Els símbols i els sentiments de pertinença

Els símbols i els sentiments de pertinença, son valors que mouen passions i encenen focs que, moltes vegades, son difícils d’apagar. Formen part d’un pòsit mental que al Penedès s’han anat creant per raons històriques, culturals, o també, s’han format a caisa de una uniformitat paisatgística o de model econòmic.
Aquests símbols i sentiments, conformen un material sensible que, degudament instrumentalitzat, és material explosiu en mans d’agitadors, buscavides o de salvapàtries. En aquest àmbit, on s’hi barreja el sentiment general amb l’interés particular, apareix la figura recurrent del bomber-piròman, la del que primer encén el foc i després l’apaga, presentant-se com a salvador del desastre.
Això ve a tomb pel rebrot del debat penedesenc. Aquest sentiment identitari, es sustenta en un conjunt d’emocions que acaben configurant una manera de ser, una manera de fer, una manera de sentir-se arrelat on es viu i una manera de defensar els interessos dels que ens sentim hereus d’una realitat que ens ha estat traspassada pels avantpassats i que no volem malmetre-la per fer mes rics als mateixos de sempre, ni per fer mes pobres als que hi vivim. Per poder decidir el nostre present i el nostre futur i per administrar les nostres necessitats.
Sembla que els debat torna a arrancar i desitjo que ho faci de forma que la discussió es centri en el que realment importa: la creació de la Vegueria del Penedès i que no es vulgui fer servir ni per canviar governs a Barcelona ni a Vilafranca ni enlloc. Això no toca. Toca argumentar i donar exemples de com podria ser si ens deixessin decidir; toca desballestar les retòriques apocalíptiques de la inviabilitat econòmica, la massa crítica o les centralitats econòmiques (sinó que ens expliquin perquè el Penedès no és viable i en canvi si que ho és el Pirineu o les Terres de l’Ebre).



Noto que entre els contraris a la Vegueria Penedès cada cop hi ha postures menys intransigents, menys monolítiques i son més receptives a escoltar els pros i els contres de cadascuna de les postures. Sobretot des del moment que tenen la percepció que no hi ha les segones intencions. Cal gratar per aquesta via fins obrir pas en la unitat d’acció. Cal separar els interessos personals (que n’hi ha, molts i a totes les bandes de l’arc polític) dels interessos de la causa per la que es lluita. Així es sumarà i podrem fer-nos respectar. Si eliminem el tacticisme, el Parlament de Catalunya no tindrà nassos de actuar en contra del territori, però, si queda un marge pel dubte, tingueu per segur que ens encolomaran el què vulguin, que explotaran la nostra divisió, que no ens voldran ni rebre.
Hem de defensar la nostra voluntat de ser i sentir-nos catalans i, dins de la nostra catalanitat, hem de reivindicar la nostra identitat penedesenca de la mateixa manera que es respecta i se la fan respectar a la Vall d’Aran o a les Terres de l’Ebre i cap parlamentari gosa qüestionar-ho.