DEBAT PENEDÈS

La Llei de Vegueries: democràcia de baixa intensitat.

2010-02-05T09:06:00.003+01:00

El govern, ja ha aprovat l’avantprojecte de Llei de Vegueries. Ha aprovat una divisió territorial en set vegueries, obviant el posicionament del nostre territori i mantenint-lo contra les aspiracions dels penedesencs, esquarterat, trossejat i subordinat als interessos i a les necessitats de les grans capitals del nord i del sud. Com a resposta a les nostres aspiracions, ens ha deixat amb un pam de nas, sense donar-nos cap explicació raonada, contundent (o no), estratègica o filosòfica que justifiqui la seva decisió.

Els ciutadans del Penedès - Garraf – Anoia, no ens mereixem que ens tractin d’aquesta manera; hem d’exigir un altre tracte. Volem ser considerats ciutadans i no subdits i volem que la nostra voluntat sigui tinguda en compte per part dels nostres representants. No ens mereixem ser tractats amb aquesta prepotència, i per això també exigim una explicació del perquè se’ns nega la possibilitat de poder-nos governar nosaltres mateixos sense subordinacions a altres centralitats.

Sincerament, penso que aquesta llei ara, és inoportuna; “ara no toca” aprovar una llei que implica un canvi organitzatiu de gran envergadura i que, lògicament, ha de provocar tensions territorials i competencials. Els refrany castellà de “en tiempo de turbaciones no hacer mudanza”, és perfectament aplicable en aquest cas. Ara, les prioritats han de ser la lluita contra la crisi i la reactivació de la economia i no muntar un sidral per tot el territori, amb l’agravant, com és el cas del Penedès, que s’ha aprovat d’esquena al sentiment majoritari de la població. Ara, el Govern, en uns temps que precisa pau i tranquil•litat per encarar la sortida de la crisi, s’embolica amb un tema que, de ben segur, suposarà una revolta popular semblant a la del Pla de Residus de l’època de Pujol o de l’època del “Plan Hidrológico Nacional” de l’època d’Aznar amb el suport convergent. Aquest posicionament polític en contra de la Vegueria Penedès, ni al Govern ni al PSC li sortirà de franc, n’haurà de pagar un alt preu polític.

Els raonaments per acceptar la vuitena vegueria són molt contundents: 1) tenim una massa crítica suficient, atès que per població seríem la quarta demarcació de Catalunya i això faria possible tenir serveis que requereixin uns mínims per a ser eficients. 2) una extensió abastable, amb unes capitals naturals que estan ben situades en el conjunt del territori, i on tots ens hi reconeixem com a territori propi, casa nostra –de la mateixa manera que no ens reconeixem formant part del mateix àmbit geogràfic del Maresme o Vallès Oriental- 3) Un patrimoni i un discurs cultural homogeni, on les diferents parts del territori es complementen en un relat global que dóna estructura al sentiment de pertinença a la realitat penedesenca. 4) Una diversificació econòmica repartida de forma força compensada pel conjunt de la nostra geografia, on podem trobar complementarietats i una bona convivència entre l’agricultura, la industria i els serveis. Aquests raonaments i d’altres que ara se’ns farien llargs de relatar, són prou assenyats i prou sòlids com per merèixer una consideració per part del Govern.

A Catalunya, i al Penedès, sempre s’ha rebutjat la divisió provincial perquè ens ha estat imposada, perquè no ha respectat ni les centralitats ni les àrees comunes, ni els territoris naturals on la població s’havia relacionat des del neolític, des de que el món era món. Ara, amb la nova ordenació territorial teníem l’oportunitat d’esmenar un error i era el moment de recomposar la unitat perduda, ajuntar de nou en un sol àmbit el paradigma del Penedès Històric.

Per acabar-ho d’adobar i per refermar la necessitat imperativa de tenir una vegueria pròpia si no volem ser fagocitats per gran conurbació barcelonina , en la mateixa sessió del govern, s’aprova la Llei de la Corporació Metropolitana, que ens deixa clavats en un racó de territori i ens aparta de qualsevol transcendència política dins de la futura Vegueria de Barcelona. Si ja érem poca cosa –com el punt de la i- dins de la vegueria de Barcelona, ara amb l’àrea metropolitana, serem invisibles, atès que com s’han afanyat a declarar des de Barcelona, ells només contemplen l’àrea metropolitana i això de la vegueria, els fa més nosa que servei. El drama ja està servit.

Si vingués una persona d’un altre planeta, d’un altre món, al veure la realitat en què ens movem, no entendria res. Li hauríem d’explicar que tenim unes persones que ens representen, però en realitat només representen els seus interessos, que en comptes de vetllar pel progrés general de la ciutadania, procuren pel seu profit personal, i que el fet de tenir una cadira, a més de fer-la servir per seure, la fan servir per manar. Manar molt i molt, però sempre en funció dels seus interessos.
Quan parlem de desafecció política i de manca d’interès de la ciutadania en la cosa pública, hauríem d’acceptar que és alguna cosa més que retòrica. Hauríem d’ entendre que hi ha un divorci entre el que reclama la població i el que decideixen els polítics. Hauríem d’entendre que s’ha produït una perversió del concepte de la democràcia, entesa com la sobirania popular delegada en un sistema representatiu, que actua segons els interessos manifestats per la ciutadania a través de les eleccions. Ara, estem lluny d’aquesta definició. Estem més a prop de la Catalunya del segle XVIII amb el despotisme il•lustrat “tot pel poble però sense el poble”, on les classes dirigents tenien als súbdits per ignorants, i per això no calia fer-los cap cas, que ells ja sabien el que era bo i el que era necessari. Molta culpa d’aquesta situació la podem trobar en les llistes tancades.
El fet que em fa més mal, però, no és l’aprovació de la Llei de Vegueries, que de ben segur no tirarà endavant perquè decaurà amb la legislatura, o perquè es muntarà un “cristo” que no tindran “nassos” d’aprovar-la. El que em fa més mal, repeteixo, és que el PSC local i comarcal, defensor i impulsor històric del Gran Penedès, vagi en contra de la vuitena vegueria sense haver fet un debat per fixar la seva posició de forma democràtica. Hi ha moltes veus dins del partit -i algunes molt qualificades- que reclamen un debat a fons, d’on surti un posicionament raonat a favor o en contra. Hem deixat el discurs polític en mans d’aprenents de bruixot que únicament busquen consolidar el seu poder fent-se els escuders de les centrals del partit, del centre de poder, sense comptar amb les persones i els interessos de la comunitat a la que es deuen. La democràcia al revés.

Vic, naranja; Vic, cristal

2010-02-01T12:31:00.004+01:00

La pregunta, que em pregunto –pura retòrica- és: Perquè l’alcalde de la Vila de CiU no va anar a fer costat a l’alcalde de Vic, el CiU Vila d’Abadal que no vol empadronar amb el padró, als qui no tinguin els papers, no els que diu la llei, sinó els que ell vol? Li ha aconsellat la CUP que no hi anés? Li ha prohibit?. Només pregunto.

Una altra pregunta no tan retòrica. Als darrers 30 anys el consistori vilatà acostumava per aquestes dades a tenir discutits i aprovats els pressupostos. Que els passa, la CUP els ho impedeix, el PSOE, el de ERC? Ho volen aprovar en funció de la correlació de forces concretes en un moment concret?

El que està passant a Vic passa a Vilafranca encara que no d’una manera tant punyent. No en va, a qui volgués escoltar-lo, l’ex-alcalde socialista Marcel Esteve, en la darrera campanya electoral (2007), quan el pisos valien diners, hi havia feina, també per a “ells” va dir que el primer, el segon, i també el tercer problema per a la majoria de vilafranquins eren “ells”, millor dit “tots ells”
Més enllà d’un dels espots que va fer època i que encara és una mostra de la senzillesa i habilitats publicitàries, el del bolígraf “Bic”, segur que a Internet el poden veure, “ells”, “tot ells” son un percentatge de vilatans provinents d’altres països, entre un 10 i un 14%. Molt bé. És pot teoritzar millor, però la llarga cita sobre el que és una “immigrant” crec que és molt cabal, encertada:
“Me da absolutamente igual que sea legal o no la decisión del Ayuntamiento de Vic. Me parece igual de repugnante. En una sociedad en que la igualdad se ha convertido en una quimera, al inmigrante ilegal -esta terrible figura que niega la condición humana a una parte de los que habitan entre nosotros- sólo le quedaba una forma de reconocimiento público, un primer esbozo de ciudadanía: figurar en el padrón. Era la única posibilidad de ser algo más que nadie: tener, por lo menos, el nombre reconocido en la lista de los habitantes de la ciudad. Primera y tibia promesa de una futura ciudadanía y puerta de acceso a la más elemental atención: la sanitaria.” (Josep Ramonada El País 14.01.2010)

Els immigrants, no són una nota a peu de pàgina, ni dígits després d’una coma, són ciutadans que sumen i per tant les administracions els han de comptar com a ciutadans i ja que paguen impostos, i si no els paguen és perquè les administracions no volen, els polítics, que són també administració no han de mirar al padró la nacionalitat, sinó el nombre i planificar les escoles, els ambulatoris, les guarderies, hospitals, etc.,pel el nombre de ciutadans, no pel seu origen. Que les regles laborals, socials, econòmiques se les han de fer seves? D’acord; que cal recordar que els drets de que gaudeixen no ens els van regalar? D’acord. Que ells no haurien d’oblidar mai, que nosaltres els necessitem, però que a ells –en la majoria de casos- els ha expulsat dels seu país la misèria, el subdesenvolupament secular? També. A la immigració no se li pot aplicar una ERE, ni acomiadar-los. Si busquem una solució no la trobarem, però, des del diàleg i la serenitat podrem – i és molt important- evitar la violència. Palpem-nos, fem memòria: perquè els anys 50 i als 60 marxaren centenars de milers d’espanyols a treballar Franca, Alemanya... No, papers per a tothom, perquè el que jamai hauríem de voler és que totes aquestes persones, com ha fet la màfia a Itàlia, els converteixi en el que va dir Marx:en l’exèrcit de reserva. El 20% d’atur ens ha recordat on estem, qui som. Els sociòlegs parlen de migracions, de migrar...el dia que no quedin famèlics podrem parlar-ne. Ara no.
Però... perquè no va anar l’alcalde de Vilafranca a fer costat al de Vic? Perquè la CUP és tan o més hipòcrita que el PSC. La CUP i el seu líder, són més rígids que el pal d’una escombra, tan rígids que han preferit donar el poder a la CiU, pensant-se, els molt demagogs, que CiU és més nacionalista que de dretes, quan és justament al inrevés. Per això no va anar a Vic, o pot ser sí i no el vaig veure...la pregunta de fet és pura retòrica. El missatge del Sr. Navarro, pobrissó, és d’una, per entendre’s xenofòbia política que fa feredat: a veure si ara per ser d’esquerres s’ha de votar a la CUP. Sou el pal de l’escombra de CiU. Per tant al PSC li pertoca deixar ven clar, és a dir negar, el que han dit el seus col•legues a Vic i no fer oposicions, sinó oposició que és molt diferent, i moltes vegades els socialistes, aquí i arreu, han confós un fet per l’altre. Tot i això, estaria encantat de que CiU guanyessin les autonòmiques, d’aquesta manera el parlamentari de Convergència, Joan Raventós, de cop, ens resoldria el problemes de l’atur, la vegueria, el que no arribi ni una xavo de la plaça St. Jaume a la Vila i podria treballar i no fer tanta declaració als mitjans locals. Seria un decans, entengui’s bé, per a tothom.

Enric Tomàs

Un consistori florit

2009-11-11T18:29:00.004+01:00

De moment la moció de censura contra el PSC ens ha servit als vilafranquins perquè CiU ens decori la Vila – i la vista- amb floretes. Floretes aquí, allà i a la balconada de l’Ajuntament, precisament aquestes han estat un encert posar-les: trenquen la immensa paret de pedra que formen els edificis de l’ajuntament i cal Macià, tot i que, segons han dit, gotegen. En fi, que tot plegat és molt “prety”.

Ara bé, quan vaig veure “nostra senyera” verda, absolutament ecològica que sembla dissenyada pel “Capità Enciam”, davant la “zero-zero”, és dir de l'oficina central de Caixa Penedès, renoi, vaig pensar si que us cobren poc pels descoberts: amb una senyera en tenen prou. En fi.

Cada cop més els arguments de la dreta (CiU) i la CUP, aquesta esquerra esgarrifada -aquests senyors que més que fer política, la pateixen (i per Catalunya, escoltin!)- van quedant en un no res; bé sí: arguments florits amb flors. I això no és el més important. El més important és l’ inactivitat del consistori, aquest passà i passà setmanes amb uns plens anodins, és el que va obrint el següent raonament: No els hagués anat més bé a CiU anar contradient, criticant i presentant alternatives ven muntades a un govern, el del PSC que tenia més d’un forat? Perquè, la precipitació de CiU ens porta a la següent paradoxa: amb la mania de treure de la cadira a Marcel Esteva, han estalviat, al PSC perdre, molt segurament les properes eleccions municipals i ara, mercès a la moció, és el PSC qui, amb tota la raó és pot presentar com víctima d’una moció que vist el que s’ha de veure, tocar i palpar, no ha servit de res per resoldre els problemes municipals dels vilafranquins. La gestió de CiU és un calc de la del PSC. Els pactes “de sarsuela” per arribar a aprovar els pressupostos d’aquest any és la prova més eloqüent de la imperícia del sector de CiU que de totes, totes, volia la moció. Sí, sí, no tots els convergents hi estaven d’acord i molt menys una part important dels seus votants.

Des del 1977, aleshores només CDC, el partit de Pujol a Vilafranca ha tingut un problema estructural, de fons, que els seus líders no han sabut resoldre ni de bon tros: Una part molt important dels votants que fidelment voten CiU a les autonòmiques i a les generals, els hi han negat sistemàticament a les municipals. En les darreres, van ser una llenca d’aquests votants i, sobretot del PSC, els que és quedaren a casa.

El cas més aclaridor va ser en unes eleccions municipals que coincidiren amb unes al Parlament Europeu: més vots de CiU per Europa que per l’ajuntament. Segur que amb aquesta moció i aquest tartamudeig en la gestió –floretes a banda- és guanyaran aquesta part de l’electorat? Podria ser ben bé si els socialistes no aprofiten l’avinentesa, no per fer el ploramiques, sinó per repassar persones i programes; si abandonen traduir sempre i sempre les idees en números i retornen a posar per davant les idees i els números desprès, i no és, al meu entendre un joc de paraules. Han de deixar clar, molt clar el que els diferencia amb la CUP, presentar la Vegueria com el que és: un nova divisió territorial i respondre amb contundència a aquests comediants que, algun d’ells, voldria tornar, amb la Vegaria, a l’economia de subsistència per, d’aquesta manera, servar la identitat penedesenca en el marc i el sí de la identitat catalana, etc. etc. etc.

Si CiU té un problema que no ha resolt des del 1977, els socialistes vilatans fa anys que es pensen que parlant de “farem”, “construirem”, o “teixint programes fills de tranversalitat perduda” és pensen que amb aquest discurs “fan socialisme” i el que ha esdevingut el PSC a la Vila és una marca electoral dibuixada de números i estadístiques, tot i tenir una idea molt clara de ciutat, de comarca i una gestió que ha obtingut la confiança dels vilafranquins durant 30 anys per ser el partit nuclear, quan no ha tingut majoria absoluta. Quan manaven, els socialistes s’han dedicat a rebatre a l’oposició amb números i guardant per a millor ocasió les seves idees... d’esquerres. Fa anys que els fa molta mandra “polititzar” els plens municipals; fa anys que prefereixen contemporitzaran a dir alt i clar el que pensen. La conseqüència a la vista està: els darrers resultats electorals, a més de veure algunes escenes als plens municipals que fan de tot menys riure.

PD: Fonts socialistes m’han explicat que en l’ampliació –de 40.000 €- del pressupost d’enguany en l’àrea de Parcs i Jardins ja en porten gastats, en floretes ornamentals, uns 20.000 €. Segons aquestes mateixes fonts un mòdul de formació ocupacional té un cost que oscil•la entre els 6.000 i el 12.000 €.

Enric Tomàs

Jo també vull votar, si, però...

2009-10-02T12:25:00.000+02:00

Arran de la moció que ja s’ha anunciat pel proper Ple de l’Ajuntament de Vilafranca, on es vol reeditar des de una entitat “privada” el referèndum sobre la independència de Catalunya, celebrat a Arenys de Munt, i desprès de veure tota la polseguera que s’ha creat, entenc que cal reflexionar una mica sobre el qui, el què i el com s’ha fet, i, si volem ser seriosos, també fer-ho sobre el qui, el què i el com s’hauria de fer.

Els antecedents i els causes que provoquen aquest rebombori, cal buscar-los en la decepció de la ciutadania amb tot el procés de reforma de l’Estatut. Les promeses incomplertes pel President del Govern espanyol, la fatxenderia d’alguns comentaris (cepillar el Estatuto), la incomprensió de la realitat catalana per part de les esquerres espanyoles i les campanyes de desprestigi de tot el que feia olor de català per part del PP (boicot als productes catalans, recollida de signatures, etc), van provocar que ens sentíssim odiats, despreciats i objecte d’escarni. L’assetjament a que ens van sotmetre, posant-nos sota sospita permanent de ser culpables tots els mals, van provocar entre la ciutadania catalana (no només la nacionalista) un estat d’ànim de rebuig a tot el que ens vingués de més enllà de la riera de la Sènia o de més enllà de la Franja de Ponent.

Per acabar-ho d’amanir, només ha faltat, el sainet del finançament i el drama de que un Tribunal Constitucional absolutament desprestigiat, vulgui esmenar la plana a una llei votada per les Corts Generals com a fruit d’un pacte entre l’Estat i Catalunya, i que després, ha estat ratificada en referèndum (quan la mateixa Constitució que ells diuen que vetllen, sentència que la sobirania, rau en el poble).

Si volem comprendre tot aquest moviment identitari, en molt bona part generat pels antecedents descrits més amunt, cal que entenguem el joc d’interessos que s’hi amaga; cal que separem el gra de la palla, i entenguem que la situació no és clara, sinó que estem en un aiguabarreig on tots els pescadors d’oportunitats hi pretenen omplir el cove. El rerafons, el perquè de tot plegat, el trobem en l’inici d’un període electoral en el que diferents partits disputen un mateix espai polític: Esquerra i Convergència (Unió mira cap un altre costat); un espai que, en cap cas, tampoc volen entregar als puristes de les CUP, que també busquen fer-los-hi forat dins del seu electorat. No podem deixar-nos enredar ni per les postures interessades ni per les segones intencions d’aquests tres partits, ni per les dels altres partits, moviments i plataformes sense discurs que es dediquen a postular coses que ni ells mateixos entenen.

Hi ha dues constatacions importants a fer: la primera és que la consulta no és vinculant i la segona que no ofereix cap garantia de transparència ni de fiabilitat (entre altres coses, no hi ha cens electoral que determini qui pot i qui no pot votar, ni hi ha interventors que vetllin per l’absència d’irregularitats, ni apoderats en representació de cap partit que no formi part dels grups convocants). No es tracta de posar en dubte la bona fe dels convocants ni dels membres de la mesa, però, per poder homologar un procés electoral, cal actuar sempre de forma objectiva; cal demostrar i certificar cada un dels actes que validen la elecció.
Dit això, he d’aclarir que soc dels que penso que a Catalunya, com a la resta del món, la ciutadania, té dret a autodeterminar-se, te dret a decidir si vol viure sola o amb qui vol formar comunitat (Espanya o Europa). Però, no ens enganyem, Catalunya s’autodetermina cada vegada que va a votar i ho fa de forma lliure; amb garanties de transparència, amb un cens fiable i veraç, amb la fiscalització de tots els partits i amb un recompte fet de forma pública, on gent neutral vetlla per la claredat i objectivitat dels resultats.

Per reblar la meva postura, en donaré un exemple de com s’hauria de fer si el que volem és fer-ho bé i no només ser un element d’agitació política per fer el caldo gros a determinats partits: si en un procés electoral per escollir el Parlament de Catalunya, obtenen majoria els partits que en el seu programa electoral plantegen de forma unívoca el seu posicionament favorable a la independència, s’ha d’entendre que el poble català s’ha autodeterminat i ha decidit la separació d’Espanya. I això, no hi ha Corts Espanyoles que ho tombin, ni Tribunal Constitucional que ho revisi, ni comunitat internacional que no ho respecti. És així de fàcil; és així com s’ha de fer.

I mentre això no és doni, mentre els partits amb representació parlamentària (Populars, Unió, Convergència, Socialistes, Iniciativa) no ho plantegin de forma clara i ho sotmetin a escrutini, no hi ha cas. Actualment, l’únic partit parlamentari que ho defensa, és Esquerra Republicana, i ara per ara, està lluny de aconseguir una majoria absoluta. En tot cas, si la voluntat popular és la de separar-se, cal fer pressió als partits perquè ho incorporin a la seva proposta electoral i d’aquesta manera poder aconseguir una majoria que ens encamini cap aquest horitzó. Ens agradi o no, si ens considerem demòcrates, en política, el que suma més voluntats és el que guanya, i ara per ara, aquest no és el cas.

Tant pels del moviment de la ceba com pels del nacionalisme espanyol transversal, s’ha sobredimensionat la rellevància d’aquest referèndum que, al meu entendre, en cap cas, justifica el rebombori creat. Si la seva celebració no té una validesa juridica real, ni tampoc és creïble el resultat per la manca de rigor que s’ha d’exigir a un procés que vulgui ser homologable o equiparable a una consulta democràtica, a que ve tanta por per part d’uns i tanta eufòria per part dels altres?
En aquest procés, entenc que s’han comès masses errors, s’ha treballat massa precipitadament i s’ha actuat de forma excessiva amb un pinzell gruixut; en definitiva: s’ha fet servir massa la rauxa en comptes de la serenor que exigeix un procés que vol ser seriós. Aquest tema, s’ha de treballar amb un traç fi, precís i carregat de raó. No es pot preparar com si fos una Entrada de Sant Fèlix on tot peti de cop i la barreja de missatges i sorolls acabin provocant uns efectes contraris al que és busca.

Si l’objectiu que es pretén aconseguir és que la ciutadania es pronuncii entre pertànyer a un estat espanyol o el separar-se’n per integrar-se de forma directa amb la Unió Europea, si us plau, feu-ho (fem-ho) bé.

Educació i territori a l' Alt Penedès

2009-09-16T12:14:00.005+02:00

El passat dimarts 28 de juliol el Consell Executiu va aprovar la construcció del nou edifici de l’escola Font Rubia a Guardiola de Fontrubí. La inversió no és menor : 4.758.655 euros per atendre una població escolar de 225 alumnes. La inversió aprovada, la cinquena en el transcurs d’aquest any, fa que el total de recursos que el Govern destini a l’Alt Penedès en matèria de nous equipaments estigui ja superant els 25 milions d’euros i que pot acostar-se, amb noves aprovacions, als 30 milions d’euros abans de finals del 2009.

No és la meva intenció parlar exclusivament de xifres, tot i que la suma dels recursos aprovats i compromesos multiplica per 0,5 el pressupost que el Parlament va aprovar per a la comarca a finals del desembre passat. Vull posar l’accent en la transformació considerable que en matèria educativa s’està fent des de l’any 2004 a la nostra comarca, l’any del primer exercici polític de les esquerres al capdavant del Govern de la Generalitat. Hem assistit així a la creació de l’escola d’idiomes, a la recuperació d’escoles tancades feia dècades (Pontons ja en funcionament i Les Cabanyes en procés de construcció), a la creació de nous instituts a poblacions i zones que no en tenien ( Sant Martí Sarroca i la sots comarca de l’Alt Foix), a l’ampliació de centres educatius i a la construcció de noves escoles.

Aquest període ha estat un període molt fructífer en matèria d’educació pública, en especial per a les escoles de l’àmbit rural. Qualsevol que vulgui fer una passejada per les escoles d’Avinyonet, de Sant Pau d’Ordal, de Pontons, de Vilobí, de Sant Marçal, de La Ràpita, etc, podrà observar com s’han dotat els municipis petits de la comarca d’uns bons equipaments, consolidant una bona tendència en favor de l’escola pública, de les escoles de poble. L’esforç només és comparable, històricament, a aquella simbòlica aposta que en temps de la II República es va fer en matèria educativa a les nostres contrades.

També els municipis més grans han tingut dotacions potents a Vilafranca, a Sant Sadurní d’Anoia, a Gelida, a Santa Margarida i Els Monjos i a Sant Martí Sarroca.
L’esforç s’ha fet en gran mesura a primària. Ara és l’hora de secundària. Correspon, també, dedicar esforços i recursos a la millora continua de la qualitat educativa, a l’atenció a la diversitat, a la formació dels mestres, a la integració educativa de nous contingents d’alumnes. La nova pedra era i és imprescindible, però el treball en els continguts, en els materials, en formació continua dels professionals ha de ser el desafiament dels propers anys.

Els esforços també s’han de centrar, i molt, en la formació vinculada als sectors productius. Un fet que ha passat inadvertit és la conversió de l’Escola d’Espiells, que és ara un centre depenent de la Conselleria d’Agricultura, seguint el model clàssic europeu de l’escola de formació per al treball sectorial. L’hem de treure punta i suc a aquest posicionament en favor del sector agrari i agroindustrial. D’altra banda ens cal una revisió substancial de l’oferta de cicles formatius de tipus industrials i un impuls del cicles professionals del comerç i dels serveis, en especials els del turisme. Hem de fugir de les clàssiques llegendes de la dinamització econòmica pendents més de les modes i de la incidència dels consultors de torn i cercar els autèntics filons de treball del sector serveis. Durant molt de temps s’ha especulat amb l’enoturisme com a element potencial de la nostra economia i en canvi no han sortir operadors comercials disposats a jugar- s’hi diners a banda dels esforços, sempre limitats, de els administracions públiques. Hem de fugir, en aquest tema com d’altres, de la iconografia virtual i hem d’anar a trobar els recursos i les oportunitats reals de negoci.

En matèria educativa com en matèria econòmica el nostre futur està lligat a un mercat primordial: el de la regió de Barcelona. Allà hem de concentrar els nostres esforços. Si som capaços de sumar l’allau de recursos en matèria de formació obligatòria en una inversió intel.ligent en matèria de formació i investigació per a l’economia productiva, el posicionament destacat de la comarca en l’escala de competitivitat dels territoris de Catalunya podrà estar assegurat en els propers anys.

Roberto Labandera
Diputat del PSC

De política i ideologia

2009-08-26T11:00:00.003+02:00

Ciutadania, política i ideologia

Podem definir la pràctica política com aquella acció que consisteix en proposar actuacions i prendre decisions a partir d’uns principis ideològics compartits per part de la població. D’aquesta manera quan periòdicament els ciutadans i ciutadanes són convocats a les urnes voten una opció ideològica amb la que se senten més identificats, per tal que el partit o col•lectiu pel que han optat governi o influeixi en les polítiques que tirarà endavant el govern. Es a dir, votem a una opció ideològica perquè prengui decisions que afecten tots els àmbits de les nostres vides, com el treball i les relacions laborals, el tipus de formació que tindran els nostres fills i les nostres filles o el model de sanitat, entre moltes altres qüestions.

Si la política juga un paper tant important en les nostres vides, no deixa de sorprendre que els ciutadans i les ciutadanes cada vegada s’allunyin més de la pràctica política. Sorprenen, també, els elevats índexs d’abstenció i la poca o la mala consideració social de les persones que es dediquen a la pràctica política. Com s’explica aquest aparent contradicció?

Hi ha especialistes que han escrit abastament sobre el tema i, per tant, segurament em manquen coneixements i no soc la persona més adequada per reflexionar sobre aquestes qüestions. Tot i així penso que hi ha alguns factors que cal destacar, i que ens poden permetre fer algunes consideracions a nivell local.

En primer lloc cal incidir en la distància que hi ha entre ciutadans i polítics. A la major part dels països europeus es vota a uns diputats de districte o de zona, que han de procurar buscar solucions als problemes i inquietuds que preocupen realment a la ciutadania, i que al cap d’un temps, en les següents eleccions, han de passar comptes amb els seus votants. En el cas català es tracta de llistes tancades, escollides per les direccions dels partits, de tal manera que els diputats i diputades a l’hora de repetir en les llistes electorals, depenen més de les executives dels seus partits que no pas de l’opinió que sobre ells tenen els electors.

Això ens porta, en segon lloc, a parlar de les estructures dels partits. Es tracta d’unes estructures centralitzades, moltes vegades allunyades de les realitats i inquietuds dels diferents territoris. I això es produeix en un context en el que, com a resposta al procés de globalització, la ciutadania valora cada vegada més allò que li és proper, tant en l’àmbit de la cultura com en el de l’economia o el de la política, entre d’altres.

Alguna persona podria vincular, també, el desprestigi de la política i dels polítics a diferents casos de suposada corrupció que han aparegut en els mitjans de comunicació i que s’investiguen des del poder judicial. Aquest plantejament és més una conseqüència que una causa del descrèdit de la política, ja que aquests presumptes casos de corrupció afecten a un percentatge molt petit de persones que es dediquen a l’activitat política.

Finalment, alguns polítics i algunes polítiques opten per un llenguatge críptic, difícil d’entendre per la resta de la ciutadania. Massa sovint s’expliquen propostes polítiques referint-se tant sols a l’àmbit de la gestió, deixant de banda qualsevol interpretació ideològica, de tal manera que moltes vegades es fa difícil entendre les diferències existents entre les diverses opcions polítiques.

Aquesta darrera observació ens porta a parlar d’una contradicció greu: si com apuntava al començament la política consisteix en la presa de decisions a partir d’uns principis ideològics, al deixar de banda qualsevol manifestació ideològica, estem allunyant la política de la ciutadania. Per tant, a partir dels arguments exposats fins aquest punt, podem arribar a unes primeres conclusions: cal reivindicar la política de proximitat, tant als territoris com a les persones, i aquesta política s’ha de basar en uns criteris ideològics clars, que permetin diferenciar unes opcions polítiques d’unes altres.

Ideologia i ciutat

En l’àmbit on és més important aquesta política de proximitat és en la pròpia ciutat, en la política municipal. De fet, totes les opcions polítiques, siguin del color que siguin, intenten amb més o menys fortuna aquest apropament a la ciutadania. Les mocions que es presenten als Plens Municipals i que fan referència a problemes locals en son un bon exemple, com també ho son les preguntes sobre temes concrets que es fan abans d’acabar el Ple. Tots els grups polítics es reuneixen amb associacions de veïns, entitats esportives o culturals, empreses i sindicats o atenen a demandes particulars.

Un tema diferent, on no coincideixen tots els grups és en la importància que han de jugar els plantejaments ideològics en el discurs polític. Els sectors més reaccionaris argumenten que no existeixen grans diferències entre les partits conservadors i els d’esquerres. En el fons, aquesta afirmació és un argument ideològic que al llarg de la història ja han defensat diferents dictadors i polítics ultra-conservadors, i que han servit per reprimir qualsevol manifestació que reclamés major justícia social. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol en tenim un trist record.

En front d’aquests plantejaments, els partits i els militants d’esquerres han de reclamar la possibilitat de construir ciutat i ciutadania a partir d’una ideologia que defensi una major igualtat social. I més en un context com l’actual, quan les conseqüències de la crisi econòmica l’està patint, principalment, la població assalariada (augment de l’atur, congelació i/o regressió salarial, intents d’abaratir l’acomiadament, etc.)

En aquestes circumstàncies, els partits i els militants d’esquerres hem de defensar, sense pors ni ambigüetats, unes propostes polítiques que permetin una redistribució més justa de les rendes i dels beneficis empresarials. Segurament algú pot pensar que això és utòpic, però res més lluny de la realitat. El PSC ja ha plantejat en diferents documents la seva defensa d’una economia social, especialment important en un context de globalització dels mercats a partir d’uns criteris ultralliberals, perfectament representats a casa nostra per CiU. Aquesta economia social, entre altres coses, es tradueix en potenciar l’aparició de noves cooperatives, formant a homes i dones que hagin quedat a l’atur o a joves que entren per primera vegada en el mercat laboral. Aquestes cooperatives han d’apostar per la millora dels factors qualitatius de la producció, s’han de vincular al comerç just i han de ser energèticament sostenibles.

En la defensa d’aquesta economia social, les institucions i molt particularment els Ajuntaments hi tenen molt a dir. Els Ajuntaments poden facilitar la formació necessària dels treballadors i treballadores; poden oferir assessorament jurídic; poden potenciar aquests projectes estimulant la presència a la ciutat d’una banca ètica que els hi doni suport; poden externalitzar diferents activitats a aquestes cooperatives (manteniment de la via pública, per exemple), els hi poden obrir nous mercats (catering dels menjadors de les escoles públiques) o cedir la gestió de determinats serveis (l’Alberg o la gestió de menjadors socials, entre d’altres). Aquesta és una via real de lluitar contra l’atur, a partir de les possibilitats limitades que tenen els municipis. Al mateix temps, s’implica de forma directa a una part de la població en la gestió de la seva ciutat.

Per altra banda, no es tracta de menystenir l’estructura empresarial tradicional. Ara bé, aquestes empreses també s’han d’adaptar, en cas de que no ho hagin fet, a uns nous plantejaments. L’Ajuntament no pot treballar amb empreses que no siguin ambientalment sostenibles; no pot treballar amb empreses que per tal de mantenir llurs beneficis enviïn a treballadors i treballadores a l’atur. L’Ajuntament ha de treballar amb empreses vinculades amb el comerç just, innovadores pel que fa a l’ús de noves fonts d’energia, que garanteixin la igualtat salarial entre sexes, que estimulin el transport sostenible, que tirin endavant políques de seguretat eficients per tal d’evitar els accidents laborals, i que tinguin una bona política de formació constant pels seus treballadors i treballadores, per tal d’apostar per una producció de qualitat. Al mateix temps aquestes empreses s’han de vincular a les activitats socials i culturals de la ciutat.

Aquest és tant sols un exemple de com vincular ideologia i ciutat. Estic segur que al llegir aquestes línies a algú se li pot escapar un somriure i definir aquest article com a utòpic. Segurament tindrà raó , però penso que la utopia es possible sempre que reivindiquem la política a partir d’unes propostes ideològiques clares, escoltant als ciutadans i a les ciutadanes i, sobretot, sense tenir por de fer propostes atrevides. Aquestes propostes no s’han de limitar tant sols als temes econòmics, sinó que han de fer referència a tots els àmbits de la política local que permetin millorar les condicions de vida de la població, garantint una major igualtat d’oportunitats i una societat realment més justa.

En el fons, sempre podem escollir el futur que volem.

Pep Colomé
Militant del PSC

Reivindicar la diferència; buscar la identitat

2009-07-13T10:49:00.003+02:00

Immersos en la actualitat vilafranquina, estem observant la deriva política dels partits de casa nostra que, després de l’aquelarre protagonitzat pel tripartit CiU – CUP – ERC, amb la moció i canvi de majories al govern de Vilafranca, ha aparegut la ressaca “post festum” , que deixa al descobert els excessos i les mancances de cada formació i que obliguen a cada partit a fer un exercici de recomposició dels espais que ocupen.

Els que han donat suport a la moció, estan obligats a redefinir el seus objectius polítics per situar-se en un espai propi, identificable i coherent amb els seus actes. El discurs carlí i tronat de la barreja, del tots son iguals, del final de les ideologies ja s’ha acabat per a tots els partits, si realment tenen ganes de ser rellevants a la propera legislatura. No és de rebut ni és comprensible per la gent del carrer, una aliança -real o circumstancial- on uns partits que es diuen d’esquerra donen suport a un partit de dreta que defensa polítiques conservadores.
La deriva vilafranquina, en una bona part, ha provocat l’allunyament de la ciutadania de la política, a causa de la pèrdua del discurs ideològic dels partits.

I qui més suport ha perdut ha estat qui ha renunciat en major mesura a defensar un projecte ideològic per adaptar-ne un de circumstancial. Però el problema és general, no ens enganyem. En major o menor mesura,tots volen i pretenen fer-nos creure que tenen resposta a totes les inquietuds de tots els ciutadans, i prometen de fer-ho en el sentit que els hi demana cada individu; no tenen mai un NO per ningú, tots volen ocupar tots els espais, tant els propis con els dels altres. I això és un error, perquè la confusió dels missatges, les contradiccions entre el que prediquen i el que fan, no ajuda a implicar a la ciutadania en la vida política sinó que l’efecte és contrari al desitjat: l’allunya perquè la població acaba per percebre que tothom predica el que no creu, afirma el que no pensa complir i finalment fa el que li mana el grup de pressió corresponent. D’exemples en tenim molts i que afecten a totes les formacions polítiques. Totes. No cal concretar-los perquè la llista se’ns faria insuportable als que encara creiem en la necessitat d’un discurs ideològic que sustenti la pràctica política.

Trobo molt decebedor l’augment de la abstenció en les eleccions; però d’això no se’n pot fer culpable a la ciutadania. En cap cas. El culpable és sempre el que provoca el desinterès, fent campanyes que no tenen res a veure amb el que hom s’hi juga, i dissenyant estratègies que, quan hi penses una mica, et planteges si realment no ens estan prenent a tots plegats per tontos.

El retorn de la ideologia, de la discussió dreta-esquerra del discurs polític, és imprescindible perquè la ciutadania es torni a motivar per la cosa pública. Si el debat continua amb la universalització de la no-ideologia per tenir a tothom content, on els partits de dreta plantegen polítiques d’esquerra per acabar fent tot el contrari, o els d’esquerra no es diferencien ni en el discurs ni en les pràctiques de la política que fa la dreta, la població acaba entenent –i amb una bona part de raó- que tots son iguals, que l’únic que busquen és el vot per poder manar durant quatre anys sense importar que faran amb la confiança que els hi ha dipositat els ciutadans.

El mercat del vot ha de canviar la formulació. El vot s’ha de guanyar a partir d’un discurs diferenciat; a partir d’un discurs polític propi, clarament ideològic, on el votant tingui consciència de quina opció agafa i tingui clar que se’n farà d’aquest vot un cop s’hagin triat els representants en funció dels vots recollits. Com en el comerç; quan un individu compra un producte (escull una opció política) espera que la seva compra sigui encertada i fiable, que respongui a les seves expectatives i que, la fidelitat a una marca es guanya en funció de la resposta que li retorna la seva elecció. Si el producte no funciona o no satisfà les seves exigències, o bé canvia de marca (partit), o bé deixa de comprar (s’abstén ).

Es així de senzill i de fàcil. Tenir clara la proposta i procurar que la majoria social entengui que el teu discurs polític és el millor per als seus interessos pels de la nació o per la ciutat. I mentrestant, abans de demanar que et torni a triar com opció preferida, donar explicacions del perquè i del com es treballa amb la intenció de que el votant tingui la informació necessària en cada moment. I finalment, actualitzar el missatge constantment de forma que la renovació d’idees sigui permanent, tot evitant l’esgotament intel•lectual del projecte polític, i evitant de forma prioritària les pràctiques que desacrediten qualsevol projecte polític, practiques que posen per davant la lleialtat personal al polític o posant la fidelitat orgànica al partit per davant de la capacitat intel•lectual i a la competència professional.

ELS NOUS AEROPORTS I LES OPORTUNITATS DEL PENEDÈS

2009-06-25T16:36:00.004+02:00

Sóc dels que creu que les possibilitats futures del Penedès depenen de la capacitat col.lectiva d’aprofitar les oportunitats que genera el territori de la Regió de Barcelona, un dels territoris més dinàmics d’Europa i el primer per la significació econòmica i empresarial de tota la Mediterrània.Barcelona és un pol d’atracció extraordinari en matèria industrial, de consum, de comerç, de turisme i, també, de recerca i de modernitat. Barcelona, amb la seva dinàmica de gran ciutat europea i mediterrània, ens ha posat al món i nosaltres hem d’aprofitar les oportunitats que aquesta situació ens permet.

El passat 17 de juny va entrar en funcionament la Terminal 1 de l’Aeroport del Prat- Barcelona. La posada en marxa de la nova terminal significa un increment fins a 55 milions de la seva capacitat de trànsit de passatgers. La construcció de la tercera terminal ( o terminal satèl.lit) posarà el llistó en 70 milions de passatgers. Ens cal reflexionar, des del Penedès, com podem treure profit d’una infraestructura tan potent en benefici de l’economia i de l’ocupació a les nostres contrades.

L’endemà, dijous 18 de juny, el Govern feia públic l’adjudicació a l’aeròdrom d’Òdena - Igualada, del futur aeroport corporatiu de la regió per a vols empresarials i professionals . Un altra porta empresarial i professional s’obrirà ben a prop de casa i els penedesencs l’hem de saber aprofitar. La línia directa que comunica el futur aeroport d’Òdena, la futura estació de trens regionals de Vilafranca i el port de Vilanova posa en evidència que l’aposta per un Eix Diagonal potent, plantejada el novembre de l’any 99 pels alcaldes de Vilafranca, Vilanova i La Geltrú, Igualada i Manresa, té avui un bon encaix i esdevé una plataforma excel.lent de creixement econòmic i social.

La terminal 1 i el futur aeroport d’Òdena són dos de les infraestructures de les que també s’ha dotat el Penedès. És així de clar. A 10 minuts d’Òdena, per la C-15, i a 30’ d’El Prat pels túnels del Garraf, el Penedès ja pot oferir-se al món com a seu per a noves empreses, per a centres de recerca, per a iniciatives de innovació i de turisme, tan de caràcter europeu com internacional. Hem d’apostar per tal que la suma d’esforços ens faci més competitius i les dues inversions aeroportuàries, una ja en funcionament i la segona en perspectiva immediata, esdevinguin dos excel.lents oportunitats, dues portes obertes a un futur més sòlid per a la nostra comarca.

Roberto Labandera
Diputat al Parlament.

La invisibilitat de la crisi

2009-06-24T17:28:00.003+02:00

Des de que hi ha Convergència al poder municipal de Vilafranca, degudament acomboiada per Esquerra i per la CUP, partits que donen “suport” al govern, no veig que s’hagi fet cap proposta, cap comentari ni cap esforç per donar sortides a la crisi que està (estem) patint al nostre país.

Malgrat ser cert que el govern municipal no pot canviar la deriva econòmica que està vivint la societat, en tot cas, el què si que pot fer -i molt- és esmorteir els seus efectes sobre les capes socials més desprotegides. La ciutadania, perplexa, no entén com els polítics que (ens) manen i els que els hi donen “suport” extern per a que puguin governar, estiguin amb una actitud despreocupada per les penúries que passen molts –masses- conciutadans.

Des del canvi de govern, ni els que manen (CiU) ni els que els hi fan de crossa (ERC i CUP), han plantejat cap acció de caràcter social. Ni una. Ni mitja. En el seu moment, per justificar-se davant la opinió pública i la opinió publicada, van dir que el primer que farien és un pla de xoc per pal•liar la situació dels desesperats i per evitar la expulsió del sistema dels més febles. Però la realitat és una altra. No ha sortit ni una espurna d’humanitat de dins d’aquesta casta de polítics pagats de si mateixos, d’aquests elements que es dediquen a pontifcar sobre l’estalvi, i el primer que aproven, són contractacions a doble jornada i sous estratosfèrics per a fer no se ben bé què.

La pregunta que cada vegada més vilafranquins es plantegen és: perquè no es preocupen per tot el què esta patint la gent?. La resposta és senzilla: perquè no és el seu problema: un advocat, dos pensionistes amb una pensió generosa, altres dos que també viuen dels pressupostos públics de les administracions, dos empresaris i una treballadora d’una multinacional molt potent, no són, precisament, carn de canó, i per tant, la crisi la tenen lluny; hi conviuen, si, es clar, perquè d’això no se’n escapa ningú, però ho perceben més com un acte de filantropia o de caritat que no pas una urgència social.

Hem de ser conscients de que les dificultats no han fet més que començar; amb molta força, però només estem en una primera fase. Fins ara, han caigut les empreses que ja estaven tocades i, les que no tenien una situació còmoda dins del mercat. Ara, començaran a caure les que s’han aguantat a empentes i rodolons, tot esperant un canvi de tendència o, les empreses que, senzillament, no han pogut tancar perquè no podien pagar les indemnitzacions dels treballadors per manca que liquiditat i, han aguantat les plantilles pagant salaris sense que les vendes i/o els pagaments els permetessin suportar les despeses, a costa d’una descapitalització cada cop més insuportable.

La majoria d’aquestes empreses son mitjanes o petites que, juntament amb els autònoms, ocupen a les tres quartes parts dels treballadors del país. Desgraciadament, no tenen prou solvència per aguantar el temporal, ni prou dimensió perquè l’Estat les contempli com un problema estructural, aportant-hi recursos per fer-les viables com fa amb les grans: Nissan, Seat, o tot el conjunt del sistema bancari.

Mentrestant a Vilafranca, els partits, com si fossin autistes, no s’adonen que el món real està en una altre dimensió; viuen aliens a la gravetat del moment i estan embarcats amb les seves disputes de barriada, incapaços de seure i pactar per treballar plegats contra l’adversitat. Amb aquesta actitud, estan alimentant de forma accelerada l’augment de l’abstenció, i la desafecció de la ciutadania de la política i dels politics.

Els partits, s’han convertit en un instrument de poder que, més enllà de les ideologies, l’únic que els interessa és el manteniment d’aquest poder. El manar per manar. Han perdut el nord, i no entenen que, la seva principal raó de ser, és la de treballar per transformar la societat d’acord amb les aspiracions i la orientació que la ciutadania expressa a través de les eleccions. En temps de turbulències com els actuals, el que no poden fer ni els partits ni els polítics que els representen, és desentendre’s dels problemes i mirar cap a un altre costat; no poden dedicar-se a tirar-se els plats pel cap, ni a parlar únicament de temes que no interessen gairebé a ningú (com els indígenes de la Amazònia al darrer Ple, o el dret a decidir, votat tres cops cada any, un cop per activa, un altre per passiva, o si s’escau, per motius circumstancials).

La caiguda del poder per part del PSC, en gran part, fou deguda a una manca de lideratge, que va fer perdre les complicitats necessàries per assumir un govern municipal. Però el relleu de l’alcalde Regull, no ha millorat la situació; al contrari, més aviat ho ha empitjorat. Convergència, ni aconsegueix rectificar la deriva, ni suma complicitats per aprovar el pressupost, ni sap transmetre il•lusió. Al contrari, cada dia demostra i fa evident la carència de projecte i la manca d’una visió de ciutat que permeti encarar el futur amb esperança. Per tant, si durant la primera meitat de la legislatura, entenc que un PSC mancat d’ideologia, oportunista i més gestor que polític, no va saber liderar un projecte de ciutat, a partir del canvi, el responsable del desgavell, és l’equip de CiU.
Però, aquesta partida no és únicament cosa de dos: també en són responsables els grups polítics que han donat suport a la moció de censura (ERC i CUP). Canviar d'alcalde no ha de ser una rebequeria de nens petits, no es tracta de substituir-lo perquè el que hi ha no els cau bé, sinó que la ruptura i creació d’una alternativa, ha d'estar sustentada en un projecte polític consensuat a curt i mig termini, amb actuacions i pressupostos pactats per sortir de la suposada “paralització” que generaven els anteriors. Canviar ha de servir per construir sinergies positives per la ciutat i procurar la regeneració el sistema. Però això no ha estat així. Son aprenents de bruixot; nens que juguen amb benzina sense saber el què es porten entre mans.

La societat vilafranquina, reclama un esforç de proximitat als problemes reals dels ciutadans, que no son ni la independència de Catxemira ni una senyera amb estels ni polítiques d’horitzons inabastables. Vol respostes al dia a dia; resolució i proximitat. Només això. Senzillament això. Tant complicat és d’entendre?

La inconsistència de tot plegat

2009-05-29T20:38:00.003+02:00

Ja tenim rècord. El govern de Convergència ha assolit per mèrits propis el primer lloc del rànquing d’alcaldades de Vilafranca; sense ajudes. Sense xarxa. A pèl.Ja fa dies, i els lectors d’aquest bloc en sou testimonis, que m’estic fent creus de com han arribat a aconseguir el govern de la ciutat, els perdedors de totes les eleccions municipals. També me’n faig creus de com els que manaven s’han deixat desnonar per gent amb més ambició que capacitat, per gent amb més aspiracions que projecte.

Ara em podeu dir que a la Generalitat també hi governa el tripartit i les eleccions les va guanyar Convergència.. Si, ho sé, però hi ha un matís: els tripartits han aconseguit articular un pacte per sumar els vots de les tres formacions per fer possible un projecte nacional i d’esquerres; aplicar un programa i, d’aquesta manera, obtenir la majoria parlamentària.

A Vilafranca, xulos que som tots plegats, ens ho muntem (us ho munteu) diferent, sense projecte, sense pactes d’estabilitat i sense cap intenció de fer viable el govern a través d’uns pressupostos. Som (sou) així de simples. I així ens va.
No tinc vocació de profeta però, la experiència i la observació de fenòmens semblants, em fa preveure que, quan les coses comencen malament, normalment acaben malament. Amb la moció de censura, no es va fer un canvi de govern per aconseguir governabilitat, per donar estabilitat a la nova minoria i per fer rutllar la ciutat, sinó que els partits minoritaris, en un exercici d’autodestrucció col•lectiva, han optat per continuar amb el joc de la ruleta russa, amb el joc suïcida de practicar el posamelaaquiquenotincbutxaca; han optat per actuar com a corsaris de la política que, en comptes de buscar el benefici col•lectiu, busquen el desgast dels partits grans, creient que així serveixen als seus interessos particulars.

Però, tot te un preu, i espero que la ciutadania observi les actuacions d’uns i altres per jutjar-los (jutjar-nos) adequadament quan toqui fer-ho.

Com que on no n’hi ha, no en pot rajar, els convergents i unionaires, no han necessitat ni cent, ni cinquanta ni trenta dies per mostrar-nos com són; amb vint i cinc, ja n’han tingut prou per fer la primera alcaldada, per fer evident el veritable tronc del seu projecte polític: sectarisme, oscurantisme i amiguisme. Tinc altres “ismes” però tampoc vull fer la llista inacabable.

A la comissió de govern municipal del divendres dia 22 de maig, es va iniciar el veritable desembarcament del nou equip de govern a la estructura municipal. Més enllà del miratge inicial, de presentar-se amb “bon rotllo”, de fer bona cara a tots els treballadors de l’ajuntament perquè els ajudessin a aterrar a “La Casa”, el propòsit amagat, real, era (és) el de obrir un procés de depuració de tot funcionari desafecte, sospitós o hostil a la seva visió política. Volien (volen) iniciar una “Causa General” contra tots els treballadors de l’ajuntament sospitosos de no combregar amb la seva opció política.

Amb aquest motiu, sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, van acordar contractar una persona que, sense capacitació ni els coneixements necessaris per dirigir el servei de Recursos Humans, havia d’iniciar aquest procés de purga i sanejament de les idees de l’Ajuntament, de depuració de tot el que fes olor a socialista.
Creient-se impunes pel sol fet de tenir el poder i sense temor de la fiscalització de la oposició, no han dubtat en cap moment en fer servir mètodes irregulars, fora de la legalitat establerta pel procediment administratiu i, inacceptables per al conjunt de la ciutadania. Volien (volen) fitxar a una persona fidel com a càrrec de confiança, que malgrat el que ara ens vulguin dir, malgrat ens vulguin vendre que només és per sis mesos, en el projecte de pressupost que han presentat a tots els grups municipals, està contemplat per tot l’any (com a mínim), atès que hi ha un increment de la partida de personal eventual de 56.655 €.

El volien fitxar com a càrrec eventual però la obligatorietat de passar la contractació pel Ple municipal els va fer desistir d’aquesta opció. Volien contractar-lo a través d’una comissió de serveis (que ve a ser un préstec de personal entre administracions), però és una opció reservada a personal tècnic i per a fer la mateixa feina que feia al lloc d’orígen, i el personatge, que té categoria de subaltern, no li poden encarregar funcions dun cap de recursos humans que en el catàleg de llocs de treball està reservat a titulats superiors.

Finalment, només els quedava la opció de fitxar-lo com assessor, però en aquest cas, no pot fer tasques executives perquè únicament és assessor i això suposaria un frau de llei; l’encàrrec de cap de recursos humans no el pot desenvolupar perquè aquestes places, son reservades a funcionaris.

Per acabar el cúmul de despropòsits i per reblar el clau, el procediment administratiu, exigeix que hi hagi informes favorables de l’interventor i del secretari. I a l’expedient no hi consten, no existeixen, no es poden fer, perquè no s’aguanta per enlloc un encàrrec de feina executiva, reservada a funcionaris titulats superiors, a una persona que és subalterna. No es pot s’acreditar ni el mèrit ni la capacitat per contractar-lo. Per això no hi ha els informes favorables. A més, això no es pot fer a posteriori, obligatòriament han d’estar-hi en el moment de prendre la decisió de fer la contractació, si no volen incórrer en una il•legalitat. Han tirat pel dret pensant-se que ningú se’n donaria compte, i això, és una alcaldada. Aquí està el seu error, es creien impunes pel sol fet de tenir el poder, i no és el cas. Cadells.

I el pitjor de tot és que no poden al•legar ignorància perquè tant la regidora com l’alcalde son advocats, i això ho saben, saben que no ho podien fer, que no es podien saltar el procediment i no poden ignorar les lleis que els afecten.
Si fins aquí ja era decebedora l’actuació de l’equip de govern, i per si no hi havia prous motius per reconèixer l’error i rectificar la seva actuació, la resposta de la regidora no podia ser més desafortunada: l’atac visceral i poc meditat contra els funcionaris, acusant-los de poc professionals, desmotivats, vividors i d’estar de baixa de forma permanent. Tot un exercici de sectarisme i de poca habilitat política acusant d’aquestes barbaritats als que, després, els haurà de demanar dedicació, motivació i esforços complementaris i suplementaris. Suposo que és la reacció del caçador caçat, el procurar engegar el ventilador per esquitxar a tothom per mirar d’esmorteir la seva poca traça.

Però, amb tot això, em ve al cap un altre tema, una altre pregunta adreçada als que han fet possible que això sigui així; m’agradaria saber que en pensen de tot plegat els altres dos partits que els han posat al govern: recolzen aquesta forma d’actuar, fan costat a l’oscurantisme, estan per la caça de bruixes entre el personal municipal o bé estan a favor de la transparència. Fins avui no han opinat, no han dit ni mu, no han demanat l’expedient a Secretaria. Es vergonya ? és complicitat ? potser que ens ho diguin perquè entenc que la ciutadania ha de saber de quin pal van tots plegats.

I mentrestant, la casa per escombrar.

2009-05-07T08:55:00.004+02:00

Ja fa uns dies del relleu a l’Ajuntament de Vilafranca, de l’assalt al poder de Convergència, ajudada pels masovers de la CUP i ERC, en una acció de manifesta insolvència política per part de tots plegats: dels que surten, dels que entren i dels que els hi aguanten la cadira perquè està mal falcada.

Jo, me’n faig creus de tot plegat perquè, entenc que, quan es promou una moció de censura, sempre se’n espera obtenir un resultat positiu per a les aspiracions polítiques de cadascuna de les opcions que li donen suport, i aquest, no ha estat el cas. Cada partit ha tirat pel dret, i pel que es veu, sense nord ni orientació; Convergència ha fet un “pugrama” de govern, que en tot o en part, s’ha inspirat en el dels que ha fet fora. Per fer-lo creïble i agradable als ulls dels masovers, hi ha incorporat una vinagreta especiada amb aromes nacionals, territorials i participatius per acontentar-los i distreure’ls. Tant a ERC com a la CUP.

D’aquesta manera s’han cregut legitimats per expulsar una opció de govern.

La pregunta que es fan molts ciutadans és: era necessari paralitzar tota la iniciativa municipal durant dos anys, negar-se a participar en el dia a dia vilatà, negar-se a aprovar uns pressupostos adaptats als moments d’incertesa que vivim, i, negar qualsevol col•laboració amb l’equip de govern ? No era una opció millor, la de pressionar als que governaven, obligant-los a fer un gir conceptual per aplicar polítiques consensuades de promoció de la ciutat, de reforç de la seva economia i de protecció social als que quedaven despenjats del sistema per causa de la crisi ? No era millor buscar sortides positives, no traumàtiques i adaptades a les necessitats de la població en comptes de dedicar-se a muntar batalles que, a banda dels aspirants en ocupar les cadires, no interessaven a ningú ?

Ser historiador, permet tenir els criteris d’anàlisi que permeten buscar situacions paral•leles a les que vivim, i també, permet veure -amb preocupació- les conseqüències de les males pràctiques polítiques. Als anys trenta del segle XX, com a conseqüència de la incapacitat dels partits per captar la verdaderes necessitats que reclamaven els ciutadans, en un context de crisi mundial provocada pel crac del 1929, van sorgir els partits feixistes que, amb la promesa d’ordre, prosperitat i fortalesa nacional, van acabar dessagnant Europa (Hitler, Mussolini, Calvo Sotelo, Franco, Dencàs, Salazar).

Ara, a casa nostra, també és òbvia la incapacitat dels governants per a captar les inquietuds dels ciutadans en aquests moments de dificultat. Actuen fent veure que la cosa no va amb ells, fan el mateix discurs de quan tot era prosperitat i semblava que totes ens ponien; fan un discurs autista fent-se ressò de banalitats, futeses i coses que, en aquest moment, no importen un carall a ningú.

Tenim exemples a manta; des de els horts urbans fins a les bosses de plàstic; des de la participació ciutadana fins a un clúster vitivinícola que ningú sap perquè serveix. Aquests aspectes, son bons per plantejar en temps de prosperitat o d’eufòria, però no en uns moments en què les famílies pateixen el drama de l’atur i que la economia necessita suports importants. No es pot governar la ciutat en base a ocurrències.

Però el món va en una altre direcció; les necessitats dels ciutadans estan en un altre àmbit. La situació econòmica és molt preocupant. A Espanya hi ha més de quatre milions d’aturats; i un de cada quatre no cobra subsidi. Vilafranca te un disset per cent d’aturats, i també, un de cada quatre no cobra cap subsidi. El drama ja està servit: uns aferrant-se a la família demanant-los diners, uns altres, els que no tenen família a qui acudir, van a Càritas, i els altres intenten sobreviure assaltant els contenidors de prop dels supermercats per arreplegar el que s’hi llença perquè ha caducat. Aquesta és la realitat. Aquest és el drama.

Mentrestant, aquests onze regidors, (vuit de Convergència, dos de la CUP i un d’Esquerra), driblant-se les necessitats dels vilafranquins, s’han dedicat, uns més que altres, a bloquejar la situació, s’han esforçat en tombar els pressupostos (que podrien donar una mica de sortida a aquestes situacions precàries) i, han fet irrespirable qualsevol aire d’entesa. Aquest joc de despropòsits, seria per riure si es tractés d’un sainet, però la realitat ens demostra amb dades a la mà, que és una tragèdia.

Si un aturat -amb subsidi o no- es dirigeix a qualsevol dels onze i li explica el tràngol que està vivint, li podrà aguantar la mirada sense morir-se de vergonya ? S’atrevirà a dir-li que no s’han pogut ocupar de la situació dels vilafranquins perquè estaven conspirant i, que els pressupostos, no es podien aprovar perquè era imprescindible tombar-los per desgastar el govern, malgrat que sabien que això implicava bloquejar les ajudes a les famílies ?
L’alçada moral es guanya en els moments de dificultat i el crèdit intel•lectual s’aconsegueix buscant i assolint acords impossibles. Algú em pot dir a quin nivell de crèdit situem a la classe política vilafranquina ?. Tinc la impressió de que estem fregant la insolvència.

Davant d’aquests fets, algú s’estranya de la desafecció política dels ciutadans ?. Una mostra la veurem el proper juny amb les eleccions europees on, si algú no hi posa remei, no anirà a votar ni la família dels candidats.

Si continuem per aquest camí, veurem com floreixen a casa nostra partits com la Plataforma per Catalunya que, amb un discurs racista contra els immigrants, pretenen fer forat entre els autòctons en els barris on l’atur és molt més elevat que la mitjana i, d’aquesta manera, incitar actituds xenòfobes en un entorn on, uns i altres, entren en ferotge competència per accedir als recursos dels serveis socials i per accedir al mercat de treball de baixa qualificació.

A la dreta ja li va bé aquesta situació; dividir el vot de classe és el millor escenari per a les seves aspiracions, i per tant, és la millor opció per afavorir els seus interessos.

Moció de censura

2009-04-24T05:34:00.001+02:00

Avui al migdia (dilluns dia 20/04/2009) s’ha consumat el relleu a l’alcaldia de Vilafranca. Vuit regidors de la oposició (CiU), han substituït als vuit de l’equip de govern. Com deien els gladiadors abans de començar els combats al Coliseum romà, a l’ajuntament vilafranquí, Alea jacta est.

En primer lloc, i abans de començar a disparar en totes les direccions de la rosa dels vents, vull felicitar al Pere al que, malgrat les discrepàncies polítiques que són moltes i profundes, el tinc per un amic. Ha tingut la constància i la decisió d’encarar el repte de sumar voluntats, fins i tot en moments en què semblava que tot se li girava en contra. Cal reconèixer, que n’ha sabut molt més que els seus rivals i ha aconseguit el què semblava impensable només fa sis mesos. De fet és a l’únic que puc felicitar, perquè és l’únic beneficiari d’aquesta moció i perquè tinc el presentiment de que tots els altres grups, tant els que li han rigut les gràcies com els que no, hi perdran.
El PSC, és el principal perjudicat. D’entrada hi perd el govern i de ben segur haurà de transitar per un període de reestructuració, que li permeti passar pàgina i encarar un projecte nou; diferenciat del que ha desenvolupat fins ara i que l’ha portat de forma inexorable de victòria en victòria fins a la derrota final: fins a la moció de censura.

Els altres partits, els que han fet una aposta pel canvi, també en sortiran perjudicats perquè, de forma gratuïta, si és cert el que diuen, que ha estat sense contrapartides, s’han convertit en crossa d’un govern aliè a la seva orientació: un govern de dretes. Encara que ens vulguin fer creure el contrari, per molt que ho neguin, tant la CUP com ERC son els suports i la causa principal de que Vilafranca tingui un govern de Convergència. Per moltes culpes que vulguin engaltar al PSC, a l’hora de la veritat, mutatis mutandis, l’alcalde de Convergència l’han votat ells.

El PSC, certament, ha desenvolupat algunes polítiques i ha tingut unes formes d’actuar inadequades; ho hem de reconèixer, però, si tant la CUP com ERC haguéssin posat la meitat de l’interès que han fet servir per canviar el govern, en fer rectificar aquestes polítiques i formes de treball, de ben segur que aquesta moció no hagués tingut cap mena de sentit. Vilafranca hi hagués guanyat i s’hagueren pogut desenvolupar polítiques de progrés.

La insistència i contumàcia de la CUP i ERC (i per descomptat Convergència) en posar constantment entrebancs a la governabilitat, es convertia en condescendència i tolerància quan es relacionaven entre ells procurant en tot moment passar el ribot a les arestes polítiques que hi havia entre el tripartit de CIU, ERC i la CUP, amb la finalitat d’eliminar entrebancs que dificultessin la moció. Aquesta situació reiterada un dia darrera l’altre, em fa arribar al convenciment gairebé inequívoc de que la sort del PSC, ja es va determinar als pocs dies de les darreres eleccions. Un cop valorats els resultats electorals, ja es va plantejar la estratègia de dos anys i dos anys (dos el PSC i dos CIU). Fos com fos i, si no hi havia motius, ja es buscarien.
Intentaré raonar el perquè de tot plegat; els motius pels quals la CUP i Esquerra, partits d’orígens diferents i enfrontats tàcticament per la disputa d’un mateix espai electoral, conflueixen en un objectiu comú: fer fora al PSC del govern.

Candidatura d’Unitat Popular

Evidència Numero ú: si analitzem les seves argumentacions, veurem que, per molts motors que volguessin fer servir pel canvi, tant si son cinc, com set o dotze, això era secundari a l’hora de donar suport a la moció de censura i en canvi era causa principal per negar-lo al PSC.

Evidència numero dos: era més important fer fora del govern al PSC que saber el què es faria des de l’ajuntament un cop Convergència assolís el poder. El no pactar un programa de govern i negar un suport explícit a la política de Convergència així ho demostra. Es el canvi pel canvi; el pescar en l’aiguabarreig.

Evidència número tres: quant s’accepta el paper de masovers, còmplices o col•laboradors necessaris per implantar un govern de dretes que, inevitablement, farà polítiques de dretes adreçades a la gent de dretes, la CUP ha perdut la seva carga ideològica d’esquerra per adquirir una posició frontista: no importa el què sinó qui.

Evidència número quatre: la Cup, repartint-se entre els regidors els papers de poli bo i poli dolent, un negociant la moció de censura i l’altre els pressupostos amb el PSC amb la finalitat de tenir-los entretinguts i confiats, van fent avançar la moció a passos accelerats, tot fent creure als del PSC que els que perdien el temps eren els altres. Els teníen en la inòpia.

Esquerra Republicana de Catalunya

Evidència número cinc: ja fa temps que sospira per un govern de Convergència; ja fa temps que la corrent que va foragitar l’anterior equip d’Esquerra volia passar pàgina i fer pagar als socialistes les seves pròpies desavinences i enganxades amb el Ramon Xena (la culpa sempre és dels altres).

Evidència número sis: l’actitud passiva d’Esquerra en els debats per la moció denunciada per la CUP, l’altre masover de la moció, fa evident que el menys important era el dia després de la moció; l’únic objectiu era fer fora al PSC.

La suma de les evidències porten a un resultat final:

1.- Els Convergents han pogut aliar-se amb l’esquerra i els antisistema sense tenir-hi connexions ideològiques. Ells son els únics que han pescat en l’aiguabarreig i s’han endut el peix (alcaldia) al cove, i segons diuen, a canvi de res. Per tant, ERC i la CUP, han fet un negoci ben galdós.

2.- Els electors han vist modificat el sentit del seu vot i, els que han votat a la CUP veuen que s’ha fet servir per fer fora a un partit d’esquerres per posar-ne un de dretes, on les polítiques socials i de progrés “ni estan ni se las esperan”. Els electors d’aquesta formació, malgrat tot, encara tenen la esperança de que, perdut l’espai ideològic d’esquerra no renunciïn a la part independentista del seu ideari, que aplicant-lo a l’espai vilafranquí, podran negociar en una altre taula de partits creada “ad hoc”, la declaració de la independència del carrer d’Amàlia o si és el cas, en un acte de gosadia revolucionària, podran arrencar al Regull com a moneda de canvi de la cadira regalada, un Estatut pel Poble Nou amb dret d’autodeterminació inclòs.

3.- Els electors d’Esquerra Republicana, que encara no havien entès l’embolic de la darrera substitució del Xena pel Quelart, van i els engalten un nou terratrèmol fent alcalde al líder del partit que pretén xuclar-los-hi la sang i els hi vol plantejar una opa hostil per fer-se amb tot el seu electorat hagut i per haver.

4.- Vilafranca entra en una fase d’incertesa que indefectiblement portarà a l’aturada del creixement i progrés (cosa certament desitjada per Convergència, perquè a la seva base social ja li va bé mantenir el seu estatus) que, de rebot ens implicarà una recessió profunda i una pèrdua de pes dins del conjunt de les ciutats mitjanes de Catalunya.

AIXÒ ÉS UN ALCALDE?

2009-04-23T07:31:00.007+02:00

Trenta anys i dies després de les primeres eleccions democràtiques ençà de la dictadura, CiU de Vilafranca obté, sortejant les urnes, el seu primer alcalde democràticament elegit.

El ple que ha elegit el nou alcalde ha demostrat a bastament la degradació en les relacions personals entre els diferents partits; degradació del que n’és responsable únic el PSC. Els caldrà una bona purga per ensortir-se’n d’aquesta.

La baralles familiars en sortir de l’alcova no tenen cap gràcia (a dintre tampoc!). Un servidor que té una llarga i espessa memòria en aquests afers pot afirmar que aquests tipus de discussions només serveixen per definir a cops de daga, la posició de cada u, i mai, o casi mai per resoldre el problema. L’intent, per tant, el passat dilluns de convertir aquest esbronc, en el que hi han participat d’una manera o altra tots els assistents al ple, en arguments polítics, va fracassar estrepitosament. Quants ciutadans varen veure clarament la utilitat de la moció de censura? Sort de la intervenció del regidor de PP que va ser l’únic que va donar el to. Va ser ell qui amb una breu intervenció va posar la gramàtica a tot aquell aldarull d’arguments: va criticar al PSC per les seves mancances en la gestió i en fer pactes amb altres forces polítiques i tot seguit va dir que donada la composició del consistori, i la diferència de criteris, era impossible gestionar l’ajuntament. Com es poden aprovar els pressupostos, doncs? Sense la CUP vostès –CiU- són un “ninot”.

Només va faltar que la mesa d’edat, presidida per un regidor de CiU que estrenava ulleres noves, no se l’entengués ni en castellà, que el va triturar de mala manera i martiritzà el català fins l’agramaticalitat. Sort que va afinar en donar la paraula als portaveus de cada grup. És indignant que a aquestes alçades un regidor de la força més nacionalista de les que es fan i... tingui a les seves files un ciutadà que no sap enraonar en cap llengua, l'oficial i la cooficial.

Pel que fa a l’alcalde més breu que ha tingut la vila en el que va d’aquest segle i part de l’anterior, va sorprendre al personal amb un discurs d’esquerres ben plantejat, ben escrit i millor llegit: se’l va sentir segur i convincent i sense donar canya ni tralla va començar, ara sí, a retratar al que en minuts seria el nou alcalde. Però tampoc va explicar el qué, el cuanto y el sinembargo.

La confiança que durant 30 anys ha donat la ciutadania al PSC bé valia entretenir-s’hi més temps i sobretot defensar el més preuat: el PSC ha tingut sempre molt clara la idea de Vila emmarcada en la comarca d'ídem.

El retrat del candidat i de la lamentable situació en què ha arribat l’ajuntament del meu poble, la varen continuar fent, sobretot, els d’Iniciativa per Catalunya.

Perquè en aquesta comèdia els dos principals actors van ser els partits Candidatura d’ Unitat Popular i Convergència i Unió. A banda de que ambdós partits comparteixen dues de les tres lletres que conformem les seves sigles, els CUP(eros) van donar una magistral lliçó del que és la nova esquerra. La CUP trenca, o vol trencar, l’esquema ideològic dreta- esquerra, substituint-lo per un esquema – a veure si el sabre escriure- on ells són l’esquerra i la dreta desapareix en una nebulosa on prima el concepte “nacional”. La dreta no existeix, perquè és “nacional” i per tant ja no és de dretes, és nacional; ho entenen bé? Vaja que la CUP d’Albacete, d’existir (no ho sé) preferiria pactar amb el PP que amb el PSOE, però com que el PP també és “nacional”, tampoc és de dretes. És a dir, ells, la CUP són l’agulla de la balança ideològica.

De totes formes l’argument més contundent sobre la CUP el va donar l’exalcalde en dir que on té regidors la CUP, ha acabat donant el poder a CiU i el demés són trons, escoltin.

Ara bé, com s’entén Vilafranca del Penedès tots aquests anys sense la col·laboració, és a dir el vot, de CiU en la immensa majoria de votacions cabdals per a la Vila ? com? CiU no s’atreveix ni a defensar el que ha votat, junt amb els socialistes en benefici de tots els ciutadans de la Vila.

I el que ja és alcalde de la Vila arrenca el seu argumentari, per escalfar la cadira d’alcalde i anar a la cua de la processó del dia 30, dient que ha arribat la democràcia a l’ajuntament de Vilafranca perquè ha canviat el partit que mana. Una afirmació d’aquest estil vol dir, ras i curt, que tenim un alcalde, perquè també – per imperatiu legal- és el meu alcalde, d’una ignorància de dret i de fet (ell que és advocat) només comparable a la d’un pàrvul primerenc.

Però a més que aquest argument no el voldrien ni al museu de les andròmines dels PP.CC, va voler aparèixer davant els vilafranquins com l’home de la pau, el polític institucional i apaivagador d’ensurts i disputes. Escolta’m, maco, no ets responsable de tot el que ha passat fins ara a l’ajuntament? Dóna’m 3 o 4 arguments de pes per justificar aquest ple. A mi desprès del ple no em va quedar clar el perquè de tot plegat, però no per part de CiU, sinó per part de tots els polítics presents que, insisteixo, sort del representant del PP i del d’IC.

I què hi tenia a veure la vegueria, Sr. Alcalde, en tot això? Estem parlant d’una nova legislació en l’àmbit administratiu, de divisió territorial!. Tots aquests que veuen en la vegueria, que com en tota celebració litúrgica han d’alçar al cel la seva pancarta, la salvació de la vila i comarca, demostren una debilitat argumental i una ignorància sense parió. A veure si ens aclarim: la vegueria no resoldrà res per se (com la legislació contra la violència de gènere no ha fet baixar el nombre de dones assassinades), la “personalitat” urbanística i per tant social i econòmica de Vilafranca del Penedès, fins ara, ens ha permès no el no ser englotits per la metròpoli, sinó conviure amb ella, ja fent-li costat, o oposant-nos a les seves pretensions, i l’argument serveix també per la relació de Vilafranca i la seva comarca. Em va fer molta gràcia la seva assistència a un congrés urbanístic a Logroño i encara més quan va explicar que tant bon punt li va ensenyar el “mapa de Vilafranca” la ponent del congrés, amb una resposta de manual, li va dir: “...teniu moltes oportunitats”, Sr. Alcalde, tenim moltes oportunitats... nosaltres sols?

La seva arrancada és la del pitjor alcalde de la democràcia i del que va de segle XXI. I li dic amb el següent argument: no es va preparar el discurs, perquè no tenia arguments, i per això només li va sortir la següent argumentació: “El tema del tema, és el tema...”.

Enric Tomàs Guix

La política de la no política

2009-03-25T21:55:00.004+01:00

El divendres passat, es va celebrar el Ple d’investidura del nou Alcalde de Vilafranca. Va ser un Ple extraordinari convocat per a donar sortida a un situació gens ordinària en la que es veu immersa la ciutat des de fa dos anys.

Els resultats electorals, certament, van ser un desastre per a Vilafranca. La composició del consistori municipal, va deixar la formació de les majories en mans de gent que no te cap interès en el funcionament normal de la ciutat, i no tant sols això, sinó que el seu màxim interès i la seva raó de ser, és posar-lo en tensió fins a fer evidents les contradiccions del propi sistema polític. La governabilitat de la ciutat, ha quedat en mans de gent que s’empara en la legalitat quan li va bé i rebutja el sistema quan no li interessa; per segons què, miren cap un altre costat tot xiulant per despistar, i al contrari, quan els convé, agafen una lent d’augment per enfocar el problema donant-li la màxima projecció.

Estem immersos en una situació complexa que cal desgranar, per entendre de què va tot plegat i perquè, si la observem en la seva globalitat, ens pugem fer capaços de la magnitud del problema. En primer lloc ens trobem amb una Convergència que, des del primer dia, no accepta els resultats electorals i es dedica a trencar la convivència política amb la intenció de plantejar una moció de censura tant aviat com els suports li permetin. I no m’ho invento: ho va reconèixer el mateix Regull en la entrevista a El Punt reproduïda a la pròpia web de CiU de Vilafranca “El 2007[amb les eleccions], no ens en vam sortir. [A continuació, nega els resultats electorals] Crec que veient els resultats els socialistes haurien d'haver renunciat, perquè hi havia molts punts en comú entre la resta de forces i segurament hauríem pogut evitar situacions que ara lamentem.” Es a dir, que des de l’inici de la legislatura s’ha dedicat a negar la legitimitat del govern municipal adduint que no té suports suficients, quan ell contràriament, pretén estar-ne quan a hores d’ara encara no els ha aconseguit. Com es pot postular per ser l’alternativa si té menys suports que el PSC?.

Ja des de l’endemà de saber el resultat electoral, des de Convergència, es van iniciar les activitats conspiratives amb els grups que preveien més proclius a fer-los costat. En comptes d’acceptar la derrota, es van dedicar des del primer moment a negar la legitimitat als guanyadors, quan ells en cap cas, disposaven d’una majoria alternativa. No els importava Vilafranca, ni la governabilitat, ni el benestar dels ciutadans. Igual que ara, no els importa la ciutat ni la crisi amb els efectes devastadors sobre els ciutadans que la pateixen, ni la governabilitat necessària per encarar-la. Únicament els importava i els importa fer fora del govern als socialistes. Aquest era l’objectiu, i qualsevol eina, instrument o mitjà era i és útil si servia o serveix per la consecució d’aquesta fita.

També cal reconèixer que en moltes ocasions l’equip de govern els hi ha posat fàcil i han tingut actuacions que podrien ser motiu de retret per part dels grups opositors, i que, la poca habilitat de gestionar aquest escenari de crisi política (acostumats a treballar en contextes de majories còmodes), ha fet que acabessin aïllats i orfes de cap suport alternatiu.

Els opositors, han estat hàbils teixint una teranyina en la que poc a poc s’hi ha anat enredant el govern municipal; han aconseguit bombardejar l’activitat política del govern des de tots els angles amb la cooperació necessària de la CUP, que com aliat estratègic, els hi ha fet la feina per l’esquerra, i ells, s’han encarregat d’atacar per la dreta. ERC, també ha participat en l’assetjament, però la seva debilitat política els ha portat a ser uns espectadors d’excepció de tot el procés.

Els que lideren tot aquest encerclament al govern municipal, des de l’endemà mateix de les eleccions, son el sector Regull de la convergència vilafranquina, el sector de la CUP més procliu al pacte amb CIU i, un sector d’Esquerra. Amb aquesta determinació, han dirigit el debat polític vilafranquí dia darrera dia. I el govern, sense donar-se’n compte ha anat picant en tots els paranys que li han plantat. Tota aquesta estratègia ha estat i està ben calculada i emmarcada, dins d’un procés que ha d’acabar al dia de la presentació de la moció.

Un dels que està en el nucli dur d’aquesta operació m’ho va confessar al cap de poc temps de les eleccions: “l’objectiu, és que els socialistes estiguin com a màxim dos anys, i a les properes eleccions ja en tornarem a parlar”. I totes les converses que he mantingut amb diverses persones del “pinyol conspiratiu” m’han donat a entendre que aquesta estratègia existeix i ha estat una constant en aquests dos anys. Per tant ja podem parlar d’estratègia i planificació.

Malgrat negar-ho, la CUP, que es diu d’esquerra i que, es queixa de que el PSC no fa polítiques d’esquerra, ha establert un pacte amb CIU, que no te cap intenció de fer cap política d’esquerra. Aquest pacte existeix, “El programa l'hem elaborat conjuntament. I jo li puc donar la meva garantia personal que tot el que depengui de la feina tirarà endavant.” i te un recorregut que va més enllà dels dos anys que queden de legislatura; és molt més estable del que pot semblar d’entrada. Jo ja ho sabia, perquè Vilafranca és petita i les notícies corren, però el Pere Regull també m’ho confirma amb aquestes declaracions al Punt: “El programa l'hem elaborat conjuntament (...) El que és clar és que el programa que hem redactat no és per governar només dos anys, és un programa a llarg termini, però és una base que serveix per arrancar bé.” Per tant, també podem parlar d’acord programàtic o de coalició CIU-CUP.

Mentrestant, Esquerra, que encara està purgant tot el procés de relleu de l’antiga direcció per l’actual, es veu atrapada per una dinàmica que en cap cas li és favorable: La opció de canviar d’alcalde per posar-hi el candidat d’un partit rival que, acte seguit els hi plantejarà una OPA hostil per quedar-se amb tot el seu espai polític, és dolenta. Si a més s’hi afegeix que tampoc poden participar en el govern i per tant no podran fer visible el seu projecte polític, a més de dolenta, la operació és desastrosa. L’alternativa més raonable, es la de no participar en aventures on tothom hi guanya menys ells.

La CUP, en aquesta trama conspitariva és la perfecta aliada de CIU; com en el seu moment ho va ser l’Anguita de l’Aznar en fer la pinça al govern de Felipe González, que al final va desembocar en els vuit anys del govern ultraconservador del PP.

Per resumir, podem afirmar que, malgrat el que puguin dir per amagar-se les vergonyes els uns als altres, existeix un pacte estratègic perfectament planificat, que d’acord amb un programa pactat entre la CUP, Convergència i un sector de Esquerra, que més enllà de la ideologia, busca la substitució simple dels socialistes pels convergents, amb la intenció de ocupar l’alcaldia almenys fins el 2015.

Ple municipal de capvespre

2009-03-18T13:23:00.002+01:00

Els resultats electorals de les eleccions municipals de 2007 varen convertir les senyorials cadires del saló de sessions de l’Ajuntament de Vilafranca en balancins, artefacte que és inestable per definició. Només un grapat de vots de diferència entre PSC i CiU no expliquen prou l'enrenou que és viu portes endins de l’ajuntament, perquè a peu de carrer amb o sense la crisi aquest rebombori ni es nota ni s’ha notat. Prova que aquesta inestabilitat és entre els polítics és que ahir un dels regidors, que no està al govern explicava a la concurrència que “jo mai havia parlat tant pel mòbil com divendres passat” (dia 13-03-09 per al lector).

Però els resultats de les darreres municipals explicaven moltes coses i la més i important era que el ple de renuncia celebrat ahir dia 16 de març no estava escrit: el model de gestió del PSC no està esgotat, el que està esgotat són les idees que hi han al darrera. He parlat amb el Marcel Esteve un parell de vegades, la primera d’elles poc abans de l’inici de la companya electoral, i la meva percepció es que coneixia amb profunditat tant l’administració municipal com els problemes de la Vila, i el que és més important, la història d’aquests problemes. La segona, després de les eleccions. I, en la conversa va sortir un detall que em va fer esfereir i a ell potser el va aclaparar: Durant la campanya electoral, parlant amb la gent del carrer va detectar, per les converses amb els veïns, que el primer, el segon i també el tercer problema que veien més proper els vilafranquins, en plena follia del diner fàcil i feina “a cor que vols”, era la immigració.

Que ha passat doncs? Al meu parer els resultats electorals varen dir clarament que la ideologia, el gruix ideològic, del PSC estava ven difús i desdibuixat. Pocs dies abans de les eleccions generals, ens varen convidar a donar una volta per la Vila per visitar les noves realitzacions: el bloc de pisos assistits; les obres de cobriment de les vies de l’ AVE, ja casi acabades; la nova escola i centre de recursos pedagògics a La Girada, etc. Els dos regidors socialismes que ens acompanyaven, tant l’espiquer com l’altre, ni una vegada, escoltin, ni una vegada varen dir que totes aquestes realitzacions, al seu darrera, hi havia una certa manera de veure la Vila i sobretot, la necessitat dels ciutadans en aquesta cas de Vilafranca. Menys encara varen dir que eren fruit d’una visió d’esquerres, o socialdemòcrata. Ni una vegada. Això sí, no és van cansar de dir que tot allò eren “pels ciutadans, per les persones”, tot!. La pregunta és òbvia: si no eren pels ciutadans, per les persones, per qui eren?.

El tro final del tour va ser la visita al nou equipament cultural “L’Auditori” en el que ens esperava el notari-regidor de cultura que ara no li recordo el nom, però si l’article –innoble i groller- que li va dedicar al PSC ara fa 15 dies publicat al col•lega “El 3 de vuit”. Com saben vostès aquest regidor va dimitir i com si és tractes d’un document elaborat pel Centro Nacional de Inteligéncia (CNI, el serveis secrets del nostre país) la carta de dimissió roman en el més pur secret.

Però tornem als fets, als fets importants. Els resultats de les municipals, no eren una amenaça, ho han esdevingut, perquè el PSC no tenia les idees clares. Certs espectacles en sengles plens municipals així ho mostren. En més d’un d’ells, alguns dels participants haurien d’haver sortit amb companyia -de gorra de plat- a costat i costat. Amb les idees clares i, sobretot amb molta més cultura política, això hagués estat un altra cosa: com és que el meu ajuntament no m’ha fet arribar clarament que aquests polítics intrèpids de la CUP que la seva pretensió només és canviar de “ninot” ara que estem a les portes de les Falles, per continuar tirant pilotes de paper o cartró ara que –el ninot, és clar- serà CiU, perquè? Perquè l’esquerra s’ha de deixar prendre el pel per un parell de marrecs que volen que els disculpem perquè ells, no actuen de la mateixa manera que l’Herri Batasuna abans de ser il•legalitzats, perquè?.

Marcel Esteva és el final d’una manera de fer que va iniciar l’exalcalde Joan Aguado que ahir, em sembla, que no hi era al ple.

Enric Tomàs Guix

Per on ha d’anar la estratègia de Vilafranca: pel canvi, pel bescanvi, per l’intercanvi o per solucionar els problemes de la ciutat ?

2009-03-18T13:02:00.003+01:00

Sembla que tirarà endavant la moció de censura i, que Convergència i Unió, accedirà a la alcaldia de Vilafranca sense mes suports que el dels seus vuit regidors. De fet s’ha canviat precarietat (vuit regidors amb anys de govern) per més precarietat (vuit regidors sense cap experiència de govern); es miri per on es miri, ha estat un pacte basat en el canvi de cadires, atès que no es garanteix cap estabilitat al govern de Vilafranca (llevat de que hi hagi un pacte amagat).
De fet, ha passat el que molta gent es temia: que des del primer pacte amb Esquerra Republicana, a la legislatura anterior, el PSC entraria en una dinàmica destructiva que, de forma inevitable, havia d’acabar com és possible que acabi en un futur proper: perdent l’alcaldia. Ja en aquells moments, es va donar una imatge d’excessiva tolerància als estirabots i sortides de to del cap de llista d’Esquerra, de manera que semblava que, ell solet, feia ballar el govern per on volia. Aquest va ser el punt d’arrencada del declivi del govern del PSC.
Al permetre aquesta manera d’actuar, la oposició va constatar què es podia jugar a ridiculitzar al govern i que no passava res. Davant d’aquesta evidència, va començar la paròdia: llençant ceps al saló de sessions, saltant el balcó de l’ajuntament amb una escala, donant veu a personatges que s’atrevien a dirigir-se al ple amb un to intimidatori, etc, etc, etc. L’ajuntament era can seixanta, que s’hi podia fer de tot, i per descrèdit de la Institució, es tolerava qualsevol actuació o actitud sense cap més conseqüència. El ridícul, sempre quedava per l’equip de govern, que era qui havia de posar límits a aquesta situació i, a l’hora de la veritat, mirava cap un altre costat.
Un lideratge dèbil, un excés de “lasser faire” i una confiança exagerada en que això no tenia un cost polític, van acabar provocant que la situació s’anés degradant, i al contrari, la oposició anava descobrint les seves possibilitats de desgast davant la manca de resposta des del govern a les provocacions que els hi engaltaven un Ple darrera l’altre.
Quan en un grup que hauria de ser homogeni es produeix una manca de lideratge, immediatament es desenvolupen les capelletes, i, apareix la temptació de que cada regidor faci la guerra pel seu compte; la temptació d’actuar per lliure sense tenir en compte la coherència del missatge, la necessitat de impulsar projectes polítics de partit i evitar els projectes personals. Governar, vol dir lideratge, autoritat i determinació en aplicar el projecte. No en pot fallar cap element, tot va en un paquet i no se’n pot treure una part sense que se’n ressenteixin els altres. Aquesta és la meva diagnosi de les causes de la decadència política del PSC.
Però aquest procés no ha perjudicat únicament al PSC, els altres partits també estan amb moltes carències. Tot aquest procés ha desembocat en una situació de doble crisi: una de lideratge que ja he comentat i una altre de definició de projecte. Encegats en la lluita per veure qui mana, ens hem oblidat del perquè cada partit és a l’ajuntament; ens trobem en un estancament que impedeix el debat plural i la resolució dels problemes. S’actua “a salto de mata”, i sovint a remolc dels projectes que ens arriben de Barcelona sense encetar un debat del què volem ser i com volem viure a Vilafranca. Aquesta situació de no estar per la feina, ens passarà una factura que l’hauran de pagar tots els partits en la mesura que en són responsables: és passarà a cobrar la factura de la desafecció i distanciament social de la classe política i es traduirà en l’augment de l’abstenció fins a límits insostenibles.
Durant el temps que portem d’aquesta legislatura, malauradament s’han dedicat masses esforços a conspirar, a erosionar i a plantejar mocions que no tenen res a veure amb el benestar dels vilafranquins i s’ha dedicat poca estona a encarar els problemes de la ciutat, i per tant, els deutes encara els tenim per fer. Ara, un dels principals reptes a què s’enfronta Vilafranca, és el d’identificar la ciutat amb un projecte, perquè fins ara, a banda dels quatre tòpics suats i recurrents, ningú ha sabut respondre la pregunta del milió. Més enllà de la pancarta de torn, encara no hem afrontat la discussió de quin és el model de ciutat que volem. Ocupats en barallar-nos tots contra tots, ens hem distret de fer la planificació estratègica que necessita tota ciutat que vulgui tenir un futur.
Mes enllà de negar el creixement com postulen la CUP i CiU, que comparteixen -entre altres coses- una visió agrària del nostre entorn, jo veig més necessari optar pel creixement responsable, sostingut, però no fora de mida (perquè una ciutat que no creix és una ciutat morta), evitant convertir-nos una ciutat satèl•lit o ciutat dormitori (perquè una ciutat que creix sense control i en excés pot acabar semblant un guetto de ciutat americana o una “banlieue” francesa). Vilafranca s’ha de plantejar si vol un futur basat en la indústria i els serveis com a motor econòmic o, si vol aturar el creixement i dedicar-se a la agricultura vitivinícola amb un valor afegit miserable. El repte polític més enllà del soroll de la moció si o moció no, ara per ara, és aquest, el rellegir sense prejudicis les coordenades de la nova Vilafranca del segle XXI, si no es vol perdre la connexió amb una realitat que muda a gran velocitat. Amb urgència, hem de decidir si volem ser una ciutat del coneixement o un parc temàtic on els pagesos faran de figurants d’una activitat econòmica -la vinya- sense futur. Altre cosa i altre debat és el Penedès, la seva racionalització productiva i el seu equilibri econòmic, però essencialment, ara i en aquest escrit, parlo de Vilafranca.

En temps de crisi, no hi pot haver “Cafè per a tothom”

2009-02-28T10:08:00.002+01:00

Per aprovar els pressupostos de l’any 2008, l’equip de govern municipal negocià intensament i fins a l’extenuació amb la resta de grups polítics amb representació a l’ajuntament vilafranquí. És lògic i de bona pràctica que quan hi ha negociació, per arribar a un consens i a uns acords, cadascuna de les parts cedeixi posicionaments propis i entomi postulats de l’altre interlocutor.

Fins aquí, pel que fa a la pràctica negociadora, no hi ha res a dir; és més, cal valorar positivament qualsevol acord que sorgeixi del consens. El perill, però, s’instal•la quan les formacions polítiques volen sortir visiblement guanyadores de la negociació i quan en els seus postulats es prioritzen, a manca de bones idees, propostes demagògiques i populistes sense cap criteri polític. És en aquest moment quan les diferents parts han de saber posicionar la seva “línia vermella”, una línia que impedeix traspassar ni fer cessions, perquè fer-ho significa trair l’esperit ideològic del seu grup i el programa presentat per al qual se’ls va votar.

En una societat diversa i heterogènia com la nostra, des d’un posicionament de justícia social, no es pot tenir com a bona la màxima del “cafè per a tothom”. Les necessitats de la ciutadania són tan diverses com ho és el seu teixit. Els ajuts, per tant, han d’anar del bracet de la comprovació i de la justificació de la necessitat explicitada.

En aquest sentit, hom valora molt positivament tot el seguit d’ajuts a l’escolarització (menjadors, colònies, sortides, convivències...) que el departament corresponent del nostre ajuntament està facilitant a les famílies. I aquest afirmació la faig des del coneixement de causa i fent-me ressò de l’opinió de moltes famílies que han pogut, i poden, gaudir d’aquests ajuts atorgats amb criteri objectiu.

No es pot dir el mateix da la universalització de l’ajut de llibres i material escolar. Una proposta formulada des del desconeixement més absolut del món educatiu i de la realitat social que l’envolta.

A aquestes alçades algú es podria preguntar si la proposta sobre la gratuïtat de llibres fou positiva. La resposta és afirmativa. Però també és cert que la seva rellevància radica no en la seva pròpia essència, sinó en el fet de possibilitar l’aprovació d’uns pressupostos municipals que han permès portar a terme moltes altres actuacions positives per als nostres veïns i veïnes. Es tracta, doncs, d’una proposta constructiva i que facilità la governabilitat.

Ara bé, com diu el cantautor: “els temps estan canviant”, el context social, econòmic i laboral de l’any passat no és el d’ara. A les arques municipals els ingressos es redueixen i les despeses s’incrementen. Cal, per tant, una racionalització d’aquesta despesa, i l’ajut s’ha d’establir amb criteris de justícia social, de redistribució de riquesa. Vilafranca no es pot permetre el luxe de pagar els llibres i els materials a tot l’alumnat. Tant de bo!

És precisament en època de crisi com l’actual quan els criteris de la “línia vermella” s’han de mantenir amb major rigor i argumentar-los i defensar-los des del posicionament ideològic propi.

Ramon Zaballa Serra

Perquè no es parla de la crisi?

2009-02-26T13:03:00.002+01:00

Davant de greu situació econòmica que patim al nostre país, amb molta perplexitat veig com la majoria dels partits amb representació a l’ajuntament de Vilafranca, no mouen fitxa, i no es dignen fer ni un comentari, ni una proposta, ni un plantejament. Ni un.

Constato que, en comptes de posar per davant el progrés econòmic i social dels vilafranquins, es dediquen a reunir-se i conspirar per mirar de capgirar el govern, com si l’important fos el manar i el secundari fos el què s’ha de fer i el com ho ham de fer. Per això tenen temps i idees; per fer funcionar la ciutat no.
Ells sabran el què es porten entre mans, però em temo que seran víctimes de la seva pròpia estratègia: organitzant tronades i castells de foc amb temes secundaris, l’únic que fan és allunyar el debat polític de la realitat, com si el problema no anés amb ells, com si estiguessin en una bombolla, i els ciutadans de Vilafranca i del Penedès, veuen amb desolació que hi ha una manca de retorn de les expectatives que han dipositat en ells. Davant de l’allunyament dels representats polítics dels problemes que els afecten, de ben segur que la ciutadania els ho farà pagar amb el corresponent interès de demora.

Pensant en el perquè de tot plegat, en el moment i en la situació en què ens trobem, tinc la percepció de que no hi ha mes cera que la que crema. Tinc la sensació de què alguns partits amaguen el cap sota l’ala, no perquè creguin que és el que cal fer, sinó per manca de discurs, perquè ni tenen cap resposta als reptes que planteja l’actual situació socioeconòmica, ni tenen idea del què es pot fer per posar-hi remei des de la política. Fins ara, Convergència i el Partit Popular no han fet cap proposta raonable, mes enllà de demanar baixar les taxes, sense dir-nos com gestionarien els serveis amb menys ingressos, sense dir-nos com pensa eixugar el dèficit que aquest posicionament genera.

Esquerra, manté un discurs que no el deixa sortir del bucle on s’ha instal•lat. Tot son excuses de mal pagador i pretextos per no abandonar l’escenari de la moció de censura. Repeteixen el mateix argumentari de forma sistemàtica com si es tractés de recitar un mantra hindú, una lletania gregoriana o, aprendre l’àrab a una madrassa memoritzant l’Alcorà. Han eliminat el discurs polític i s’han instal•lat en el paper de “cheerleaders” del Regull.

La Cup, està atrapada amb el dilema de Hamlet, amb el “to be or not to be”, que al mateix temps és la base de la seva manera de ser. El seu discurs polític es semblant al debat metafísic del “Vivir sin vivir en mi” de Santa Teresa de Jesús. La utopia portada al terreny polític i amb “pretensions” de fer-la realitat. La Cup, Dins de la seva radicalitat i, malgrat pensar que sovint no toquen de peus a terra, em cauen simpàtics; és una opció política que presenta propostes alternatives i que fa plantejaments que sacsegen l’immobilisme vilafranquí. Es bo i necessari que hi hagi un grup així. Malgrat ens facin patir. I molt.

Iniciativa cal que es plantegi quin model vol de ciutat més enllà de fer seguidisme de propostes metropolitanes supermegapijoguais com la del bicing o la minideixalleria a cinc-cents mil euros de cost. No es tracta de ser ocurrents sinó de ser pràctics. Ara no es tracta de parir escenaris innovadors que no hi ha déu que entengui sinó de fer possible que moltes famílies de Vilafranca puguin posar un plat a taula; de generar expectatives i donar esperança als expulsats del sistema. Iniciativa s’hauria de sentir còmode en aquest context. Perquè no hi treballa? No ho entenc!!!

L’equip de govern, ha d’entendre que aquesta situació s’ha de plantejar de forma diferent a com s’ha portat fins ara. Si els altres partits no estan per la labor i volen continuar alimentant la espiral de crispació, és el seu problema. El PSC s’ha de plantar. El que reclama la societat de Vilafranca és iniciativa, resolució i resultats en favor de la ciutadania. El PSC ha de treballar únicament per liderar la societat sense perdre més temps en batalles supèrflues i ridícules entre partits. Ha de posar-se al costat dels que pateixen i retornar-los-hi la esperança, posicionant a Vilafranca en un punt que li permeti ser de les primeres ciutats en notar la reactivació. No ha de caure més en les tàctiques dels “mindundis” polítics que volen derivar el debat polític cap a aspectes allunyats de les necessitats dels ciutadans.
El PSC ha de liderar un projecte polític de partit, que va més enllà de les persones que actualment estan a l’equip de govern. Fa massa temps que s’han deixat de banda les idees per primar la gestió, i l’Ajuntament, que no és una gestoria, sinó que és la reunió del teixit social; no s’ha de conformar en el paper de ser un simple tramitador de permisos i concessions, sinó que fonamentalment, ha de governar els interessos i les esperances d’aquest grup humà constituït en ciutadania. El PSC te un projecte polític del qual els regidors n’han de ser els executors; la connexió entre uns i altres ha de ser directe i en cap cas s’han de dissociar perquè de la mateixa manera que el cap no es pot separar del cos, en política les idees no es poden diferenciar dels actes.

Tots els partits han de tenir present que, la cordura i el seny, a la llarga, sempre ha d’imperar per damunt del caos i el guerracivilisme. Quan es torni a cridar a la població a les urnes per expressar les seves preferències, els ciutadans, que son savis i saben el que volen, castigaran o premiaran a cada partit en funció de la coherència i del retorn de les expectatives que en el seu moment els hi havien dipositat; votaran en funció de les actituds que han mantingut durant aquests anys crítics en què els necessitaven al seu costat i, s’han dedicat a proclamar independències de països remots, a saltar balcons o a disparar contra tot el que es belluga. Cal que tots hi reflexionin.

Qui fa les polítiques socials?

2009-02-24T12:06:00.004+01:00

Fa mesos que els mitjans de comunicació locals i comarcals es fan ressò de la moció de censura anunciada en vàries ocasions, i amb diversos terminis, per CiU. Uns terminis, però, que s’han vist ajornats reiteradament per manca de complicitats dels altres partits.

En els darrers dies aquesta amenaça ha tornat a tenir una nova data de caducitat, primers de març. Segons el senyor Regull, tot està a punt i la coincidència de programa amb els partits que li han de donar suport és màxima. Només cal esperar que l’esquerra independentista vilfranquina li doni el seu vist-i-plau.

Des del punt de vista del càlcul matemàtic, els resultats de les aritmètiques parlamentàries o consistorials, tant se val, segueixen i contemplen les elementals propietats de la summa: la commutativa, l’associativa, l’element neutre i la distributiva. Ni l’ordre dels sumands ni les operacions internes d’aquests alteren el resultats.

Des del punt de vista de la resolució de problemes, però, l’essència de les quantitats és definitiva. I, a la política, les operacions matemàtiques s’apliquen per resoldre problemes, per tant, caldria tenir present quina és la qualitat dels sumands que intervenen en una mateixa operació.

Totes les formacions polítiques disposen d’una ideologia que sustenta la seva praxi; sense ideologia aquesta no tindria cap altra sentit que el de l’oportunisme o la satisfacció del “manar per manar”.

No només és bo, sinó eminentment necessari que el ciutadà tingui ben clar quin és el criteri polític de la formació a la qual li dona el seu vot. Crec que no m’equivoco si dic que tota la ciutadania de Vilafranca sap perfectament què i qui hi ha darrera de cada formació amb representació al consistori.

La moció de censura, pel que ha anunciat el portaveu de la “centredretana” CiU, té el recolzament d’una formació “esquerrana” (ERC) i espera la decisió final de “l’esquerra independentista” (CUP). Personalment, em costa molt creure que tres formacions tant allunyades ideològicament puguin haver arribat a pactar un únic programa. També és cert, però, que no tinc cap motiu per dubtar de la paraula de ningú i molt menys quan no tinc proves del contrari.

No obstant, la ciutadania, els votants, aquells que amb el seu vot atorguen i distribueixen les responsabilitats polítiques, identifica perfectament com s’utilitza el vot dipositat. I, en aquest moment, el sentit del vot s’ha d’interpretar en el terreny de les polítiques socials, no en el de les identitats. Ara, cal implementar polítiques que resolguin els problemes quotidians de les famílies, l’atur, l’economia, la formació, la seguretat... El ciment identitari queda en un segon terme, ara no ens és útil.

I la bona lògica, el seny ens diu que en aquest moment qui millor pot portar a terme les polítiques necessàries per a la població són les formacions que tradicionalment han estat i són sensibles a la problemàtica de la gent. Ara, més que mai, a Vilafranca s’escau un govern on estiguin representades totes les formacions de l’anomenada “esquerra plural”.

Ramon Zaballa Serra

Definitivament volen ensorrar les cooperatives?

2009-02-23T13:05:00.003+01:00

Les grans empreses elaboradores de vi i cava de la comarca han mogut fitxa a l’hora de marcar el preu al què pensen pagar el vi que compren, bàsicament, a les cooperatives. I així com a l’hora de comprar el raïm van mantenir, més o menys, els preus de l’any passat, al comprar el vi han decidit, especialment la que en compra més, baixar-lo un 15%. És una cosa inaudita, tothom sap com estan els marges comercials dels pagesos i com han evolucionat els preus de les matèries que fem servir al camp durant l’any passat. I els pagesos ens trobem atrapats per aquesta política de preus, a menys que decidíssim no vendre durant un any i que passi el que Deu vulgui. Aquestes empreses diuen que els hi ha baixat el volum de venda. Molt bé, si és així que comprin menys, però el que no pot ser és que vulguin escanyar encara més al sector pagés i, ara, han començat pels que estan a les cooperatives, on es transforma el raïm en vi. Quan tinguin aquest grup ensorrat deuran anar pels que els hi venen el raïm i, a la fi, controlar-ho tot directament. Ens cal unitat de les organitzacions pageses per canviar aquesta relació de subordinació a la que ens estan sometent.

I això no és tant sols un problema que afecta als pagesos; és que si no podem mantenir les vinyes canviarà completament el paisatge que tenim i sobre el que volem tenir-hi una indústria turística de qualitat. Però és que tot el que s’ha planificat en el Pla Director, en els debats i decisions que s’han pres sobre el paisatge,...acabarà sent paper mullat. Pensem que és hora de que el conjunt de la ciutadania es pronunciï sobre si quatre senyors poden fer i desfer al Penedès com els senyors feudals. Nosaltres, la pagesia, podem posar-hi la cara però hem de notar que això interessa a la gent del Penedès i junts encarem solucions.

Finalment això, a més d’un problema del sector i de la ciutadania, és també un problema al que no hi dona cap solució l’Administració Pública, sinó que, al contrari, està prenent un seguit de decisions que només beneficien als quatre de sempre. Per un costat ens agradaria que les Institucions comarcals es posicionessin en aquest debat de supervivència i no fessin com si sentissin ploure. Per altre, i molt més greu, voldríem que els governs català i espanyol fossin conscients de on estem i no fessin més gros el problema amb decisions com que els diners de la Unió Europea que venen per la OCM del vi per promocionar-lo a fora, els donen principalment a les empreses elaboradores per promocionar la seva marca en comptes de vehicular la promoció genèrica a través del Consell Regulador, on hi és tothom. En fi, maneres de fer que s’han d’acabar si volem ser competitius del segle XXI (i no del dinou).

Unió de Pagesos

La quarta dimensió

2009-02-13T10:37:00.000+01:00

“El punt de partida és considerar que no hi ha cap punt fix a l'univers, sinó que tot es mou amb tota la resta. Per tant, no hi ha observadors privilegiats.

Les lleis de la natura s'han d’expressar de manera que siguin les mateixes per a qualsevol observador, sigui quin sigui l'estat de moviment d'aquest. Això és el Principi de Relativitat.” de la Viquipèdia.

Aquesta teoria, plenament confirmada i desenvolupada, suggereix que, una organització social basada en aquests principis, tindria més possibilitats d’èxit de sortir de la crisi que la nostra simplificada estructura poblada de greus mancances, posades en evidència per l’actual falsa situació econòmica.
Seguim tenint “observadors privilegiats” que ens diuen el què hem de fer.. pels seus interessos i hi ha “punts fixos” a l’univers del nostre món sobre els què pivota el destí de tots: la globalització del diner.

Hem entrat a la quarta dimensió de l’espai-temps on s’imposen criteris del segle 21 –solidaritat en forma d’impostos i limitacions davant la crisi- mentre estem sotmesos a mecanismes obsolets i rudimentaris, falsament anomenats “evolució” o “progrés”, que amaguen la disbauxa d’un sistema del qual som còmplices. Segurament el pla Zapatero curi ferides, però com aturar la guerra on estem immersos? On els personatges que l’han atiat són els primers damnificats amb les prebendes de l’Estat on els diners són de tots.

Un món on encara l’esclavitud existeix al costat nostre, camuflada d’atur, d’immigració il•legal.. Ja no es pot esmentar -per obsolet, diuen- les reivindicacions marxistes d’una societat sense classes. El món s’ha deixat emportar per una economia salvatge i el més greu és que tothom desitja que aquesta torni a salvar-nos.

La crispació política, signe de feblesa

2009-02-12T10:33:00.002+01:00

Els resultats obtinguts en les darreres eleccions municipals ja albiraven que seria una legislatura dura. L’empat tècnic dels grups majoritaris, la difícil aritmètica consistorial per assolir majories, la situació dels grups minoritaris, la possibilitat de disposar de la clau de govern, acompanyats també d’una actitud partidista i gens resignada als resultats obtinguts en l’acte d’investidura ens han portat a una situació límit.

El repàs a l’hemeroteca local i comarcal del darrer any confirma la gravetat del context polític que viu Vilafranca. Editorials partidistes, articles d’opinió tergiversadors, notícies tendencioses i, fins i tot, il•lustracions i fotografies seleccionades amb criteris purament destructius o ridiculitzadors, ens mostren que la crispació està instal•lada en les relacions polítiques i dificulta enormement la governabilitat de la vila.

En les darreres setmanes hom ha pogut copsar com la bel•licositat ha anat in crescendo fins arribar a l’extrem de caure en l’atac personal, l’insult barroer o l’acusació sense fonament. Es tracta d’assolir l’objectiu al més pur estil maquiavèl•lic.

Mentrestant, la tensió extrema està enverinant l’ambient d’aquelles persones que, per compromís en la millora social, es dediquen a fer política municipal. Una política gratificant per la seva immediatesa i concreció, però molt desgastadora, ja que requereix d’un “cos a cos” difícil d’aguantar quan aquest es vesteix de demagògia, cinisme o impotència.

Els atacs personals publicats en la darrera setmana han de ser, per pura higiene democràtica, el punt d’inflexió per a una nova manera de fer política.. La confrontació, lícita i desitjable, ha de ser neta, raonada, justificada i argumentada. No es pot, no podem continuar en aquesta línia. En primer lloc, per elementals qüestions de dignitat humana, però també per la seva inutilitat. La metodologia actual no només no permetrà assolir l’objectiu plantejat, sinó que com un bumerang colpejarà, a qui l’ha emprada, en forma de descrèdit. La ciutadania ens passarà factura a tots; a uns, però, més que a altres. Tinguem-ho present! I ho farà de la forma més dura que ho pot fer, mitjançant la desafecció i la no implicació.

Els nostres veïns i les nostres veïnes, la ciutadania de Vilafranca, a qui diem que servim, necessita, ara més que mai, ser governada i gestionada per poder contrarestar, en la mesura de les possibilitats locals, la crisi que ens envolta: atenció a les famílies amb dificultats, fre el galopant atur, ajuda a la petita i mitjana empresa, creació del major nombre possible de llocs de treball, implementació de programes formatius de millora professional...

Les conteses electorals tenen un calendari i un context determinat. Extrapolar aquest a tota una legislatura és senzillament suïcida, ja que estan condemnades al fracàs, doncs impedeixen la relació fluïda entre els diferents agents polítics. Una relació que es fa del tot imprescindible per trobar les complicitats que garanteixin la governabilitat.

El camí està clar: qui tingui la responsabilitat de governar, que formuli propostes i intenti implementar-les; qui tingui la responsabilitat de fer oposició, que la faci des de l’ètica personal, sense posar pals a les rodes, de manera constructiva. Ja arribarà el moment en el que, en un altre procés electoral, la ciutadania dicti el seu veredicte i decideixi qui vol que ocupi l’alcaldia.

Ramon Zaballa Serra

El pla estratègic de la D.O. Penedès

2009-02-09T19:27:00.003+01:00

PER LA UNIÓ DE PAGESOS ENDAVANT. I ELS ALTRES?

Aquests dies s’està debatent entre els representants dels diversos sectors a la D.O. Penedès la proposta de Pla Estratègic i Operatiu que ha elaborat una consultora a proposta de la D.O. Penedès i amb el suport de l’Incavi. El Pla es proposa “millorar el posicionament dels vins emparats sota la D.O. Penedès en el mercat, dotant-los d’una personalitat diferenciadora que permeti aconseguir un increment sostenible dels nivells de comercialització i rendibilitat, així com un augment de la seva notorietat i imatge”. O sigui que es tracta de tenir millor imatge, vendre millor i, afegim nosaltres, pagar millor als pagesos.

El Pla parteix de “la sensació generalitzada de que la D.O. Penedès es troba en una situació crítica a tots els nivells (social, empresarial, institucional, de mercat,...) i o es realitza un canvi de direcció sever, sincer i des de les bases o el seu futur és ben incert a mig termini”. Continua dient que “és per això, que es necessiten prendre decisions claus, de calatge, que puguin donar a la D.O. Penedès un canvi de direcció i retornar-la a llocs privilegiats dintre del món vinícola”. A partir d’aquí el Pla proposa 30 accions concretes i quantificades econòmicament (per sota dels 300.000 euros) per “aconseguir que el mercat torni a confiar en la marca D.O. Penedès; tenir un projecte comú, il•lusionant i de futur, que aconsegueixi una imatge de marca positiva, fonamentada en un valor comercial de la marca genèrica D.O. Penedès, una credibilitat dintre del mercat i una qualitat demostrada dels nostres productes. Per això caldrà desenvolupar una promoció adequada, coherent i unificada que transmeti els beneficis i valor afegit dels nostres productes i del nostre territori.”

Arribats a aquest punt, nosaltres diem que endavant. Tenint en compte que del Pla es dedueixen dues grans qüestions si es vol triomfar: una direcció clara i decidida i uns recursos econòmics suficients. Unió de Pagesos pensem que ha arribat l’hora, tal i com es va quedar fa mesos, de tenir una presidència forta del Consell Regulador, arropada tant bé com es pugui. I per altra banda caldrà recollir fons, especialment a través de les contra-etiquetes, tal i com fan les D.O. més dinàmiques. I aquestes contra-etiquetes han de ser ben visibles, no com ara, per demostrar que estem orgullosos de la nostra D.O. Per tant nosaltres, des de la nostra desconfiança inicial, ja donem un primer pas de suport i demanem als elaboradors que acceptin unes contra-etiquetes com fa tothom, com a mesura per crear confiança i demostrar que tots anem seriosament. I posem-nos tot seguit a consensuar una direcció potent i unes aportacions de tots plegats en la línia de les D.O. més fortes.

Unió de Pagesos

Els vilafranquins ens mereixem aquest ajuntament ?

2009-02-04T09:11:00.004+01:00

Per sobre de l’interès de qualsevol militant, hi ha el partit i el projecte polític que l’ha escollit per defensar un model de ciutat. Igualment, també per davant de qualsevol ideologia, també hi ha un interès superior: l’interès dels vilafranquins i el seu benestar col•lectiu i individual.

Estic observant, que això que he manifestat més amunt, que qualsevol ho podria qualificar com una obvietat, a casa nostra ni s’entén ni es practica: prima per damunt de tot, la tàctica de revolcar al rival i la del joc ras i la patada al ventre, en comptes de meditar conjuntament les solucions que necessita la ciutat per sortir d’aquesta crisi que s’ha desfermat de cop i que, molts vilafranquins la viuen en primera persona de forma descarnada.

L’ajuntament de Vilafranca, des de fa massa temps, viu instal•lat en una crisi permanent; amb la no aprovació dels pressupostos, s’ha reblat el clau i enceta una nova etapa de inestabilitat sense precedents. Amb la poca destresa que tenen uns per fer-se escoltar i els altres per plantejar alternatives viables, em temo que qualsevol crisi anterior, serà una minúcia davant del que s’apropa.

Si no hi ha un pressupost aprovat, no es pot adaptar la despesa municipal a la nova realitat, no es pot donar suport a les famílies amb necessitats urgents ni es pot socòrrer a les empreses en dificultats. Al contrari, implica mantenir unes partides desproporcionades a les necessitats reals de l’ajuntament i a impedir l’adaptació de la Entitat a les exigències del present immediat.

D’aquesta nova situació creada com a resultat de primar les misèries particulars per sobre de les necessitats col•lectives, els regidors del consistori, en seran plenament responsables; tant del patiment a què exposaran a les famílies expulsades del sistema, com de les situacions, sovint dramàtiques, a què abocaran a moltes empreses petites i mitjanes de la ciutat.

Els regidors del consistori, encegats per les seves ambicions i estratègies, no paren compte en què el creixement de l’atur no és únicament una estadística sinó que també és el creixement d’esperances trencades, l’augment de somnis interromputs i projectes frustrats.

Quan la economia funcionava amb uns índex de creixement del 2 o el 3 per cent, la prosperitat, tapava les esquerdes estructurals que tenia la ciutat: hi havia diners per tot, quan en faltaven, s’apujaven les taxes i, les llicències d’obres o d’activitats semblaven una font inesgotable d’ingressos. Però la vida pública vilafranquina creixia sense aplicar uns bons fonaments; una bona armadura estructural que no ens fes tant fràgils davant les oscilacions cícliques, que no ens deixés tant desamparats davant les èpoques de frenada. Aquesta errada, la pagarem a un preu molt alt, perquè la recuperació només es donarà si si estem en la posició correcta, si tenim una bona base d’arrencada, si abans s’ha treballat amb planificació preparant el futur, en comptes d’optar per la discòrdia.

Un cop arribat a aquest punt, lluny de lamentar-nos pel que no s’ha fet, ara, el més sensat seria posar remei a les causes de la desgràcia: repensar les prioritats de la ciutat i posar els instruments humans i tècnics necessaris per fer possible una recuperació. Els polítics vilafranquins han d’entendre que, mes enllà de tàctiques partidistes, ara toca millorar la capacitat d’acord; han de tenir clar que en aquest moment, les baralles i empentes per un pam de poder, l’únic que fan és augmentar la velocitat de la destrucció. La no aprovació dels pressupostos és un exemple; el bloqueig operatiu de l’ajuntament és una realitat i les conseqüències, seran catastròfiques malgrat ara tots ho vulguin minimitzar i vulguin fer veure que no és important.

La unitat en temps de crisi, és un requisit elemental per poder-la superar. Amb tot el que esta passant, és suïcida dedicar-se a un a lluita descarnada pel poder; és suïcida ajornar la recerca de solucions entre tots i dedicar-se a conspirar un partit contra l’altre i els del mateix partit entre ells. Es irresponsable alimentar debats artificials quan la ciutadania espera una altra cosa dels governants. Després es queixen de que la gent no participa de la vida política, que no va a votar.

El retret va dirigit a tots els grups municipals; ningú està lliure de culpa, perquè tots primen la estratègia de partit per davant dels interessos ciutadans: uns suspirant per la moció de censura, els altres per impedir-ho i els altres per voler manar sense que mai els puguin dir que han entrat en el sistema. Entre tots han matat la esperança i ella sola s’ha mort. Aquesta és la Vilafranca per la que suspiren? Els vilafranquins s’ho mereixen?

Quina diferència hi ha entre el David i el Botín?

2009-01-16T16:09:00.002+01:00

Aquests dies Vilafranca està vivint una vegada més la dobla vara de mesurar que té la justícia i la policia espanyola/catalana (hi ha diferència?). Per un costat a un vilatà se’l vol posar a la presó per una suma de dos presumptes delictes, un dels quals, la insubmissió no tant sols ja no és delicte sinó que va ser la punta de llança de l’abolició del servei militar obligatori al nostre Estat, fet considerat com un avanç de les llibertats a Espanya. Per altra, el judici vergonyós al Lendakari ens ha recordat com els jutges van arxivar el cas del banquer Botín per presumpta apropiació d’ingents quantitats de diners, amb l’argument de que no hi havia perjudicats directes i que el fiscal ja hi estava d’acord. Per cert, on està el fiscal del cas del David? Què en diu el representant del Govern central en aquest tema? O és que té molta feina?

Vilafranca ha donat una resposta clara a aquesta voluntat d’empaitar als que no ballen el ball que toca el poder de torn. Cal felicitar a tothom que ha donat la cara, des de l’ Ajuntament de l’any 2000 que va demanar l’indult a l’actual que ha donat la cara passant per molta gent anònima que ha manifestat d’una manera o altre el seu suport. Quan el poder posa de relleu les seves contradiccions és quan cal dir les coses pel seu nom, i en aquest cas no tant sols volen empresonar al David, sinó que volen ensarronar-nos a tota la ciutadania. Per tant continuarem demanant l’ordre de llibertat immediata pel David i la condemna a la jutgessa que ens vol acollonir i quedar bé amb els Botins de torn (per cert, avui investigat per actuacions als Estats Units).

N.B. El tema de Palestina no s’ha acabat, sinó tot el contrari. Per això crec que és important donar un pas més en la lluita pels drets humans. En aquest cas sumant-nos a la campanya de boicot, la desinversió i la sanció internacional d’Israel. Només tractant a Israel com es va tractar a la Sud-àfrica racista es podrà acabar amb aquest holocaust. El govern sud-africà de llavors també acusava a Mandela de terrorista, però la lluita interna i la pressió internacional va acabar amb la vergonya. Avui és la única sortida per acabar amb l’ actual situació, començant pel boicot esportiu amb els equips d’aquell país. D’acord Joan Laporta?

Amb franquesa

Els peatges: realitat i neguit dels penedesencs

2009-01-09T19:13:00.004+01:00

En contraposició als articles apareguts sobre els peatges a la premsa comarcal i a la premsa digital, vull fer una sèrie de consideracions o reflexions que, entenc poden ajudar a veure el problema des de una altre perspectiva i per tant generar una opinió un cop s’ha valorat els diferents punts de vista.

Sense voler polemitzar amb el diputat i bon amic Roberto Labandera (o si), manifestaré la meva posició de forma raonada i faré propostes o reflexions que poden servir per a prendre partit davant del greuge que suportem els penedesencs (marítims i de l’interior) davant els altres ciutadans de Catalunya que no pateixen aquesta discriminació negativa pel que fa a la seva mobilitat.

En primer lloc, vull senyalar la contradicció que patim els catalans, com si fos un trastorn bipolar que, per una banda, ens cansem de queixar-nos del centralisme de l’estat, de la seva visió jacobina de la governació de la cosa pública i, per altre banda, tolerem sense critica el mateix centralisme jacobí del poder instal•lat a Barcelona (Generalitat, Diputació, Entitat metropolitana), en relació a la resta del territori català.

Qualsevol pla de mobilitat, qualsevol projecte d’infraestructures, o programa de millora de la intermodalitat (te collons aquesta paraula!!!), passa sempre per l’eix barceloní, i a continuació, per la seva àrea d’interessos directes (Maresme, Vallès i Girona), que és on van a treballar o a descansar els caps de setmana i ponts, els que defineixen i planifiquen el país o, els que detenten el poder econòmic de Barcelona. La resta, per a ells és “terra indomita, terra incognita o el rerapaís” com definien els mapes del renaixement les terres no descobertes o poc explorades.
Per reblar l’argument, apuntaré que només sota aquesta concepció centralista que considera el sud de Barcelona com el rerapaís, que el considera com aquell tros de terra que no fa ni nosa ni servei, es pot entendre que des del Govern de la Generalitat, en el seu moment, es donés suport al Plan Hidrológico Nacional, o que es vulgui plantificar el SIM al Baix Penedès o, que es vulgui fer un transvassament del Segre o, que no s’enllesteixi la connexió en xarxa amb la Catalunya central (carretera d’Igualada) o, no es connecti per ferrocarril el Penedès amb Tarragona i amb la Universitat Autònoma de forma directa. Com que no és una necessitat seva, no existeix el problema, i per tant, no cal donar-li solució.

També per aquesta mateixa raó, es pot entendre que es suprimeixi el peatge de Mollet, el de Les Fonts i, s’alliberi als residents de la Cerdanya del pagament del túnel del Cadí amb la excusa de què, com que és pas obligat i davant de la manca d’una alternativa en condicions, han de tenir franquícia de pas. Igualment per aquesta raó, s’entén que estableixin dobles tarifes a les autopistes que porten al Vallès, amb descomptes per freqüència o bé amb rebaixes per fer-les servir en hores de menys densitat de trànsit.

Mentrestant, a les autopistes que passen pel nostre territori no ens apliquen ni un cèntim d’euro de bonificació per als residents, i a més, patim les tarifes més altes per Quilòmetre recorregut de tota la xarxa viària. Som catalans de segona, i el Penedès, a ulls barcelonins continua essent “Terra indomita”, territori per explotar, rebost metropolità.

Aquesta és la realitat, i al buscar-hi solucions, no s’hi val fugir d’estudi i proclamar que el que cal és potenciar el transport públic. D’entrada, el que cal és abaratir i/o alliberar peatges, mentre la proclama del transport públic no sigui una realitat efectiva. Mentre un penedesenc emprant el transport públic no tingui opció d’anar ni a Igualada ni a la Zona Franca, ni a Esplugues, ni a Mataró ni a Mollet, ni a Terrassa o Gavà, no li podem demanar que deixi el cotxe tancat a casa. Ara per ara no és una alternativa viable. A no ser que hom estigui disposat a perdre el dia en trens i autobusos que no lliguen els horaris i, la majoria de les vegades, un transport arriba quan l’altre ja és fora. No ens valen promeses; primer s’ha de donar l’alternativa viable i després que es posin els preus i les taxes que vulguin, mai al revés.

Es obvi que el transport públic és una bona opció, la millor en el cas de que funcioni, però repeteixo, la mobilitat no és únicament una línia que uneix Barcelona amb el territori de forma radial. La mobilitat ha de permetre connexions en xarxa, entre les ciutats petites i mitjanes, i aquestes amb els corresponents polígons industrials. La gent no va al centre de la ciutats sinó que la majoria de les vegades s’ha de desplaçar la perifèria. Per il•lustrar el raonament posaré un exemple: posem per cas que ens desplacem a Vilafranca o a Vilanova amb el tren (plens d’un esperit sostenible), però hem d’anar a les Roquetes o a la tèrmica de Cubelles o, des de Vilafranca hem d’arribar al polígon del Clot de Moja o al de Sant Pere. La pregunta és: com ens ho fem si no tenim també un transport públic de qualitat que ens permeti aquest segon desplaçament? No és tant fàcil com volen pintar els abanderats de la sostenibilitat. Ni tant fàcil ni tant barat com pretenen vendre-ho.

El mes eficient, el mes barat i el millor pel país és una bona xarxa pública de carreteres i ferrocarrils, que permetin la connexió entre les ciutats petites i mitjanes de Catalunya i, que de passada, ens eviti travessar Barcelona sinó en tenim cap necessitat. Aquesta és l’autèntica planificació estratègica de Catalunya que ens pot portar a avançar sense colls d’ampolla.

Mentrestant, els penedesencs ens hem de queixar i reivindicar amb energia i, si convé amb contundència, una igualtat amb els altres catalans a l’hora de moure’ns. Els desplaçaments ens han de costar el mateix que els usuaris de Mollet, del Maresme o de la Cerdanya, perquè sinó, haurem de pensar que ens prenen per mesells, per rucs als que se’ls encoloma tot i, a més, no es queixen. Aquesta no és una qüestió menor, ni la podem prendre a la lleugera perquè, si nosaltres paguem i els altres van de franc o amb descomptes, estem perdent poder adquisitiu si som particulars que ens hem de desplaçar per anar a la feina, com si som autònoms o empresaris. Estem perdent marge de maniobra davant dels competidors que no han de suportar aquesta depesa. Per tant, en un moment de crisi on, tant els particulars com els empresaris ho compten i descompten tot, els és molt menys atractiu viure o instal•lar-se o mantenir la seva activitat industrial al Penedès.
Tampoc s’hi val a argumentar que cada vegada que és bonifica un peatge, el paguem tots els ciutadans, tant si fem servir les autopistes com si no les fem servir, perquè per aquesta mateixa raó, el penedesencs hem pagat i paguem les rebaixes del Vallès, del Maresme, del Cadí, i el rescat de Mollet, i en canvi no ens beneficiem per a res d’aquestes bonificacions i hem de pagar íntegra la tarifa més cara del món mundial.

Els penedesencs (de mar i de muntanya) no ens hem de deixar entabanar per conceptes pretesament megasuperxupiguais com el de la mobilitat sostenible. O almenys, no ho hem de fer sense contrapesar-ho amb la qualitat de vida que perdem al estar hores i hores desplaçant-nos, contrapesant-lo amb les hores que ens passem aturats a les estacions sense motiu ni raó aparent, contrapesant-lo també amb el dret a disposar del nostre temps de lleure, o amb el dret a poder conciliar la vida laboral amb la familiar o al dret a no estar penalitzat per viure a un lloc o a un altre del país.

Una estrafolària innocentada

2008-12-26T13:17:00.003+01:00

Molt bona la innocentada publicada al setmanari comarcal El Tres de Vuit del dia 24 de desembre passat ( quatre dies abans d’hora) sobre el nomenament com nova portaveu del PPC de la diputada sadurninenca al Parlament de Catalunya, la incombustible Dolors Montserrat i Culleré. La falsa notícia reunia tots els atributs per caure-hi de quatre potes en un primer moment i per anar-se’n distanciant als pocs segons per la seva absurditat i incredulitat. Contràriament, l’altra innocentada publicada al mateix setmanari en relació a la celebració de l’acord sobre finançament autonòmic era encara més ridícula i rebuscada per la qual cosa es detectava a l’instant.
Atrapat en la sorpresa inicial, vaig recordar com en un reflex condicionat l’anterior etapa política de la diputada en la qual ocupava un lloc preferent a l’escenari mediàtic, amb les seves intervencions des de la tribuna de l’hemicicle que provocaven l’hilaritat dels adversaris i que aquests sabien dissimular perfectament per cortesia parlamentaria, les manifestacions als mitjans de comunicació amb argumentacions gens depurades que generaven més animadversió que simpaties ─de la qual cosa, òbviament, molts ens en alegràvem─, els comentaris i les declaracions sense solta ni volta que delataven en precisió la capacitat ideològica i cultural de la protagonista, i per arrodonir-ho, l’honor desproporcionat de ser nomenada Vicepresidenta segona del Parlament de Catalunya gràcies als aliats conjunturals de Convergència i Unió. En molts moments em va generar vergonya aliena, però també gràcies a ella, tot sigui dit, vaig poder desmitificar per sempre el càrrec de diputat i diputada i el de Vicepresident i Vicepresidenta, i vaig haver d’assumir a contracor que havíem entrat definitivament en l’era de la banalitat i del tripijoc.
Quan la van substituir de primera línia vàrem ser molts el qui creguérem que finalment s’havien adonat que no era aquella la imatge que el PPC necessitava a Catalunya per avançar electoralment. Després va venir l’etapa Piqué, que va transcórrer també amb més pena que glòria, no pas per culpa o desmèrit seu, sinó perquè els seus propis companys d’aquí i d’allí li van anar segant l’herba sota els peus fins que el van deixar penjat. Semblava que era més hàbil. El que deia i com ho deia, tot i no compartir-ho, era més intel•ligent, més sensat, més el.laborat i més propi d’un partit conservador del segle XXI.
Davant l’anunciat nomenament de la nova portaveu del PPC –mentida podrida, pròpia del dia dels Sants Innocents– confesso que se’m va fer evident per un moment que em tornaria a veure obligat a haver de donar moltes explicacions i justificacions, per allò tant primitiu i visceral d’intentar salvar el nivell d’una convilatana sadurninenca. Quina creu ! Sort que no és veritat!
Però no tot pot ser àcid en aquesta valoració i menys en unes festes tant entranyables. Quatre són les grans lliçons que ja podem extreure de la trajectòria política de la diputada sadurninenca, a saber que ,contràriament al que pensa la majoria desinformada, no calen atributs gaire especials per a ocupar llocs de gran responsabilitat als partits i als càrrecs públics; que si es té l’art o l’habilitat de saber-ho administrar amb astúcia, pots passar-te mitja vida ocupant un escó al Parlament, siguin quins siguin els mèrits i les limitacions personals i siguin quins siguin els èxits o els fracassos electorals; que amb el seu exemple ha contribuït de forma impagable a explicar ben clar a la ciutadania ─millor, molt millor que el que diuen els vells manuals d’ètica─, que una cosa és servir a la política i una altra molt diferent és servir-se de la política; i, finalment ─i encara que només sigui per deixar en ridícul als il•lusos─. que no és incompatible dedicar-se als afers públics i fer fortuna. Per tot això li hauríem d’estar eternament agraïts. Porca enveja!

P.E. Just en acabar aquest breu comentari, m’ha vingut un dubte inquietant: i si no es tractés d’una innocentada?

Cal refundar la D.O. Penedès

2008-12-24T09:02:00.000+01:00

El procés de recerca de què volem fer amb la Denominació d’Origen Penedès està arribant al final. I això independentment de quin sigui aquest final, ja que n’hi ha dos de possibles: o que es doni un cop de timó o que es quedi diluïda dins la D.O. Catalunya. Però el que sí que és segur, és que l’actual situació ja no dona gaire més de sí. I això no és una especulació que diem gratuïtament, sinó que l’actual model l’estan ofegant per dos cantons simultàniament.

Per una banda els elaboradors han anat traient tipus de vi de la D.O. Penedès per passar-los a la de Catalunya; això ha fet reduir els ingressos en una proporció important, de manera que cada cop es pot fer menys promoció i ben just controls, per manca de suficient pressupost. Per altra banda, les 25.000 Hectàrees de vinya que hi ha al Penedès, fins ara cotitzen totes a la D.O. Penedès, independentment de que després serveixi el raïm per fer vi o cava, ja que el pagès moltes vegades no sap què se’n farà després d’aquell raïm. Doncs bé, ara la D.O. Cava, que compta amb els recursos dels grans elaboradors, vol cobrar l’equivalent a les hectàrees que fa servir, amb el que per la D.O. Penedès quedaria just el rendiment d’unes 5.000 hectàrees. No ens pronunciem ara si això és o no és just, ni com s’hauria de fer a la pràctica (cosa no fàcil), sinó que més ràpid que lentament s’està escanyant una denominació que tothom, inclosos els dos grans del cava i el gran del vi, diu que cal potenciar, però que aquests mateixos grans elaboradors li treuen els recursos.

A sobre, els diners que la nova OCM del vi preveu que serveixin per promocionar el nostre vi a fora de la U.E. i que podria gestionar la D.O. organitzant grups d’empreses, aniran directament a les empreses, ja que aquestes es neguen a treballar com a D.O. (cosa que sí que faran a la Rioja, per exemple) i volen gestionar-se els diners elles mateixes.

Amb aquest panorama d’escanyament econòmic, es presenta a la D.O. Penedès un Pla Estratègic que necessita de molts recursos econòmics i que posa sobre la taula el que ja venim dient: que cada vegada queda menys quantitat dins la D.O. i proposa un seguit d’accions amb menys quantitat de vi i més diners per promoció. Nosaltres ja ho veuríem bé si queda clar d’on han de sortir aquests diners, i si als pagesos ens paguen millor, també podrem aportar més per hectàrea. Però si hem d’anar per aquí, anem-hi ja, refundem la D.O. i posem-hi al davant gent que estiri del carro ara i amb els actuals representants, sense esperar uns anys a que hi hagi noves eleccions, doncs segur que faríem tard. Possiblement estem a les darreres ocasions de triar un camí que, amb ganes i energia, encara podem recórrer.

Unió de Pagesos

Els 177 € a Vilafranca: les propostes d’Iniciativa

2008-12-18T08:47:00.004+01:00

Fa unes setmanes han anunciat que l’Estat constitueix un fons de vuit mil milions d’euros a repartir entre els municipis segons la població. Són els famosos 177 € per habitant de que parla la premsa. A l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès li corresponen prop de sis milions i mig d’euros (6.487.682 €).

Ha calgut la pràctica rebel•lió dels Ajuntaments i organitzacions municipalistes de tot l’Estat i, sobretot, una crisi econòmica com un cavall perquè hi hagi hagut una certa reacció per part del Govern central davant l’absència de finançament dels municipis.

És evident que aquest Fons Estatal d’Inversió Local no resol el dèficit històric de les finances municipals sinó que simplement està pensat per injectar diner líquid a l’economia i ‘crear’ treball en forma d’obra pública.

Aquesta darrera frase la dic perquè els vilafranquins i vilafranquines enteguin les limitacions que es tindran a l’hora d’aplicar aquests sis milions i mig d’euros, limitacions que són, entre d’altres, les següents:

- Els diners han de ser per fer obres de construcció, no per prestar serveis (és a dir amb aquests diners no podem contractar assistents socials o policies ni podem subvencionar famílies o entitats).

- Cal presentar les sol•licituds (dir en que s’invertiran els diners) abans del 24 de gener de 2009, i el que és més important, aquestes sol•licituds ja han d’anar acompanyades del projecte tècnic. Aquest termini, així sense previ avís, i amb el Nadal pel mig, és insuficient perquè cap equip d’arquitectes (públic o extern) pugui redactar de zero un projecte complex que comporti càlculs d’estructures.

- A més a més no està permès incloure en aquest fons obres que ja tinguin una part finançada (que és el més normal, ja sigui amb el suport de la Generalitat de Catalunya, de la Diputació de Barcelona o, més puntualment, de la Unió Europea o del Govern de l’Estat).

- L’Estat obliga a que les obres comencin abans del 13 d’abril de 2009 i a que estiguin acabades el primer trimestre de 2010 negant en cas contrari el finançament.
La combinació d’aquestes condicions fa que, Vilafranca no pugui ‘gastar’ la suma dels 177 € per habitant en obres com:

Acabar la Rambla Sant Francesc, iniciar la Residència d’avis de l’antic Incavi, agilitzar el Parking de la Plaça Pau Casals, urbanitzar el cobriment de la via del tren, agilitzar les obres del Vinseum, fer un edifici per l’Escola d’Idiomes, construir una llar d’infants a Les Clotes o construir la nova caserna de la Policia local. Sembla (cal acabar de confirmar-ho) que tampoc es podrien destinar a agilitzar les obres de l’equipament juvenil de Cal Berger o a acabar d’una vegada per totes el nou Auditori. Lògicament, tampoc podem fer obres que no siguin de competència municipal (Renfe, escoles, CAP...).

Descartat d’entrada tot això, per no permetre-ho el Fons Estatal, aquest divendres s’ha fet una reunió entre els portaveus dels sis grups municipals i el secretari de l’Ajuntament per fer propostes. El termini del 24 de gener apreta. Si volem que els arquitectes preparin algun projecte cal dir-ho ja mateix.

A la reunió l’equip de govern planteja destinar els diners a via pública, és a dir a obres de millora de carrers i voreres, i una única proposta diferent: la d’arreglar la façana medieval de l’antic Hospital al Carrer Sant Pere (proposta que compartim).

És evident que la via pública acabarà sent la màxima destinatària d’aquest peculiar fons estatal. Sempre hi ha voreres per arreglar i carrers per reasfaltar. I sobretot aquest tipus de projectes són menys complexos tècnicament i els arquitectes, si es reparteix la feina entre diversos equips, si que es podran tenir els projectes per al 24 de gener.

Ara bé, hem de fer un esforç per prioritzar, i mirar d'optimitzar les obres que es facin. Així en aquesta reunió de portaveus de divendres Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida (ICV-EUiA) vam entregar a l’Alcalde una llista on proposàvem:

1. Rehabilitació de la façana de l’antic Hospital al C. Sant Pere, partint de l’avantprojecte de que ja disposa l’Ajuntament (foto).

2.- Obres d’instal•lació de la segona mini-deixalleria (que seguirà, esperem, a la primera que s’intal•larà la setmana entrant).

3.- Sol•lució estructural al col•lector de la Riera de Llitrà (al final de la zona esportiva) ja sigui amb xarxa de clavegueram separada o amb un dipòsit per a aigües brutes (obra poc ‘vistosa’, però molt necessària i que difícilment podrem afrontar si no és amb alguna situació excepcional com la d’aquest fons extra).

4.- Intervencions de manteniment i accesibilitat de la via pública (tant amb contractació externa, com amb execució directa amb el nou grup d’intervenció ràpida previst a l’esborrany de pressupost).

5.- Instal•lació de marquesines i plataformes del bus urbà en parades on encara no n’hi ha.

6.- Senyalització adequada de les zones 30 per a bicicletes amb paviment diferenciat.

7.- Petites reparacions d’edificis públics.

8.- Manteniment de camins rurals.
Més enllà d’algunes propostes com les que ja hem anomenat en un paràgraf anterior i que clarament es descarten per no poder ser objecte de finançament amb el fons estatal, de la reunió dels sis grups polítics municipals de l’altre dia no en queda res més sobre la taula que la proposta del govern i la d’ICV-EUiA; més enllà d’intentar veure si es troba una improbable esclexa legal per accelerar Cal Berger o el final de l’Auditori. Si hi ha més idees cal posar-les ja sobre la taula...

* Bernat Villarroya i Garcia
Regidor d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès

Les “notícies” de la setmana

2008-12-11T10:55:00.004+01:00

Donant voltes amb tot l’enrenou muntat aquesta setmana per l’article del 3 de vuit on, en portada i amb grans titulars, es dóna la “notícia” de la dimissió de l’alcalde Marcel Esteve, i també, llegint l’article de Xavier Navarro al seu blog, on diu que ja n’hi ha prou de fer el ridícul, tot plegat amanit amb les rodes de premsa del PSC i la de CiU, he arribat a la conclusió de que per tenir una opinió ponderada sobre l’actualitat vilafranquina, aviat caldrà disposar d’un paper i un llapis i prendre apunts per no acabar perdent-se. Si volem tenir una opinió assenyada del que està coent, cal llegir amb molta atenció totes aquestes notícies sense deixar-se’n cap; entendre les paraules, interpretar els silencis i, sobretot, tenir la ment desperta. Tot el què esta passant es pura tàctica i els moviments formen part d’una estratègia per moure voluntats i per aconseguir guanyar posicions als rivals.

Les ànsies de Convergència per apropiar-se del que l’electorat no els ha donat, els ha fet perdre els nervis i al meu entendre, han fotut la pota fins l’entrecuix. Han donat un altre pas en fals, posant-los de nou en evidència davant de la ciutadania.. El seu altaveu mediàtic, el 3 de vuit, amb la seva ànsia de tombar voluntats, també ha perdut els nervis i ha tirat per terra la feina de molts anys d’esforç en acumular un prestigi; amb la urgència de buscar un titular escandalós han prescindit de la disciplina que exigeix una professió complicada com la de periodista. Han volgut tirar pel dret publicant “informacions” sense contrastar o directament, donant com a certes notícies desmentides. Han infringit el codi deontològic del col•legi de periodistes i dissortadament, ha entrat en l’àmbit de la premsa groga, convertint-se en un imitador de W. R. Hearst, que va iniciar una campanya als Estats Units plena de mentides i difamacions per canviar la opinió pública dels americans en favor de declarar la guerra a Espanya amb la finalitat d’annexionar-se la illa de Cuba. El titular de la portada del 3 de vuit i l’article interior, és un libel escrit per afavorir una posició política, la convergent, malgrat saber que el què es diu no és cert. I no s’hi val dir que la notícia anava signada per una periodista, perquè qui decideix la publicació és l’editor, el titular el decideix l’editor i el tamany (en aquest cas el tamany, si que importa) i el relleu que és dóna a la notícia també el decideix l’editor.

Paral•lelament, llegeixo unes contradeclaracions de Convergència a la roda de premsa, (impecable) del PSC. I amb tota sinceritat, penso que han perdut els papers, s’han quedat sense arguments i pel que veig, sense idees per presentar un projecte mínimament creïble. Després del fracàs que van tenir al descobrir-se la còpia de vuit pàgines senceres del Pla de la participació ciutadana (que al seu blog han reconvertit en “4 o 5 paràgrafs adaptats del Pla de Participació de l’Hospitalet de Llobregat”), es tiren a la piscina i comencen a encadenar acusacions que no aguanten el més mínim anàlisi.

Es públic i notori que, únicament Convergència, no assisteix a cap de les reunions del pressupost, que si s’aprova, serà el que s’executarà durant el proper any. Com poden dir que treballen pels vilafranquins, si no es presenten a les reunions on es decideix el què s’ha de fer pels vilafranquins!. Es un contrasentit!. Ens estan prenent per tontos o què? A qui volen entabanar? Si amb aquesta actitud diuen que treballen pels vilafranquins, ja estic espantat del que pot passar el dia que reconeguin que no foten un pal a l’aigua.

Replicant el que va manifestar el Pere Regull en la seva roda de premsa, és obvi que la responsabilitat d’executar el pressupost és del govern, però de la oposició en poden sortir propostes molt vàlides i, també és obligació de la oposició vetllar pels interessos dels ciutadans de Vilafranca, participar en la elaboració i aprovar, si s’escau, un pressupost i exigir-ne la seva aplicació íntegra. El Pere Regull sap, que per això és advocat, que les lleis les aprova el Parlament (en el cas municipal el Plenari del Consistori), i la seva aplicació correspon al govern. Abans d’aprovar una llei, o uns pressupostos, (això el Pere Regull també ho sap) es planteja, es pacta, es discuteix, si convé és transacciona i, finalment, s’acorda el que faci falta. Aquesta, és la feina del conjunt dels electes. A les Corts, al Parlament o a l’Ajuntament. Posteriorment, correspon al govern aplicar-ho i a la oposició vetllar perquè es compleixi tot el que s’ha aprovat. I aquest és el joc polític. Tot el demés és conspirar.

Tampoc és de rebut, presentar-se com els abanderats del debat polític constructiu quan es neguen a parlar. Com poden fer aquesta afirmació sense caure en el compte que no es pot debatre des de l’absència; sense caure que per debatre, cal com a mínim un interlocutor i aquest interlocutor ha de tenir el suficient pes com perquè com a resultat del diàleg es pugui acordar alguna cosa de profit. Sinó, només son converses de cafè; contes a la vora del foc, brindis al sol. Com que als representants de convergència, ”ni están ni se les espera”, on haurien d’estar, difícilment poden fer creïble la frase de que estan treballant per Vilafranca. Si fan alguna cosa, que està per veure, segurament serà per la seva causa, però per Vilafranca no, segur. La percepció general que he pogut copsar entre diferents persones (i cap de la meva corda) és que als convergents i als seus altaveus mediàtics els fa falta amb urgència una revisió de la manera que tenen d’interpretar la realitat, perquè, si com deia el comte de Chesterfield, l’estil és la roba del pensament, el grup de CiU, va ple d’estrips.

Continuant amb la xuclada d’informació prèvia a la formació de criteri, entro en el blog del regidor Xavier Navarro i llegeixo l’escrit on renya a tots els altres partits, dient que ja n’hi ha prou de fer el ridícul, assenyalant com a principals culpables del desgavell al PSC i a CiU. Home, Navarro, a aquestes alçades culpabilitzar el PSC de tot el que es belluga, ho trobo reduccionista, o, es que s’oblida dels desencontres públics del seu grup amb Esquerra o els que ha tingut amb les altres formacions o no ho acabo d’entendre.
El debat a base de rodes de premsa, Navarro, pel PSC en aquests moments és l’únic sistema possible, atès que els convergents no volen seure en cap taula per parlar. Tens una fórmula que ho pugui desencallar? Tens algun sistema d’obligar-los? Perquè, no dubtis que en aquest negoci ens hi va el benestar de tots, i més en època de crisi, on la ciutadania assisteix perplexa a les baralles polítiques i veu amb desolació que només tenen temps per discutir qüestions que al ciutadà les veu allunyades, mentre ningú es fa ressó de les preocupacions dels aturats, de les empreses en crisi, dels autònoms subcontractats.... Com si la cosa no anés per ells.
El PSC no es cap sant i moltes coses que fa son millorables, segur, i des de la oposició se’ls ha d’exigir que ho facin bé i millorin. Amb fermesa, amb rigor, però si s’han de repartir clatellots, penso que també te’n pots aplicar més d’un; tu també tens la teva quota de responsabilitat en la situació en que està immers l’ajuntament. Tu i l’Esquerra Republicana i Iniciativa. Això ho dic des del màxim respecte que em mereixen totes les formacions polítiques, però al mateix temps també exigeixo la meva llibertat per opinar de la feina que feu.

Demagògia democràtica

2008-12-06T06:51:00.000+01:00

Sortint al pas de la campanya mediàtica orquestrada a favor del Logis-Penedès —sobretot del PSC— s’ha de matisar que, l’argument de pal•liar l’increment del nombre d’aturats mitjançant la logística, no té res a veure amb una necessària planificació econòmica racional del territori. Omplir la comarca de naus i blocs de pisos indiscriminadament és una solució barroera. Un recurs fàcil tenyit de demagògia.

Davant d’una situació com aquesta, en què el sector immobiliari té un paper determinant en el desenvolupament de l’economia penedesenca, cal emprar arguments més adients i dissenyar uns objectius més enllà de les simples frases maniqueistes.

És el moment d’analitzar l’atur des d’una perspectiva més àmplia i profunda. No perdem de vista la incidència negativa que ha tingut el creixement urbà descontrolat sobre l’economia de la comarca. L’opinió pública n’és conscient —amb l’oposició al Logis— i per això reclama de les administracions una actitud més responsable i solidària, exempta de comportaments individualistes i messiànics, i menys lligada als interessos polítics i immobiliaris.

Mentre no es demostri que les coses es fan amb sentit comú, coherència i amb consens de tot el territori es seguirà pensant que les AREs, els golf, el Corte Inglés i els Logis amaguen interessos ocults contraris a un model territorial equilibrat. No és admissible malbaratar el nostre recurs més escàs i valuós: la terra, a qualsevol preu, ni per les presses de la crisi. Fer-ho així, demà tindrem més atur i menys terra.

A hores d’ara ja s’ha insistit prou que la posició estratègica del Penedès, no només ho és per a la logística —interessos aliens—, també gaudeix d’una gran oportunitat de potenciar els seus valors ambientals —constitució interna— com a model econòmic d’un territori propi, alternatiu i complementari del metropolità, molt més qualificat, productiu i estable a llarg termini. Sabem que aquest camí és més difícil. Caldrà veure si s’està disposat al canvi o seguirem dilapidant-lo camuflats sota la retòrica de frases inconsistents.

És època de canvis. És època de lideratge.

2008-12-04T19:38:00.002+01:00

Davant de la situació de crisi que patim, i que patirem en el decurs del(s) proper(s) any(s), tant l’administració com els ciutadans ha (hem) de posar el fre a l’eufòria expansionista que ha viscut la nostra societat en els darrers temps.

Certament, fins ara vivíem en un núvol i teníem la percepció que això no tenia aturador, tothom anava a la recerca de les màximes cotes de creixement, sense parar atenció en que abans calia posar uns ciments sòlids que permetessin aguantar les embestides que, inevitablement, algun dia havien d’arribar.

Estem en un moment de crisi molt forta i ens costarà molt i molt sortir-nos-en. Bàsicament perquè, mentre a la resta del món la crisi és financera, al nostre país, la cosa és més complicada. Per si no volem caldo, en tenim dues tasses: a la crisi financera, hem de sumar-hi la fallida del nostre model econòmic. Al nostre país el creixement s’ha basat quasi de forma exclusiva en la construcció i ara, tenim un milió de pisos per vendre. Per tant, ens trobarem en que malgrat ens recuperem de la desfeta financera, la continuïtat del nostre model econòmic senzillament és inviable.
Per tant tenim dos problemes: primer donar solució a la crisi financera originada per la cobdícia bancària i segon, canviar de model productiu que faci de motor de l’economia, passant d’un model basat en la construcció a un de industrial i/o de serveis. Implantar un nou model, no és una cosa fàcil; el país no hi està preparat, i per tant l’ajustament serà molt dur. Veurem a caure molta gent al nostre volant, si és que no caiem nosaltres mateixos.

Faig aquesta introducció perquè cal que tots plegats fem un canvi mental que ens permeti resituar-nos. S’ha de tornar a la cultura de l’esforç. El consumisme sense fre, el gastar, gastar i gastar fins a límits insostenibles s’ha acabat. La administració igual. Els pressupostos, a partir d’ara i per molt anys, no podran ser expansius. Des dels ajuntaments caldrà gestionar la migradesa i serà necessari fer un salt qualitatiu en eficiència i bones pràctiques organitzatives, amb la finalitat de que, un euro rendeixi pel total del seu valor. Caldrà ser rigorós amb la despesa pública, sobretot quan al nostre voltant ens trobarem amb molta gent passant-ho malament.

Les polítiques municipals han de ser sensibles a aquesta nova realitat i des de l’ajuntament s’haurà de fer l’esforç de tenir molt de rigor i exigència en treballar pel benestar dels ciutadans racionalitzant la despesa.
L’ajuntament, mes per força que per gust, deixarà de ser primordialment un ens inversor en obra pública, i per fi, es trencarà l’espiral perversa de gastar diners en obra nova que acaba morta de fàstic o funcionant a mig gas per la manca de recursos pel manteniment o pel funcionament.

Canvi de paradigma
Hem de ser conscients del que representa aquest canvi de model econòmic: si no podem competir amb preu amb els altres països, haurem de fer-ho amb productes nous, amb serveis nous, amb innovació. I això no s’inventa ni es posa en funcionament d’avui per demà.

Ara toca buscar la Vilafranca de l’excel•lència, toca treballar perquè la ciutat tingui el suficient atractiu per a que les empreses industrials i de serveis la tinguin present a l’hora de plantejar inversió. És el moment de treballar per tenir a punt uns serveis de qualitat, de molta qualitat, que ens serveixin per estar posicionats en la primera línia de sortida quan hi hagi la represa de l’activitat.
Ara, en aquest moment de frenada econòmica, és quan hem de preparar-nos per poder sortir de la situació actual en una posició favorable en el moment que l’activitat torni a repuntar perquè, només els preparats, estaran en disposició de generar activitat i els que s’hagin quedat esperant que la solució els hi vingui donada des de fora, estaran a la cua i només podran optar al que rebutgin els demés.
Qualsevol inversió a Vilafranca s’ha de fer amb aquesta previsió: treballar per col•locar la ciutat en un lloc principal entre les del seu entorn. I Això no han de ser paraules buides, paraules de discurs polític de quedar bé amb qui t’escolta. Ha de ser un compromís ferm, amb complicitats socials i econòmiques i basades amb estudis tècnics per no fallar ni en el diagnòstic de necessitats, ni en l’establiment dels objectius.
Hem de ser valents i, ja va sent hora, de dir les coses pel seu nom. El que és políticament correcte no ens ha de fer perdre de vista el que ens convé. S’ha de deixar de banda la carrincloneria i els clixés antiquats: cal plantejar-se si la promoció de la ciutat i per extensió de la comarca, s’ha de continuar basant en la indústria vitivinícola que ens aporta molt poc valor afegit i és un model econòmic en franca decadència. Cal plantejar-se si hem de destinar recursos públics per sustentar una activitat que es dedica a xuclar la sang als pagesos empobrint-los, mentre ells es queden tot el benefici. Cal plantejar-se com generar activitat a través de afavorir la implantació l’empreses amb alt valor afegit que permetin dues coses: millorar la qualitat de la oferta laboral i al mateix temps protegir l’activitat econòmica de les crisis cícliques, que sempre ataquen als menys preparats. Per dir-ho ras i curt: tothom pot fer de peó però només els capaços poden fer d’enginyer, economista, pèrit, etc.

Des de l’ajuntament, toca reorientar les prioritats. El què era vàlid fins ara, cal replantejar-ho. Penso que cal invertir la prioritat dels objectius, penso que cal destinar els esforços a posar les bases per fer possible aquesta nova situació.
Moltes vegades, més que recursos es necessita lideratge, requereix demanar a les administracions, organismes, empreses o a qui faci falta que hi dediquin els recursos que ens calen per estar ben posicionats: Trens ràpids i nets, justícia eficient, escoles, ambulatoris i assistència ben dimensionada per la població que ha d’acollir, transport interurbà que sigui pràctic, etc... demanar-ho, reclamar-ho exigir-ho a qui pertoqui, exercint un lideratge que de ben segur el ciutadà agrairà perquè veurà un ajuntament que l’acompanya amb els seus problemes, que se’ls fa seus; en tingui la competència o no.

I també pel que fa a les seves competències pròpies, cal que l’ajuntament ens faci una ciutat amable pel que hi viu i pel que la visita; amb les zones degudament ajardinades, amb un transport públic que realment connecti els barris entre si i aquests, amb els polígons industrials, tot fent una aposta clara pel transport públic que faci innecessari l’ús el cotxe particular. També l’ajuntament ha de vendre la excelència de la ciutat en tot el que fa referència a posar en valor el nostre passat; el valor patrimonial que atresora la ciutat. No hem de convertir el centre històric en uns carrers que podem trobar a qualsevol ciutat del cinturó de Barcelona, de qualsevol ciutat creada a partir de l’expansió urbana dels anys seixanta i setanta. Vilafranca ha de fer valer el seu pes històric i cultural per donar valor al fet de viure-hi, propiciant una oferta cultural que vagi molt mes enllà de la Festa Major, una oferta lúdica que vagi més enllà de prendre una copa el cap de setmana, una oferta urbanística que tingui cura dels espais històrics i no els converteixi en places de raval o places que puguem trobar en qualsevol ciutat sense solatge.

Tronen les Portalades de l’Entesa de Bellvei

2008-12-01T05:48:00.000+01:00

L’Entesa us vol fer un regal de Nadal, una mica anticipat, però donades les circumstàncies polítiques, és un bon moment perquè als qui us interessa la política, i sobretot la local, pugueu gaudir d’unes publicacions que, tot i ser història, van marcar una època i varen ser fidels testimonis dels esdeveniments polítics i socials del municipi.

Tot el que està passant en aquests moments a la vida pública municipal, la Portalada ho havia comentat, denunciat i proposat en aquestes publicacions que abracen el període entre el 2003 al 2007.

Una publicació que, d’altra banda, no té res a envejar de les edicions professionals, tant en el sentit compositiu de la publicació, la seva senzillesa de mitjans –un din A3 plegat formant 4 pàgines A4- com pel seu contingut. Els dos conceptes amb un elevat nivell de qualitat, malgrat les crítiques destructives abocades amb enveja i injustificat menyspreu pels seus detractors.
L’Entesa us ofereix de nou les Portalades perquè pugueu comprovar en directe què tenien de derrotistes i quines eren les seves malignes perversions que tan alteraven l’ordre establert.

Les Portalades tornen a aparèixer per fer reflexionar a la gent que demana participació i diàleg, a la gent que vol contrastar les seves opinions i que vol construir el poble –i no a cops de totxo- mitjançant la participació, amb llibertat i valentia, en el debat comú, sense el qual no és possible desenvolupar una comunitat sana, diversa i culta.

Ara, en la distància, podem afirmar que les Portalades van ser incompreses i, possiblement erròniament menystingudes, pel gran públic bellvetà. “Massa lletra” ens comentaven. Això és “infumable” deien els més propers. Tenien raó, no era una publicació adequada a l’època que Bellvei estava vivint, però nosaltres havíem d’explicar tantes coses que no en teníem prou amb quatre frases. Per això vàrem introduir els acudits gràfics, un format de titulars de periòdic. Però va ser insuficient per a una societat poc avesada a llegir i a opinar sobre els esdeveniments locals, amb una dosi de por que encara avui dia és present en la vida social i política de Bellvei.

Acostumats com estàvem a dècades d’obscurantisme franquista, la democràcia no va saber il•luminar les parts fosques d’un Bellvei culturalment mandrós i políticament submís. La llum intensa de la Portalada cegava els ulls acostumats a la foscor. Segurament només interessava el seu contingut als qui governaven i ho feien per elucubrar la manera de construir de cara a la gent un discurs desestructurador que apaivagués el crit de llibertat que sortia de les seves pàgines.
No és fàcil descobrir de cop i volta les misèries amagades tan de temps. Però ara sembla que comencen a sorgir unes veus joves acostumats a la llum. Per a ells brindem aquest regal que serveixi pel retorn del debat ciutadà a Bellvei. Que vagi de gust!

L’Entesa, novembre de 2008
www.entesaperbellvei.blogspot.com

Qué passa amb el consell regulador del cava?

2008-11-30T11:37:00.000+01:00

Tots sabem que la major part del raïm que es produeix a les comarques penedesenques s’utilitza per fer cava. Per això és tant important que els pagesos, però també l’opinió pública d’aquestes comarques, coneguin en profunditat quins interessos s’estan movent en el cava que afecten a la pagesia i, per extensió, a les vinyes i al paisatge del Penedès. El Consell Regulador del Cava és un organisme caduc i obsolet, que s’hauria d’haver renovat ja fa uns anys, però que el Govern Central no renova ni el sistema ni convoca eleccions per escollir els integrants. És alguna cosa semblant a la què ha passat amb el Consell General del Poder Judicial o que està passant amb el Tribunal Constitucional, que estan en funcions per que qui ha de renovar no ho fa, amb tota la pèrdua de legitimitat que produeix el tema. I ja és gros que hagi de ser el Govern Central, doncs al elaborar-ne també a fora de Catalunya per una mala decisió en el seu moment, ara depenem de Madrid.

Però no és només un tema de formes pel que el Consell Regulador del Cava no compleix bé la seva feina, sinó que pren decisions que en cap cas afavoreixen els interessos de la pagesia penedesenca. Concretament aquest any ha autoritzat la utilització de most concentrat rectificat per ajuntar al vi base i aconseguir un augment de grau. La Unió de Pagesos ens van mostrar contraris a aquesta proposta per que enteníem que no era necessària tal i com anava la collita aquest any. Però sobretot ens hi hem oposat i ho seguirem denunciant mentre es faci servir most de la collita d’altres indrets de l’Estat, per que aquí no se’n fa de most concentrat. Nosaltres entenem que concentrar most és una manera de treure excedents , per tant, d’aconseguir un millor preu pel vi; però si se’n porta de fora el que es fa és posar més vi (d’una o altre forma) aquí i, per tant, pressionar encara el preu a la baixa. Per tant s’ha pres una decisió que no calia i, a sobre, tal i com es fa, ens perjudica. Cal un profund debat sobre el most concentrat, però si cal utilitzar-lo s’ha de tenir una planta que l’elabori amb vi d’aquí.

I a més, la manera de prendre aquestes decisions és surrealista per no dir il•legal, ja que a la reunió del Consell es decideix que no cal utilitzar el most concentrat i després, degut a diverses pressions, des de la seu del Consell es fa una ronda telefònica amb els seus membres i es canvia la decisió. No cal ser cap expert en lleis ni en relacions socials per veure que aquesta no és la manera de funcionar un organisme creat per vetllar per la correcció del procés d’elaboració del cava. En fi, una decisió més a sumar a la ja denunciada d’augmentar els quilos de raïm que es poden entrar per hectàrea en un any en que la collita era escassa (per tant una porta oberta a entrar raïm de fora camuflat) i a sobre amb uns mètodes que recorden algunes pel•lícules d’acció italianes.

Unió de Pagesos

Proposta del grup parlamentari de CiU

2008-11-28T06:10:00.000+01:00

Llegia la setmana passada una proposta del grup parlamentari de CiU per a construir una tercera via entre Martorell i Barcelona que permeti el desdoblament de trens que venen de Vilafranca i poder organitzar trens semidirectes que arribin a Barcelona en 35 minuts.

Després de llegir l’article, un només pot arribar a la conclusió que, quan van donar suport al Pla Tren 2014 presentat per la Plataforma en defensa del Transport Públic, o ho van fer sense llegir-se’l o només per pur electoralisme, ja que era en vigília de les eleccions generals.

Si haguessin llegit el Pla, o bé si li donessin suport sincer, sabrien que és possible sense necessitat de desdoblar cap via (i per tant, estalviant els 50 milions d’euros i evitant la destrucció de territori que suposa la nova construcció) millorar freqüències a 10-15 en les hores punta (quan és necessari) i millorar la velocitat comercial amb un bon manteniment de la infraestructura, rebaixant el temps de desplaçament pel cap baix a uns 45-48 minuts per als trens de rodalies i 32-35 minuts per als Intercity (regionals), els que suposa un temps més competitiu que el vehicle privat, tal i com reclamen, sense reduir serveis a d’altres poblacions.

Però, és clar, perquè volem aprofitar les infraestructures que ja tenim (amb un cost molt menor i disponible en pocs mesos), si podem trigar quatre o cinc anys en executar una nova obra per a fer créixer els beneficis d’especuladors i grans empreses de la construcció?

Toni Peñafiel Hervás
Responsable de Joves d’Esquerra Verda a l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf

L' eix diagonal: una estructura del Penedès oberta al nord

2008-11-26T20:00:00.000+01:00

Fa uns dies es va presentar a Vilanova la carretera que unirà en condicions aquella ciutat amb Vilafranca i Igualada i arribarà fins a Manresa i l’ Eix Transversal. En definitiva, una carretera interna i consensuada per travessar l’ Àmbit del Penedès i donar sortida cap els Pirineus, que haurà d’estar creuada per la nova N-340 (sigui dins o al costat de l’autopista o a fora) i que fins ara no hi ha manera de consensuar com ha de ser, a causa de les pressions dels fanàtics que volen convertir el nostre territori en un gran centre logístic (amb uns llocs de treball que la gent d’aquí no accepta). Aquests seran els dos eixos que travessaran el nostre territori, junt amb les dues autopistes (AP-7 i C-32) que a més de portar el trànsit de pas, també tenen una funció interna, sobretot mentre no hi hagi un altre sistema vial. I això en un moment en que es comença a crear l’ Àmbit Penedès com un sistema de planejament i cooperació del nostre territori, és una cosa important.

No es pot negar que aquest eix reforça l’estructura interna del Penedès, ja que situa Vilanova, Vilafranca i Igualada (i les altres viles) a pocs minuts la una de l’altre, el que ha de permetre fer economies d’escala en molts camps, com el sanitari, educatiu i molts serveis, ajudant a consolidar aquesta realitat que és el Penedès. A partir d’aquí caldrà veure si els dirigents polítics són capaços d’aprofitar-ho per donar millors serveis o simplement es queda en un tub per moure’ns més amunt i avall sense cap objectiu que millori la nostra vida col•lectiva.

Però com es va dir reiteradament a la Jornada de presentació de l’ Eix Diagonal, les nostres comarques no poden quedar tancades en sí mateixes, sinó que han de cooperar entre elles i amb les de l’entorn. Per això és bo que aquest Eix arribi fins a empalmar amb una altra gran carretera de Catalunya, com és l’ Eix Transversal, així com és bo cooperar amb les ciutats de l’arc per on ha de passar el tren orbital, que també unirà Vilafranca i Vilanova, així com els Monjos i Ribes. Com va dir un dels ponents, aquest ha de ser un eix del coneixement cosa que penso que ho han de ser tots aquells dels que en vulguem formar part. No ens interessa ser un territori satèl•lit de ningú, ni fer activitats que es poden fer en qualsevol altre lloc sense més preparació, sinó exercir una nova centralitat que no nega la de Barcelona però que no s’hi supedita. Per tant, benvinguda la notícia que a Barcelona s’han adonat que existeix l’àmbit del Penedès, un territori que té vida pròpia i que també dona la benvinguda a l’eix Diagonal i a tots els sistemes de cooperació per ser cada vegada més forts i, per tant, més resistents a crisis com la que patim ara.

Què necessita el Penedès? Infraestructures i transport públic

2008-11-25T08:50:00.003+01:00

El Penedès és més que una identitat. És un territori i és la gent que viu en ell i és el conjunt d’ambdues coses el que la determina, aquesta identitat. I són les relacions entre les persones, allò que conforma determinades estructures socials, l'economia, la cultura, etc., les que formen un entramat que fa que la gent que viu en un determinat territori considerin que tenen uns trets en comú, que el fan distintiu. La Vegueria del Penedès no es convertirà d'un projecte a una realitat només pel fet que omplim els nostres municipis de pancartes en favor de la demanda d’aquesta unitat administrativa reclamada llargament. El cert és que tenim un element clau que és el sector vitivinícola que durant segles ha contribuït a mantenir aquesta consciència de pertànyer a una mateix territori. Ara mateix, la DO Penedès coincideix gairebé amb el que hauria d’esdevenir la Vegueria. Però amb això no és suficient, calen moltes altres coses.
Entre aquestes coses, crec que un dels temes fonamentals és tot allò que té a veure amb la mobilitat de les persones i de les mercaderies. Aquests darrers mesos estic ultimant un treball sobre la repercussió del ferrocarril a Vilanova i la Geltrú i una de les conclusions que n’he extret és que les infraestructures de mobilitat van deteterminar l’estructuració del territori penedesenc. Concretament, la lluita dels ajuntaments de Vilanova i de Vilafranca per tenir una carretera en condicions per tal de poder exportar l’aiguardent produït a l'interior del Penedès des del port de Vilanova -primer- i perquè els comerciants i industrials de la capital del Garraf poguessin transportar més fàcilment els seus productes quan es va inagurar el ferrocarril de Vilafranca (1865) -després- van contribuir a estructurar el territori penedesenc. De la mateixa manera, la competència -legítima- entre Vilafranca i Vilanova per les línies de ferrocarril que havien de connectar Barcelona amb Tarragona i la construcció de les dues línies actualment existents van contribuir a distanciar la gent del Garraf de la de l'interior. Tanmateix, la voluntat d'unir Vilanova i la Geltrú i Sitges amb Vilafranca del Penedès mitjançant una línia ferroviària ve de lluny i s'ha plantejat en diverses ocasions tant al segle XIX com al XX.
En la societat actual la mobilitat de les persones té tanta importància com la de les mercaderies. Això té implicacions tant en la planificació territorial, com en el medi ambient (emissions de CO2, per exemple) i amb la justícia social (el dret a accedir al lloc de treball). És per això que si volem un Penedès unit hem de disposar d'unes infraestructures i d'un transport públic que circuli per elles que faciliti les relacions entre les diferent ciutats i viles de la nostra regió. D'aquesta manera, em sembla que des del Penedès hem de reclamar que se solucionin alguns problemes greus de mobilitat i no em refereixo a la connexió amb Barcelona i Tarragona, que és un tema prou evident. En aquest sentit, penso que hi ha quatre línies d'actuació que s'han d'impulsar des de les nostres institucions:

1. La millora de la C15 per tal de tenir una bona connexió entre Vilanova, Vilafranca i Igualada, que ha d'anar acompanyada d'una millora sensible del transport públic que circula per aquesta via. No és de rebut que hi hagi tan pocs autobusos entre Vilafranca i Igualada o entre Vilanova i Vilafranca (es dóna la paradoxa que els caps de setmana hi ha més servei nocturn que diürn) per tal d'aminorar l'impacte que una infrastructura com aquesta té en l'ús del vehicle privat.
2. Donar prioritat a la construcció del ferrocarril orbital tant per a persones com per a mercaderies, cosa que ha de contribuir a evitar l'aposta per la pota sud del Quart Cinturó i a millorar les relacions entre Vilafranca i Vilanova. Potser valdria la pena també estudiar la possibilitat plantejada en diverses ocasions des de mitjans del segle XIX de construir un ramal entre Sant Sadurní i Igualada per Torrelavit, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona, Mediona, Capellades, etc.
3. La millora del transport públic en l'eix central del Penedès, tant el ferroviari (establint el "metro del Penedès" a partir de les infraestructures ja existents) com per carretera per tal de facilitar les relacions entre els municipis penedesencs des de Subirats fins a Bonastre.
4. Una aposta decidida pel transport públic intracomarcal en cada una de les quatre comarques que formaran la Vegueria per tal d'afavorir les relacions, estalviar l'ús del transport privat i permetre aquesta paraula tan usada actualment com és la intermodalitat.
Infraestructures i transport públic no són la panacea de la Vegueria però sí que han de conformar-ne l'estructura. Les infraestructures i el transport públic han de ser les artèries que alimentin el Penedès.

Raimon Soler i Becerro
raimon.soler@gmail.com

La crisi i les caixes (I)

2008-11-13T19:57:00.008+01:00

Vuit reflexions, sense assenyalar ningú,sobre un tema candent que malauradament es complicarà molt més els propers mesos

A finals de passat mes d’octubre, el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va reunir els màxims responsables de les caixes d’estalvis catalanes per tal de valorar l’evolució de la crisi financera i l’estat d’ànim del sector sobre eventuals fusions o absorcions, i per a intentar establir criteris comuns a l’hora d’acollir-se als plans de rescat que el Govern de l’Estat ha establert per afrontar la falta de liquiditat, tot fent repercutir immediatament aquestes mesures en benefici dels negocis i les empreses.

Hi van anar tots i la trobada va permetre escenificar una mena d’aquelarre en el qual es va pretendre foragitar les alarmes, les fusions i les amenaces que soto voce s’atribuïen ara aquí, ara allà, a algunes d’aquelles entitats financeres. Viatjar aquestes setmanes, ja sigui a Manresa, o a Sabadell, a Terrassa, a Manlleu, a Tarragona, a Girona, a Vilafranca o a Barcelona, i treure el tema de manera informal, permet adonar-se que els rumors corren com la pólvora, que són bastant homogenis i que cap entitat autòctona s’escapa de la rumorologia global i recurrent que es produeix en aquests casos.

Sense més pretensions que compartir la meva modesta anàlisi sobre aquesta matèria amb els lectors del bloc, intentaré exposar les primeres vuit reflexions que han anat sorgint sobre la marxa davant l’actual i futura crisi econòmica i la seva relació amb les caixes d’estalvi catalanes.

1. ACTIUS TÒXICS, HIPOTEQUES A DOJO I D’ALTRES ESPÈCIMENS SIMILARS

Si donem per bona la teoria que atribueix l’origen de la crisi actual als actius tòxics derivats de les hipoteques subprime dels Estats Units, que les entitats financeres espanyoles i catalanes van col•locar oportunament entre molts dels seus clients; i si admetem, també, que en el nostre cas particular s’ha produït simultàniament l’explosió de la bombolla immobiliària i especulativa que afecta aquells promotors i particulars que van finançar les seves operacions amb crèdits hipotecaris, entendrem fàcilment que les caixes i els bancs que van mitjançar, tant en la comercialització d’aquells actius tòxics com en la concessió de les hipoteques, es trobin en aquests moments instal•lats a l’ull de l’huracà.

Centenars de milers d’afectats per la pèrdua de valor de les seves participacions en els Fons d’Inversió que van comprar aquells actius contaminats, i desenes de milers de particulars i d’empreses que van adquirir un immoble per a un habitatge o per a un local de negoci i que no poden fer front a la quota de la hipoteca, es senten ara víctimes d’una situació inimaginable fa uns mesos i es troben atrapats en un cul de sac o carrer sense sortida.

Mentre duraven les vaques grasses semblava que alertar de les alarmes era anar a contracorrent. Les poques veus que anticipaven l’amenaça de la crisi eren contrarestades immediatament pel discurs dominant que feia apologia del procés de creixement en curs, sense cap concessió als riscos que comportava. Es confiava que el sistema financer era prou sòlid i responsable, i que no hi havia espai per a certes pràctiques que ara ens semblen clarament temeràries i en alguns casos no gaire ètiques.

Entre els afectats n’hi ha de diversa consideració: en un extrem, gent de bona fe (víctimes innocents) que comprava el que li oferien els Fons d’Inversió de bancs i caixes, potser sense massa consciència o informació del risc que corrien (per acció o per omissió), per tal d’aconseguir un millor rendiment per als seus estalvis, o que obtenia fàcilment un excessiu import d’una hipoteca perquè creia sincerament que la podria pagar; i a l’extrem contrari particulars i promotors que sabien perfectament a què jugaven (víctimes interessades) invertint o especulant en Fons i en projectes immobiliaris, però que no van adonar-se a temps del risc que corrien, que no van preveure el daltabaix i no van poder o no van saber reaccionar a temps. En aquest segon grup de víctimes interessades hi podem incloure també els bancs i les caixes que en major o menor mesura van adquirir part d’aquells actius tòxics i dels quals no se’n van despendre oportunament. Entremig, tota una varietat de perjudicats, i tots ells amb una major o menor quota de responsabilitat, amb més o menys afectació, i en situacions diferents pel que fa al grau de dramatisme. Tot un panorama!
Quan d’aquí uns mesos es facin públics els resultats de l’exercici 2008 de les caixes i els bancs ens adonarem que malgrat el diluvi que està caient, la nave va i que s’allunya inexorablement dels nàufrags que un mal dia van emprendre-hi un viatge que prometia la lluna.

2. FINANÇAMENT A FAMÍLIES I EMPRESES

El Govern socialista, seguint l’exemple d’altres governs de dretes que fins fa quatre dies blasmaven el paper intervencionista de l’Estat en l’economia i que defensaven la llibertat total de mercat, ha aprovat un pla de rescat que hauria de permetre a les entitats financeres desprendre’s d’actius no contaminats i destinar aquests recursos al finançament de les famílies i les empreses. (Després de ridiculitzar i d’ignorar durant les darreres dècades les teories econòmiques de Karl Marx, les escoles de negocis i les facultats d’econòmiques han hagut de recuperar urgentment de l’oblit i justificar, ara, l’intervencionisme de l’Estat; ho diuen tot tapant-se el nas i apel•lant a l’extrema gravetat de la situació generada pel crack del sistema financer capitalista!)

El president José Montilla va demanar als responsables de les caixes catalanes que optin per aquesta fórmula i apliquin els recursos a les finalitats establertes en el decret i no a altres qüestions, com podria ser el sanejament d’alguna d’aquestes entitats. Sembla que la inspecció i el seguiment de les operacions correspondrà al Banco de España, la qual cosa, d’entrada, sembla una garantia, però ja veurem com s’acaba materialitzant. S’haurà de confiar que s’estableixin criteris molt estrictes, no fos cas que algunes entitats supervivents responsables del seu propi naufragi, però amb l’aigua al coll, hi trobessin una providencial salvació gràcies, precisament, als recursos públics.

3. FLEXIBILITAT I RESPONSABILITAT SOCIAL

En conjuntures com les que ens afecten, els manuals a l’ús en el sector financer recomanen actuar sense pietat quan alguns clients de bancs i caixes, particulars o empreses, cauen en alguna irregularitat tipificada a l’hora d’afrontar els compromisos contractuals. Per dir-ho més col•loquialment, ai d’aquells que no paguin o s’endarrereixin en el pagament de les quotes de la hipoteca o del préstec, que no cobreixin els descoberts o que caiguin en la morositat!

Entre el mimetisme d’aplicar en aquests casos els mateixos i estrictes criteris que utilitzen els bancs (no ho oblidem: entitats financeres de capital privat que persegueixen exclusivament el lucre dels seus accionistes) i una permisivitat indiscriminada que arruïnaria el negoci, s’haurien d’articular solucions intermèdies que facilitessin cas per cas poder resoldre la contingència.

Aplicar discriminadament moratòries temporals i d’altres mesures personalitzades permetria resoldre moltes situacions que ara com ara angoixen particulars, famílies, negocis i empreses. Hi ha exemples prou contrastats en aquest àmbit i com que la crisi durarà uns anys, més aviat o més tard s’hauran d’aplicar. En aquest sentit, la proposta del govern de l’Estat de concedir una moratòria de dos anys als aturats i autònoms que els permeti poder pagar només la meitat de la quota de la hipoteca, s’ha d’emmarcar en aquesta línia. Què s’haurà de fer, però, quan, després d’aquests dos anys, alguns no tinguin ni feina ni subsidi d’atur? La imaginació al poder... i que algú comenci ja a pensar-hi.

El ministre Pedro Solbes, responsable de l’àrea econòmica del govern, no s’està de dir que no hi ha més cera que la que crema i que amb les mesures promogudes ja ha esgotat tot el marge de maniobra. Amb el que està caient i el que caurà els propers mesos i els propers anys ja caldrà que aguditzi l’enginy i s’espavili... i que ens espavilem tots plegats! Què farem quan l’atur arribi d’aquí a uns mesos al 15% ? I si supera el 15 i es dispara fins al 20 %, com preconitzen els més alarmistes ?

4. TRANSPARÈNCIA

Al principi es va dir que s’aplicaria una total transparència en les operacions de rescat de bancs i caixes (s’entén que el rescat es refereix al naufragi del sector), per a acollir-se a la venda d’actius no tòxics a l’Estat. Però, és clar, després algú va adonar-se que, vulgues o no, amb raó o sense, inevitablement s’establiria una certa correlació entre l’import que cada entitat pretengués traspassar a l’Estat i la seva situació de solvència.

Amb el pretext de mantenir la confiança en el sistema en general, i en cadascuna de les entitats en particular, es va afirmar després que seria millor no informar-ne públicament. Secret de sumari. No em negareu que ens trobem davant d’una flagrant contradicció. D’una banda es destinen recursos públics per ajudar bancs i caixes i d’una altra es pretén amagar al públic els imports que es faciliten a cada entitat. Inaudit.

Les darreres declaracions del ministre Solbes indiquen que la seva voluntat és efectivament informar al Parlament cada quatre mesos, tant de les entitats financeres que s’hagin acollit al pla de rescat, com dels volums dels imports traspassats. En els propers mesos assistirem a un pols entre l’interès general per saber on van a parar els diners públics i l’interès particular de les entitats per mantenir-ho en secret. Hi ha qui sospita que la fórmula serà informar-ne al Parlament, sí, però en comissió reservada a porta tancada, sense transcendència al carrer. Veurem qui guanya.

5. FUSIONS I ABSORCIONS

En circumstàncies com les que patim alguns manuals recomanen aprofitar l’oportunitat per fusionar-se per tal de reduir costos estructurals, gaudir de les economies d’escala que se’n deriven i ser més competitius. Així ho han entès algunes caixes del País Basc, tot i que la mesura també serveix per a empreses d’altres sectors. En principi sembla d’una lògica inqüestionable, però si es vol filar una mica prim cal estudiar-ho amb molta cura. Com es fa la fusió o l’absorció? En quines condicions? Qui absorbeix a qui? Quines són les raons de fons que la justifiquen? Respon a motivacions de tipus estratègic o es tracta de circumstàncies conjunturals? Quines conseqüències pot tenir en cada cas concret?

Imaginem-nos per un moment que una de les caixes grans amb seu a Barcelona o a Madrid pretén absorbir-ne una, o d’altres, de les petites. Què passaria amb els Serveis Centrals ubicats fora de la capital barcelonina o madrilenya? Quines repercussions tindria sobre l’Obra Social en el territori d’origen de la caixa autòctona? Com li compensaria la pèrdua de poder polític local i comarcal, en els òrgans de govern de la institució absorbent? Les respostes les trobarà el lector als manuals més elementals, fruit d’experiències anteriors.

I si es fes una fusió entre iguals o semblants, ¿com s’encaixarien tots els avantatges i els greuges que se’n derivessin? Qui ho decidiria?

Aquest dilema, si mai s’arribava a plantejar -cosa que ara diuen que no hem de contemplar en absolut, ja que les estratègies de les caixes van en direcció contrària, però qui sap el que pot passar els propers mesos-, s’hauria de resoldre per acords dels Consells d’Administració i de les Assemblees Generals de les entitats eventualment interessades en l’operació. Allí on la democratització dels òrgans de govern ha funcionat raonablement bé, ja n’hi hauria d’haver prou; però en aquelles altres entitats on s’ha actuat amb garreperia a l’hora d’incorporar els representats de les institucions locals i comarcals, i dels treballadors, als Consells d’Administració, a les Comissions de Control i a les Comissions d’Obra Social i Executiva, se n’hauria de poder parlar abans per tal d’evitar atzagaides irreversibles.

6. L’OBRA SOCIAL EN TEMPS DE CRISIS

Una temptació davant l’eventual rebaixa dels beneficis dels exercicis afectats per la crisi, també de manual, seria la de reduir la consignació anual de les caixes a la seva Obra Social. Aquestes entitats d’estalvi tenen establert per llei que una part important dels guanys anuals s’han d’aplicar en favor d’iniciatives de caire social. Aquesta mesura és també una atribució dels òrgans de govern de cada entitat. Res a dir en els casos en què aquests òrgans funcionin democràticament i tinguin prou representació, però molt de compte allà on presentin un electroenfalograma pla, és a dir, allà on mai ningú no qüestioni ni proposi res de res, s’acceptin per aclamació les decisions d’uns òrgans poc representatius sense establir altres opcions que les proposades i on no hi hagi veus discrepants.

En temps d’una crisis econòmica gravíssima, ¿quines són les prioritats socials que podrien ser considerades en els pressupostos de l’Obra Social de les caixes? La resposta ens la donen ja algunes d’aquestes entitats que, amb crisi o sense, destinen recursos a la creació d’empreses i negocis, al foment de l’ocupació (exemples com les iniciatives per a la inserció laboral de discapacitats i de col• lectius amb risc d’exclusió social en són un botó de mostra), i a la recerca i a la innovació en el sentit més ampli. Demanar més complicitat i més implicació de les caixes en les actuals circumstàncies en aquestes qüestions és gairebé inexcusable.

Qui hauria de promoure aquestes estratègies de les caixes allí on encara no es contemplen? Els impositors? Les entitats i associacions representades als òrgans de govern? El personal? La Direcció? Els governs de l’Estat o de la Generalitat? (ben pensat, no seria una mala idea! Temps al temps). ¿O són els representants de les administracions territorials (alcaldes i regidors) els qui en primera instància haurien d’intentar-ho a través de la seva representació que per llei els correspon?

És clar, però, que abans s’haurien de posar d’acord entre ells (vistes algunes
experiències, aquesta és ja la primera utopia), establir un programa d’actuació consensuat (segona utopia) per a portar-lo a debat al si dels òrgans de govern, i convèncer la resta d’implicats (tercera utopia); i finalment aplicar-lo (si les tres utopies anteriors s’aconseguissin, la resta és bastant més fàcil).

7. RUMOROLOGIA

En l’actual escalada de rumors indiscriminats, paradoxalment és en aquelles caixes on hi ha la consciència que els òrgans de govern representen adequadament els diferents estaments en joc (impositors, entitats, ajuntaments, consells comarcals i empleats) on a priori la credibilitat i la confiança és major, que no pas allí on se sospita que en aquesta qüestió se n’ha fet de més i de menys. Caldria estudiar cas per cas els balanços respectius ja que una cosa és la democratització dels òrgans de govern i una altra de molt diferent l' eficàcia en la direcció i la gestió de les entitats.

Sigui com sigui, i contràriament al que alguns han predicat durant el darrer quart de segle, la presència de representants escollits democràticament en el òrgans de govern de les caixes d’estalvi provinents d’institucions públiques territorials no les debilita sinó que les enforteix.

8. DEMOCRATITZACIÓ DELS ÒRGANS DE GOVERN DE LES CAIXES D’ESTALVI

Aviat farà un quart de segle que s’aprovà la llei i els reglaments que determinen la participació dels representats dels impositors, de les entitats, de les institucions locals i comarcals, i dels treballadors, als òrgans de govern de les caixes d’estalvi. Els comptes de resultats de la democratització no presenten els mateixos beneficis quan es comparen les diverses entitats. En un extrem, les que van interpretar que aquella era una oportunitat per a enfortir-se, incorporant els representants dels ciutadans i dels empleats; i a l’altre, aquelles que es van blindar, esquivant amb argúcies la presència d’elements externs no desitjables. Entremig, tota la gamma de variacions sobre el mateix tema, a partir de les partitures dels reglaments singulars en cada cas.

El passat mes d’agost el Govern de Tripartit d’Esquerres va aprovar unes mesures que pretenen forçar encara més la democratització dels òrgans de govern de les caixes d’estalvi. Veurem com s’apliquen i com els sectors interessats (impositors, entitats, alcaldes, regidors i treballadors) s’impliquen en l’operació perquè surti reeixida, però a ningú no se li escapa la transcendència que pot tenir de cara al futur immediat de totes i cadascuna de les caixes d’estalvi catalanes.

Cal estar a l’aguait, no fos cas que al final tinguéssim uns òrgans més democratitzats, sí, però sense cap efecte pràctic pel fet que els alcaldes i regidors es limitessin a ocupar les poltrones -com una mena de convidats de pedra, amb vot i veu no cal dir, però sense cap criteri ni imaginació-, i a percebre puntualment les assignacions establertes en concepte d’assistència a les reunions dels Consells d’Administració, de les Comissions de Control i de l’Obra Social i de l’Executiva. No es tracta només d’això, evidentment.

Hem entrat en uns anys convulsos en matèria econòmica i les entitats financeres s’hauran d’adaptar a la dura realitat que viuran els ciutadans, i no a la inversa. I les caixes d’estalvi en particular. És relativament fàcil pronosticar canvis profunds en el model que hem conegut les darreres dècades. Si en les actuals circumstàncies es qüestiona fins i tot el paper del Fons Monetari Internacional, del Banc Mundial i dels Bancs Centrals; si es proposa la refundació del capitalisme (ara que val maldades, vés per on!), i fins i tot ja es parla de reformar a fons el sistema financer mundial, què pot impedir revisar el contracte social que les caixes tenen establert amb la societat?

En aquest escenari, com més sensibilitats hi hagi representades en els seus òrgans de govern, millor per als clients, millor per al personal, millor per a l’entitat i millor per als ciutadans.

Qui pot frenar la il•lusió? Titllaran d’ingenus els promotors d’aquests canvis i els ridiculitzaran posant en evidència que l’etimologia de la paraula il•lusió remet inevitablement a il•lús, però tard o d’hora no tindran més remei que adaptar-se a la nova realitat. (Continuarà)

Vegueria Penedès: una aposta per la democràcia

2008-11-06T12:17:00.002+01:00

“Mai s’havien unit tants interessos dispersos a favor d’una alternativa en defensa del territori penedesenc”

Després de quatre anys de mobilitzacions a favor del reconeixement de la vegueria del Penedès en la futura divisió administrativa de Catalunya, cal resituar el debat per tal de no perdre’s en qüestions col•laterals i anecdòtiques. El primer pas és reconèixer que la tasca desenvolupada per la Plataforma pro Vegueria Penedès ha permès de posar en el primer pla del debat comarcal i nacional aquesta qüestió en el marc de la reorganització territorial de Catalunya. El resultat de tot plegat han estat els pronunciaments favorables a la vegueria Penedès de 62 Ajuntaments que representen el 89% de la població; dels consells comarcals de l’Anoia, Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf; de dotze associacions empresarials que representen 4.500 empreses; de 119 entitats associatives que representen prop de 8.000 persones; i d’11.750 ciutadans. Mai s’havien unit tants interessos dispersos a favor d’una alternativa en defensa del territori penedesenc.
El segon pas és entendre les estratègies desenvolupades pels opositors a la vegueria Penedès per tal de neutralitzar-la: intentar desvirtuar el debat, tot derivant-lo cap a qüestions marginals; intentar de refredar el clima pro-vegueria Penedès, donant per fetes coses que s’han de decidir; jugar amb el temps i anar allargant tot el que han pogut les decisions importants, esperant que la mobilització social es refredés. Però l’estratègia de més calat ha estat aquella que ha pretès de portar el debat sobre l’organització territorial de forma quasi exclusiva a la “política institucional”, a la dinàmica dels partits, a l’entramat tècnic i burocràtic de l’administració, manllevant-lo de la societat civil que fins ara ha estat la veritable protagonista.

El tercer pas és reconèixer que, malgrat tot, s’han donat passos legals importants, com ara l’aprovació de l’Àmbit funcional de Planificació Territorial del Penedès per part del Parlament de Catalunya, tant el juny de 2006, com el desembre de 2007. Tot i que ara s’intenti d’aigualir aquesta important conquesta. Esperem que la mobilització social, amb la col•laboració de la gent del territori, dels diversos partits polítics, pressioni als seus dirigents perquè això no sigui així, especialment en aquells partits que sempre han defensat la Vegueria Penedès i que sumen la majoria parlamentària suficient per aconseguir-ho.
El quart pas és reemprendre el debat públic sobre la repercussió que tindria sobre el territori i la seva gent la vegueria Penedès en el marc de la futura organització territorial de Catalunya, tot aportant raons i arguments, més enllà de les dinàmiques de bons i dolents, i obrint-lo al conjunt de la societat a través de les seves organitzacions i associacions. Cal que el debat sobre la vegueria Penedès torni a ser una qüestió de la societat, dels penedesencs. A més, cal que les propostes que han sorgit de la reflexió col•lectiva i que poden interessar més enllà del Penedès arribin al conjunt de ciutadans de Catalunya, com ara l’aposta per l’elecció directe del Consell de la Vegueria per tal de reforçar el seu caràcter democràtic, és a dir participatiu i representatiu.
El cinquè pas és recordar que, en definitiva, estem parlant de democràcia, perquè la principal força de la Vegueria Penedès és el suport massiu que té en el territori, tal i com he destacat a l’inici de l’article. I ara el que necessitem no són polítics que decideixin per la majoria, sinó polítics que respectin la majoria. L’època del despotisme il•lustrat ja ha passat, ara estem a l’època de la democràcia. Parafrasejant al President Companys l’octubre de 1934, podríem dir que arriben els moments decisius, i en aquest moments: “cadascú al seu lloc, i el Penedès i Catalunya al cor de tots.”

Ramon Arnabat

"Vaya pandilla de patilleros"

2008-11-05T17:33:00.006+01:00

Gràcies a un comentari anònim fet al darrer escrit meu sobre la moció de censura, he pogut baixar i imprimir-me el document programàtic de Convergència (des de la pàgina de CiU, fent gala de la seva transparència, continua estant bloquejada la impressió i per tant, o hi deixes la vista o renúncies a saber el què volen fer).

D’entrada, haig de dir que un cop llegit (un té el vici de llegir per poder tenir opinió), em va semblar un document molt superficial, carregat de bones intencions i amb cap compromís quantificable, limitant-se al “estudiarem, procurarem, potenciarem”, que com se sap, és el llenguatge habitual quan no es vol o no es pot agafar cap compromís seriós. En cap lloc hi vaig trobar una proposta taxativa que permetés lligar les intencions amb els mitjans per executar-les o, travar els eufemismes amb les accions.

Hi ha una part del document, però, que té un altre aire, que té un altre estil i una forma de redactar diferent, que planteja propostes concretes, i s’hi dibuixa un model organitzatiu que no te res a veure amb la tònica de la resta del document. És la part que tracta sobre la Participació Ciutadana. D’entrada vaig pensar que, com que aquest és el tema estrella de la CUP, era un apartat on els calia treballar-hi a fons, i per això Convergència i Unió s’hi havia aplicat de valent, avaluant diferents models i com a resultat del procés de discussió havien adoptat una posició que era la que s’explicitava a la proposta de programa per governar la ciutat.
Per causes que ara no venen al cas, vaig participar en un procés selectiu a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, ciutat del cinturó roig de Barcelona, que juntament amb Cornellà son la bèstia negra dels convergents, l’antipaís del que ells pregonen que ha de ser Catalunya. Tornant al tema, com he dit, vaig participar en un procés en el qual vaig preparar-me material per documentar les meves intervencions i, el cas és que, em sonava la música que estava llegint en el document de Convergència. I tant si em sonava!!!

Han COPIAT literalment paràgrafs sencers del document “Pla director de participació ciutadana. L’Hospitalet 2005-2007” una còpia pura i dura on, simplement han canviat la paraula “ciutat” per “vila” i “Hospitalet” per “Vilafranca”; han fet servir els mateixos quadres, els mateixos paràgrafs, les mateixes expressions. M’estic pensant enviar aquest plagi a Microsoft perquè el facin servir als seus manuals d’usuari com exemple d’ús del “copy i paste” i el “buscar i canviar” de la seva aplicació. Quina barra.

Us en mostraré alguns detalls:

Document de l’Hospitalet, pàgina 14:

1.- Definir un model i una estratègia de l’Ajuntament de L’Hospitalet en relació amb la participació ciutadana. Aquesta voluntat comporta la necessitat d’establir la finalitat de la participació ciutadana en el marc de l’actuació global de l’Administració municipal.
2.- Definir el sistema estable de participació i els principis metodològics sobre els quals se sustenta l’estratègia participativa.
3.- Identificar les línies de treball que s’han de desenvolupar per assolir els objectius plantejats. Això comporta una sistematització i una ordenació dels mecanismes i dels canals de participació sota un model global.
4.- Aquest document ha de regir els processos, els canals i els mecanismes participatius de l’Ajuntament en la mesura que recull els principis, els valors i els criteris que emanen de la voluntat participativa de l’Ajuntament de L’Hospitalet.
5.- En la mesura que el PDPC ha d’orientar la implementació efectiva del sistema participatiu que defineix, també ha de fer referència als recursos i a l’organització interna necessària per tirar endavant l’estratègia participativa plantejada.
6.- Finalment, el PDPC estableix moments d’avaluació del procés d’execució que permetran millorar-lo al llarg del temps i adaptar-lo a les possibilitats de cada moment. (document complet)

Document de Convergència i Unió de Vilafranca, pàgina 44:

1.- Definir un model i una estratègia de l’Ajuntament de Vilafranca en relació amb la participació ciutadana. Aquesta voluntat comporta la necessitat d’establir la finalitat de la participació ciutadana en el marc de l’actuació global de l’Administració municipal.
2.- Definir el sistema estable de participació i els principis metodològics sobre els quals se sustenta l’estratègia participativa.
3.- Identificar les línies de treball que s’han de desenvolupar per assolir els objectius plantejats. Això comporta una sistematització i una ordenació dels mecanismes i dels canals de participació sota un model global.
4.- Aquest document ha de regir els processos, els canals i els mecanismes participatius de l’Ajuntament en la mesura que recull els principis, els valors i els criteris que emanen de la voluntat participativa de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès
5.- Previsió dels recursos i a l’organització interna necessària per tirar endavant l’estratègia participativa plantejada.
Avaluació del procés d’execució que permetran millorar-lo al llarg del temps i adaptar-lo a les possibilitats de cada moment.(document complet)

No he tret ni he posat cap coma. També hi ha altres paràgrafs literals a les pàgines 35 i 36 del document de l’Hospitalet i les pàgines 45 i 46 del document de Convergència. Un cop descobert el frau, no he volgut llegir més. Us he enganxat copiant, i per tant heu suspès l’examen.

Si fins ara per mi CiU era una opció política diferent al meu ideari però amb capacitat de governar-me, amb aquesta constatació, han perdut tot el crèdit, perquè si almenys haguessin reescrit el text, l’haguessin interpretat o, l’haguessin utilitzat citant-lo, m’haurien demostrat que han entés el que s’hi diu. Copiant-lo no; copiant-lo han demostrat la seva incapacitat de fer un text interpretatiu, un document adaptat al seu model de Vilafranca senyora vila, a la seva Vilafranca no metropolitana.

Si son coherents, els partits que els hi riuen les gràcies, d’aquí en endavant, com podran fiar-se d’una gent incapaç de redactar una proposta; com podran donar suport a gent sense criteri que no sap ni redactar sense copiar. Convergència ha demostrat la seva incapacitat per governar-nos, han demostrat la seva insolvència intel•lectual i la poca preparació política.
Una constatació final: per guanyar el govern de la ciutat, s’han de treballar les majories amb propostes serioses, fonamentades, amb vots i amb pactes. Si ho volen aconseguir amb fraus, plagis, amb escales o pancartes, ho tenen molt difícil. A Vilafranca ningú entendria que fos així.

El paper de les Caixes en la situació actual (especialment la nostra)

2008-11-04T09:06:00.004+01:00

No fa gaires dies que en el debat del Tribuna Oberta celebrat a Vilafranca vaig preguntar al secretari general de CC.OO. de Catalunya, Joan Coscubiela, si li semblaria bé que en aquests moments en que les entitats financeres no donen crèdits, el Govern de la Generalitat, que és qui té la tutela de les Caixes d’estalvi catalanes, marqués les línies que haurien de seguir aquestes entitats, que no tenen amo, a l’hora de concedir crèdits, de manera que s’obrís una mica l’aixeta. El ponent em va contestar que no era partidari d’utilitzar el butlletí oficial i que era millor que aquestes coses es fessin per convenciment.

Però resulta que en aquestes moments, les coses van molt ràpid, i el President Montilla ja ha convocat als responsables de les Caixes catalanes per aquesta setmana, per tal de veure com està el patí i, suposo, escoltar i donar algunes indicacions. Penso que no té cap sentit que si les Caixes estan sanejades com diuen, restringeixin el crèdit a les empreses i particulars. Puc acceptar que ho facin els bancs que tenen uns accionistes que n’esperen beneficis, sempre que no hagin rebut diners ni avals de l’ Estat. Però no que les Caixes també ajudin a col•lapsar l’economia del país. L’ Estat hauria d’avalar el què calgui, però els diners de tots són per fer servir, i més ara que van escassos. No sé si en aquest moment en Joan Coscubiela, que el vaig veure per TVC molt enfadat amb les empreses que regulen l’ocupació, ara em contestaria el mateix. Però crec que cal un debat clar i ràpid sobre quin paper han de fer les caixes en la situació de crisis econòmica i, especialment de manca de liquiditat que estem patint.

I crec que aquest debat l’haurien de tenir especialment els membres dels òrgans directius de les caixes i, pel que ens toca, de la nostra, la que porta el nom del territori. A l’assemblea general, que per cert es reuneix la propera setmana, hi ha nombrosos representants del món penedesenc, des d’ Ajuntaments, Consell Comarcal, entitats,..., que no sé si s’han plantejat què caldria fer. Recordo que fa uns anys l’ Ajuntament de Vilafranca ens varem proposar unes fites molt simples, però necessàries, normalitzar la participació a les assemblees i demanar augmentar la dotació per l’obra social. Ara és un altre moment i des d’aquí tenim una responsabilitat, especialment la gent que està en el consell d’administració, amb diversos vilatans, un alcalde de la comarca o una representant del Consell Comarcal que ja no està a primera línia de foc. Espero que totes aquetes entitats, especialment les públiques, obrin un debat fructífer sobre el tema que, segur que ben portat, tindria més repercussió sobre les nostres vides que molts altres debats que fem sovint. No cal anar als Estats Units per participar en la “refundació del capitalisme”, també aquí hi podríem dir alguna cosa.

Moció de censura

2008-10-30T09:19:00.001+01:00

He escoltat una estona de la entrevista que han emès per Televisió de Vilafranca al Xavier Navarro, regidor de la Cup. Haig de manifestar que m’ha sorprès la claredat d’idees i de discurs que fan servir des de la Cup per argumentar les seves posicions. S’hi pot estar d’acord o no, però s’ha de reconèixer la seva coherència.
Que s’està negociant, comentant, avaluant o sospesant una possible moció de censura a l’Ajuntament de Vilafranca, és una realitat coneguda i difosa abastament pels altaveus mediàtics de la dreta vilatana. Però les formes sempre son importants, i hi ha qui no ho ha entès.
Que tots els partits facin les seves avaluacions i negociacions per establir majories és un fet consubstancial amb el joc democràtic. Totes les majories son legítimes. Estan en el seu dret provar-ho, només faltaria!
El que és d’agrair és que algú (la Cup) els recordi que el canvi pel canvi no porta enlloc; que canviar per quedar-se igual és un mal negoci, perquè canviar inestabilitat per més inestabilitat en comptes de sumar resta. També és d’agrair que demanin en primera instància que els diguin que volen fer amb el poder; que expliquin volen fer quan manin i, mes tard, davant la presentació d’un document secret els responguin públicament que no negocien documents d’amagatotis.
Es paradoxal que els partits impulsors de la possible moció, Esquerra Republicana (dreta republicana) i Convergència, elaborin un document de docents punts i no el facin públic. És inaudit que elaborin un document d’espatlles a la població per cuinar-lo entre ells i en vulguin fer còmplices als que volen que s’apuntin al seu projecte (la Cup). Personalment, penso que aquesta forma de procedir per part d’uns partits que sempre es queixen de l’equip de govern de l’Ajuntament acusant-los de secretisme, de poca transparència, de que els amaguen informació, de que no els hi expliquen tot, té la poca traça de fer públic que té un document secret. Això és un menyspreu als ciutadans als que diuen que volen servir i un comportament inadequat davant de la gent que vol saber què pensen fer i quin model de convivència volen implantar si finalment assoleixen el comandament de la ciutat.
Com a ciutadà, em puc refiar d’algú que em vol governar però no em diu que pensa fer ni com preveu fer-ho?. Encara que no els hagi votat, no tinc dret a saber com es gestionarà la meva llibertat, els meus drets i com se’m exigiran els meus deures?. Aquesta actitud no és una mostra de despotisme? No és una mostra del que ens espera si finalment prospera la moció?.
Si almenys fos creient, podria encomanar-me i dir que Déu ens agafi confessats!, però des de l’agnosticisme estic desvalgut i temeros del que pot venir amb aquesta tropa.

Bellvei, expressa't amb llibertat

2008-10-29T11:43:00.002+01:00

S’ha creat un fòrum per internet que es diu “Bellvei, expressa’t amb llibertat” per debatre els temes polèmics del municipi. L’Entesa celebra que una iniciativa com aquesta hagi sorgit de la gent del poble i, sobretot, del jovent que finalment puja al púlpit per expressar la seva opinió.

Ho fa motivat per un seguit de desagradables i poc democràtics fets recents: la indignació dels veïns del casc antic davant l’espoli que, durant tants anys, ha sofert sense que l’administració local hagi fet res al respecte i que, ara, quan es decideix a actuar ho fa però en sentit contrari: per acabar d’enderrocar el poc que resta en peu del patrimoni històric d’un poble que, com si tingués alzheimer, va perdent la memòria fins a convertir-se en un barri sense personalitat. Efectes metropolitants o pobresa cultural dels nostres governants?

Aquesta polèmica objecte de debat ha estat coartada pel mateix alcalde, amo i senyor del poble durant quasi un quart de segle i ha generat la dimissió d’una periodista que volia portar el debat del casc antic a la ràdio municipal de Bellvei.

L’Entesa recorda que, durant els anys que porta d’existència a l’ajuntament, ha denunciat públicament i reiteradament aquesta actitud autoritària, però els tabús i les pors no han permès que el missatge arribés a la gent del poble, precisament per la manca de llibertat en el debat dels temes fonamentals necessaris perquè una comunitat mantingui la seva vitalitat cultural i, en definitiva, la seva raó de ser.

Mesos abans de la prohibició del debat sobre el casc antic, l’alcalde en persona va prohibir, sense cap explicació, que l’Entesa emetés per la ràdio els seus minsos 10 minuts que, la mateixa “autoritat local” li havia atribuït en un repartiment de temps on el grup governant se n’atribuia 50. En aquella ocasió però, ningú va dir res, ningú va posar el crit al cel, com tantes vegades que l’Entesa ha denunciat les infraccions autoritàries comeses pel Sr. alcalde. És potser que trepitjar el dret legítim d’expressió d’un grup polític es considera normalitat democràtica? No és igual de greu aquest fet com el de prohibir un debat sobre el casc antic? Quin fet diferencial hi ha entre aquestes dues prohibicions perquè una sigui un escàndol i de l’altra ni se’n parli? Cal recordar que va ser l’Entesa qui va aconseguir fer realitat el dret dels grups municipals a escriure a la revista municipal del Pòrtic a través d’una denúncia al Síndic de Greuges.

L’explicació, ens agradaria pensar-ho així, és que ara les noves generacions, sense tantes pors ni prejudicis i amb un bon bagatge cultural, són les que obren la porta a la participació. Una bona oportunitat per recuperar les constants vitals que un poble necessita per sentir-se viu socialment, econòmicament i culturalment. Endavant, i benvinguts! Que la vostra tasca serveixi per recuperar els valors democràtics que durant tant de temps s’han arraconat a les golfes de la nostra memòria. Si això s’aconsegueix, l’Entesa se sentirà satisfeta d’haver contribuït a destapar el mite de la caverna que encara pesa com una llosa sobre el nostre poble.

Els símbols i els sentiments de pertinença

2008-10-24T09:24:00.003+02:00

Els símbols i els sentiments de pertinença, son valors que mouen passions i encenen focs que, moltes vegades, son difícils d’apagar. Formen part d’un pòsit mental que al Penedès s’han anat creant per raons històriques, culturals, o també, s’han format a caisa de una uniformitat paisatgística o de model econòmic.
Aquests símbols i sentiments, conformen un material sensible que, degudament instrumentalitzat, és material explosiu en mans d’agitadors, buscavides o de salvapàtries. En aquest àmbit, on s’hi barreja el sentiment general amb l’interés particular, apareix la figura recurrent del bomber-piròman, la del que primer encén el foc i després l’apaga, presentant-se com a salvador del desastre.
Això ve a tomb pel rebrot del debat penedesenc. Aquest sentiment identitari, es sustenta en un conjunt d’emocions que acaben configurant una manera de ser, una manera de fer, una manera de sentir-se arrelat on es viu i una manera de defensar els interessos dels que ens sentim hereus d’una realitat que ens ha estat traspassada pels avantpassats i que no volem malmetre-la per fer mes rics als mateixos de sempre, ni per fer mes pobres als que hi vivim. Per poder decidir el nostre present i el nostre futur i per administrar les nostres necessitats.
Sembla que els debat torna a arrancar i desitjo que ho faci de forma que la discussió es centri en el que realment importa: la creació de la Vegueria del Penedès i que no es vulgui fer servir ni per canviar governs a Barcelona ni a Vilafranca ni enlloc. Això no toca. Toca argumentar i donar exemples de com podria ser si ens deixessin decidir; toca desballestar les retòriques apocalíptiques de la inviabilitat econòmica, la massa crítica o les centralitats econòmiques (sinó que ens expliquin perquè el Penedès no és viable i en canvi si que ho és el Pirineu o les Terres de l’Ebre).

Noto que entre els contraris a la Vegueria Penedès cada cop hi ha postures menys intransigents, menys monolítiques i son més receptives a escoltar els pros i els contres de cadascuna de les postures. Sobretot des del moment que tenen la percepció que no hi ha les segones intencions. Cal gratar per aquesta via fins obrir pas en la unitat d’acció. Cal separar els interessos personals (que n’hi ha, molts i a totes les bandes de l’arc polític) dels interessos de la causa per la que es lluita. Així es sumarà i podrem fer-nos respectar. Si eliminem el tacticisme, el Parlament de Catalunya no tindrà nassos de actuar en contra del territori, però, si queda un marge pel dubte, tingueu per segur que ens encolomaran el què vulguin, que explotaran la nostra divisió, que no ens voldran ni rebre.
Hem de defensar la nostra voluntat de ser i sentir-nos catalans i, dins de la nostra catalanitat, hem de reivindicar la nostra identitat penedesenca de la mateixa manera que es respecta i se la fan respectar a la Vall d’Aran o a les Terres de l’Ebre i cap parlamentari gosa qüestionar-ho.

Perill: els trens del Penedès poden causar llagues d' estómac

2008-10-22T10:19:00.002+02:00

La gent que aneu sovint amb tren per la línia que travessa el Penedès haureu entès exactament què vol dir el titular d’aquest article i el podríem acabar aquí o, en tot cas, afegir-hi una crida, a no sé què ni a no sé qui, per que d’una vegada es pugui anar per aquesta línia a una velocitat mitja de 50 Km/h. (crec que no és demanar massa) i amb una puntualitat mitja europea, amb retards no superiors a 3 minuts. Però com que no sabem ben bé a qui cal dirigir-se, per que això canviï, potser caldria fer-ho al departament de Salut per que s’ampliï l’hospital amb metges dedicats a l’estómac, ja que la situació actual produeix molt d’estrès als usuaris habituals i, com és sabut, això pot ser causa de tenir llagues a l’estómac.

Per la gent que no agafa habitualment el tren, dir que darrerament els retards i les aturades en determinats llocs del recorregut s’han convertit en tant habituals, que ningú ja no està segur d’arribar a l’hora, amb les explicacions que s’han de donar (si l’altre les vol entendre) i perdent una quantitat de temps molt superior als darrers anys per fer els mateixos trajectes. No sé quina és la solució, però segur que no és la de no fer res. Ara un diputat dels partits del Govern diu que es plantegen trens semidirectes a Barcelona i que per això cal una tercera via en el tram del Baix Llobregat. Aquesta és una solució que fa temps que es reclama, però que no es planifica. Alguna solució pràctica s’haurà de donar a mig termini, però també a curt sinó es vol que els usuaris quedin tocats de l’estómac (i això encara serà més costós per la sanitat pública).

El que si que sembla que fa força gent davant d’aquesta situació és aplicar el mateix que Renfe va fer a la costa quan els retards per les obres de l’AVE, que és no pagar el bitllet. Però ara Renfe, a més de donar un mal servei i de no donar cap compensació, ha començat a fer funcionar els revisors en pla intimidador. L’altre dia anaven en grups de tres, acompanyats de guardes de seguretat. Tot un estil per encendre un foc en comptes de buscar solucions. Seria bo que algú liderés la recerca de solucions i compensacions a aquest desgavell abans de que ens hàgim de lamentar on ens porta la incapacitat grollera d’alguns directius, com està passant amb la banca.

Els diputats penedesencs han perdut pes polític (per sort)

2008-10-14T17:38:00.003+02:00

Durant força anys la gent de l’Alt Penedès ens hem acostumat a que els diputats al Parlament de Catalunya dels diferents partits polítics a la nostra comarca, han sigut els màxims dirigents del seu respectiu grup, no sols a la comarca, sinó en el territori més gran en el que està organitzat aquell grup. Així, durant molts anys (ara ja en fa quasi quatre que no) el diputat Roberto Labandera era el primer secretari de la Federació X del PSC, que comprèn les comarques de l’Alt Penedès i el Garraf. També des de fa molts anys i fins el mes passat, el diputat Joan Raventós era el president del territori en que CDC organitza la Barcelona no metropolitana (Alt Penedès, Garraf, Anoia, Bages, Osona i Berguedà). Per la seva banda, el diputat Miquel Carrillo ha estat durant els darrers anys i fins la setmana passada, president de la regional d’ERC que agrupa les comarques de l’Alt i Baix Penedès i el Garraf. I per últim, la quarta representant comarcal, la diputada Dolors Montserrat, presideix la província de Barcelona del PP, càrrec que deixarà les properes setmanes.

Aquesta coincidència entre ser representant al Parlament i alhora dirigir l’aparell del partit, podria semblar a primer cop d’ull que podia ser positiva, ja que la capacitat d’incidir en els aparells partidistes de la capital podria ser més gran. Però penso que l’experiència a la llarga, ha comportat mes inconvenients que avantatges. La gent que ens representa, donat el centralisme dels nostres partits (sense comparació amb qualsevol democràcia madura, com els EE.UU.), ha hagut d’actuar sovint més com a representant dels partits a la comarca que com a representants de la comarca davant el Parlament.

Ja sé que entre tots han fet moltes coses, algunes de les quals he viscut positivament en primera persona i que algú potser no compartirà la meva afirmació. Però crec que la major part de les coses que han fet per la comarca s’haguessin fet més o menys igual sense tenir responsabilitats en la direcció diària del partit, i en canvi s’ha identificat massa la seva acció representativa amb la defensa dels interessos de la seva agrupació.

Per tant personalment m’alegro de que els nostres representants al Parlament deixin de ser, col•lectivament, els màxims representants dels seus partits. Penso que podran fer una tasca igualment interessant per la seva formació, però més compartida amb la ciutadania. Algú pot pensar que la comarca no tindrà tant de pes polític, però crec que la nostra influència a la direcció dels partits no ens vindrà per aquí, sinó per ser forts com a societat estructurada, amb representants a tots els nivells, començant pel municipal, que tinguin clar on volen anar i ho facin acompanyats d’una ciutadania activa.

Doble robatori legal

2008-10-07T10:15:00.001+02:00

La meva amiga Anna està preocupada: separada amb dos fills, fa tres anys va comprar un pis amb una hipoteca a trenta anys. Just l’hi anava per arribar a final de mes, tot i un sou mitjanet. Ara, des que ha començat la crisi, els interessos bancaris no paren de pujar i se li mengen el petit romanent que l’ajudava a mantenir una mínima qualitat de vida. Això l’està angoixant.

Va comprar el pis quan els preus estaven més alts, gràcies a les facilitats del diner —interessos baixos i llarg període de retorn—. Com ella, molta gent s’hi va llençar. Són moltes i molts qui paguen dues vegades l’inconsciència d’un sistema gens democràtic: abans, l’increment desmesurat del preu de l’habitatge que va a parar als qui especulen en el sector immobiliari i, de retruc, als bancs i les caixes, i ara, l’augment dels interessos per pagar la crisi que aquest mateix sistema ha generat.

I el govern —socialista i obrer— què fa? Els ajuda amb la possibilitat, encara no confirmada, de perllongar la hipoteca —un mecanisme que ha estat la causa de l’encariment dels pisos i de l’actual situació on ens trobem— per comptes de cercar mecanismes per tal d’evitar l’increment dels interessos que el sistema bancari aplica salvatgement sobre aquestes hipoteques que pesen sobre la gent de classe humil.

Fa anys que s’hauria d’haver afrontat seriosament el problema de l’habitatge públic però quan l’economia va bé, tothom està eufòric i distret en explotar la mamella. I no diguis res en contra, que et titllaran d’anar contra el “progrés” —nefasta paraula, amagatall de corrupció—. Quan les coses van maldades, correm-hi tots! Llavors seguim especulant per sortir de la crisi.

Quan trobarem el moment necessari per parar-nos, pensar una mica i cercar una solució a llarg termini per a tothom?

Ara toca treballar

2008-10-07T09:27:00.003+02:00

Des de la Candidatura d’Unitat Popular hem presentat un document que hem anomenat “Cinc motors per al canvi”. Pels qui no estigueu al corrent dels afers polítics de Vilafranca, aclarir-vos que aquest document és la conseqüència de l’anàlisi polític que varem fer quan tot just és complia un any de legislatura i on dèiem –i ara confirmem- que el govern havia perdut el rumb i que d’aquesta manera era impossible avançar. En aquest anàlisi també dèiem que el projecte del PSC a Vilafranca encapçalat per Marcel Esteve havia arribat al final dels seus dies.

Així doncs i per a superar aquest estadi varem decidir crear aquest document. Un document sorgit de l’assemblea del mes de juny i que un cop desenvolupat ha de servir com a punt de sortida d’un debat ampli que ens permeti superar la situació d’inestabilitat i descrèdit actual, i que ens permeti també buscar noves majories –si és que són possibles- basades en la justícia social, la democràcia, la transparència, la defensa del territori i la identitat nacional.

Tot i així conscients que el canvi no el podem fer amb l’actual pes polític de la CUP dins de l’ajuntament de Vilafranca, també emplaçàvem a la resta de forces polítiques presents a l’ajuntament a que presentessin la seva alternativa i els seu projecte per a començar a preparar –si calia i havia condicions- una nova majoria que permetés avançar i superar l’actual estat de les coses.

Ara un cop presentat aquest document, cal esperar que les forces polítiques que volen encapçalar un canvi real, no de persones, facin les seves propostes i expliquin de forma clara, sincera i transparent quines seran les millores que trobarem en aquest canvi i sobre tot com i amb qui pensen fer-ho.

A la darrera editorial del 3d8, el seu director es preguntava si amb aquest document el que pretenia la CUP era realment un canvi. Imagino que la ràbia pot més que el seny i veure un document polític dol. Veure que et demanen coses que tu no pots oferir per més vots que tinguis dol. En fi, la coherència té aquestes coses.

Altres, amb vocació de generadors d’opinions deien al mateix diari que nosaltres érem uns intransigents i que per això no pactàvem amb CIU. Més del mateix d’aquells que quan interessa diuen que no l’important no són les dretes ni les esquerres. No parlem de política i de projecte? Si no és important ser de dretes o esquerres que és important? Bé, permeteu-me reivindicar el sentit positiu d’aquest mot en política. No transigeix qui té principis. Qui no en té de principis transigeix. Potser algun dia explicaré que significa per alguns de fer política.

No ens espanten les responsabilitats. Les assumim de bon grat. No ens espanta fer política, perquè en fem cada dia al carrer amb els veïns i veïnes al costat. Ens espantaven però els polítics sense projecte i aquells que pel poder pactarien amb el diable. Ens espantaven els salvadors de la pàtria. Ara els combatrem políticament.

Volem un canvi real, profund i transformador. Un canvi de les estructures polítiques, una aposta clara per la justícia social, una aposta clara per la defensa del territori i per la defensa dels drets dels ciutadans. Un canvi on la democràcia en majúscules arribi a qualsevol racó de Vilafranca. Un canvi on el poble tingui el poder que li pertoca. Un canvi on el més important no sigui el nom de l’alcalde sinó el seu projecte. Un canvi on mani el poble i el govern obeeixi.

Si algú no li agrada el nostre document. Si algú dubte de la nostra voluntat de canvi, que és miri el nostre programa electoral i després en parlem.
Nosaltres continuarem estant a la línia del front sense complexos ni por. Continuarem apostant per una societat justa i democràtica. La resta serà fer volar coloms.

Ara nosaltres estem treballant pel canvi, pel nostre canvi, NO pel seu canvi.

Xavier Navarro

Les actituds autodestructives de la política vilafranquina

2008-10-05T10:04:00.002+02:00

El govern de la cosa pública, es basa en els pactes entre les diferents forces polítiques que conformen les majories socials expressades a les urnes. Igualment, per dirigir una ciutat cal mantenir unes formes que no es poden passar per alt si no volem que tot plegat se’n vagi en orris. El govern d’un ajuntament és una cosa massa seria per frivolitzar-lo; s’ha d’actuar prioritzant el bé comú i l’interès de la ciutat i evitar caure en la temptació d’anar a la recerca del titular escandalós de cada cap de setmana.
La situació actual de l’ajuntament vilafranquí, te un aire de “dejà vu” comparable a l’assetjament que va partir el PSOE per part del PP d’Aznar amb la cançoneta del “váyase señor González”, acomboiat per l’acció de pinça del partit comunista de Julio Anguita dient allò de “para pactar con nosotros apliquen nuestro programa”.
Es va combinar el pacte estratègic del PC i el PP per deixar sense aliats a González al Parlament, i a més, es va fer treballar de valent tot l’aparell del PP dirigit per Alvarez Cascos i Rodrigo Rato. Cal dir que en aquesta operació d’assetjament els van ajudar molt els despropòsits d’elements corruptes protegits pels socialistes i convenientment airejats per la “Brunete mediática” de forma que van fer totalment insostenible el manteniment d’un govern d’esquerres.
A Vilafranca estem entrant en una dinàmica semblant (no en la corrupció, que quedi clar); el debilitament del govern és l´únic objectiu i, la màxima del quant pitjor, millor, sembla que sigui l’estratègia dels grups que ara estan a la oposició, grups que no els pugen els colors d’aliar-se amb la dreta mes carrinclona, la dreta dels vilafranquins de tota la vida, la dreta que no volia indústria perquè això generaria unes tensions socials que tenien esmorteïdes i controlades gràcies al caciquisme. Per part del govern, també cal dir que els hi estan posant les coses fàcils; els estan donant munició a senalles.

La disputa política vilafranquina està basada en el sectarisme mes descarnat on el discurs ideològic i el discurs de les idees ha estat substituït per la tàctica, on els que manen estan temerosos de que els belluguin la cadira i els que aspiren a manar voldrien fer-la trontollar a qualsevol preu, fins i tot a costa de la dignitat institucional. Tot plegat adquireix un to tabernari, fètid i obscè.
La imatge de regidors aguantant una escala per accedir per assalt a un balcó diu molt poc en favor de la política i dels seus protagonistes. Potser cal que tots plegats hi reflexionin una mica i potser que tots plegats posin l’interès i guardin les energies en coses que valguin la pena.
S’han parat a pensar tots els regidors que pels vilafranquins, l’important és el seu benestar, que únicament volen millorar la seva qualitat de vida, sobretot en moments d’inici d’un període de crisi i no pas generar dubtes existencials per culpa de la bandera estelada (un dels principis del dret diu que tot el que la llei no prohibeix, està permès, i per tant, no es cap delicte posar-la al balcó).
Algun regidor dels que van protagonitzar “l’assalt” al balcó de l’ajuntament em pot dir si és més important la bandera estelada que la catalana? Si es menys catalana la bandera catalana que la bandera estelada? I, posats a demanar, també em pot dir algun dels regidors que tant defensen els símbols i la puresa dels sentiments, si el triangle ha de ser blau o també pot ser vermell en funció de si son convergents o del PSAN?
En definitiva, em poden dir si son més catalans que jo pel sol fet de voler la estelada i jo la catalana?
Mare de Déu! quanta ignorància al servei del no res. Quanta claca per tant poca funció. Finalment una reflexió perquè tots plegats hi pensem una mica: cal que dignifiquem el discurs polític i que les alternatives estiguin basades en idees, en el diàleg i el pacte. Mai un saltabalcons estarà legitimat a governar a una ciutat. Mai pot cridar a l’ordre una persona que actua d’aquesta manera, senzillament perquè no li farà cas ningú.

El dèspota camuflat

2008-10-01T09:37:00.006+02:00

Que la democràcia està malalta fa temps que ho sabem. De fet mai ha gaudit de gaire bona salut malgrat que estem en una regió del món on millor funciona. Per a mostra la crisi que estem patint. En una democràcia en bon funcionament això no s’hauria produït ja que, en principi, l’habitatge no formaria part dels negocis salvatges. És un producte de primera necessitat i, com a tal, regulat pel sistema democràtic que no ho ha fet.
Molta, molta gent s’ha volgut apuntar a la loteria segura de la construcció. La cadena és molt llarga, des del propietari que especula amb la seva propietat, al comprador que espera treure’n un bon rendiment amb la pujada del producte. Legítim fins a cert punt. Ja sabem que la llibertat de mercat, base de la democràcia capitalista, és intocable.
Però dins d’aquesta mecànica, d’aquest engranatge que va del poder econòmic de les grans constructores fins a les petites ambicions personals del comprador d’un pis o el venedor d’un terreny agrícola, s’ha produït l’especulació a gran escala gràcies al paraigües de tot un sistema polític que ha permès que això es magnifiqués i que es convertís en el monstre que ens està engolin a tots.
I aquí sí que el sistema ha fallat, ja que els qui havien de regular i fer front per a que un producte fos assequible a les butxaques de la gent, que realment en tenia necessitat, per comptes d’evitar-ho s’hi han pujat al carro del negoci.
El poder econòmic i el poder polític s’han donat la mà i ho han fet de tal manera que en alguns indrets com el país Valencià o a casa nostra, fins i tot la gent del carrer, s’han trobat normal veritables cops d’estat urbanístics associats al “progrés”.
Sense anar més lluny la gent veu amb relativa normalitat que un alcalde faci de promotor al seu mateix municipi i que construeixi edificis amb irregularitats urbanístiques, que cobri de sota mà comissió per requalificar terrenys agrícoles a urbans, que aconselli als seus amics empresaris que comprin una muntanya forestal sencera perquè els promet que la requalificarà per fer-hi un camp de golf i la corresponent urbanització. Que un regidor faci d’intermediari immobiliari entre un propietari i una empresa constructora i que se li doni llicència, aprofitant-se del seu càrrec, quant no compleix amb les lleis urbanístiques del municipi. Això està passant avui i aquí i ningú diu res.

Manadors polítics que amb la seva mecànica de favoritismes i els seus “enxufismes” i una demagògia arcaica pròpia del feudalisme fomenten l’especulació i degraden la democràcia per omplir-se les butxaques.
Petits dèspotes que poblen els petits regnes de taifes dels territoris municipals, controlen com policies qualsevol persona que es pugui escapar de la seva xarxa. Estableixen pactes, estratègies i maquiavelismes varis per tal de mantenir-se indefinidament en el poder.
Aquesta situació vigent en molts municipis, en menor o major grau, del nostre territori fa que la democràcia se’n ressenti. Què lluny se sent la democràcia, no ja la directa, sinó la participativa, la que hauria de constituir l’autèntica base de la nostra societat, la de la gent del carrer, la del barri, que generés participació, cultura i solidaritat, la que hauria de configurar l’autèntic entramat democràtic i des d’on emanessin les propostes d’ una alternativa real a les decisions dels grans poders imperants. Però, de moment, ara i aquí, el camí que seguim és el d’un despotisme sense il•lustració.

Incontinència urbana

2008-09-07T13:25:00.003+02:00

“El Baix Penedès ha crescut moltíssim des del punt de vista residencial però de forma desequilibrada en relació a l’activitat econòmica que la converteix en una gran ciutat dormitori fortament lligada, per raons de treball, a la regió metropolitana de Barcelona...té una gran dispersió de sòl urbà i una elevada fragmentació territorial que fa malbé una magnífica plana agrícola”.

Del Pla Territorial del Camp de Tarragona

Tot i l’encertada descripció de la situació comarcal, és incomprensible com la proposta del Pla es basa en “..concentrar creixements en una ciutat central potent”. En realitat, el creixement ja s’ha produït i ha generat un nucli desbordat, impotent i desestructurat, ple d’urbanitzacions disperses pel seu entorn i que s’estenen, com una taca d’oli, ocupant milers d’hectàrees, escampades al llarg de tota la costa. Proposar créixer, quan l’excés del mal créixer és la causa del problema del Baix Penedès, és una temeritat que l’agreuja.

El Pla afirma, d’altra banda, que s’han de “contenir els creixements residencials” però no aplica mecanismes per contenir la bomba de rellotgeria que representa un territori amb 2.200 ha. de sòl urbanitzable per executar i un parc de 40.000 habitatges secundaris per omplir , que poden representar un creixement potencial de 350.000 habitants. No és de rebut tanta permissibilitat en un Pla que hauria d’afrontar seriosament els problemes d’una comarca que pateix incontinència urbanística.

La prova evident que el Pla permet seguir creixent de qualsevol manera és el cas de la zona logística de 55 ha. de nova creació per a uns grans magatzems que l’Ajuntament de la Bisbal vol desenvolupar en sòl de protecció preventiva fora de l’àmbit d’extensió d’activitat econòmica que el Pla preveu. Els 600 llocs de treball que prometen per pal•liar l’atur en prou feines serviran per donar feina a les 850 famílies nouvingudes que ocuparan els habitatges que el mateix municipi pretén construir. Si volem convertir la comarca en un barri metropolità perifèric, aquest és el camí.

Si finalment la comarca aposta per la logística s’haurà obert la veda a un cercle viciós que ens portarà a una ocupació exagerada de l’espai agrari. A una mitjana de 20 llocs de treball per hectàrea que ocupa l’activitat logística, quantes hectàrees seran necessàries per donar treball a 150.000 famílies? Aquestes famílies són les que poden venir en els propers anys si no hi ha un canvi de política de creixement residencial.

L’encert de redactar un Pla director urbanístic del Baix Penedès podria ser una bona idea, però donada la crítica situació, caldria portar-lo a terme immediatament, abans de desenvolupar el pla director d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques. Alhora, caldria decretar una moratòria sobre les grans actuacions previstes a la comarca – Logis, Corte Inglés, ARE, POUM, instal•lacions en sòl protegit..– que poden alterar les propostes que es derivin del desenvolupament del pla director urbanístic. Aquesta pot ser una eina eficaç, però si es fa a posteriori a totes aquestes actuacions esmentades, ja no tindrà sentit que es desenvolupi.

El més provable és que, de no actuar amb contundència, els cants de sirena dels qui defensen la implantació logística al nostre territori se surtin amb la seva. Cal que se sàpiga que no reduirà l’atur i que baixarà la qualitat de vida en una comarca on mana el sector immobiliari. Ens resignarem a tanta submissió? Certament, hi ha a qui no li fa res fer esclatar aquesta bomba, mentre s’omplin les butxaques alguns.

Sopa de ganso

2008-08-20T04:23:00.000+02:00

A centre Europa, sobretot a França i a Alemanya, els territoris i les ciutats cerquen relacions econòmiques i culturals per reforçar les seves estructures: ciutats d’un territori que produeixen el mateix, s’associen i ofereixen a l’exterior una imatge més potent i de resultats més eficaç que no la competència directa. D’altres busquen complementar-se: una ciutat industrial es relaciona amb una ciutat cultural per potenciar la imatge i l’economia mútues.

Aquí, al Baix Penedès, és el paradigma del contrari: els municipis entren en competició els uns amb els altres, i la pugna consisteix amb créixer més que l’altre –o a costa de l’altre–, pel que fa al nombre d’habitants, urbanitzacions, i ara, en logística. Els exemples són abundants: si un municipi rebutja la instal•lació d’una empresa, el veí l’admet; n’hi ha que acorden convenis amb les empreses que s’instal•len al municipi en els quals s’obliga que la majoria de treballadors siguin del mateix poble; d’altres, situen zones industrials que produeixen molèsties al municipi veí, o forcen equipaments comarcals en llocs inadequats només per interessos municipals. Aquest és el plat del dia de la nostra vida política.

Un territori que té uns valors ambientals qualitatius desvaloritzats amb l’excusa del progrés, del creixement i ara, en època de crisi, dels llocs de treball. Sempre hi ha un motiu per no fer el que ens portaria molts més beneficis a tots: organitzar-nos com a territori i trobar les potencialitats per optimitzar recursos. El localisme egoista en el qual estem submergits ens aboca a un model organitzatiu caòtic i desestructurat on qui guanya és la irracionalitat de l’especulació i els interessos aliens.

Grouxo tindria una inesgotable font d’inspiració per a les seves pel•lícules.

Puzzle BP

2008-08-16T06:51:00.000+02:00

Contràriament al que es podia esperar, el Pla Territorial del Camp de Tarragona aporta un grau d’ambigüitat encara més gran del què ja tenim al Baix Penedès. Una primera anàlisi, després d’haver participat, innocentment, en la fase dels suggeriments i haver constatat que els responsables del pla van a pinyó fix. Seria bo comentar alguns trets genèrics pel que fa a la situació de la nostra dissortada comarca-corredor.

Un dibuix malintencionat
L’ambigüitat esmentada comença a l’hora de mirar el plànol de la proposta del Pla on es pinten amb el mateix color verd i les mateixes ratlletes zones tan diferents com el sòl d’interès agrari, el CIM i les zones d’infraestructures viàries. Per això la primera impressió al veure el plànol és d’un territori amb molt de verd. També ajuda que els colors de les poblacions i els seus futurs creixements es representen en uns tons rosa pàl•lid.

Però una vegada passada la primera impressió i de llegir les normes que acompanyen el Pla no pots evitar que els pèls es posin de punta. Estem davant d’un llop camuflat de caperutxeta vermella.

Per veure la dimensió del problema canvio el color de les zones en funció de les potencialitats que el Pla proposa: el blau pels creixements urbans i el vermell pels creixements industrials i logístics, a més d’un rosa intens per definir els indrets de les muntanyes del litoral on els insaciables promotors hi tenen la banya posada per fer urbanitzacions amb camps de golf. El resultat és sorprenent:

El monstre camuflat

Tres àrees urbanes de colossals dimensions:

1. El Vendrell: una futura metròpoli invertebrada. Una gran taca blava representa la futura metròpoli vendrellenca ajuntada amb Santa Oliva i les Peces. La teoria del Pla és que s’han de potenciar els centres comarcals i ho fan però, fer-ho sobre un teixit urbà dispers i incoherent provoca estendre més la taca i agreujar el problema, allunyant-se del model més propi de la comarca format per unes poblacions en xarxa envoltades d’espais agraris. Menys mal que fem rotondes de trànsit on posem les cabanes de pedra i les oliveres perquè els nostres nets recordin vagament com era el nostre paisatge.

La continuïtat de la taca urbana litoral. Producte del desenvolupament incontrolat de la segona meitat del segle passat, formen dues grans franges costaneres separades per les Madrigueres i la riera de la Bisbal: a la llera dreta: Sant Salvador-Sant Vicenç-Comarruga i el Francàs formant un continu urbà. A la llera esquerra: Calafell-Cunit emparrant-se muntanyes amunt sense pràcticament deixar cap rastre dels boscos de la serralada litoral. El Pla, per comptes de posar-hi límits i dotar-les d’estructura urbana, es dedica a permetre el seu creixement il•limitat.

La insostenibilitat dels camps de golf
Entremig, i per acabar d’ofegar la poca zona forestal que queda en peu, els camps de golf i les urbanitzacions d’alt “stànding” de Calafell i l’amenaça fantasma, que penja sobre la muntanya de la Muga, d’un camp de golf que l’alcalde de Bellvei està entestat en construir malgrat el Pla ho protegeix com a espai natural i connector biològic. Entre la fase de l’avanç de Pla i la seva aprovació inicial, els promotors han aconseguit “colar” un nou article (2.5c de les normes) on diu que es permet fer camps de golf en sòls de protecció natural. La incongruència de tal decisió només s’explica des de la pressió dels interessos immobiliaris sobre el Pla. Hem de seguir pensar malintencionadament que “qui paga mana”?

Pel davant i pel darrera
Les zones industrials i logístiques formen un ventall important i curiosament, mentre la gent lluita en el front contra el CIM per darrera apareix una zona logística molt més important que el Logis, amb l’aparició d’unes grans naus de distribució d’uns famosos magatzems.

Tres fronts importants s’han obert: el triangle Santa Oliva-el Vendrell-Bellvei com a zona de domini de magatzems. La futura zona del Logis Penedès dedicada enterament a la logística i un rosari de polígons logístics entorn de la pista de proves de l’Idiada que, a les més de 300 ha. que comptabilitza, se li han de sumar els polígons de Santa Oliva, Banyeres, Albinyana i la Bisbal.

La resta, encara per definir en alguns cassos, són zones industrials municipals de grandària mitjana o petita però que representen un paquet dispers important a la comarca: el Foix, la “Cristalera”, Can Vies a l’Arboç; el de Calafell a l’autopista; un a Sant Jaume i uns quants a Banyeres, a part dels que s’integren en el nucli del Vendrell i el futur centre direccional entorn de l’estació de Sant Vicenç.

El panorama és desolador perquè el procés pot seguir creixent descontrolat i sense mesura, ja que el Pla posa normes que, en la majoria de casos, deixen la porta oberta a qualsevol operació urbanística rendible des del punt de vista econòmic a costa de sacrificar els malmesos entorns agrícoles, naturals i paisatgístics. De fet, aquest és el model ideal per permetre seguir creixent caòticament com s’ha fet fins ara.

Per acabar-ho d’adobar, direm que no planteja cap mesura respecte a les limitacions energètiques i sobretot a l’escassetat d’aigua que patim i no estableix tampoc els indrets on s’hauran de localitzar els grans equipaments comarcals –sanitat, ensenyament, cultura, deixalleries, depuradores, abocadors, plantes de compostatge.. - per una població que, si, ara a l’estiu ja som més de 300.000, amb aquestes propostes, d’aquí a uns anys, podem arribar als 500.000 habitants. El Pla té raó en una cosa, cal un pla director urbanístic. Cosa que fa temps que sabem, però per desenvolupar-lo cal primer que es parin la creació de les grans implantacions tan logístiques –Corte Inglés- com turístiques –camps de golf- com residencials –construcció massiva de les ARES- sinó no servirà de res.

Davant la crisi econòmica, polítiques de creixement?
Només cal afegir les operacions previstes per al mateixa Generalitat de les ARES (Àrees Residencials Estratègiques) de construir uns 2.400 habitatges que posaran més llenya al foc a una comarca “cremada” per l’especulació. Les Ares són una altra manera de camuflar el que hi ha darrera de tot, els interessos immobiliaris d’una classe que no els importa gens que el Baix Penedès acabi convertit en un trencaclosques. Això sí, sobretot, tot executat amb la seriositat, respecte i dignitat que l’ocasió es mereix. El dubte és si davant una crisi econòmica hem de seguir construint habitatges perquè vingui més gent a viure a la comarca? O bé hauríem de afrontar primer la crisi i després veure com creixem? Sinó els arguments de crear llocs de treball a traves de la logística és paper mullat. Empastifarem la comarca i ens quedarem pitjor. Més gent, iguals llocs de treball equival a menys qualitat de vida.

L’autovia imposada
Una altra sorpresa del Pla i que demostra la falta de consideració cap al territori és que el traçat de la futura autovia passa pel futur CIM, per la Cobertera i esquartera encara més el territori agrícola i el corredor natural entre Bellvei i Calafell. La demanda que en el seu dia varen fer el 90% dels ajuntaments del Penedès de passar l’autovia per l’AP7 –econòmicament i tècnicament factible-, no ha estat ni tant sols escoltada. Val a dir que els ajuntaments tampoc no han protestat. Per contra, ens col•loquen una autovia dissenyada des de la Direcció General de Carreteres de la Generalitat sense cap contemplació cap al territori i sí pensada des de les necessitats logístiques. Un altre exemple que els interessos de la Generalitat estan molt lluny del que, des del territori, se’ls hi demana.

Tot i els mecanismes democràtics de participació que té la societat catalana, les coses no es fan tan bé com sembla. Els interessos econòmics –com sempre- alteren el procés lògic d’una bona posada en escena. Encara que hi hagi qui pensa que aquests plans i projectes són bons per al país, personalment em produeixen mal d’estomac, com bregar amb rodes de molí.

La pompositat de les paraules

2008-08-12T16:05:00.007+02:00

Si encara no heu arraconat el 3 de vuit del 25 de juliol passat, us convidaria que rellegíssiu l’entrevista amb el delegat de la Generalitat a Tarragona, el senyor Xavier Sabaté. Es tracta d’un exercici saludable per descobrir la manipulació dels missatges i de les paraules. I és que el senyor Sabaté és un bon polític.

Llegim d’aprop l’entrevista. A la primera pregunta, el delegat diu que al Baix Penedès hi ha dos dèficits, l’un a causa de ràpid creixement demogràfic que genera, per la seva banda, necessitats socials com la salut, l’educació i l’habitatge. No entenc, doncs, que la Generalitat tingui ara mateix sobre la taula la construcció de dos mil quatre-cents habitatges a la comarca a més del privats ja previstos. Fan falta realment o formen part d’un pla per incorporar mà d’obra pels projectes macroeconòmics de la zona? L’altre dèficit que esmenta és la gran inversió, que té com a única resposta el Logis. El Logis és la resposta pràcticament única a l’oportunitat d’inversió, a la diversificació del teixit productiu, a la possibilitat d’investigació, a la lluita contra l’atur... La demogògia té un límit i, a aquestes alçades, hauríem de començar a ser una mica seriosos.

Segons el mateix entrevistat, “una activitat logística és això: serveix de magatzem i després allà es diversifica, o serveix per agrupar al mateix temps”. El manual de la logística ens diria que pocs llocs hi ha de tan inapropiats com la zona on es vol instal•lar el Logis. Posar un gran, enorme magatzem a municipis tan petits com l’Arboç i Banyeres és condemnar-los a la simplificació i no pas diversificació del teixit productiu. D’entrada, posem per cas, ningú no vindrà a fer turisme rural per anar a dormir entre camions. Diu que, “encara que estiguem en recessió econòmica, en quatre dies, estarà ple”. Aleshores, quin sentit té encongir-lo quaranta hectàrees, a no ser que vulguin ampliar-lo passats aquests quatre dies? Si es pretén que es caracteritzi per tenir “menys camions i potenciant més el ferrocarril”, jo em demano per què no comencem pel final, per millorar el transport de mercaderies per ferrocarril, que és un procés llarg i costós, ja que actualment el transport per la 340 de camions és infame? Què es vol potenciar exactament? Per què tots ara tenen tanta pressa? D’altra banda, ens trobem amb la investigació que, com el ferrocarril, és la paraula que sempre surt com d’un conte de fades disposada a tranquil•litzar els ànims dels detractors. Quina investigació? A través de quins mitjans? A on? Només sabem que el projecte del Logis està ben definit, però, en canvi, no ho estan cap dels caramelets que esbomben.

Li demanaria també que fes el favor de no insultar el diccionari quan s’autodefineix com a ecologista, quan aquest concepte queda molt lluny del que deixa entreveure en aquesta i altres entrevistes anteriors que hem pogut anar seguint. Cap de nosaltres no hem manifestat que vulguem un paisatge inalterable, que no es bellugui en cinquanta anys. Potser sí que volem que no s’acceleri, com ha passat en les últimes dècades. De fet, com deu saber, el Baix Penedès canvia cada semestre o, si ho vol d’una altra manera, el temps de construir blocs de pisos o camps de golf... I no, tampoc no pretenem sentir el gall cada matí (celebro que vostè en tingués l’oportunitat), però ens encantaria que els nostres fills i néts sabessin el que és un gall.

Tampoc no se’ns escapa que parlar de la disminució de l’atur gràcies al Logis quan el que pretenen és incrementar la població, resulta bastant absurd. Malauradament, tots sabem sumar i restar.

Finalment, parlar de la idoneïtat de la seva situació geogràfica (que no zona geogràfica, com ens diu), és mirar al passat. Aquest argument va bé per l’època romana, i fins i tot per bastant més enllà. Però actualment, si no és un lloc especialment inhòspit, hi ha marge suficient per pensar que hi ha molts altres llocs i moltes altres maneres de fer un Logis, sense que sigui tan traumàtic per la societat que li toca acollir-lo. Una altra cosa és que el vulguin fer ràpid (a demanda de no sabem qui) i malament. Així sí que és fàcil.
L’afectació d’un CIM-Logis en dos municipis de petites dimensions mai no és poca... és enorme. Hi ha moltes maneres de carregar-se una comarca i aquesta que vostès proposen és una de les més insensates.

Carmina Malagarriga
L’arboç

D' on surt el vi pel cava rosat?

2008-08-08T20:40:00.000+02:00

Les conseqüències de no fer Cava Penedès

El consum de cava, sortosament, es va incrementant cada any i, darrerament, de forma especial el cava rosat que s’ha posat de moda en determinades ocasions. Ara bé, al Penedès no hem notat aquest creixement de forma significativa, sinó que el raïm per fer el vi base del cava rosat es ven més o menys com sempre. Què és el que està passant? Doncs que tal i com des de la Unió de Pagesos hem denunciat en altres ocasions, cada vegada es va portant més vi base d’altres zones que, si bé legalment estan sota la D.O.Cava, no tenen cap tradició i sols serveix per que els grans elaboradors comprin el vi base a preu més baix.

Concretament a la collita 2005-06, que és quan va començar a entrar vi base per fer cava rosat a Catalunya, en van entrar 431.956 litres, provinents de València; l’any 2006-07 en va entrar ja 1.059.011 litres, provinents bàsicament de l’ Aragó; i en el que va de la collita del 2006 fins al passat abril, van entrar a Catalunya 2.854.486 litres de vi, provinents en la seva pràctica totalitat de l’ Aragó; i veurem què passa quan arribem a completar l’any. Això vol dir que el raïm negre, que tant costa de comercialitzar al Penedès i que algunes varietats s’utilitzen per fer cava rosat, es verema pràcticament tot a fora del Penedès. I així és molt difícil de mantenir unes explotacions, uns paisatges i un estil de comarques com la que tots plegats ens omplim la boca al dir com volem què sigui el Penedès. Ja sabem que no és fàcil trobar ara i aquí les varietats més adients per fer aquest cava, “pinot noir” i “monastrell”, però tampoc hem vist cap moviment ni per reconvertir les vinyes, ni per aplicar la famosa Investigació i Desenvolupament. No semblen massa interessats els grans elaboradors en fer cava amb raïm d’aquí. Caldria que els cavistes establissin contractes de compra de vi amb les cooperatives i així aquestes podrien incentivar el reempaltat als pagesos que tenen vinyes de raïm negre amb poca sortida al mercat. I en tot aquest procés hi podria haver un bon assessorament per part dels responsables d’interpretar el Mapa de Sols de les nostres comarques.

Per tot plegat des de la Unió de Pagesos del Penedès pensem que s’ha d’anar reflexionant sobre la possibilitat de fer Cava Penedès, un procés que no serà d’avui per demà, però que a hores d’ara, i veient com evoluciona el tema del sector en general amb la consolidació de la denominació d’origen Catalunya, sembla la única possibilitat de mantenir les vinyes tal i com les coneixem avui en la seva extensió, de mantenir la nostra professió de pagesos i de mantenir el paisatge que coneixem i del que tant se’n enorgulleixen tots els elaboradors, però que després no fan res per mantenir-lo.

JOSEP JOAN SAUMELL SOLER, Coordinador d’ Unió de Pagesos de l’ Alt Penedès.

Nota: Des de la Unió de Pagesos felicitem a l’acadèmia de Tastavins per l’organització del VIJAZZ que creiem que ha fet el paper necessari de promocionar el nostre vi de qualitat des del propi territori. Amb tot demanaríem al Consell Regulador de la DO Penedès una major implicació, en la que el sector pagès hi tinguéssim un cert paper. El mateix diem amb el CAVATAST i la Setmana del Cava,amb la implicació de la DO CAVA i dels seus membres que representem als pagesos. Només participant tots els sectors podran arrelar de veritat aquestes manifestacions essencials per la promoció del nostre producte.

QUO VADIS PUNT.EDU? o si voleu Biblioteca escolar

2008-08-04T06:40:00.000+02:00

Els processos d’aprenentatge de l’alumnat són i han de ser diversos, no tot s’aprèn a l’aula. L’alumne/a, al llarg de la seva formació acadèmica ha d’anar assolint recursos d’autoformació i de recerca i crec i molts també ho creuen que un bon mitjà és la biblioteca-mediateca. Fins aquí cap problema. Ara bé com es pot fer? Contesto la pregunta retòrica: una magnífica opció és treballar la formació a partir de la biblioteca escolar i després passar a la biblioteca pública. Aquesta és la filosofia dels Amics de Paper, una molt bona proposta que es va fer seva el Departament d’Educació i que ha estat recollida per molts centres educatius, tant de primària com de secundària. Molts han estat els centres que han tirat endavant el projecte de “biblioteca escolar” anomenat “PUNT EDU”. Ara bé i aquí arriba la gran contradicció. El Punt edu té, per a cada centre educatiu, una durada de 3 anys. A partir del 4rt any, la biblioteca ja pot funcionar sola. I empro aquesta expressió FUNCIONAR SOLA, perquè així ho ha decidit el Departament: un cop assolits els tres anys, desapareix la coordinació del professor/a responsable, no es reconeix aquesta coordinació ni en el còput d’hores ni en el còput de coordinacions necessàries en el centre, per tant desapareix estructuralment el Coordinador/a de la biblioteca escolar. I això, el lector o la lectora pot pregunta, què vol dir? Ho explico. Vol dir que després d’esmerçar uns quants anys (3 o més si ja abans hi havia biblioteca escolar), després que el Departament hagi invertit una bona picossada de diners en formació per als coordinadors-responsables de la biblioteca, (saber invertir acuradament i rendibilitzar els recursos econòmics d’un país que no en té gaires és molt important), després d’haver desenvolupat un projecte pedagògic de biblioteca escolar, de tenir un pla lector (avui que es diu que l’índex de lectura és tan baix). Després de molts després, tota la feina feta s’atura, mor, perquè encara que la biblioteca hi sigui, encara que alguna AMPA pagi uns responsables per a obrir-la, comprar llibres, … Qui desenvoluparà, concretarà, … el projecte educatiu relacionat amb la biblioteca? Qui tindrà cura d’escollir els llibres adients ? Qui …
Són coses que certament els que sí que creiem en la importància de la biblioteca escolar no ho acabem d’entendre. Per què la continuitat, i la consolidació del coordinador de la biblioteca escolar és tant important com el coordinador d’informàtica, de sortides escolars i m’atreviria a dir que fins i tot que un mestre dins l’aula. De fet tot és important perquè en aquests edificis es forma acadèmicament i intel•lectual la nostra societat.
Per al curs vinent molts centres educatius tindran una biblioteca escolar buida de continguts. Un somni estroncat!

Àngels Parés Corretger

Per alguns, les èpoques de crisi son una oportunitat.

2008-08-01T11:07:00.005+02:00

El vicepresident del govern, ha dit que aquesta crisi que patim, potser serà la més complicada de gestionar que hem viscut, perquè te diversos factors independents que han fet fallida al mateix temps:

1) La fi del petroli assequible, amb l’encariment dels preus per la pressió de la demanda dels països emergents.

2) La carestia i augment dels preus dels productes alimentaris a causa del canvi de conreus pel consum humà per sembrar biocombustible que és molt més rentable.

3) La crisi bancària generada per les hipoteques brossa, on és signaven hipoteques per més diners dels que era aconsellable,

4) L’esgotament del model basat en la cultura del totxo, era el motor de la economia, construint sense límit tot el que hi havia disponible per edificar sense tenir en compte que no hi havia compradors per tot el que es volia vendre.

Si qualsevol d’aquests elements per si sol, pot generar un moviment de retracció del mercat, imagineu-vos-els tots junts actuant al mateix moment. No cal ser un bruixot per entendre que la cosa és seriosa i que hi haurà gent que ho passarà molt i molt malament.

Per aquest motiu en sorprèn molt l’entossudiment de l’equip de govern municipal en voler gastar-se els diners del superàvit de l’any passat. No ho entenc. No seria més sensat guardar per preveure situacions de necessitat? No caldria estar a l’aguait d’oportunitats que ben segur apareixeran?

Gestionar una crisi de forma correcta, sovint reporta un bon nombre d’oportunitats que, ben aprofitades poden servir per donar sortida a problemes estructurals de difícil resolució. L’altre dia, parlant amb una persona que està posada dins del món de la construcció em va comentar la gran frenada que esta patint el sector. Tots dos érem de l’opinió que seria una crisi llarga, i que es perllongaria molt més del què el que ens volen fer creure els polítics.

També vaig llegir que es preveu fer una intervenció urbanística al sector de les bassetes on s’hi construiran un munt de pisos dels quals un cinquanta per cent seran de protecció oficial, a preu taxat per facilitar l’accés a la vivenda els col•lectius que tenen dificultats per accedir a un habitatge. Soc de l’opinió de que aquesta promoció només pot servir per embolicar més la troca. Si teníem sobreoferta de pisos, ara en tindrem més. Ara cal més imaginació, en comptes de construir nous pisos, cal tenir iniciatives que vagin encaminades a donar sortida a tots els habitatges que estan sense comprador o, iniciatives encaminades a salvar als promotors enxampats per la caiguda de la demanda.

Com en totes les èpoques de vaques magres, els especuladors estan navegant per la crisi en busca de víctimes per xuclar-los-hi la sang i els diners. Promocions de pisos venuts per sota del preu de cost perquè el promotor pogués fer front als venciments dels deutes, personatges a la caça de la subhasta judicial de gent que ha fet fallida, etc.

Una política intel•ligent, és casar les dues necessitats. Si tenim diners per habitatge protegit, si tenim edificis en busca de comprador a preu de cost (o una mica mes) i, si tenim gent interessada en comprar aquests habitatges a preus raonables, perquè no ho matxembrem i en traiem profit tots plegats de la situació que ha generat la crisi? Perquè no aprofitem els diners disponibles i comprem promocions a preu de cost i les posem al mercat com a vivenda a preu taxat per col•lectius que tenen dificultats d’accés a l’habitatge de propietat o per habitatges de lloguer?
Les avantatges serien òbvies: trauríem del mercat l’excés d’oferta, oferiríem vivenda assequible i a més ho faríem sobre sòl urbanitzat, que sempre és més econòmic que obrir nous carrers, portar serveis, sanejament etc...

La crisi dóna oportunitats. Només cal estar a punt per aprofitar-les.

Mal inici de la gestió de la collita del 2008

2008-07-30T17:22:00.003+02:00

A l’abril passat des de la Unió de Pagesos del Penedès fèiem públic el nostre malestar per com s’havia gestionat, des dels Consells Reguladors del Cava i de la D.O. Penedès, la collita del 2007, ja que el del Cava havia autoritzat, d’una manera molt fosca, l’augment del rendiment de raïm per hectàrea, en una collita que no tenia aquesta quantitat de raïm i que donava la impressió de que el què es volia era tenir autorització per entrar més raïm a les bodegues que, com que no hi era a les vinyes del Penedès, es compraria a fora; una espècie de “blanqueig” de raïm. I també denunciàvem els acords sobre el raïm negre en el Consell del Penedès, que només beneficiaven als propietaris de terres amb molt capital, o sigui als grans elaboradors.

Doncs bé, aquest any tornem a anar pel mateix camí, encara que guardant millor les formes que l’any passat van quedar arraconades, al prendre’s l’acord un cop començada la verema, cosa que està prohibida. Així el Consell regulador del Cava, en la seva reunió del passat dia 16 de juliol, va acordar, amb l’oposició de la Unió de Pagesos, tornar a elevar excepcionalment el rendiment dels ceps fins a 13.200 quilos (un 10% més del normal) de raïm per hectàrea, en unes varietats que, pel que es preveu, no faran ni la quantitat que estipula el reglament del Consell com a normal, amb el comentari d’algun gran cavista de que encara s’hauria d’augmentar més. És evident que això no es fa per ajudar als pagesos, que no se’n poden aprofitar (excepte els que trafiquin amb “paper”), ni per regular un mercat que disposa de suficient raïm per fer el cava que es posa a la venda. Estem convençuts que es fa per poder comprar raïm a fora de la zona Cava i entrar-lo, un cop “blanquejat” com si s’hagués collit aquí. Això només perjudica als pagesos i ens sembla vergonyós que d’ altres organitzacions agràries no ho denunciïn també.

Una de les maneres d’augmentar la qualitat del vi és disminuint el rendiment de raïm que fa cada cep; aquesta és la fórmula que cal seguir, més quan hi ha excedents de vi, i que hauria de permetre augmentar el preu del raïm i del vi que compren els elaboradors a les cooperatives i a les bodegues particulars. I això els nostres grans elaboradors ho saben de sobra, doncs és el què fan a les altres Denominacions d’ Origen on estan presents. Avui no poden dir que no saben de què va, per que tots estan a Ribera, Rioja, Priorat i d’altres; i totes van pel camí que nosaltres diem i ells allà ho veuen clar. Però això no ho fan aquí per que el Penedès ho consideren casa seva i fan el què sigui per capitalitzar les empreses, saben que ho fan a costa dels pagesos i de la qualitat del vi.

També en aquestes darreres setmanes s’ha reunit el Consell Regulador del vi Penedès i com sempre ens hem hagut de discutir per la presència a la reunió del Director d’ UVIPE, Joan Gil, que no és membre del Consell però al que el President li permet estar-hi per defensar les posicions de la patronal, encara que l’organització en la que està afiliat el President, l’ Associació de Viticultors, feia bandera de que el sr. Gil no havia d’assistir als Consells quan ells no hi tenien representació; ara que ja en tenen els hi sembla bé. Nosaltres volem ser coherents i defensar els principis de la regulació estricte dels rendiments, d’un bon preu pels pagesos, de fer vi de qualitat, i de que els Consells reguladors han de ser paritaris, sempre, tinguem o no algun càrrec als Consells.

JOSEP ESTEVE, Responsable d’ Organització de l’ Alt Penedès d’ Unió de Pagesos.

Am i a bad teacher ?

2008-07-29T07:09:00.004+02:00

Escric aquest article d’opinió quan just fa un mes que les aules han quedat soles i abandonades i les pissarres estan netes i pulides. Només queden els soferts membres de la junta directiva i els coordinadors i coordinadores que malden per fer els grups-classe per al curs vinent, és a dir, per al setembre, i malden per a fer-los quan més equilibrats, i adients millor, allò que se’n diu una proposta pedagògica! Però tot i l’aire condicionat, en molts centres hi ha una certa escalfor: cada dia hi ha noves incorporacions i les ràtios van pujant, 25 abans-d’ahir, 29 ahir, 32 avui.I demà? I mentre, als mitjans de comunicació es parla del Grau de Competència dels nostres adolescents en anglès. Bé ara toca l’anglès i sentim que en un mitjà molt nostre es diu “NO TOT ÉS CULPA DELS PROFESSORS D’ANGLÈS” i jo que acabo de barallar-me amb un nou augment de ràtio, quedo amb cara de carallot: què vol dir que No tot és culpa dels mestres d’anglès? Quins cordills…. Bé és comprensible. L’ésser humà sempre necessitem carregar els neulers a algú o a algú altre, mai pensem que “jo” puc formar part d’aquest algú altre. ¿Algú ( fins i tot algú dels que manen) ha pensat que la massificació de les aules sí que és un problema i es pensa culpar algú? I realment crec que no cal assenyalar ningú (uf quants alguns/ninguns) simplement i tenint en compte que l’ensenyament obligatori és universal, que la mobilitat de les persones és lliure, hi ha llocs, i el Penedès-Garraf n’és un, que des que sóc a Ensenyament mai ha baixat les seves ràtios i ves per on seguim creixent i si fem cas al nou Pla metropolitrà encara més.

Què déu ens agafi confessats!

Cap on van el vi i el cava Penedès?

2008-07-20T18:27:00.003+02:00

En els darrers mesos s’ha constatat un cert moviment en els sectors productors i elaboradors de vi i cava de les nostres comarques, en el que cada un d’ells posa l’accent en una part determinada dels problemes que hi ha. Així el Consell Regulador del Cava ha endegat una campanya per promocionar la venda del producte en determinats sectors amb una despesa important per assegurar el creixement del cava, especialment a Espanya; de la mateixa manera el Consell Regulador de la Denominació d’ Origen Penedès ha aprovat tirar endavant un pla estratègic per definir el futur de la DO i veure com promocionar el nostre vi en un mercat exigent. Per altra banda el sindicat Unió de Pagesos a la comarca ha començat a fer públiques unes reflexions en les que posa en qüestió l’ actual estructura reguladora del sector i ve a dir que, fins que les relacions pagés-elaborador no funcionin d’una altra manera, els pagesos i el territori sempre tenen les de perdre.

Concretament els pagesos critiquen la utilització perversa que es fa de la Denominació Catalunya, que ha servit per anar minvant la força de la Denominació Penedès i per tant proposen una utilització assenyada de la DO Catalunya i no com una arma per debilitar la producció del nostre territori. Al mateix temps posen sobre la taula la possibilitat de fer una sub-zona Cava Penedès, que, alhora que asseguraria la pervivència de la vinya al nostre territori, podria possibilitar treballar amb uns millors preus els nostres caves. En definitiva els preocupa com regular la producció per adequar oferta i demanda amb uns preus raonables pels pagesos.

El sorprenent d’aquest panorama és que els Consells Reguladors s’han convertit en una espècie de “Consells Promotors”, cosa que correspon bàsicament al sector elaborador, i han deixat de banda la seva feina essencial de REGULAR la producció, que per això es van crear i porten aquest nom. La seva funció bàsica hauria de ser la d’adequar oferta i demanda de raïm i vi, de manera que els preus es mantinguessin interessants per les dues parts, proposant mesures organitzatives. Però les grans cases de vi i cava han aconseguit que una majoria de membres dels Consells segueixin el seu discurs quedant-se alguns pagesos sols a l’hora de demanar que es reguli la producció. És un món complicat, però potser ho seria menys si els òrgans reguladors fessin la seva feina i elaboradors i pagesos defensessin els seus sectors amb la cara alta i a la llum del dia.

Va som-hi, o encara serà més pesat anar contra el peatges

2008-07-17T12:00:00.002+02:00

Les Institucions de l’ Alt Penedès ens han convocat a sortir al carrer per manifestar el rebuig als peatges de l’AP-7 per anar a Barcelona, alhora que reclamar un millor transport públic. No deixa de ser molt particular el fet de que els nostres representants elegits democràticament ens demanin el suport de tothom per aconseguir uns resultats que tant des del punt de vista de la ciutadania (es va veure, entre altres, amb les signatures recollides fa més d’un any) com dels responsables polítics de la comarca són evidents: que no podem seguir pagant el peatge per anar a Barcelona com si anar-hi per l’autopista fos un capritx i quan ja s’han fet reduccions o supressions a altres llocs. Però si ens demanen el suport és per que no s’ha pogut solucionar amb el diàleg institucional.

Penso que tenim tres raons molt clares per sortir al carrer i seguir la crida dels nostres Ajuntaments i del Consell Comarcal. La primera per respondre a la crida de suport que ens fan; de ben segur que no és una cosa gratuïta ni els hi fa cap gràcia de fer, però si ho fan és per que creuen que només pot avançar el diàleg amb els responsables si es nota una forta pressió al carrer; i penso que l’hem de donar sense reserves i que la sabran administrar amb eficàcia i sense partidismes, que avui toca donar un suport sense condicions. La segona és que ja és hora de que ens puguem desfogar, que puguem manifestar públicament i davant dels mitjans de comunicació del país que ja n’estem farts de pagar una infrastructura de la que ja hem pagat la seva realització varies vegades, que ja està bé que ens prenguin el pel.

I la tercera és que si no surt bé, encara haurem, de treballar molt més. És evident que amb aquest acte s’acaba d’alguna manera la possibilitat de que siguin les Institucions comarcals les que liderin aquesta reivindicació; si això no funciona caldrà tornar a l’època i els mètodes de la Declaració de Gelida, o organitzar-nos en plataformes de l’estil de la de la Vegueria Penedès. És clar que si no hi ha una solució les coses no es quedaran aquí, que caldrà trobar altres mètodes en els que el paper de les Institucions hi haurà de ser, però serà menor. I això no ha de ser normal quan tothom hi està d’acord i, alhora és molt més pesat, ja que cal anar donant la tabarra per tot arreu. Per tant premem-nos-ho com un acte reivindicatiu que culminarà un seguit de gestions i que, alhora podria ser que fos el primer acte d’una nova etapa, que millor que no calgui i puguem guardar les forces per altres objectius.

La crisi sempre la paguen els mateixos

2008-07-17T11:27:00.002+02:00

La situació de crisi que pateix el país, te uns culpables amb nom i cognoms; te uns responsables que, en comptes de fer una acte de sinceritat i reconèixer que tenen mes cara que esquena, treuen pit i encara ens volen fer creure que ens fan un favor.
M’explico. Fa vint anys, els préstecs hipotecaris estaven al voltant del quinze per cent d’interès i, amb l’entrada d’Espanya a la comunitat europea, van venir temps de prosperitat i de vaques grasses: els diners europeus entraven a senalles amb la finalitat de què el país acabés convergint amb els més desenvolupats de la Unió Europea. Tot semblava poc, i es va produir un desenvolupament com mai s’havia vist; semblava que anéssim a velocitat sideral i fins i tot hi havia qui afirmava, santa il•lusió, que estàvem en camí de sobrepassar Alemanya, França o Anglaterra en nivells de riquesa i progrés.
Les taxes d’interès van anar baixant primer al nou, després al vuit, mes tard al set i mig per cent. Amb l’entrada de la moneda única, aquesta tendència es va accentuar i els interessos van arribar a límits desconeguts fins aleshores: el tres per cent.
En un país normal, dins d’una economia dominada pel sentit comú (el menys comú dels sentits) aquesta situació favorable hauria servit per abaratir els preus de la vivenda i facilitar l’accés a l’habitatge de propietat a una gran massa social. Però no, no va anar així. Es va entrar en una espiral inflacionista (de inflar) els preus de venda dels pisos i incrementar els imports de les hipoteques de manera que, els ciutadans acabaven pagant el mateix rebut (al començament i ara quasi doblant) que quan els interessos estaven al quinze per cent. El mateix producte, que quan la taxa d’interès estava al quinze per cent es pagava en dotze anys, ara estant al quatre o el cinc per cent, es paga a quaranta anys. Si abans la hipoteca només suposava un rebut mensual del trenta per cent del sou, ara en molts casos representa el sou d’una persona.
Faré quatre números per demostrar la magnitud de la estafa: Un pis comprat a l’any 1986 per 36.000 Euros, ara s’ha venut per 270.000, Mentre el increment del preu del pis ha estat de un 1.075,5 per cent, la inflació acumulada des del 1986 fins el 2008 ha estat del 143,4 per cent (dades del INE). Com es pot justificar aquesta situació, com es pot vendre com a progrés el que únicament és empobriment de la població.
Tornem als culpables: Els bancs i caixes, han seguit una política de fugida cap endavant perquè l’únic que els interessa és el compte de resultats. Mes diners, més diners i més diners, sense aturador i sense cap mirament. S’ha arribat a situacions escandaloses: s’ha empobrit artificialment a la població mentre ells es vanten d’augmentar cada any un quinze per cent més els seus beneficis. Això es pornografia econòmica; senzillament és un atracament amb el vist i plau del poder polític.
Han empobrit el país perquè han hipotecat a la població fins a límits insostenibles, i ara amb la situació de crisi, volen socialitzar les pèrdues i demanen a l’Estat que els doni ajuts perquè tot plegat no faci un crac que ho engegui tot a rodar. Es queixen perquè no guanyen tants diners.
La primera ja ens la han fotut al mig del cap: pagant l’Estat les despeses de registre i perdonant les taxes i impostos corresponents, es podran allargar les hipoteques fins a deu anys per abaixar l’import del rebut mensual. Dòmino! Han allargat el negoci deu anys més perquè l’interès, el continuaran cobrant, i per tant podran continuar explicant a la junta d’accionistes, que, en anys de crisi mantenen els increments de beneficis en un quinze per cent. Ells que provoquen la crisi, ens la fan pagar a nosaltres, i l’Estat mentrestant va tocant la gralla perquè el ball no pari. I això que mana la esquerra!!! Realment, amb am,ics així, no ens calen enemics.
Per veure si estem en un miratge o realment estam en una situació còmoda, cal que ens fem la pregunta clau: ara som mes rics o mes pobres. Tenim majors nivells de benestar o vivim angoixats de forma permanent?

Hem trobat la gran festa del vi del Penedès

2008-07-14T16:00:00.007+02:00

Aqueta vegada sembla que va de debò. Després de molts anys de buscar el model de festa del vi del Penedès, que fos moderna sense perdre de vista l’essència, penso que s’ha trobat. Un model començat en una FESTA DE LA VEREMA que mai va arrelar, en un FIRAVI en el que els grans del sector mai varen voler que hi figurés el producte de cara al públic, d’un DIVINUM en el que el sector del vi no s’hi va sentir prou reflectit, i que ara ha trobat amb la música, el JAZZ, el seu complement ideal per acompanyar uns vins de qualitat, com són els del Penedès.

Penso que l’ Acadèmia de Tastavins, i concretament la gent que va al davant, ha fet el millor servei que podia fer per elevar l’autoestima del Penedès pel què fa al seu producte més emblemàtic: el vi. I és curiós com ha hagut de ser una entitat en la que la majoria de gent que tira del carro no està directament vinculada al sector del vi, i que a més té una certa fama de “rància”, la que, per fi, ha trobat el desllorigador per que tinguem el nostre referent festiu i promocional, com tenen totes les denominacions d’origen prestigioses. Penso que hem d’estar col•lectivament orgullosos de la festa i dels seus organitzadors i que la gent que al llarg dels anys ens hem incorporat a aquesta Acadèmia, hem d’estar contents de formar-ne part i decidits a donar-li suport.
A partir d’ara s’haurà de començar a preparar el següent VIJAZZ i s’haurà de fer amb la suficient alçada de mires per consolidar-lo definitivament i evitar que la poca visió o les ànsies de protagonismes de diversos sectors, tant públics com privats, entorpeixin el seu desenvolupament natural. La gent que ens hem mogut a prop del sector del vi, i a mi m’ha tocat fer-ho en alguns dels esdeveniments que he comentat i d’altres, sabem que és un món complicat i com les gasten alguns per imposar la seva visió. També entrem en un moment que pot ser crític per les finances locals, i alguns càrrecs públics poden tenir la tentació de pensar que no cal invertir en aquests actes; penso que seria un gran error ja que justament en moments crítics és quan cal donar suport des de l’ Administració a l’empenta dels sectors productius claus del territori. Per tant, vull pensar, i així ho desitjo, que no només ningú posarà traves a aquest èxit col•lectiu en què s’ha convertit el VIJAZZ, sinó que tothom s’esforçarà per que continuem tenint el gran aparador a nivell català i amb projecció internacional dels nostres vins que hem aconseguit.

VIJAZZ PENEDÈS, un gran pas cap a la consolidació

2008-07-12T10:35:00.004+02:00

Un cop finalitzada la segona edició d’aquest excel•lent maridatge entre el vi, el cava i la música, podem afirmar que el resultat ha estat d’èxit generalitzat, tant pel que fa a organització com a participació.

Des de la Unió Vinícola del Penedès–UVIPE hem apostat per recolzar i col•laborar de forma objectiva i efectiva en aquest interessant esdeveniment, tot assumint el repte de fer possible algunes aportacions destacades com ara que a l’àrea dels concerts predominés de forma exclusiva el consum els vins i caves de les empreses espònsor, substituint així en aquest espai altres begudes alternatives, tal i com va passar en la darrera edició.

D’altra banda des de la nostra associació també hem potenciat la sala dels tastos, un espai imprescindible en tot tipus de fira de vins i caves, ja que es pot transmetre d’una forma més objectiva i personalitzada les bondats dels diferents tipus d’elaborats directament als participants. Un espai que en aquesta ocasió podia acollir fins a 70 participants per sessió i pel que varen passar aproximadament 500 persones.

Sorprenent, però alhora encoratjador, és observar com la majoria dels interessats en conèixer més en profunditat els nostres vins i caves, fossin en un 71% de localitzacions geogràfiques de fora de l’anomenat Gran Penedès. Així doncs, un 60% provenia de Barcelona i la seva area metropolitana, mentre que un altre 5% corresponia a desplaçaments de la resta de poblacions catalanes i un curiós 6% de fora de Catalunya, amb orígens tant dispersos com Santander o Osca. Només un 29% dels participants corresponia a l’àrea de la futura Vegueria Penedès, repartits aquets en un 17% de Vilafranca i 12% de la resta del territori penedesenc.

Es evident però, que gran part de l’èxit del Vijazz Penedès és conseqüència de l’encert aglutinador aconseguit per l’Acadèmia Tastavins del Penedès, com a Entitat organitzadora. És més, ha sabut entusiasmar suficientment al conjunt del sector –de vegades molt difícil- en un projecte d’aquestes característiques amb àmplia projecció de futur.

Tradicionalment es diu que a la tercera va la vençuda. Penso que aquesta vegada tenim els ingredients necessaris per poder tirar endavant cap a una nova edició del Vijazz Penedès Festival sense cap tipus de problema, convençuts de que aquesta és possiblement la iniciativa que mancava en el propi territori de producció, per tant, tot apunta a que finalment s’hagi trobat aquell producte promocional –llargament cercat- per potenciar la divulgació i el prestigi territorial de la nostra Regió Vitivinicola, i més en concret dels seus productes emblemàtics, el vi D.O. PENEDÈS i el CAVA.

Espero que l’esperit capdavanter d’aquest Penedès Vitivinícola en organitzar esdeveniments de la màxima rellevància estatal com la primera Fira del Vi (FIRAVI), el primer Museu del Vi, l’aplicació del mètode d’elaboració mitjançant la fermentació controlada, les Rutes del Vi Penedès i el Cava, el Divinum, entre altres, no torni a quedar en un nou intent sense consolidació o continuitat, i que en aquesta ocasió evitem deixar-nos escapar la magnifica oportunitat de seguir apostant per aquesta interessant festa vinícola-cultural.

JOAN GIL
Director de Unió Vinícola del Penedès - UVIPE

Pensar també a mig i llarg termini

2008-07-10T09:55:00.002+02:00

A l’ Ajuntament de Font-rubí manquen projectes municipals a mig i a llarg termini. L’equip de govern es limita a gestionar els serveis tradicionals i a intentar resoldre els problemes del dia a dia, sense una perspectiva de futur. Caldria més imaginació i propostes ambicioses.

En posaré un exemple. El nucli urbà de Guardiola està travessat per la carretera provinent de Vilafranca que ha estat durant tot el segle XX, i segueix essent, l’eix comercial més important de la població. Els bars i restaurants, la fleca i les botigues de queviures, la farmàcia, la sucursal de l’entitat financera comarcal, l’oficina de correus ( abans del seu trasllat) , el centre recreatiu i la proximitat de l’ajuntament i de l’ambulatori han convertit aquest tram de la carretera en l’indret més dens del municipi. L’increment de la població, del tràfic rodat i dels aparcaments i de la mobilitat dels veïns i forans origina sovint embussos i incomoditats.

Resulta evident que aquesta circumstància s’anirà agreujant i que podria fer-se insostenible d’aquí quatre o cinc anys.

Pensant a mig termini caldria començar a plantejar-se la necessitat de projectar una via de circumval•lació al nucli urbà de Guardiola que permetés desviar el tràfec pesat i els vehicles en itinerància. Així els camions, autocars i els cotxes que no s’hi tenen d’aturar no circularien per l’interior de la població i es rebaixaria notablement la pressió sobre el seu carrer principal. En tenim un exemple ben a prop. Fa 25 anys que se’n va construir un a Les Cabanyes que va resoldre per sempre la dificultat de travessar per l’interior aquest municipi proper, millorant en conseqüència la qualitat de vida dels veïns.

L’experiència d’altres iniciatives similars ens ensenya que quan es planteja un projecte d’aquest tipus s’acostuma a es produir un rebuig inicial per part del sector comercial que tem pels seus lícits interessos, i també per part dels propietaris de les finques que circunden el nucli urbà, que també vetllen pel seu patrimoni. Ni uns ni altres no haurien de frenar aquesta iniciativa que no anul•la ni fa la competència a l’eix comercial. Preguntin als botiguers i establiments de Les Cabanyes si es van veure’s afectats per la construcció del cinturó de ronda! En quan als propietaris, l’administració municipal i la Diputació tenen fórmules per a compensar-los adequadament.

No combregar amb rodes de molí

2008-07-08T10:40:00.003+02:00

Amb tota la lògica i oportunisme del món el Partit Popular ha decidit centrar la seva oposició al govern socialista durant els propers anys en la crisi que amenaça greument l’economia espanyola, provocant , en conseqüència, el deteriorament de l’ocupació i l’increment de l’atur amb tota la llarga llista de greuges que afecten negativament i selectivament a persones, famílies i empreses. És una oportunitat servida en safata de plata. També la resta de partits de l’oposició s’apunten ja a la crítica que els ve com anell al dit per als seus interessos estratègics i electorals.

Si en els darrers catorze anys de vaques grasses, els successius governs de dretes i d’esquerres han presumit de la seva gestió, transmetent a la ciutadania que les coses marxaven raonablement bé gràcies principalment a les seves polítiques econòmiques, és una obvietat que ara que ja han arribat les vaques flaques qui està a l’oposició li passi factura al govern de torn, acusant-lo de ser el culpable també de tots els mals.

Per tal d’evitar ser titllat de sectarisme reconec que aquest joc el practiquen de manual uns i altres, tant quan estan al govern com quan es troben a l’oposició. La qual cosa no vol dir que sigui encertada aquesta argúcia.

Però si filem una mica més prim hauríem de fer-nos algunes preguntes pertinents. ¿Qui són els responsables reals de la crisi actual? ¿Quines mesures eficaces poden prendre realment els governs de torn en una economia de mercat per frenar o minimitzar la voracitat del capital? ¿Tenen realment els governs els ressorts per controlar el sistema o és el sistema qui desborda el marc econòmic i la política ?¿ A qui cal demanar responsabilitats per les hipoteques subprime, per l’augment imparable del preu del petroli, per la bombolla i l’especulació immobiliària, per l’endeutament de les famílies, per l’augment dels tipus d’interès, per la inflació...? ¿Com és que els principals beneficiats del període especulatiu i de creixement surten indemnes de totes les crisis i només els més febles paguen sempre els plats trencats?

Culpar al govern de tot, sigui del color que sigui, o deixar de votar-lo ¿ és un bona teràpia personal o col•lectiva, o es tracte simplement d’intentar fer-li vudú?

Molt em temo que aquesta identificació de la política dels governs amb la marxa de l’economia és inevitable i irreversible, ja que ha estat i és una de les armes més poderoses en mans de l’oposició quan les coses val maldades , com ho ha estat i és per qui governa quan tot va bé.

Però que això sigui així i que malauradament no tingui remei, no vol dir que haguem de combregar amb rodes de molí. En el marc d’una economia de mercat com la nostra , per molt que els governs de torn presumeixin de controlar la inflació, de promoure l’activitat econòmica, de fixar el preu del diner, de lluitar contra l’atur i ... els qui realment són determinants en la marxa real de l’economia no seuen ni als escons del Congrés ni als Consells de Ministres.

És una fal•làcia transmetre a la ciutadania que la política és la principal responsable dels encerts i de les atzagaiades del model econòmic. Com deia l’inoblidable Bill Clinton “ It’s the economy, stupid”. La política, com a molt, intenta preservar l’interès general per sobre del particular, legislar i regular el marc d’actuació; assegurar els drets dels ciutadans a una bona escola, una atenció mèdica com cal, una jubilació digne, una vivenda adequada... i unes infrastructures, una justícia i un llarg etcètera de serveis públics al dia, però ni la dreta ni l’esquerra no tenen la vareta màgica per a afrontar els desequilibris i les tensions que genera la voracitat del mercat. El mercat, quin eufemisme!

Així com podem posar nom i cognoms als responsables de la política econòmica de qualssevol govern, sigui nacional, estatal a de la Unió Europea ,i de lloar-los o denigrar-los segons bufi el vent, ens trobem davant d’una nebulosa a l’hora d’identificar els artífexs reals que mouen el sistema i els culpables de l’actual situació. I existeixen, segur. Estan ocupats gaudint dels beneficis assolits en el passat, segueixen explotant el present i es preparen ja atrinxerats pel al proper assalt quan torni a lluir el sol.

I mentrestant ells es freguen les mans de satisfacció i ens tenen entretinguts i divertits veient com els polítics es tiren els plats pel cap, com pugen i baixen les enquestes de intencions de vot, com els soferts ciutadans caiem en l’encanteri i el circ que munten tots els partits per a justificar o per a criticar la gestió de la crisis, i com els mitjans de comunicació se’n fan ressò creant encara més alarma entre la població.

Apel•lar ara a l’humiliat i al reconeixement de les limitacions de les capacitats d’intervenció d’un govern en l’economia és il.lusori i incompatible amb els castells de foc que es llençaven fa quatre mesos, o quatre anys, o dotze, quan tot anava sobre rodes.

Però sí que va sent hora de posar en evidència les contradiccions del model, la dura realitat de que per molt que un partit apliqui una determinada política la seva incidència sobre la marxa real de l’economia és més aviat irrisòria. Cal qüestionar el model?

El darrer congrés del PSOE que ha d’orientar els propers anys l’acció del govern i del partit s’ha centrat principalment en temes com l’eutanàsia, la nova regulació de l’avortament, el vot dels immigrants en les eleccions municipals, les relacions entre l’Església i l’Estat i el laicisme, el debat lingüístic, el federalisme i el finançament autonòmic. Per afrontar la crisis, segons ha afirmat Zapatero, la recepta es el compromís socialdemòcrata amb el manteniment de les històriques conquestes socials dels treballadors. Res de qüestionar el model. I el dia que l’esquerra majoritària el qüestionés (aquesta és una hipòtesis impossible ) , perdria les eleccions i tornaria a governar la dreta.

Aquest és malauradament el dilema. Per això nosaltres seguirem atrapats en l’eterna picabaralla mentre els autèntics factòtums de l’atzagaiada es fan un panxó de riure.

Dues crisis: la cojuntural i la estructural

2008-07-05T18:30:00.003+02:00

La crisi política de l’ajuntament de Vilafranca n’amaga una altre no menys important: la de l’adequació de les estructures i sistemes de treball als nous temps i als nous reptes i necessitats de la societat vilafranquina. És vàlida la estructura organitzativa i funcional muntada al 1979 per a la realitat del 2008 ?

La situació municipal vilafranquina, fa evident que el model de funcionament fins el dia d’avui ha entrat en una crisi important. No és una crisi merament cojuntural, provocada per uns resultats mes o menys favorables a les opcions polítiques que es van presentar a les eleccions, sinó que el problema te molta més complexitat; davant dels canvis de la societat i de les mentalitats, podem donar el model per caducat i inservible: éstem davant d’una crisi estructural.

Definir-ne la magnitud i trobar-hi la solució ha d’implicar que tant els que tenen la responsabilitat del govern com els que vetllen des de la oposició, marquin les línies de com ha de funcionar la Casa Gran, amb la vista posada en el servei a la ciutat i no en el “joc ras i patada al ventre” del dia a dia polític. S’ha d’anar a la recerca del gran pacte de funcionament on ni els jocs de majories i minories ni les estratègies de desgast siguin el primordial. L’objectiu és que governi qui governi, la màquina funcioni de forma eficient.

L’Ajuntament de Vilafranca és una de les empreses més grans de la ciutat i de la comarca, tant pel que fa a nombre de treballadors com pels recursos que gestionen i a més, la eficàcia de la seva activitat afecta a la nostra qualitat de vida de forma molt directa, tant o més que les companyies elèctriques, del gas o del petroli, a les que exigim un bon servei, una atenció acurada i una disponibilitat i accessibilitat quasi bé infinita.

Per tant, l’ajuntament no pot ser menys. El temps del voluntarisme, de la disponibilitat, del “entre tots ho farem tot” s’ha de desterrar perquè quan s’encarrega una feina a una persona per la que no està preparat, no li podem demanar responsabilitats. I el que necessita Vilafranca és precisament això, responsabilitat: no podem renunciar a exigir resultats si hi ha una persona qualificada desenvolupant una funció.

Vilafranca ha de ser governada per uns polítics que marquin les directrius i les orientacions de cap on volen que vagi la ciutat, que determinin les prioritats en la despesa pública i les zones i activitats de creixement. Un cop decidit això, qui ho ha d’executar ha de ser un cos tècnic, qualificat i responsable. Es a dir: a gent preparada, amb autoritat dins del seu camp, als que els puguem exigir el màxim de dedicació i el compliment dels resultats que els politics els hagin marcat. També com a contrapartida se’ls ha de donar el màxim reconeixement i la remuneració ha d’estar d’acord amb el nivell de responsabilitat que s’exigeix. Una cosa va lligada a l’altre, sinó ens trobarem que ningú voldrà venir perquè per la mateixa feina te oportunitats millor remunerades.

Tinc molt clar que, igual que en una empresa es procura fitxar els millors del seu àmbit com a garantia d’un funcionament òptim, a l’ajuntament una feina ben feta només la poden fer bons professionals i, és feina dels que governen cercar-los i procurar que treballin pel projecte de ciutat marcat pels polítics. Es la única garantia que tenim de que les coses funcionin sense malbaratar energies i diners.

Vilafranca ja no es una vila petita, una petita capital de comarca on la presencia de l’administració es limita a exigir la contribució als veïns, a muntar les Fires de Maig i a presidir els actes de la Festa Major. Es una ciutat mitjana de Catalunya on els veïns s’han convertit en ciutadans de ple dret, exigeixen tots els serveis com si fossin d’una ciutat gran i l’ajuntament els hi ha de donar. Els vilafranquins no volem ser ciutadans de segona ni volem renunciar a cap de les avantatges de la societat del benestar. Això comporta treballar per donar qualitat en el serveis i per donar resposta a les necessitats des del mateix moment que es produeixen. Comporta planificar, preveure mancances i dèficits i evitar saturacions i colls d’ampolla molt abans de què es produeixin. Aquí està l’èxit en la gestió: l’anticipació als problemes i la proposta de millores estructurals abans de que es produeixin les necessitats.

Mentre no es faci d’aquesta manera, serem una capital de comarca de segona fila, amb serveis de segona fila i amb poques oportunitats per poder treballar-hi més enllà dels parcs logístics. Les oportunitats només les tenen els que estan preparats per aprofitar-les, els que no han fet els deures i van amb el pas canviat, les veuen passar i només els queda el recurs de morir-se d’enveja.

Tot plegat és una opinió que aporto i m’agradaria debatre amb els lectors del blog

No hi ha manera

2008-07-04T11:53:00.002+02:00

M’acaben d’enviar l'informació de les ARES ─Àrees Residencials Estratègiques: un programa de la Generalitat per construir habitatges públics─ i al Baix Penedès se'n construiran prop de 2.500 entre Calafell (400) el Vendrell (400) i Santa Oliva (1.750).

La necessitat d’habitatge assequible és la raó fonamental d’aquesta política. Per tot Catalunya s’han de construir uns 100.000 habitatges. Aquí, a més, li donen un altre argument a favor: la crisi del sector de la construcció genera atur i la construcció d’aquests habitatges ajudarà a suavitzar el nombre d’aturats, diuen.

Segons com però, l'efecte pot ser contrari. L'arribada de 2.500 noves famílies portarà sota el braç noves demandes de llocs de treball i de serveis, afectant la ja desmembrada societat baix penedesenca. Fent una valoració somera tindríem que aquests 2.500 habitatges nous al Baix Penedès, amb una mitjana de 3 membres per família dels quals un o dos són laboralment actius, generaria una demanda de llocs de treball d'entre els 3.000 i 4.000. Tot i que en principi moltes de les famílies vindrien amb la feina d’origen, l'experiència indica que la tendència és la de buscar feina a prop del lloc de residència. Un peix que es mossega la cua.

D'altra banda una economia basada en el sector de la construcció no és desitjable per a cap territori ja que aquest necessita, per desenvolupar-se, consumir molt de sòl ─ningú en parla però el sòl és més escàs que l’aigua, ja que és limitat i no es pot importar─ per tan hauríem de pensar-ho dues vegades què hi posem a sobre, si el malbaratem ja no podrem tornar enrere. Amb la situació actual ─una tercera part de la comarca està ocupada o previst ocupar per urbanitzacions─ cada acció sobre ell hauria d'anar acompanyada del predomini de la qualitat sobre la quantitat.

Els que promouen la necessitat de construir habitatges massius a casa nostra demostren el cinisme ─o la ignorància─ dels qui no tenen cap consideració en vers el territori i la seva gent. O potser pensen que tot això es podrà resoldre amb l'avinguda del CIM/LOGIS. Llavors ja serem tants i el paisatge s'haurà transformat tant que no vindrà d'aquí!

Per la via han de passar trens útils a la gent

2008-06-30T10:30:00.002+02:00

Des de les primeres eleccions municipals democràtiques, a l’any 1979, Vilafranca ha fet un gran esforç per que el ferrocarril, que va ser una eina d’impuls de la vila al segle XIX però que va deixar una barrera cap a l’est, passés de la millor manera possible ajudant a fer el pas cap al Molí d’en Rovira i la Girada. Hi va haver un primer rebaix de les vies a la zona de l’estació quan es va doblar la via i s’ha fet ara un segon rebaix amb motiu del pas de les vies d’ampla europeu. No sé si s’han cobert totes les expectatives, però s’ha fet un bon rebaix que, quan estigui urbanitzat, canviarà la fisonomia de la zona.

Dit això, sembla que ha arribat l’hora de deixar de mirar les vies i posar-nos a mirar els trens que hi passen. Per que, sense voler fer l’acudit que explicàvem quan érem petits, per la via hi passen trens, uns trens que han de ser útils a la gent del territori com ho foren els del segle XIX per la gent del Penedès. No pot ser que els trens de la Renfe que passen per les nostres vies estiguin el mateix temps per arribar a Barcelona que fa 50 anys; no pot ser que no es puguin transportar mercaderies per tren des del Penedès, quan sí que es feia fa 50 anys; no pot ser que la gent que agafa el tren no tingui la seguretat de a quina hora arribarà al destí, doncs cada setmana hi ha incidències; no pot ser que no hi hagi trens per anar a Tarragona sense perdre el temps en els canvis; no pot ser que no parin els trens regionals que passen per la via d’ample europeu; en definitiva, no pot ser que no puguem fer servir el millor transport públic que hi ha per manca d’eficàcia en la seva gestió.

I aquest és un tema que hauria de ser prioritari pels governs de la vila i de la comarca. Primer pel servei que cal donar a la gent i després per l’estalvi d’energia, de contaminació i de minvar la necessitat de noves carreteres. Per això cal que els nostres governs del territori liderin la posada al dia dels nostres trens. Per la comarca és més important això que el què passi amb l’aeroport o altres infraestructures que omplen l’espai dels mitjans de comunicació. Cal que la reivindicació del bon ús del tren sigui un dels eixos del nostre Ajuntament i del nostre Consell Comarcal. Només així disminuiran els cotxes de les nostres carreteres i la gent podrà viure amb menys angoixa per si arribarà a l’hora o no. Crec que una bona campanya, amb tots els nostres polítics i els líders socials al davant, per la millora dels trens junt amb la de que no ens prenguin el pel a l’autopista, amb plens extraordinaris inclosos, ajudaria a millorar la qualitat de vida de la gent del Penedès.

El 80% de la collita del raïm del penedès és per cava

2008-06-28T13:08:00.003+02:00

Perquè no una subzona pel Cava Penedès?

Quan parlem del raïm del Penedès i comentem què se’n farà quan es converteixi en vi, espontàniament tendim a pensar que acabarà sent vi emparat per la Denominació d’ Origen Penedès. I en el cas del raïm blanc això no és així, sinó que majoritàriament el raïm del territori serveix per fer vi base per elaborar-ne cava. Pràcticament un 80% de tota la collita es destina a això; per tant per la continuïtat de les nostres vinyes, de la pagesia i del nostre paisatge, és indispensable que el sector del cava tingui un relació amb la vinya de manera que compensi el valor de la producció.

Però normalment això no passa. El sector del cava cobreix les seves necessitats comprant una relativament petita part de raïm, però la resta les cobreix comprant vi. Un vi que normalment elaboren les cooperatives i també altres empreses privades, que a més de vendre’l al preu que marquen els cavistes, l’han de guardar en instal•lacions pròpies i cobrar quan els cavistes volen. Això fa que els costos indirectes de la producció recaiguin sobre els pagesos, ja que s’han de deduir del preu del raïm. D’aquí ve que sigui tant important posar sobre la taula de negociació el preu del vi i no tant sols el preu del raïm. I això de posar sobre la taula és un dir, ja que normalment els elaboradors no volen arribar a cap acord, i si poden ja no hi ha ni taula.

En aquests darrers anys, a partir del boicot de determinats sectors al cava català, els cavistes han descobert que poden anar a comprar vi en altres zones de l’ Estat que formen part de la Denominació d’ Origen Cava i, fins i tot, que el poden fer allà. Això ens situa als pagesos del Penedès en una indefensió encara més gran que, entre d’altres mesures, es podria arreglar implantant la subzona nostra dins el cava i fer el Cava Penedès. Aquest fet donaria una imatge de qualitat i ara que ja comencen a haver-hi caves en altres llocs, es podria distingir clarament els de un nivell i els altres. Sembla que així podríem prestigiar el nostre producte i treure’n un millor rendiment pels pagesos. Caldria obrir un debat sobre la subzona del Cava Penedès i mirar de tirar-lo endavant. Seria també la manera d’acabar amb aquesta inèrcia de vendre el producte tant barato quan té una qualitat internacionalment reconeguda, però que està estancat i no se sap com posicionar-lo de nou. Donar el cognom de Penedès al nom Cava podria ser una manera, i més ara que ha anat augmentant les vendes del champagne i dels caves més cars a Espanya. Crec que això sí que seria donar una nova imatge del Cava, molt més que aquesta nova imatge que pretén el Consell Regulador, en la que s’hi gasten quantitat d’euros que venen de l’ Administració o deixem de cobrar els pagesos, i que a nosaltres no ens reporta cap benefici.

Josep Joan Saumell Soler, coordinador comarcal d’ Unió de Pagesos