El dèspota camuflat

Que la democràcia està malalta fa temps que ho sabem. De fet mai ha gaudit de gaire bona salut malgrat que estem en una regió del món on millor funciona. Per a mostra la crisi que estem patint. En una democràcia en bon funcionament això no s’hauria produït ja que, en principi, l’habitatge no formaria part dels negocis salvatges. És un producte de primera necessitat i, com a tal, regulat pel sistema democràtic que no ho ha fet.
Molta, molta gent s’ha volgut apuntar a la loteria segura de la construcció. La cadena és molt llarga, des del propietari que especula amb la seva propietat, al comprador que espera treure’n un bon rendiment amb la pujada del producte. Legítim fins a cert punt. Ja sabem que la llibertat de mercat, base de la democràcia capitalista, és intocable.
Però dins d’aquesta mecànica, d’aquest engranatge que va del poder econòmic de les grans constructores fins a les petites ambicions personals del comprador d’un pis o el venedor d’un terreny agrícola, s’ha produït l’especulació a gran escala gràcies al paraigües de tot un sistema polític que ha permès que això es magnifiqués i que es convertís en el monstre que ens està engolin a tots.
I aquí sí que el sistema ha fallat, ja que els qui havien de regular i fer front per a que un producte fos assequible a les butxaques de la gent, que realment en tenia necessitat, per comptes d’evitar-ho s’hi han pujat al carro del negoci.
El poder econòmic i el poder polític s’han donat la mà i ho han fet de tal manera que en alguns indrets com el país Valencià o a casa nostra, fins i tot la gent del carrer, s’han trobat normal veritables cops d’estat urbanístics associats al “progrés”.
Sense anar més lluny la gent veu amb relativa normalitat que un alcalde faci de promotor al seu mateix municipi i que construeixi edificis amb irregularitats urbanístiques, que cobri de sota mà comissió per requalificar terrenys agrícoles a urbans, que aconselli als seus amics empresaris que comprin una muntanya forestal sencera perquè els promet que la requalificarà per fer-hi un camp de golf i la corresponent urbanització. Que un regidor faci d’intermediari immobiliari entre un propietari i una empresa constructora i que se li doni llicència, aprofitant-se del seu càrrec, quant no compleix amb les lleis urbanístiques del municipi. Això està passant avui i aquí i ningú diu res.



Manadors polítics que amb la seva mecànica de favoritismes i els seus “enxufismes” i una demagògia arcaica pròpia del feudalisme fomenten l’especulació i degraden la democràcia per omplir-se les butxaques.
Petits dèspotes que poblen els petits regnes de taifes dels territoris municipals, controlen com policies qualsevol persona que es pugui escapar de la seva xarxa. Estableixen pactes, estratègies i maquiavelismes varis per tal de mantenir-se indefinidament en el poder.
Aquesta situació vigent en molts municipis, en menor o major grau, del nostre territori fa que la democràcia se’n ressenti. Què lluny se sent la democràcia, no ja la directa, sinó la participativa, la que hauria de constituir l’autèntica base de la nostra societat, la de la gent del carrer, la del barri, que generés participació, cultura i solidaritat, la que hauria de configurar l’autèntic entramat democràtic i des d’on emanessin les propostes d’ una alternativa real a les decisions dels grans poders imperants. Però, de moment, ara i aquí, el camí que seguim és el d’un despotisme sense il•lustració.