Els diputats penedesencs han perdut pes polític (per sort)

Durant força anys la gent de l’Alt Penedès ens hem acostumat a que els diputats al Parlament de Catalunya dels diferents partits polítics a la nostra comarca, han sigut els màxims dirigents del seu respectiu grup, no sols a la comarca, sinó en el territori més gran en el que està organitzat aquell grup. Així, durant molts anys (ara ja en fa quasi quatre que no) el diputat Roberto Labandera era el primer secretari de la Federació X del PSC, que comprèn les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf. També des de fa molts anys i fins el mes passat, el diputat Joan Raventós era el president del territori en que CDC organitza la Barcelona no metropolitana (Alt Penedès, Garraf, Anoia, Bages, Osona i Berguedà). Per la seva banda, el diputat Miquel Carrillo ha estat durant els darrers anys i fins la setmana passada, president de la regional d’ERC que agrupa les comarques de l’Alt i Baix Penedès i el Garraf. I per últim, la quarta representant comarcal, la diputada Dolors Montserrat, presideix la província de Barcelona del PP, càrrec que deixarà les properes setmanes.

Aquesta coincidència entre ser representant al Parlament i alhora dirigir l’aparell del partit, podria semblar a primer cop d’ull que podia ser positiva, ja que la capacitat d’incidir en els aparells partidistes de la capital podria ser més gran. Però penso que l’experiència a la llarga, ha comportat mes inconvenients que avantatges. La gent que ens representa, donat el centralisme dels nostres partits (sense comparació amb qualsevol democràcia madura, com els EE.UU.), ha hagut d’actuar sovint més com a representant dels partits a la comarca que com a representants de la comarca davant el Parlament.


Ja sé que entre tots han fet moltes coses, algunes de les quals he viscut positivament en primera persona i que algú potser no compartirà la meva afirmació. Però crec que la major part de les coses que han fet per la comarca s’haguessin fet més o menys igual sense tenir responsabilitats en la direcció diària del partit, i en canvi s’ha identificat massa la seva acció representativa amb la defensa dels interessos de la seva agrupació.

Per tant personalment m’alegro de que els nostres representants al Parlament deixin de ser, col•lectivament, els màxims representants dels seus partits. Penso que podran fer una tasca igualment interessant per la seva formació, però més compartida amb la ciutadania. Algú pot pensar que la comarca no tindrà tant de pes polític, però crec que la nostra influència a la direcció dels partits no ens vindrà per aquí, sinó per ser forts com a societat estructurada, amb representants a tots els nivells, començant pel municipal, que tinguin clar on volen anar i ho facin acompanyats d’una ciutadania activa.