dimecres, 9 d’abril del 2008

Vegueria,si;Vegueria,no; el perquè de la vegueria

Mentre el sentiment de pertinença comarcal al Penedès històric oscil•la avui entre la ignorància i l’entelèquia; la idea de la vegueria es mou entre la indiferència i la utopia.
Fa 21 anys, els alcaldes socialistes de les principals poblacions de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf van signar solemnement el Pacte del Penedès. Era aquella una proposta unitària per a configurar una única comarca en el marc de la discussió al Parlament de la divisió territorial de Catalunya que inclogués tos els municipis del Penedès històric. Convergència i Unió s’hi va oposar frontalment i amb la seva majoria parlamentària la llei es va aprovar amb la definició de les tres comarques autònomes que actualment hi ha encara en vigor.
El Pacte del Penedès era, efectivament, una proposta unitària de l’esquerra hegemònica en aquells moments i en el seu redactat s’hi podien identificar els motius i els valors que l’inspiraven. La proposta de la dreta nacionalista també hegemònica era exactament la contrària.
Si fem balanç, en aquest període transcorregut des de l’aplicació de la llei s’ha establert una certa identificació administrativa dels penedesencs amb la seva particular àrea geogràfica, mentre que el sentiment de pertinença comarcal al gran Penedès històric oscil•la avui entre la ignorància i l’entelèquia. Com una nebulosa d’una altra galàxia.
Es poden comptar amb els dits d’una mà, i encara en sobren, les iniciatives promogudes dels respectius Consells Comarcals de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf per a enfortir aquell vell sentiment de pertinença col•lectiu. Tampoc és que cadascun d’ells pel seu compte hagi fet gran cosa per a definir uns senyals d’identitat propis, difondre’ls i promoure’ls. Poso del tot en qüestió, per exemple, que els gelidencs i els vilafranquins a l’Alt Penedès, o els vilanovins i els sitgetans al Garraf, o els vendrellencs i els bisbalencs al Baix Penedès comparteixin una idea comarcal en comú. I encara més, que tots ells s’identifiquin amb l’entelèquia comuna penedesenca. Sobre aquesta realitat planeja el debat de la nova vegueria. Vist el final del model implantat per la dreta nacionalista en contra de la proposta unitària socialista, ara es canvien les tornes i és la dreta, actualment a l’oposició, la que s’apunta a la nova fórmula de la vegueria encara que només sigui per a portar la contrària. Els socialistes de l’Alt Penedès, mentrestant, s’han deixat atrapar en un debat atípic, tant pel seu origen com per la seva gestió posterior.
Sóc de l’opinió que l’esquerra plural s’hauria de moure més per les vivències que per les essències. En aquest segon escenari, l’esquerra acostuma a perdre la perspectiva en mig de la voràgine identitària. Tot el contrari del que succeeix amb la dreta que frisa per mantenir viu l’estèril dilema nacionalista – no nacionalista.
En conseqüència, i malgrat les particulars circumstàncies conjunturals i domèstiques que es donen en determinats municipis, crec que el debat sobre la vegueria en l’àmbit de l’esquerra s’hauria de plantejar més pels continguts que per la geografia, més per l’actualitat i el futur que per la tradició, més per l’eficàcia de la gestió en el dia a dia que per una imaginària uniformitat comarcal, que no existeix. Pregunti el lector a qualsevol veí de qualsevol populós barri perifèric de Vilafranca, Sant Sadurní, Vilanova, Sitges, Sant Pere de Ribes o Vendrell què en sap del Penedès i s’adonarà de la inconsistència i la intrascendència de les seves respostes. I si li pregunta per la proposta de la ditjosa vegueria, encara pitjor.
Sorprèn que l’esquerra majoritària a la comarca, amb tants anys d’experiència en els governs municipals, no faci bandera que les estructures administratives i polítiques s’han de subordinar en darrera instància a la idea que per damunt de tot ha de primar l’eficàcia i la garantia d’uns bons serveis per als ciutadans, en l’àmbit de l’ensenyament, de la salut, de la cultura, de la integració, de la sostenibilitat... I sorprèn també que no denunciï que els debats identitaris acostumen a camuflar altres interessos menys confessables.
Des d’aquesta perspectiva m’agradaria contribuir al debat sobre futur comarcal; però des de l’adhesió incondicional a la fórmula artificial de la nova vegueria, ja s’ho faran.

1 comentaris:

JG ha dit...

Entendre l'actualitat del tema de la Vegueria en termes d'esquerra i de dreta crec que no obeeix massa a l'objectivitat, és massa reduccionista.
Jo també l'entenc com una lluita pel poder en el territori, és a dir, hem de ser depenents de Barcelona i Tarragona o hem de poder tenir veu, representació i decisió a través de la vegueria?
La dreta s'hi ha posat ja fa alguns pocs anys de quatre potes pels motius que tinguin (tampoc els han definit massa), però com expliques que també ho hagi fet importants sectors de l'esquerra, com poden ser tot el bloc d'ERC, la majoria d'ICV del Penedès (Baix i Alt Pdès i Garraf), i importants sectors del PSC al Penedès?. Jo crec que l'esquerra també veu viable la Vegueria pel que comentes, que pot ser una bona eina per poder implementar més eficientment els serveis al ciutadà, i millorar en la proximitat. Crec que s'ha d'aprofundir més en aquesta causa social de la vegueria.
Per mi el gran problema que tenim no es troba a dins el Penedès, sinó és a les cúpules dels partits a Barcelona, en què no els interessa perdre el control sobre el nostre territori, tant des de CiU com del PSC. El nostre territori també l'hem d'entendre com a estratègic actualment, i per tant un territori "suculent" per a massa interessos polítics i del capital.
També dius que poses en qüestió que entre els ciutadans de les quatre comarques hi hagi sentiment de pertinença, mentre és una afirmació que es pot matisar, ja que la majoria d'Ajuntaments han signat l'adhesió a la Vegueria, i això és suport i pertinença. D'acord, als carrers i barris de les ciutats que parles no hi ha una gran efusivitat, ni desperta passions, però quin tema polític actualment desperta passions?
Bé, endavant amb el debat.