La Llei de Vegueries: democràcia de baixa intensitat.

El govern, ja ha aprovat l’avantprojecte de Llei de Vegueries. Ha aprovat una divisió territorial en set vegueries, obviant el posicionament del nostre territori i mantenint-lo contra les aspiracions dels penedesencs, esquarterat, trossejat i subordinat als interessos i a les necessitats de les grans capitals del nord i del sud. Com a resposta a les nostres aspiracions, ens ha deixat amb un pam de nas, sense donar-nos cap explicació raonada, contundent (o no), estratègica o filosòfica que justifiqui la seva decisió.

Els ciutadans del Penedès - Garraf – Anoia, no ens mereixem que ens tractin d’aquesta manera; hem d’exigir un altre tracte. Volem ser considerats ciutadans i no subdits i volem que la nostra voluntat sigui tinguda en compte per part dels nostres representants. No ens mereixem ser tractats amb aquesta prepotència, i per això també exigim una explicació del perquè se’ns nega la possibilitat de poder-nos governar nosaltres mateixos sense subordinacions a altres centralitats.

Sincerament, penso que aquesta llei ara, és inoportuna; “ara no toca” aprovar una llei que implica un canvi organitzatiu de gran envergadura i que, lògicament, ha de provocar tensions territorials i competencials. Els refrany castellà de “en tiempo de turbaciones no hacer mudanza”, és perfectament aplicable en aquest cas. Ara, les prioritats han de ser la lluita contra la crisi i la reactivació de la economia i no muntar un sidral per tot el territori, amb l’agravant, com és el cas del Penedès, que s’ha aprovat d’esquena al sentiment majoritari de la població. Ara, el Govern, en uns temps que precisa pau i tranquil•litat per encarar la sortida de la crisi, s’embolica amb un tema que, de ben segur, suposarà una revolta popular semblant a la del Pla de Residus de l’època de Pujol o de l’època del “Plan Hidrológico Nacional” de l’època d’Aznar amb el suport convergent. Aquest posicionament polític en contra de la Vegueria Penedès, ni al Govern ni al PSC li sortirà de franc, n’haurà de pagar un alt preu polític.



Els raonaments per acceptar la vuitena vegueria són molt contundents: 1) tenim una massa crítica suficient, atès que per població seríem la quarta demarcació de Catalunya i això faria possible tenir serveis que requereixin uns mínims per a ser eficients. 2) una extensió abastable, amb unes capitals naturals que estan ben situades en el conjunt del territori, i on tots ens hi reconeixem com a territori propi, casa nostra –de la mateixa manera que no ens reconeixem formant part del mateix àmbit geogràfic del Maresme o Vallès Oriental- 3) Un patrimoni i un discurs cultural homogeni, on les diferents parts del territori es complementen en un relat global que dóna estructura al sentiment de pertinença a la realitat penedesenca. 4) Una diversificació econòmica repartida de forma força compensada pel conjunt de la nostra geografia, on podem trobar complementarietats i una bona convivència entre l’agricultura, la industria i els serveis. Aquests raonaments i d’altres que ara se’ns farien llargs de relatar, són prou assenyats i prou sòlids com per merèixer una consideració per part del Govern.

A Catalunya, i al Penedès, sempre s’ha rebutjat la divisió provincial perquè ens ha estat imposada, perquè no ha respectat ni les centralitats ni les àrees comunes, ni els territoris naturals on la població s’havia relacionat des del neolític, des de que el món era món. Ara, amb la nova ordenació territorial teníem l’oportunitat d’esmenar un error i era el moment de recomposar la unitat perduda, ajuntar de nou en un sol àmbit el paradigma del Penedès Històric.

Per acabar-ho d’adobar i per refermar la necessitat imperativa de tenir una vegueria pròpia si no volem ser fagocitats per gran conurbació barcelonina , en la mateixa sessió del govern, s’aprova la Llei de la Corporació Metropolitana, que ens deixa clavats en un racó de territori i ens aparta de qualsevol transcendència política dins de la futura Vegueria de Barcelona. Si ja érem poca cosa –com el punt de la i- dins de la vegueria de Barcelona, ara amb l’àrea metropolitana, serem invisibles, atès que com s’han afanyat a declarar des de Barcelona, ells només contemplen l’àrea metropolitana i això de la vegueria, els fa més nosa que servei. El drama ja està servit.

Si vingués una persona d’un altre planeta, d’un altre món, al veure la realitat en què ens movem, no entendria res. Li hauríem d’explicar que tenim unes persones que ens representen, però en realitat només representen els seus interessos, que en comptes de vetllar pel progrés general de la ciutadania, procuren pel seu profit personal, i que el fet de tenir una cadira, a més de fer-la servir per seure, la fan servir per manar. Manar molt i molt, però sempre en funció dels seus interessos.
Quan parlem de desafecció política i de manca d’interès de la ciutadania en la cosa pública, hauríem d’acceptar que és alguna cosa més que retòrica. Hauríem d’ entendre que hi ha un divorci entre el que reclama la població i el que decideixen els polítics. Hauríem d’entendre que s’ha produït una perversió del concepte de la democràcia, entesa com la sobirania popular delegada en un sistema representatiu, que actua segons els interessos manifestats per la ciutadania a través de les eleccions. Ara, estem lluny d’aquesta definició. Estem més a prop de la Catalunya del segle XVIII amb el despotisme il•lustrat “tot pel poble però sense el poble”, on les classes dirigents tenien als súbdits per ignorants, i per això no calia fer-los cap cas, que ells ja sabien el que era bo i el que era necessari. Molta culpa d’aquesta situació la podem trobar en les llistes tancades.
El fet que em fa més mal, però, no és l’aprovació de la Llei de Vegueries, que de ben segur no tirarà endavant perquè decaurà amb la legislatura, o perquè es muntarà un “cristo” que no tindran “nassos” d’aprovar-la. El que em fa més mal, repeteixo, és que el PSC local i comarcal, defensor i impulsor històric del Gran Penedès, vagi en contra de la vuitena vegueria sense haver fet un debat per fixar la seva posició de forma democràtica. Hi ha moltes veus dins del partit -i algunes molt qualificades- que reclamen un debat a fons, d’on surti un posicionament raonat a favor o en contra. Hem deixat el discurs polític en mans d’aprenents de bruixot que únicament busquen consolidar el seu poder fent-se els escuders de les centrals del partit, del centre de poder, sense comptar amb les persones i els interessos de la comunitat a la que es deuen. La democràcia al revés.