dijous, 24 d’abril del 2008

Contribuir modestament al debat

Vaig assistir amb una certa dosis de respectuós escepticisme a una part de l’acte “acadèmic” de la nit de la Vegueria. Volia escoltar un parell d’intervencions que m’interessaven especialment per veure si sorgien noves argumentacions més enllà de les xifres d’adhesions reals o virtuals, conjunturals o estructurals . Hi vaig anar ,repeteixo, amb escepticisme però tampoc tancat a rebre informació o arguments que puguin modificar i fer-me canviar la meva actual posició (no coincident, ara per ara, amb la de la plataforma). No crec que la veritat absoluta sigui patrimoni de ningú , accepto el dubte com element de reflexió i més en temes polítics encara que, en temes polítics, a vegades, canviar sigui malt vist o motiu de pèrdua d’influència i posició. I finalment procuro reconèixer – a vegades costa i molt- que qui debat amb mi pot tenir la raó o almenys en bon part.

Manifestar obertament que cap de les dues intervencions escoltades no va fer canviar la meva posició . No es tracta de fer cap crítica; ni em sento obligat ni em sento capacitat ni crec que s’hagi de fer, perquè, entre altres raons, em sembla que qualsevol aportació és altament positiva i, a més , crec que es van donar algunes dades interessants que ajudaran encara més a la necessària reflexió en profunditat . La intervenció del Sr. Cardona per mi va ser una intervenció carregada de tòpics ( i no ho dic ens sentit pejoratiu, sinó com un “deja vu”) coneguts més o menys estructurats amb gràcia de discurs i potser com a novetat la definició de “forat negre” en parlar de la Barcelona xucladora de tot allò que és bo i estigui al seu voltant. Més interessant i agosarada em va semblar la intervenció del Sr. Pere Lleonart Atractiva perquè em sembla que va posar damunt la taula dades d’enorme interès però dissortadament incomplerta perquè si calia parlar de la vegueria el Penedès – jo no el vaig escoltar parlar d’això- mancava l’anàlisi també comparatiu d’ Igualada i el Vendrell si volem conèixer el real potencial d’aquest àmbit territorial. Agosarada perquè, sense embuts ni tabús, va plantejar clarament temes com, la unificació de municipis o la creació de dinàmiques metropolitanes pròpies i internes en el territori del Penedès Crec que seria essencial completar aquest treball per poder fer el debat amb més rigor..

Segueixo dient – i també deu ser tòpic si s’han llegit altres escrits que he fet- que caldria conèixer el contingut real , el polític i l’administratiu que tindrà una vegueria per veure si l’objectiu clau que és millorar la qualitat de vida de la ciutadania és més possible en un àmbit com el que vol ser el Penedès ( no tothom) o en el de la Regió I-. A priori, sembla que la proximitat té una major capacitat de resolució, però les administracions –totes- són extremadament geloses de les seves competències , per tant proximitat sense recursos ni competències o recursos i competències sense proximitat és un parany de frustracions i de possibles fracassos polítics. Coneguem primer continguts i veient com s’implementaran en el territori decidim i després amb tots els arguments i realitats damunt el paper decidim l’àmbit de pertinença que ens convingui més..

Fins ara crec que ha estat un debat conduït des d’apriorismes desqualificatius i parcials, des de sumes i restes d’adhesions que, tenint el valor que es vulgui, tots sabem perfectament el nivell de fiabilitat que tenen si parlem amb el realisme que cal. També per altra banda s’han mantingut , per part de tothom desqualificacions maniquees que no han ajudat a plantejar el debat, no com un conflicte o competició ,sinó com una voluntat de trobar una solució que, francament, no aixequés reticències per part de ningú.

Ningú crec que pugui discutir la condició del Penedès com una certa unitat amb més o menys acceptació real i de cohesió interna. Abans que es generés el debat actual algunes iniciatives de caire penedesenc han quallat com per exemple l’ Escola d’Estiu, i altres no, com per exemple L’Ardhara ,que volia ser la recuperació de els Mostres d’Art del Penedès, avantguardistes a principis dels anys 20. Tot plegat que ens hauria crec de portar a tenir un debat més assossegat – debat , vull contraposició pública d’idees i propostes en un mateix espai- que permeti uniformitzar el nivell de sensibilització sobre aquets tema , per una banda matisar posicions i per altre que el principal partit del territori defineix la seva posició ara vacil•lant, crec intuir, entre l’oficial, la d’alguns càrrec públics manifestada obertament i la del conjunt de la militància.

Sentir-se penedesenc no vol dir haver d’acceptar automàticament que el Penedès sigui una Vegueria com tampoc ésser-ne contrari . Segurament són tot un seguit de referents diversos que ens ajuden a pensar en el territori com en un espai de múltiples activitats, sentiments i vivències de tot tipus, referències que no son són ni millors ni pitjors que la d’altres territoris, són, segurament, diferents i el territori crea també manera de ser i, per tant, d’interpretar en bona mesura el món. De referent, -si és vol identitat- a territori estructurat administrativament i políticament hi ha un pas, que si es dóna, cal donar-lo amb convenciment, sabent que podem fer, com ho podem fer, quan ho podem fer i quant tenim per fer-ho i si fer-lo, el pas, és una manera de millorar les condicions de vida , de cohesionar el territori, i també socialment el País.

L’Àmbit de Planificació de moment sembla que tira endavant el govern va complir escrupolosament el mandat del Parlament ( per tant una certa disculpa de la Plataforma seria convenient, no?) . D’aquest debat crec que poques coses noves en sorgiran perquè sectorialment ja està molt definit . Afegeixo, el debat no només és a política territorial sinó a governació que és qui té el mandat de dotar de competències els ens politic-administratius ( és un manera de parlar, el debat òbviament és de tot el govern i de tothom que hi vulgui dir la seva)
Que facin proposta i sobre aquesta definim quin és l’àmbit territorial que col•lectivament ens convé més. Crec que ningú es negarà a fer el debat i fem-lo, més enllà dels necessaris arguments, documents posicions i elements ja existents i els que surtin de nou, sobre la base de que sustenta un altra posició no ha d’estar necessariament equivocat ni ningú té la veritat absoluta. Potser refent discussions i arguments sobre bases reals de competències i de continguts politics del que han de ser les vegueries trobarem un mínim denominador comú que ens permeti avançar plegats.


Sixte Moral.

2 comentaris:

JG ha dit...

M'ha agradat el seu article, però volia aportar algunes consideracions personals.
Vostè parla de competències. Sabem que COMPETÈNCIES = PODER. Quan es crea un nou òrgan, com les Vegueries, el poder s'ha de delegar o descentralitzar. Per això s'ha iniciat el debat al Penedès, pel fet que aquí la Generalitat no ens vol atorgar la Vegueria. En tant que es tracta de PODER, el debat està sent inicialment polític (a la cerca d'un poder que ara no tenim) i no pas tècnic (sobre quines matèries competencials hauran de tenir les vegueries).
Amb això vull dir que si no es tanca el debat polític (que diria que encara no ha començat), no podrem començar de debat tècnic al que fas referència (matèries competencials de les Vegueries).
Vostè considera que el debat no ha estat fructífer. Estic amb vostè. Considero que el debat no es pot tenir sense que un dels partits majoritaris es posicioni clarament: PSC (em refereixo a la cúpula dirigent i política). El debat tampoc té lloc quan des del Govern (PSC) es fa una política dels fets consumats, tramitant Plans Parcials Territorials que afecten directament el Penedès. D'altra banda, el PSC que governa, ha rebutjat entrar a l'Agenda Política el debat territorial. També el President Montilla s'ha negat a dialogar (3 vegades!) amb l'associació que lidera la demanda per una Vegueria Penedès.
Vinga, gràcies i endavant amb el debat.

Anònim ha dit...

On és l'esquerra plural?