divendres, 2 d’octubre de 2009

Jo també vull votar, si, però...

Arran de la moció que ja s’ha anunciat pel proper Ple de l’Ajuntament de Vilafranca, on es vol reeditar des de una entitat “privada” el referèndum sobre la independència de Catalunya, celebrat a Arenys de Munt, i desprès de veure tota la polseguera que s’ha creat, entenc que cal reflexionar una mica sobre el qui, el què i el com s’ha fet, i, si volem ser seriosos, també fer-ho sobre el qui, el què i el com s’hauria de fer.


Els antecedents i els causes que provoquen aquest rebombori, cal buscar-los en la decepció de la ciutadania amb tot el procés de reforma de l’Estatut. Les promeses incomplertes pel President del Govern espanyol, la fatxenderia d’alguns comentaris (cepillar el Estatuto), la incomprensió de la realitat catalana per part de les esquerres espanyoles i les campanyes de desprestigi de tot el que feia olor de català per part del PP (boicot als productes catalans, recollida de signatures, etc), van provocar que ens sentíssim odiats, despreciats i objecte d’escarni. L’assetjament a que ens van sotmetre, posant-nos sota sospita permanent de ser culpables tots els mals, van provocar entre la ciutadania catalana (no només la nacionalista) un estat d’ànim de rebuig a tot el que ens vingués de més enllà de la riera de la Sènia o de més enllà de la Franja de Ponent.

Per acabar-ho d’amanir, només ha faltat, el sainet del finançament i el drama de que un Tribunal Constitucional absolutament desprestigiat, vulgui esmenar la plana a una llei votada per les Corts Generals com a fruit d’un pacte entre l’Estat i Catalunya, i que després, ha estat ratificada en referèndum (quan la mateixa Constitució que ells diuen que vetllen, sentència que la sobirania, rau en el poble).

Si volem comprendre tot aquest moviment identitari, en molt bona part generat pels antecedents descrits més amunt, cal que entenguem el joc d’interessos que s’hi amaga; cal que separem el gra de la palla, i entenguem que la situació no és clara, sinó que estem en un aiguabarreig on tots els pescadors d’oportunitats hi pretenen omplir el cove. El rerafons, el perquè de tot plegat, el trobem en l’inici d’un període electoral en el que diferents partits disputen un mateix espai polític: Esquerra i Convergència (Unió mira cap un altre costat); un espai que, en cap cas, tampoc volen entregar als puristes de les CUP, que també busquen fer-los-hi forat dins del seu electorat. No podem deixar-nos enredar ni per les postures interessades ni per les segones intencions d’aquests tres partits, ni per les dels altres partits, moviments i plataformes sense discurs que es dediquen a postular coses que ni ells mateixos entenen.

Hi ha dues constatacions importants a fer: la primera és que la consulta no és vinculant i la segona que no ofereix cap garantia de transparència ni de fiabilitat (entre altres coses, no hi ha cens electoral que determini qui pot i qui no pot votar, ni hi ha interventors que vetllin per l’absència d’irregularitats, ni apoderats en representació de cap partit que no formi part dels grups convocants). No es tracta de posar en dubte la bona fe dels convocants ni dels membres de la mesa, però, per poder homologar un procés electoral, cal actuar sempre de forma objectiva; cal demostrar i certificar cada un dels actes que validen la elecció.
Dit això, he d’aclarir que soc dels que penso que a Catalunya, com a la resta del món, la ciutadania, té dret a autodeterminar-se, te dret a decidir si vol viure sola o amb qui vol formar comunitat (Espanya o Europa). Però, no ens enganyem, Catalunya s’autodetermina cada vegada que va a votar i ho fa de forma lliure; amb garanties de transparència, amb un cens fiable i veraç, amb la fiscalització de tots els partits i amb un recompte fet de forma pública, on gent neutral vetlla per la claredat i objectivitat dels resultats.

Per reblar la meva postura, en donaré un exemple de com s’hauria de fer si el que volem és fer-ho bé i no només ser un element d’agitació política per fer el caldo gros a determinats partits: si en un procés electoral per escollir el Parlament de Catalunya, obtenen majoria els partits que en el seu programa electoral plantegen de forma unívoca el seu posicionament favorable a la independència, s’ha d’entendre que el poble català s’ha autodeterminat i ha decidit la separació d’Espanya. I això, no hi ha Corts Espanyoles que ho tombin, ni Tribunal Constitucional que ho revisi, ni comunitat internacional que no ho respecti. És així de fàcil; és així com s’ha de fer.



I mentre això no és doni, mentre els partits amb representació parlamentària (Populars, Unió, Convergència, Socialistes, Iniciativa) no ho plantegin de forma clara i ho sotmetin a escrutini, no hi ha cas. Actualment, l’únic partit parlamentari que ho defensa, és Esquerra Republicana, i ara per ara, està lluny de aconseguir una majoria absoluta. En tot cas, si la voluntat popular és la de separar-se, cal fer pressió als partits perquè ho incorporin a la seva proposta electoral i d’aquesta manera poder aconseguir una majoria que ens encamini cap aquest horitzó. Ens agradi o no, si ens considerem demòcrates, en política, el que suma més voluntats és el que guanya, i ara per ara, aquest no és el cas.

Tant pels del moviment de la ceba com pels del nacionalisme espanyol transversal, s’ha sobredimensionat la rellevància d’aquest referèndum que, al meu entendre, en cap cas, justifica el rebombori creat. Si la seva celebració no té una validesa juridica real, ni tampoc és creïble el resultat per la manca de rigor que s’ha d’exigir a un procés que vulgui ser homologable o equiparable a una consulta democràtica, a que ve tanta por per part d’uns i tanta eufòria per part dels altres?
En aquest procés, entenc que s’han comès masses errors, s’ha treballat massa precipitadament i s’ha actuat de forma excessiva amb un pinzell gruixut; en definitiva: s’ha fet servir massa la rauxa en comptes de la serenor que exigeix un procés que vol ser seriós. Aquest tema, s’ha de treballar amb un traç fi, precís i carregat de raó. No es pot preparar com si fos una Entrada de Sant Fèlix on tot peti de cop i la barreja de missatges i sorolls acabin provocant uns efectes contraris al que és busca.

Si l’objectiu que es pretén aconseguir és que la ciutadania es pronuncii entre pertànyer a un estat espanyol o el separar-se’n per integrar-se de forma directa amb la Unió Europea, si us plau, feu-ho (fem-ho) bé.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

A grans trets estic d'acord amb el plantejament de l'article. M'agradaria fer, però, algunes matisacions al respecte. La primera, el poble català es va manifestar i autodeterminar fa tres anys quan va aprovar l'Estatut. Algú dirà que la participació va ser poca. És veritat, però l'oportunitat en anar a les urnes hi era. Ara no podem qüestionar els resultats obtinguts. La segona matisació fa referència als greus inconvenients que representa per a un poble estar-se plantejant constantment amb qui i a on vol estar. Això fa que el teixit industrial i econòmic no se senti segur, a banda que provoca inestabilitat social. I la tercera, de moment Catalunya és una part de l'Estat Espanyol, qualsevol modificació del i al territori afecta a tot el poble espanyol. Per tant, la segregació d'una part de l'Estat (Múrcia, Castella, Ceuta o Catalunya) ha de ser el resultat d'una consulta efectuada arreu de l'Estat.

Ton ha dit...

Com tots darrerament, l’article es pesat i sense personalitat. Pel que fa al contingut, només dir que ningú s’atreveix a dir el que sent atès que NINGU EXPLICA COM ESTA TOT. M’agradaria, Sr. Masachs, que expliqués el que en pensa de la discriminació que sofreix Catalunya envers les altres Comunitats de l’Estat Espanyol. Jo no voldria cap referèndum, més ben dit, no voldria la independència, si estigués en les mateixes condicions que les regions espanyoles veïnes: bones carreteres i infraestructures gratuïtes, diners suficients per permetre intervencions sanitàries impossibles a Catalunya, no haver de refiar de les sancions, radars de velocitat i proves d’alcoholèmia per recaptar una miqueta més, poder recaptar sabent que la major part dels ingressos retornaran a la meva Comunitat...
Per què no podem tenir el Concert Econòmic com el País Basc o Navarra ? Per què tenim un govern tan covard que només fa que callar. Sóm un poble sotmès com mai i si no espavilem, ja podem canviar de país, d’estat i fins i tot de camisa, avit no ens quedarà res.
JO VOTARIA SEMPRE PER LA INDEPENDÈNCIA. Veient com estem, no hi tenim res a perdre.

Enric ha dit...

Ton,'xato', no tens res més que fer? I posa el cognom... queda molt 'feo' no posar-los. Si són tan dolents els articles perquè fan tants i tants comentaris casi tant insuls com algun dels articles que es publiquen Enric Tomàs Guix

Jaume ha dit...

Ton, per no agradar-te trobo que no te'n perds ni un de escrit. Si tant dolents son, si tant et molesten, perquè perds el temps llegint-los. La solució és òbvia, engega la tele i mira el futbol, o amara't de cultura subvencionada a la Fundació Trias Fargas. Hi guanyaras, i a més,no ens donaràs la brasa a la resta de mortals

Òscar ha dit...

A l’anònim del primer comentari. El poble català no es va autodeterminar amb l’Estatut. Va votar l’Estatut i prou, va respondre al que se li preguntava. Enlloc va opinar si volia ser independent. Si fem interpretacions a la carta, també podem pensar que, els que no vam anar a votar (la majoria), és perquè vèiem l’Estatut més aviat justet i preferíem ser més ambiciosos i estàvem per la independència.
Una altre cosa és que, com es proposa a l’article els partits ho plantegin en el seu programa electoral, cosa que ara només fa ERC. En aquest cas, si que no es juga a enganyar a ningú ni es poden interpretar coses que no venen al cas.

Manel R. ha dit...

La afirmació que s’ha fet en un comentari de que tot l’Estat ha d’opinar sobre el que ens interessa a nosaltres, és un argument molt feble i pervers. Qualsevol modificació/permanència afecta a tot l’Estat, tant si s’hi una nació es vol ajuntar com si s’hi vol separar. Però amb la mateixa llibertat qualsevol de les parts pot decidir el seu futur. Ningú pot estar lligat a cap Estat contra la seva voluntat. Això és propi del colonialisme. Que us semblaria si, quan la convivència en una parella s’ha tornat impossible, perquè la dona (o el home) es poguessin separar, es tingués de demanar permís a tota la parentela del marit (o de la dona). Seria una situació surrealista. El jacobinisme sempre acaba delatant al espanyols i se’ns mostra de forma clara el seu neoimperialisme

Ricard ha dit...

De fet com el Ton, penso que l’article és un veritable “tostón”, hahaha.

Entre les causes que enumeres a l'article et deixes, potser, la més important: Tenir un president analfabet. Això en bona mesura ha activat l’independentisme.

Diu una dita castellana “ El ladrón cree que todos son de su condición”. Aquí no ha calgut fer cap trampa ni il·legalitzar cap partit per guanyar. Hi ha més dignitat i garanties en la consulta d’Arenys i en els responsables que la van dur a terme que totes les festes de la rosa i tots els sociates junts.

Tampoc cal que tots els partits surtin amb l’etiqueta independentista, només cal sotmetre la qüestió a debat i si té majoria endavant. De fet per passar a ser espanyols ningú ens va preguntar.

La independència prou sabeu que és un camí sense retorn que no para ningú i el poble català hi camina amb pas ferm, però, francament, una independència que no passi comptes amb els colonitzadors i els seus col·laboradors a mi personalment em defraudaria. Cal passar comptes amb els colonitzadors! Llegia fa poc la història d’un poblet francès que acabada la presència nazi de les seves terres, un dia al matí, van fer formar els col·laboracionistes al mig de la plaça del poble i van sortir de totes les cases del poble els veïns tots amb la gibrella de pixats i els hi van buidar per sobre en senyal de despreci. De ben segur que no van oblidar la lliçó en tota la seva miserable vida. Doncs bé, si l’endemà de la independència els sociates es creieu que tot serà com fins ara aneu malament. Catalunya ha de ser un país just on qui la fet ha de pagar, per tant ni amnisties ni hòsties. Ho és que algú es pensa que el robatori sistemàtic, any rere any, de més de 20000 milions d’€ ha de quedar impune?

Anònim ha dit...

Els que voleu la independència sou quatre ovelles negres del poble català mal comptades.
Covergència per a fer el "paperina" ja hi dóna suport a aquestes consultes però si mai es dóna el cas, els dirigents de CIU s'ho pensaran dues vegades i l'electorat de més edat i, per tant majoritari, antics franquistes us engegaran a passeig. Perquè CIU té més votants franquistes que no pas el PP.
Jo proposo un referèndum, però dels de veritat, dels que interessen a la població: que va ser abans, l'ou o la gallina? Apa! a referendar-nos!

Paco Macián

Anònim ha dit...

CIU + ERC + CUP + Vilafranca Decideix! + Òmnium Cultural + Plataforma pel Dret a Decidir + Institut d'Estudis Penedesencs + Comissió 11 de Setembre + ... = Colla de feixistes!

Ton ha dit...

Aquest darrer anònim que s'ho faci mirar. Fins hi tot ahir al Ple de l'Ajuntament de Vilafranca els socialistes van reconeixer el dret a que tothom es manifesti lliurament. Es van abstenir per dictat del partit (feixista, arasi) del PSOE. O potser vols ajudar al financer-alcalde de Santa Coloma de Gramanet, Ajuntmaent insignia del partit socialista a Catalunya.
Visca Catalunya lliure.

Anònim ha dit...

Ton, crec que no vas entendre res de res del passat ple de l'ajuntament. En aquell moment devies estar al lavabo o xerrant amb el teu company.
Visca Catalunya lliure de naziofeixistes!