dimecres, 7 de maig de 2008

No és la meva guerra

Ràdio Sant Sadurní no és la meva guerra, però toco el tema en solidaritat amb els companys que em van donar l’oportunitat de dir la meva davant el micròfon durant una temporadeta.

La meva guerra, per si no ha quedat prou clar al llarg dels meus articulets al meu fòrum: és la seguretat ciutadana, tant des de la vessant de la delinqüència com de la vessant viària.

Què està passant a Ràdio Sant Sadurní?
Passa que, el nou equip, l’ha transformat en “La Veu de l’Ajuntament”.
Han fotut fora, amb molt mala praxis, als entusiastes companys que han pringat hores i hores sense veure un euro, i han posat a una penya directiva nouvinguda, desconeguda i han “fitxat” a altres col•laboradors antics i nous que han decidit primar uns valors oposats a uns altres. Ho dic d’aquesta manera per no entrar voluntàriament en detalls. Els detalls que els publiquin els actors implicats i s’ho ventilin entre ells.

Abans d’entrar en matèria, vull dir que també m’implico en aquesta guerra per neutralitzar, fins on pugui, l’acció negativa i ofensiva de l’ideòleg d’una de les dues sectes pseudo polítiques que patim al poble.
Entre ahir i avui he parlat amb les persones millor coneixedores d’aquesta transició traumàtica a la ràdio i m’ha quedat una sensació molt desagradable.

Els actors agressors, no només són de l’equip de govern actual. També han participat, com no podria ser d’altre manera, els sectaris més qualificats del poble, els que s’atribueixen la distribució de certificats de tota mena, com si el poble fos d’ells. Situació molt sorprenent vist el seu resultat electoral municipal.
A veure si, amb el temps, els posem al seu lloc.

Hi ha dos temes destacats a denunciar:
La llibertat d’expressió i l’incompliment dels estatuts de RSS.

Quant a la llibertat d’expressió, queda vulnerada en quest poble a partir del moment que una explicació d’aquesta transició a la ràdio té a veure amb acabar amb la crítica política. Tal qual, textual. Hi ha testimonis.
Tant a un poble com el nostre, com a una ciutat, com a un país com Catalunya, una bona dosi de democràcia li és indispensable.
Es manifesta, comprova i demostra la democràcia també amb petits detalls com una emissora de ràdio municipal.

Quant a l’incompliment dels estatuts per part del Consell General de RSS (format per un representant de cada grup polític, l’alcalde i de dos a quatre membres de l’emissora), diré exactament quins articles dintre de pocs dies. M’arribarà la informació ressenyada de primera mà.

A RSS, el mètode de desballestar i enderrocar l’anterior equip s’ha portat a terme de la forma més barroera, desagradable i antidemocràtica possible.

Com quedarà la programació?
Cauen més d’una dotzena d’espais i queden altres molt respectables però innocus, asèptics cara als polítics, com: Rumbes, rock, sardanes hoquei patins, boleros sol•licitats, plens municipals, setmana del cava, festa major, etc. i un simulacre d’informació en forma de “càpsules” (ells sabran què vol dir això).

Resumint: “La Veu de l’Ajuntament” pagada amb els pressupostos del poble.

Joan Pes Castell
Sant Sadurní d’Anoia

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La teva guerra és malparlar de tothom i de tot.

com bé dius a l'inici de l'escrit la teva posició sobre Ràdio Sant Sadurnó obeeix només a l'amistat amb un sector de Ràdio Sant Sadurní. Poc servirà aquest bloc de debat si els arguments es basen en això.

Joan Pes Castell ha dit...

CARTA OBERTA ALS IMPLICATS EN EL DESASTRE DE RSS

La guerra de la ràdio no la poden guanyar els enderrocadors. Més aviat seran els que surtin perdent a la llarga.

Si n’Amat s’ha passat pel folro el reglament de la ràdio, encara vigent, el mateix farà amb qualsevol altre reglament que ell cuini.
I les titelles també cauran si més endavant el contradiuen o no l’obeeixen.

En Pere Raventós i la seva família són molt apreciats, merescudament, al poble. Atacar-los directament o indirecta, és pervers.
Pere, Salvador i alguns més dels companys de la ràdio, són bona gent.

Jo estic a favor d’ells i en contra de la censura, de les alcaldades i dels politiquets que no toleren la crítica.

No he parlat amb en Pere i en Salvador després de la reunió-funeral de la ràdio, però em sembla que els conec una mica i crec que em puc permetre fer un suggeriment a les parts.
Perquè tinc una idea conciliatòria. No tothom ho pot dir pel que estic veient.
I perquè seria bo per a la ràdio, per al poble, per a les persones que he esmentat i per als enderrocadors.

Només no és bo per als de la santa inquisició local.

No oblideu que als enderrocadors nouvinguts, inclòs en Pep Forns, els paguen amb diners dels pressupostos del poble i, els altres tenim la força de resistir aquesta pressió només per conviccions.
Si ells no posen de la seva part i molta bona voluntat, ho tenen pitjor.

Quant al famós PC, a Media Markt en venen per 400 euros. Un de vell com el que diuen que ha desaparegut, costa menys que qualsevol dels picapica que organitzen els politiquets constantment per rapinyar vots, amb diners dels pressupostos del poble.

La idea, el suggeriment, és la següent:

Aquests companys, en Pere, en Salvador, etc., estan lligats sentimentalment amb la ràdio.
Seran més o menys incòmodes a n’Amat, als d’esquerda republicana, als de la sec(*)teta pseudo progre i als sociates pro àrea metropolitana, potser a la junior no, però han fet molta feina, molt bé i durant molt temps.
Els oients els aprecien molt.

Crec que ells se senten traicionats, dolguts, menystinguts i... sobretot, amb la síndrome d’abstinència de micròfon, la seva afició més íntima.

A n’Amat li costarà molt acceptar el meu suggeriment, però algú li hauria de recordar que, políticament, no està com per llançar coets. I que pot passar a la petita història del poble com el censor de RSS.

Què es pot fer?

Convèncer n’Amat que tragui (d’empassar, d’acceptar) i convèncer als companys defenestrats que s’incorporin a la ràdio amb certs privilegis.

Oferir-los uns espais propis, autònoms, del seu gust, a l’horari que vulguin i, sobretot, sense ingerències dels polítics ni dels tècnics que va fitxar n’Amat.
Que els deixin en pau, que els deixin fer i que els deixin dir.

Després de l’escalfament dels últims mesos, només hauran perdut el comandament, però no el micròfon.

No estic gaire segur que acceptin cap de les dues parts, n’Amat i els companys, però estic segur que convé intentar-ho.
Per ser innocentment sincer, he de dir que vaig intentar fer aquest suggeriment discretament a en Pep Forns. Però és tan miop i orgullós que m’ho va rebutjar. Ara ho divulgo obertament a tothom.

A aquest poble es practica l’endogàmia política a l’hora de repartir-se les activitats populars.
Petards i sorolls, els d’esquerda. Caminades, bicicletes i arbrets, els de la sec(*)teta. Coses d’església, els del PP. Noséquinescoses, el PSC. I CiU la ràdio. Encara que s’emparin en un hipotètic consens amb els altres grups per donar el cop de gràcia a RSS (hauríem de veure fins a quin punt aquestos admeten aquesta complicitat).

Pel bé de RSS i del poble, espero que tots fumem la pipa de la pau o, al menys, que alguns baixin del burro, es comportin com adults educats i no com crios manaires i consentits.

Sinó, als independents sempre ens quedarà internet.

Bona ràdio.

http://joanpes.blogspot.com/