dijous, 10 d’abril de 2008

La garantía de tenir un procés de creixement ordenat

La garantía de tenir un procés de creixement ordenat i d’acord amb les necessitats reals de la població, és la planificació. Tinc la impressió que amb la democràcia això no ha estat la norma, sinó al contrari, la excepció.
La planificació estratègica, en qualsevol administració que vulgui ser moderna, és un element imprescindible que permet planificar les actuacions públiques sobre el territori i determinar o direccionar les necessitats en funció de les polítiques necessàries en cada cas.
La planificació, ha d’estar apartada de la confrontació política, de la confrontació partidària, atès que mani qui mani, haurà de obrir el calaix dels projectes, mirar la seva viabilitat econòmica, la seva oportunitat social i prendre la decisió sobre la seva execució.
Fa uns sis mesos, fent una recerca pels fons documentals de l’Ajuntament de Vilafranca, va caure a les meves mans un projecte d’obres d’infraestructura, de l’any 1974, que era el pas d’un tren d’alta velocitat per unir Madrid amb Barcelona. Vaig consultar les quatre caixes de documentació i els plànols, i per sorpresa meva, vaig constatar que el projecte és idèntic al que finalment s‘ha realitzat; passava paral•lel a la via de rodalies, i el recorregut pel Penedès era el mateix que s’ha acabat executant al 2007, amb trenta anys de diferència. Hi havia un estudi de freqüències, de viatgers, d’àrea d’influència, etc, etc. Estava molt ben fet, molt ben estructurat i tot plegat tenia d‘una claredat que feia possible que el polític que tingués de prendre la decisió tingues tots els elements sobre la taula per donar llum verda al projecte amb coneixement de causa. Una obra d’infraestructura d’aquesta envergadura no es pot improvisar.
Dic això perquè tinc la percepció de què actualment a Catalunya s’ha perdut l’ interés per la planificació. Tot es basa en la immediatesa, en el resultat a curt termini (quatre anys) i qualsevol projecte, s’executa no en funció de necessitats socials o estructurals sinó que queda supeditada a criteris de rendibilitat electoral. Ara, amb l’allau de diners que (diuen) que arribaran amb l’aplicació del nou Estatut ens podem trobar amb la paradoxa de que no tinguem en què gastar-los, que no sapiguem que fer-ne per manca de projectes. Te collons la cosa!!! Vint i cinc anys reclamant recursos i ara que ens els donen no sabrem que fer dels diners.
Els arbres no ens han deixat veure el bosc.