dijous, 4 de desembre de 2008

És època de canvis. És època de lideratge.

Davant de la situació de crisi que patim, i que patirem en el decurs del(s) proper(s) any(s), tant l’administració com els ciutadans ha (hem) de posar el fre a l’eufòria expansionista que ha viscut la nostra societat en els darrers temps.

Certament, fins ara vivíem en un núvol i teníem la percepció que això no tenia aturador, tothom anava a la recerca de les màximes cotes de creixement, sense parar atenció en que abans calia posar uns ciments sòlids que permetessin aguantar les embestides que, inevitablement, algun dia havien d’arribar.

Estem en un moment de crisi molt forta i ens costarà molt i molt sortir-nos-en. Bàsicament perquè, mentre a la resta del món la crisi és financera, al nostre país, la cosa és més complicada. Per si no volem caldo, en tenim dues tasses: a la crisi financera, hem de sumar-hi la fallida del nostre model econòmic. Al nostre país el creixement s’ha basat quasi de forma exclusiva en la construcció i ara, tenim un milió de pisos per vendre. Per tant, ens trobarem en que malgrat ens recuperem de la desfeta financera, la continuïtat del nostre model econòmic senzillament és inviable.
Per tant tenim dos problemes: primer donar solució a la crisi financera originada per la cobdícia bancària i segon, canviar de model productiu que faci de motor de l’economia, passant d’un model basat en la construcció a un de industrial i/o de serveis. Implantar un nou model, no és una cosa fàcil; el país no hi està preparat, i per tant l’ajustament serà molt dur. Veurem a caure molta gent al nostre volant, si és que no caiem nosaltres mateixos.

Faig aquesta introducció perquè cal que tots plegats fem un canvi mental que ens permeti resituar-nos. S’ha de tornar a la cultura de l’esforç. El consumisme sense fre, el gastar, gastar i gastar fins a límits insostenibles s’ha acabat. La administració igual. Els pressupostos, a partir d’ara i per molt anys, no podran ser expansius. Des dels ajuntaments caldrà gestionar la migradesa i serà necessari fer un salt qualitatiu en eficiència i bones pràctiques organitzatives, amb la finalitat de que, un euro rendeixi pel total del seu valor. Caldrà ser rigorós amb la despesa pública, sobretot quan al nostre voltant ens trobarem amb molta gent passant-ho malament.



Les polítiques municipals han de ser sensibles a aquesta nova realitat i des de l’ajuntament s’haurà de fer l’esforç de tenir molt de rigor i exigència en treballar pel benestar dels ciutadans racionalitzant la despesa.
L’ajuntament, mes per força que per gust, deixarà de ser primordialment un ens inversor en obra pública, i per fi, es trencarà l’espiral perversa de gastar diners en obra nova que acaba morta de fàstic o funcionant a mig gas per la manca de recursos pel manteniment o pel funcionament.

Canvi de paradigma
Hem de ser conscients del que representa aquest canvi de model econòmic: si no podem competir amb preu amb els altres països, haurem de fer-ho amb productes nous, amb serveis nous, amb innovació. I això no s’inventa ni es posa en funcionament d’avui per demà.

Ara toca buscar la Vilafranca de l’excel•lència, toca treballar perquè la ciutat tingui el suficient atractiu per a que les empreses industrials i de serveis la tinguin present a l’hora de plantejar inversió. És el moment de treballar per tenir a punt uns serveis de qualitat, de molta qualitat, que ens serveixin per estar posicionats en la primera línia de sortida quan hi hagi la represa de l’activitat.
Ara, en aquest moment de frenada econòmica, és quan hem de preparar-nos per poder sortir de la situació actual en una posició favorable en el moment que l’activitat torni a repuntar perquè, només els preparats, estaran en disposició de generar activitat i els que s’hagin quedat esperant que la solució els hi vingui donada des de fora, estaran a la cua i només podran optar al que rebutgin els demés.
Qualsevol inversió a Vilafranca s’ha de fer amb aquesta previsió: treballar per col•locar la ciutat en un lloc principal entre les del seu entorn. I Això no han de ser paraules buides, paraules de discurs polític de quedar bé amb qui t’escolta. Ha de ser un compromís ferm, amb complicitats socials i econòmiques i basades amb estudis tècnics per no fallar ni en el diagnòstic de necessitats, ni en l’establiment dels objectius.
Hem de ser valents i, ja va sent hora, de dir les coses pel seu nom. El que és políticament correcte no ens ha de fer perdre de vista el que ens convé. S’ha de deixar de banda la carrincloneria i els clixés antiquats: cal plantejar-se si la promoció de la ciutat i per extensió de la comarca, s’ha de continuar basant en la indústria vitivinícola que ens aporta molt poc valor afegit i és un model econòmic en franca decadència. Cal plantejar-se si hem de destinar recursos públics per sustentar una activitat que es dedica a xuclar la sang als pagesos empobrint-los, mentre ells es queden tot el benefici. Cal plantejar-se com generar activitat a través de afavorir la implantació l’empreses amb alt valor afegit que permetin dues coses: millorar la qualitat de la oferta laboral i al mateix temps protegir l’activitat econòmica de les crisis cícliques, que sempre ataquen als menys preparats. Per dir-ho ras i curt: tothom pot fer de peó però només els capaços poden fer d’enginyer, economista, pèrit, etc.

Des de l’ajuntament, toca reorientar les prioritats. El què era vàlid fins ara, cal replantejar-ho. Penso que cal invertir la prioritat dels objectius, penso que cal destinar els esforços a posar les bases per fer possible aquesta nova situació.
Moltes vegades, més que recursos es necessita lideratge, requereix demanar a les administracions, organismes, empreses o a qui faci falta que hi dediquin els recursos que ens calen per estar ben posicionats: Trens ràpids i nets, justícia eficient, escoles, ambulatoris i assistència ben dimensionada per la població que ha d’acollir, transport interurbà que sigui pràctic, etc... demanar-ho, reclamar-ho exigir-ho a qui pertoqui, exercint un lideratge que de ben segur el ciutadà agrairà perquè veurà un ajuntament que l’acompanya amb els seus problemes, que se’ls fa seus; en tingui la competència o no.

I també pel que fa a les seves competències pròpies, cal que l’ajuntament ens faci una ciutat amable pel que hi viu i pel que la visita; amb les zones degudament ajardinades, amb un transport públic que realment connecti els barris entre si i aquests, amb els polígons industrials, tot fent una aposta clara pel transport públic que faci innecessari l’ús el cotxe particular. També l’ajuntament ha de vendre la excelència de la ciutat en tot el que fa referència a posar en valor el nostre passat; el valor patrimonial que atresora la ciutat. No hem de convertir el centre històric en uns carrers que podem trobar a qualsevol ciutat del cinturó de Barcelona, de qualsevol ciutat creada a partir de l’expansió urbana dels anys seixanta i setanta. Vilafranca ha de fer valer el seu pes històric i cultural per donar valor al fet de viure-hi, propiciant una oferta cultural que vagi molt mes enllà de la Festa Major, una oferta lúdica que vagi més enllà de prendre una copa el cap de setmana, una oferta urbanística que tingui cura dels espais històrics i no els converteixi en places de raval o places que puguem trobar en qualsevol ciutat sense solatge.