi econòmica i la seva relació amb les caixes d’estalvi catalanes.

1. ACTIUS TÒXICS, HIPOTEQUES A DOJO I D’ALTRES ESPÈCIMENS SIMILARS

Si donem per bona la teoria que atribueix l’origen de la crisi actual als actius tòxics derivats de les hipoteques subprime dels Estats Units, que les entitats financeres espanyoles i catalanes van col•locar oportunament entre molts dels seus clients; i si admetem, també, que en el nostre cas particular s’ha produït simultàniament l’explosió de la bombolla immobiliària i especulativa que afecta aquells promotors i particulars que van finançar les seves operacions amb crèdits hipotecaris, entendrem fàcilment que les caixes i els bancs que van mitjançar, tant en la comercialització d’aquells actius tòxics com en la concessió de les hipoteques, es trobin en aquests moments instal•lats a l’ull de l’huracà.

Centenars de milers d’afectats per la pèrdua de valor de les seves participacions en els Fons d’Inversió que van comprar aquells actius contaminats, i desenes de milers de particulars i d’empreses que van adquirir un immoble per a un habitatge o per a un local de negoci i que no poden fer front a la quota de la hipoteca, es senten ara víctimes d’una situació inimaginable fa uns mesos i es troben atrapats en un cul de sac o carrer sense sortida.

Mentre duraven les vaques grasses semblava que alertar de les alarmes era anar a contracorrent. Les poques veus que anticipaven l’amenaça de la crisi eren contrarestades immediatament pel discurs dominant que feia apologia del procés de creixement en curs, sense cap concessió als riscos que comportava. Es confiava que el sistema financer era prou sòlid i responsable, i que no hi havia espai per a certes pràctiques que ara ens semblen clarament temeràries i en alguns casos no gaire ètiques.

Entre els afectats n’hi ha de diversa consideració: en un extrem, gent de bona fe (víctimes innocents) que comprava el que li oferien els Fons d’Inversió de bancs i caixes, potser sense massa consciència o informació del risc que corrien (per acció o per omissió), per tal d’aconseguir un millor rendiment per als seus estalvis, o que obtenia fàcilment un excessiu import d’una hipoteca perquè creia sincerament que la podria pagar; i a l’extrem contrari particulars i promotors que sabien perfectament a què jugaven (víctimes interessades) invertint o especulant en Fons i en projectes immobiliaris, però que no van adonar-se a temps del risc que corrien, que no van preveure el daltabaix i no van poder o no van saber reaccionar a temps. En aquest segon grup de víctimes interessades hi podem incloure també els bancs i les caixes que en major o menor mesura van adquirir part d’aquells actius tòxics i dels quals no se’n van despendre oportunament. Entremig, tota una varietat de perjudicats, i tots ells amb una major o menor quota de responsabilitat, amb més o menys afectació, i en situacions diferents pel que fa al grau de dramatisme. Tot un panorama!
Quan d’aquí uns mesos es facin públics els resultats de l’exercici 2008 de les caixes i els bancs ens adonarem que malgrat el diluvi que està caient, la nave va i que s’allunya inexorablement dels nàufrags que un mal dia van emprendre-hi un viatge que prometia la lluna.

2. FINANÇAMENT A FAMÍLIES I EMPRESES

El Govern socialista, seguint l’exemple d’altres governs de dretes que fins fa quatre dies blasmaven el paper intervencionista de l’Estat en l’economia i que defensaven la llibertat total de mercat, ha aprovat un pla de rescat que hauria de permetre a les entitats financeres desprendre’s d’actius no contaminats i destinar aquests recursos al finançament de les famílies i les empreses. (Després de ridiculitzar i d’ignorar durant les darreres dècades les teories econòmiques de Karl Marx, les escoles de negocis i les facultats d’econòmiques han hagut de recuperar urgentment de l’oblit i justificar, ara, l’intervencionisme de l’Estat; ho diuen tot tapant-se el nas i apel•lant a l’extrema gravetat de la situació generada pel crack del sistema financer capitalista!)



El president José Montilla va demanar als responsables de les caixes catalanes que optin per aquesta fórmula i apliquin els recursos a les finalitats establertes en el decret i no a altres qüestions, com podria ser el sanejament d’alguna d’aquestes entitats. Sembla que la inspecció i el seguiment de les operacions correspondrà al Banco de España, la qual cosa, d’entrada, sembla una garantia, però ja veurem com s’acaba materialitzant. S’haurà de confiar que s’estableixin criteris molt estrictes, no fos cas que algunes entitats supervivents responsables del seu propi naufragi, però amb l’aigua al coll, hi trobessin una providencial salvació gràcies, precisament, als recursos públics.

3. FLEXIBILITAT I RESPONSABILITAT SOCIAL

En conjuntures com les que ens afecten, els manuals a l’ús en el sector financer recomanen actuar sense pietat quan alguns clients de bancs i caixes, particulars o empreses, cauen en alguna irregularitat tipificada a l’hora d’afrontar els compromisos contractuals. Per dir-ho més col•loquialment, ai d’aquells que no paguin o s’endarrereixin en el pagament de les quotes de la hipoteca o del préstec, que no cobreixin els descoberts o que caiguin en la morositat!

Entre el mimetisme d’aplicar en aquests casos els mateixos i estrictes criteris que utilitzen els bancs (no ho oblidem: entitats financeres de capital privat que persegueixen exclusivament el lucre dels seus accionistes) i una permisivitat indiscriminada que arruïnaria el negoci, s’haurien d’articular solucions intermèdies que facilitessin cas per cas poder resoldre la contingència.

Aplicar discriminadament moratòries temporals i d’altres mesures personalitzades permetria resoldre moltes situacions que ara com ara angoixen particulars, famílies, negocis i empreses. Hi ha exemples prou contrastats en aquest àmbit i com que la crisi durarà uns anys, més aviat o més tard s’hauran d’aplicar. En aquest sentit, la proposta del govern de l’Estat de concedir una moratòria de dos anys als aturats i autònoms que els permeti poder pagar només la meitat de la quota de la hipoteca, s’ha d’emmarcar en aquesta línia. Què s’haurà de fer, però, quan, després d’aquests dos anys, alguns no tinguin ni feina ni subsidi d’atur? La imaginació al poder... i que algú comenci ja a pensar-hi.

El ministre Pedro Solbes, responsable de l’àrea econòmica del govern, no s’està de dir que no hi ha més cera que la que crema i que amb les mesures promogudes ja ha esgotat tot el marge de maniobra. Amb el que està caient i el que caurà els propers mesos i els propers anys ja caldrà que aguditzi l’enginy i s’espavili... i que ens espavilem tots plegats! Què farem quan l’atur arribi d’aquí a uns mesos al 15% ? I si supera el 15 i es dispara fins al 20 %, com preconitzen els més alarmistes ?

4. TRANSPARÈNCIA

Al principi es va dir que s’aplicaria una total transparència en les operacions de rescat de bancs i caixes (s’entén que el rescat es refereix al naufragi del sector), per a acollir-se a la venda d’actius no tòxics a l’Estat. Però, és clar, després algú va adonar-se que, vulgues o no, amb raó o sense, inevitablement s’establiria una certa correlació entre l’import que cada entitat pretengués traspassar a l’Estat i la seva situació de solvència.

Amb el pretext de mantenir la confiança en el sistema en general, i en cadascuna de les entitats en particular, es va afirmar després que seria millor no informar-ne públicament. Secret de sumari. No em negareu que ens trobem davant d’una flagrant contradicció. D’una banda es destinen recursos públics per ajudar bancs i caixes i d’una altra es pretén amagar al públic els imports que es faciliten a cada entitat. Inaudit.

Les darreres declaracions del ministre Solbes indiquen que la seva voluntat és efectivament informar al Parlament cada quatre mesos, tant de les entitats financeres que s’hagin acollit al pla de rescat, com dels volums dels imports traspassats. En els propers mesos assistirem a un pols entre l’interès general per saber on van a parar els diners públics i l’interès particular de les entitats per mantenir-ho en secret. Hi ha qui sospita que la fórmula serà informar-ne al Parlament, sí, però en comissió reservada a porta tancada, sense transcendència al carrer. Veurem qui guanya.

5. FUSIONS I ABSORCIONS

En circumstàncies com les que patim alguns manuals recomanen aprofitar l’oportunitat per fusionar-se per tal de reduir costos estructurals, gaudir de les economies d’escala que se’n deriven i ser més competitius. Així ho han entès algunes caixes del País Basc, tot i que la mesura també serveix per a empreses d’altres sectors. En principi sembla d’una lògica inqüestionable, però si es vol filar una mica prim cal estudiar-ho amb molta cura. Com es fa la fusió o l’absorció? En quines condicions? Qui absorbeix a qui? Quines són les raons de fons que la justifiquen? Respon a motivacions de tipus estratègic o es tracta de circumstàncies conjunturals? Quines conseqüències pot tenir en cada cas concret?

Imaginem-nos per un moment que una de les caixes grans amb seu a Barcelona o a Madrid pretén absorbir-ne una, o d’altres, de les petites. Què passaria amb els Serveis Centrals ubicats fora de la capital barcelonina o madrilenya? Quines repercussions tindria sobre l’Obra Social en el territori d’origen de la caixa autòctona? Com li compensaria la pèrdua de poder polític local i comarcal, en els òrgans de govern de la institució absorbent? Les respostes les trobarà el lector als manuals més elementals, fruit d’experiències anteriors.

I si es fes una fusió entre iguals o semblants, ¿com s’encaixarien tots els avantatges i els greuges que se’n derivessin? Qui ho decidiria?

Aquest dilema, si mai s’arribava a plantejar -cosa que ara diuen que no hem de contemplar en absolut, ja que les estratègies de les caixes van en direcció contrària, però qui sap el que pot passar els propers mesos-, s’hauria de resoldre per acords dels Consells d’Administració i de les Assemblees Generals de les entitats eventualment interessades en l’operació. Allí on la democratització dels òrgans de govern ha funcionat raonablement bé, ja n’hi hauria d’haver prou; però en aquelles altres entitats on s’ha actuat amb garreperia a l’hora d’incorporar els representats de les institucions locals i comarcals, i dels treballadors, als Consells d’Administració, a les Comissions de Control i a les Comissions d’Obra Social i Executiva, se n’hauria de poder parlar abans per tal d’evitar atzagaides irreversibles.


6. L’OBRA SOCIAL EN TEMPS DE CRISIS

Una temptació davant l’eventual rebaixa dels beneficis dels exercicis afectats per la crisi, també de manual, seria la de reduir la consignació anual de les caixes a la seva Obra Social. Aquestes entitats d’estalvi tenen establert per llei que una part important dels guanys anuals s’han d’aplicar en favor d’iniciatives de caire social. Aquesta mesura és també una atribució dels òrgans de govern de cada entitat. Res a dir en els casos en què aquests òrgans funcionin democràticament i tinguin prou representació, però molt de compte allà on presentin un electroenfalograma pla, és a dir, allà on mai ningú no qüestioni ni proposi res de res, s’acceptin per aclamació les decisions d’uns òrgans poc representatius sense establir altres opcions que les proposades i on no hi hagi veus discrepants.

En temps d’una crisis econòmica gravíssima, ¿quines són les prioritats socials que podrien ser considerades en els pressupostos de l’Obra Social de les caixes? La resposta ens la donen ja algunes d’aquestes entitats que, amb crisi o sense, destinen recursos a la creació d’empreses i negocis, al foment de l’ocupació (exemples com les iniciatives per a la inserció laboral de discapacitats i de col• lectius amb risc d’exclusió social en són un botó de mostra), i a la recerca i a la innovació en el sentit més ampli. Demanar més complicitat i més implicació de les caixes en les actuals circumstàncies en aquestes qüestions és gairebé inexcusable.

Qui hauria de promoure aquestes estratègies de les caixes allí on encara no es contemplen? Els impositors? Les entitats i associacions representades als òrgans de govern? El personal? La Direcció? Els governs de l’Estat o de la Generalitat? (ben pensat, no seria una mala idea! Temps al temps). ¿O són els representants de les administracions territorials (alcaldes i regidors) els qui en primera instància haurien d’intentar-ho a través de la seva representació que per llei els correspon?

És clar, però, que abans s’haurien de posar d’acord entre ells (vistes algunes
experiències, aquesta és ja la primera utopia), establir un programa d’actuació consensuat (segona utopia) per a portar-lo a debat al si dels òrgans de govern, i convèncer la resta d’implicats (tercera utopia); i finalment aplicar-lo (si les tres utopies anteriors s’aconseguissin, la resta és bastant més fàcil).


7. RUMOROLOGIA

En l’actual escalada de rumors indiscriminats, paradoxalment és en aquelles caixes on hi ha la consciència que els òrgans de govern representen adequadament els diferents estaments en joc (impositors, entitats, ajuntaments, consells comarcals i empleats) on a priori la credibilitat i la confiança és major, que no pas allí on se sospita que en aquesta qüestió se n’ha fet de més i de menys. Caldria estudiar cas per cas els balanços respectius ja que una cosa és la democratització dels òrgans de govern i una altra de molt diferent l' eficàcia en la direcció i la gestió de les entitats.

Sigui com sigui, i contràriament al que alguns han predicat durant el darrer quart de segle, la presència de representants escollits democràticament en el òrgans de govern de les caixes d’estalvi provinents d’institucions públiques territorials no les debilita sinó que les enforteix.


8. DEMOCRATITZACIÓ DELS ÒRGANS DE GOVERN DE LES CAIXES D’ESTALVI

Aviat farà un quart de segle que s’aprovà la llei i els reglaments que determinen la participació dels representats dels impositors, de les entitats, de les institucions locals i comarcals, i dels treballadors, als òrgans de govern de les caixes d’estalvi. Els comptes de resultats de la democratització no presenten els mateixos beneficis quan es comparen les diverses entitats. En un extrem, les que van interpretar que aquella era una oportunitat per a enfortir-se, incorporant els representants dels ciutadans i dels empleats; i a l’altre, aquelles que es van blindar, esquivant amb argúcies la presència d’elements externs no desitjables. Entremig, tota la gamma de variacions sobre el mateix tema, a partir de les partitures dels reglaments singulars en cada cas.

El passat mes d’agost el Govern de Tripartit d’Esquerres va aprovar unes mesures que pretenen forçar encara més la democratització dels òrgans de govern de les caixes d’estalvi. Veurem com s’apliquen i com els sectors interessats (impositors, entitats, alcaldes, regidors i treballadors) s’impliquen en l’operació perquè surti reeixida, però a ningú no se li escapa la transcendència que pot tenir de cara al futur immediat de totes i cadascuna de les caixes d’estalvi catalanes.

Cal estar a l’aguait, no fos cas que al final tinguéssim uns òrgans més democratitzats, sí, però sense cap efecte pràctic pel fet que els alcaldes i regidors es limitessin a ocupar les poltrones -com una mena de convidats de pedra, amb vot i veu no cal dir, però sense cap criteri ni imaginació-, i a percebre puntualment les assignacions establertes en concepte d’assistència a les reunions dels Consells d’Administració, de les Comissions de Control i de l’Obra Social i de l’Executiva. No es tracta només d’això, evidentment.

Hem entrat en uns anys convulsos en matèria econòmica i les entitats financeres s’hauran d’adaptar a la dura realitat que viuran els ciutadans, i no a la inversa. I les caixes d’estalvi en particular. És relativament fàcil pronosticar canvis profunds en el model que hem conegut les darreres dècades. Si en les actuals circumstàncies es qüestiona fins i tot el paper del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial i dels Bancs Centrals; si es proposa la refundació del capitalisme (ara que val maldades, vés per on!), i fins i tot ja es parla de reformar a fons el sistema financer mundial, què pot impedir revisar el contracte social que les caixes tenen establert amb la societat?

En aquest escenari, com més sensibilitats hi hagi representades en els seus òrgans de govern, millor per als clients, millor per al personal, millor per a l’entitat i millor per als ciutadans.

Qui pot frenar la il•lusió? Titllaran d’ingenus els promotors d’aquests canvis i els ridiculitzaran posant en evidència que l’etimologia de la paraula il•lusió remet inevitablement a il•lús, però tard o d’hora no tindran més remei que adaptar-se a la nova realitat. (Continuarà)

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Cal frenar l'ambició d'aquestes sangoneres de l'estalvi dels treballadors.
Si no es democratitzen els llocs estratégics, donem peu a politiques amiguistes, pertidàries i conxorxes entre la oligarquia financera.

Pepitu ha dit...

Sr. Querol, es nota que no diu tot el què sap, perque està bé que parli de les Caixes en general, però poder ja va sent hora de parlar de Caixa Penedès, sobre la que més d'un dels de per aquí hi té molta responsabilitat.

Menys acolloniment i més dir les coses pel seu nom.

Triangle ha dit...

Això, això que parli
de Caixa Penedès i de les trampes que fan per requalificar 16000 metres quadrats per fer-hi oficines sense pagar ni un euro de plusvàlua i, amb la excusa d'edificar un auditori fer-ho passar tot plegat per la obra social

Anònim ha dit...

Tinc per norma, de fa molts anys, no fer cas ni respondre als anònims. El perquè d'aquesta actitud personal ja el vaig deixar clar a l'article publicat en aquest mateix blog el 26 d'abril de 2008 amb el títol " L'anònim i el pseudònim són sinònims de covard".


Carles Querol

Anònim ha dit...

Senyor Querol,

Si hem vols dir covard, tu mateix; pero entén que no tinc ganes de que em fotin fora de la feina si dono la cara.


Un empleat de Caixa Penedès