dissabte, 5 de juliol de 2008

Dues crisis: la cojuntural i la estructural

La crisi política de l’ajuntament de Vilafranca n’amaga una altre no menys important: la de l’adequació de les estructures i sistemes de treball als nous temps i als nous reptes i necessitats de la societat vilafranquina. És vàlida la estructura organitzativa i funcional muntada al 1979 per a la realitat del 2008 ?

La situació municipal vilafranquina, fa evident que el model de funcionament fins el dia d’avui ha entrat en una crisi important. No és una crisi merament cojuntural, provocada per uns resultats mes o menys favorables a les opcions polítiques que es van presentar a les eleccions, sinó que el problema te molta més complexitat; davant dels canvis de la societat i de les mentalitats, podem donar el model per caducat i inservible: éstem davant d’una crisi estructural.

Definir-ne la magnitud i trobar-hi la solució ha d’implicar que tant els que tenen la responsabilitat del govern com els que vetllen des de la oposició, marquin les línies de com ha de funcionar la Casa Gran, amb la vista posada en el servei a la ciutat i no en el “joc ras i patada al ventre” del dia a dia polític. S’ha d’anar a la recerca del gran pacte de funcionament on ni els jocs de majories i minories ni les estratègies de desgast siguin el primordial. L’objectiu és que governi qui governi, la màquina funcioni de forma eficient.

L’Ajuntament de Vilafranca és una de les empreses més grans de la ciutat i de la comarca, tant pel que fa a nombre de treballadors com pels recursos que gestionen i a més, la eficàcia de la seva activitat afecta a la nostra qualitat de vida de forma molt directa, tant o més que les companyies elèctriques, del gas o del petroli, a les que exigim un bon servei, una atenció acurada i una disponibilitat i accessibilitat quasi bé infinita.

Per tant, l’ajuntament no pot ser menys. El temps del voluntarisme, de la disponibilitat, del “entre tots ho farem tot” s’ha de desterrar perquè quan s’encarrega una feina a una persona per la que no està preparat, no li podem demanar responsabilitats. I el que necessita Vilafranca és precisament això, responsabilitat: no podem renunciar a exigir resultats si hi ha una persona qualificada desenvolupant una funció.

Vilafranca ha de ser governada per uns polítics que marquin les directrius i les orientacions de cap on volen que vagi la ciutat, que determinin les prioritats en la despesa pública i les zones i activitats de creixement. Un cop decidit això, qui ho ha d’executar ha de ser un cos tècnic, qualificat i responsable. Es a dir: a gent preparada, amb autoritat dins del seu camp, als que els puguem exigir el màxim de dedicació i el compliment dels resultats que els politics els hagin marcat. També com a contrapartida se’ls ha de donar el màxim reconeixement i la remuneració ha d’estar d’acord amb el nivell de responsabilitat que s’exigeix. Una cosa va lligada a l’altre, sinó ens trobarem que ningú voldrà venir perquè per la mateixa feina te oportunitats millor remunerades.

Tinc molt clar que, igual que en una empresa es procura fitxar els millors del seu àmbit com a garantia d’un funcionament òptim, a l’ajuntament una feina ben feta només la poden fer bons professionals i, és feina dels que governen cercar-los i procurar que treballin pel projecte de ciutat marcat pels polítics. Es la única garantia que tenim de que les coses funcionin sense malbaratar energies i diners.

Vilafranca ja no es una vila petita, una petita capital de comarca on la presencia de l’administració es limita a exigir la contribució als veïns, a muntar les Fires de Maig i a presidir els actes de la Festa Major. Es una ciutat mitjana de Catalunya on els veïns s’han convertit en ciutadans de ple dret, exigeixen tots els serveis com si fossin d’una ciutat gran i l’ajuntament els hi ha de donar. Els vilafranquins no volem ser ciutadans de segona ni volem renunciar a cap de les avantatges de la societat del benestar. Això comporta treballar per donar qualitat en el serveis i per donar resposta a les necessitats des del mateix moment que es produeixen. Comporta planificar, preveure mancances i dèficits i evitar saturacions i colls d’ampolla molt abans de què es produeixin. Aquí està l’èxit en la gestió: l’anticipació als problemes i la proposta de millores estructurals abans de que es produeixin les necessitats.

Mentre no es faci d’aquesta manera, serem una capital de comarca de segona fila, amb serveis de segona fila i amb poques oportunitats per poder treballar-hi més enllà dels parcs logístics. Les oportunitats només les tenen els que estan preparats per aprofitar-les, els que no han fet els deures i van amb el pas canviat, les veuen passar i només els queda el recurs de morir-se d’enveja.

Tot plegat és una opinió que aporto i m’agradaria debatre amb els lectors del blog